dilluns, 18 de novembre del 2013

COM ENS AFECTA LA NOVA REFORMA DE LES PENSIONS?



En els darrers 6 anys amb l'excusa de la suposada insostenibilitat del sistema públic de pensions, els governs de Zapatero i Rajoy han dut a terme tres grans reformes de la Seguretat Social que han suposat segons les dades oficials (i de la mateixa patronal CEOE):

·      Reducció de les noves prestacions entre un 20% i un 30% per els nous pensionistes.
·      Congelació de les pensions ja aprovades durant 2011, 2012 i 2013, reduint el poder adquisitiu de les persones pensionistes a través d'augments inferiors al IPC (Índex de Preus al Consum). Per tant una persona pensionista pot comprar menys ara que el que podia comprar fa tres anys.

La Nova Reforma de les Pensions que entrarà en vigor a partir del Gener del 2014, agreujarà encara més la situació de milions de pensionistes que de mitjana no arriben als 850€ mensuals (molt per sota de la mitjana europea), quantia que es redueix a 650€ en el cas de les dones. Lluny de ser excessives, una gran majoria només disposen de unes pensions de misèria, que a més en molts casos constitueix  la única font d'ingressos de la que en depenen també els seus fills i filles en situació d'atur i llurs famílies.

NO ÉS VERITAT QUE EL SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS SIGUI INSOSTENIBLE
L’argumentació que ha fet servir el Govern per a portar a terme totes aquestes reformes es basen en dubtosos pronòstics d’institucions com el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial, la Unió Europea i el Ministeri de Treball que adverteixen de la insostenibilitat de les Pensions.
·      Els pronòstics que han fet les institucions internacionals situaven ja fa molt de temps el dèficit del sistema públic de pensions a un mitjà o llarg termini, però aquests pronòstics mai s’han acabat complint.
Cal tenir en compte que aquestes institucions estan vinculades a les grans entitats financeres, que tenen interessos econòmics per ampliar un mercat suculent que té com a producte els fons de pensions privats.
·      Actualment i tal com es va pactar en el Pacte de Toledo, les pensions públiques contributives es financen amb les cotitzacions socials de les persones que estan treballant. Però és fals que la despesa en pensions només es pugui finançar amb les cotitzacions socials dels treballadors actuals. A cap altra política pública se li exigeix que estigui finançada per una font d’ingrés concret, sinó que és finançada amb els conjunt de recursos públics, la major part d’origen tributari.

LA NOVA RETALLADA DE LES PENSIONS
La darrera Reforma de les pensions del 15 d’abril de 2013 regulava que el nou sistema seria avaluat el 2027 per analitzar si era sostenible i poder impulsar així les contrareformes que tenien previstes. Però el Govern s’avança i al maig encarrega una comissió de 14 “experts” (10 d’ells representants de la patronal bancària i de les assegurances) un informe per avaluar la sostenibilitat del Sistema Públic de Pensions. Com era d'esperar l'informe deia que calien més retallades al sistema. El 13 de setembre passat el Consell de Ministres ja va analitzar l’informe i es preveu que aquesta nova llei molt més restrictiva entri en vigor l’1 de gener de 2014.

Aquesta nova llei suposa entre altres coses:
·      Congelació de les pensions per llei. Es proposa que no s’apliqui l’augment automàtic de les pensions segons l’IPC, que garantia el manteniment del poder adquisitiu de les persones pensionistes. En el seu lloc s’aplicaria una complicada fórmula (amb diferents variables econòmiques manipulables pel govern) que donaria augments amb un mínim del 0,25% i un màxim de l’IPC més 0,25%. L’aplicació d’aquesta fórmula pot representar una pèrdua mitjana del 28% de les pensions en només 15 anys. El Govern ja ha declarat davant els poders financers que volen que per aquest sistema els pensionistes deixin de percebre en termes globals uns 33.000 milions d’euros els propers 9 anys (segons càlculs del govern). Segons càlculs sindicals aquesta retallada pot arribar als 84.000 milions d’euros.
·      Factor de sostenibilitat: Una altra de les mesures que incorpora la nova llei (i que cal sumar a l’anterior) és que es preveu vincular el càlcul de les pensions amb un nou índex que es basa en l’esperança de vida als 67 anys. Si aquesta esperança de vida creix les pensions es veurien reduïdes també per aquesta raó. Aplicant aquest nou factor al canvi de l'esperança de vida dels darrers 30 anys, les pensions actuals i futures es veurien reduïdes fins a un 18%.

LA QÜESTIÓ DE FONS: EL REPARTIMENT DE LA RENDA
Segons l’evolució de les pautes demogràfiques la despesa en pensions creixerà en un futur. Però això no vol dir que no hi hagi diners per a pagar-les, perquè també augmentarà la productivitat i perquè és fàcilment assumible si es reparteix entre els diferents sectors de la societat, i especialment si es fa contribuir a aquells sectors que concentren la riquesa i que actualment no estan contribuint en el pagament de les pensions.

RETALLAR LES PENSIONS ÉS UNA QÜESTIÓ POLÍTICA
Per tant, retallar els imports destinats a pagar les pensions es una voluntat política i no de sostenibilitat financera. Amb aquestes reformes estan impulsant a un ritme accelerat, una sèrie de canvis substancials en el nostre model de societat:
·      L’allargament de l’esperança de vida de la població passiva (la que ja no és productiva), es considera només un cost, quan en realitat viure més anys hauria de ser un fet positiu.
·      Es vol imposar un càlcul de la pensió com si fos una assegurança privada, quan en realitat és un dret social.  Les prestacions haurien de permetre que la gent gran mantingui un nivell de vida suficient i no condemnar-los a la pobresa.
·      Les retallades en la cobertura del sistema públic de pensions pretenen forçar a la població treballadora a contractar plans de pensions privats que no només no se’ls podran permètre (es calcula que només el 10% de la població treballadora) sinó que a més a més, i com ja hem vist, tenen un risc molt elevat per a les persones que els contracten i en canvi donen  molts beneficis a les empreses que els gestionen.
·      Hi haurà un empobriment progressiu entre la gent gran i de les famílies que depenen, cada cop més de les seves pensions. La distància entre rics i pobres s’accentua de forma accelerada.





CONTRA AQUESTES RETALLADES , ALS I LES PENSIONISTES (ACTUALS I FUTURES) NOMÉS ENS RESTA MOBILITZAR-NOS I ATURAR D’UNA VEGADA PER TOTES AQUESTA AGRESSIÓ ALS DRETS LABORALS I SOCIALS.

ATUREM ELS PRESSUPOSTOS ANTISOCIALS


Els governs de l’Estat i de la Generalitat, al servei i obediència de la Troika, pròximament aprovaran els pressupostos més antisocials des de que va començar la crisi al 2008. Des de que va començar aquest llarg túnel d’austericidi permanent les lluites han estat moltes i molt diverses, però l’ofensiva dels poders financers, amb la submissió dels governs de l’Estat i de Catalunya, fa que es continuïn aplicant retallades cada vegada més agressives contra les classes populars.

En els propers mesos estem a punt d’assistir a l’aprovació d‘uns pressupostos que lluny d’alleugerir les càrregues i retallades sobre les classes populars, no fan més que aprofundir els atacs contra la ciutadania a tot l’Estat i a Catalunya. Els governs del PP i de CiU tenen previst, una darrera l’altra, implementar una clatellada més en forma de retallades a les pensions, més retallades en educació, sanitat, serveis socials i altres, i l’aprovació de la llei de reforma de l’administració local no farà més que deixar als ajuntaments sense molts dels serveis que fins ara donaven a les poblacions del territori, i amb un nou increment del nombre de persones que passaran a engreixar les xifres de l’atur.

Ens trobem amb un escenari on la falta de transparència, els casos de corrupció i un aclaparador descrèdit social de la política posen en entredit la legitimitat per aprovar unes mesures de tal magnitud antisocial com les que se’ns presenten. Això és vàlid tant pel que fa a l’Estat espanyol com al Govern de la Generalitat. Per tant, la unitat d’acció de tota la ciutadania, la desobediència i la lluita han d’expressar la voluntat de confluir al carrer per expressar el rebuig a que l’única prioritat del govern sigui pagar el deute mentre es continua retallant i retallant, mentre es permet la pervivència del frau i les prebendes fiscals de grans fortunes i grans empreses. No a una política d’austericidi constant!

El dret a decidir també ens vincula, com a persones i com a organitzacions, als qui avui s’han quedat sense casa, als qui es troben en situació d’atur i als qui, a més, ja no cobren cap prestació. Ens vincula també a sectors com el de la sanitat, l’educació, els serveis socials i tants d’altres, que veuen dilapidades totes les estructures del pacte social construït des de la transició, veient com salten pels aires, dia a dia, dret a dret.

També amb els pensionistes, que seran el següent esglaó en del desmantellament dels drets conquerits amb tants anys de lluita, i els joves, que es troben en una realitat sense oportunitats ni futur, patint la precarietat i l’atur amb tanta intensitat. I també amb els treballadors i treballadores, que es troben sotmesos a la pèrdua de drets laborals i a l'autoritarisme empresarial que imposa la injusta contrareforma laboral, i que està provocant acomiadaments injustos, precarietat i un empitjorament de les condicions de treball.

Per tot això és ara, més que mai, que cal sortir al carrer i mobilitzar-nos de nou! Des de tots els sectors, des de totes les lluites, des de la diversitat i la pluralitat de tots els moviments, organitzacions, assemblees i sindicats ens apleguem per dir que no acceptem aquests pressupostos antisocials!

I emplacem a tota la ciutadania a expressar-ho en les mobilitzacions i manifestacions que es duran a terme els dies 23 i 24 de novembre a tot Catalunya, coincidint amb mobilitzacions a tot l’Estat i amb les convocades al conjunt d'Europa aquella setmana per organitzacions sindicals i socials, i el dia 4 de desembre a Barcelona, a les portes del Parlament, i davant les delegacions de la Generalitat i els ajuntaments, fent una crida als i les polítiques per tal que no aprovin aquests pressupostos que suposen una nova retallada contra el simbòlic 99% del poble!

ATUREM ELS PRESSUPOSTOS ANTISOCIALS!!


El sueño de la revolución produce verbalismo vacío, maximalismo utópico y oximorones a porrillo.

Joan Tafalla

Dice el documento del congreso del PCE sobre el euro:

La estrategia es la desobediencia y el cuestionamiento de las normas de la UEM. Poner en marcha medidas susceptibles de generar alianzas a escala europea obligara a cambiar las reglas de juego: el impago de la deuda ilegítima, un sector financiero público o su nacionalización, la restricción del movimiento de capitales o la creación de impuestos sobre el mismo. Imponer el control del movimiento de capitales es un paso necesario y previo al abandono o expulsión del euro”.


Verbalismo vacío: grandes objetivos sin política real para conseguirlos. Utopía: cambiar la UE desde dentro. Oxímorones a porrillo: 
  • "impago de la deuda ilegítima" , ¿como enfrentar el boicot y colapso de la economía sin tener ni tan sólo soberanía monetaria?
  • un sector financiero público o su nacionalización ( ¿en que quedamos una u otra, o ambas?, ambigüedad calculada, gramática parda de burócrata en busca de futuro acuerdo con el PSOE). ¿Sector publico financiero o nacionalización de la banca dentro de la UE? ¿Es un engaño o un autoengaño?
  • "la restricción del movimiento de capitales o la creación de impuestos sobre el mismo". Siempre estas ambiguas "o" que dejan la propuesta política en el aire. Como bien señala Giaime Pala, el control del movimiento de capitales dentro de una unión monetaria, es un absurdo lógico. Añado: decir que se trata de un "paso necesario y previo ( ¿por qué "necesario y previo"?), al abandono o expulsión del euro" ( en que quedamos: ¿abandono o expulsión?)

En espera de leer y analizar el documento completo, me pregunto: ¿Es esto una política adecuada a los duros tiempos que vive la clase obrera y los sectores populares o, simplemente, juegos de artificio verbal? Lo segundo, sin duda.

¿Por que estos atentados a la lógica y al marxismo más elemental?¿ A quien benefician? ¿quid pro quo?

El objetivo de este vaciamiento de política no es otro que posibilitar el pacto con el PSOE, tras el avance previsible de IU en las próximas elecciones generales. Tacticismo frente a un imperialismo desalmado. Hay que entrar en el gobierno a toda costa. Aunque sea para aplicar las medidas de la troika "por imperativo legal". Intereses económico-corporativos frente a los necesaria, urgentes, imprescindibles eticidad política. ¡Qué diferencia con el PCP!

Los amigos de Contropiano (Roma), lo ven de forma más optimista que yo:


Me parecen demasiado optimistas. 

Por desgracia, la izquierda, si nos referimos a IU y al PCE no está dividida. La mayoría aplastante apoya el oxímoron ese de restringir el movimiento de capitales dentro de una unión monetaria. La inmensa mayoría apoya la utopia de cambiar la UE desde dentro y la utopía de una "banca pública o nacionalizar la banca" ( ¿en que quedamos?) dentro de la actual UE. 

Utopia peligrosa. Autoengaño de dirección y cuadros.

Una mezcla irresponsable entre corrupción de la dirección y pensamiento débil de los cuadros. ¿La base? ¿ El pueblo comunista y soberano? No se le espera.

Mientras en las empresas, en los barrios de las zonas metropolitanas más duramente castigados por el paro, el hambre y la falta de futuro, crece y crecerá la despolitización, y esas formas de impotencia y heteronomía que son el fascismo y la xenofobia. La ausencia de una perspectiva clara por parte de la izquierda. La ausencia de alguien que señale quien es ele enemigo real.

Esa amalgama verbalista de anticapitalismo, ambivalente y ambiguo, y pragmatismo politicista, no sirve hoy, no servirá para combatir esa deriva popular hacia el populismo, el fascismo y el olvido de la lucha de clases. 

Es curioso que  en Francia y en Alemania sucedan fenómenos similares. Los destacamentos procedentes del PCF y del PDS en las respectivas unidades de la izquierda (Front de Gauche y Die Linke, respectivamente) son los más proclives a mantener el euro. En cambio, los socialdemócratas radicalizados ( quizás por que saben de que hablan, quizás por que han decidido abandonar la estrategia de gobernar a toda costa en esta UE) son los más proclives a rechazar el euro. ¿Será cierta la ley de hierro de Michels ?http://es.wikipedia.org/wiki/Robert_Michels#Ley_de_hierro_de_la_oligarqu.C3.ADa

Se precisa una revolución cultural en la izquierda. Pero no logro adivinar de donde vendrá y, ni tan solo, si vendrá en un plazo de tiempo relativamente corto. Todo parece indicar que no vendrá desde dentro de la actual izquierda. Pero fuera, tampoco se vislumbran mucho indicios. Sólo hace falta leer la ambigüedad de los programas de la CUP y del Procés Constituent respecto del euro. Por otra parte las revoluciones culturales, ya nos lo advirtió el amigo Vladimir, no son cortas. Necesitan tiempo, mucho tiempo.

Otrosí y para acabar: la derrota en el congreso del PCE de la enmienda que defendía que no solo CCOO fuera la opción sindical de los comunistas. Poner vallas al campo. El sindicalismo de clase continuará creciendo al margen del sindicalismo oficial. Los comunistas del PCE y del PCC o del PSUC viu que militen en esos sindicatos minoritarios que están dinamizando, en la medida de sus fuerzas el sindicalismo de clase, no contarán con el visto bueno de su partido. Algo más grave: estos partidos renuncian a tener una alternativa sindical propia. El acuerdo significa, lo sabemos, lo saben quienes lo han votado: hacer prevalecer los intereses del lobby sindical dentro del PCE y de ambos partidos comunistas catalanes. Si el asunto fuera baladí, la propuesta de dejar libertad d afiliación sindical a los comunistas hubiera pasado sin dificultad. Está lejos de ser un tema baladí: el lobby sindical podría encontrarse sin tropa para sus maniobras de supervivencia en CCOO. 

En otros tiempos llamábamos a eso "liquidación de la autonomía del partido con respecto al sindicato", o "cadena de transmisión del sindicato dentro del partido". O cooptación del partido dentro del régimen por parte de un aparato sindical que a su vez, es parte sustantiva de ese régimen. 

En fin, otra victoria de esa variante del transformismo que se llama post-carrillismo o sea el carrillismo sin Carrillo.

Eso si, seguro que no faltó la liturgia: cantaron la internacional, levantaron el puño y lanzaron algunas bravatas al aire. Y, según leo el facebook, muchos marcharon a casa con la conciencia tranquila del deber cumplido.

Siento esta dureza, producto de la amargura de ver, de nuevo a nuestro pueblo desprovisto de una de sus herramientas: el partido que se llama comunista. 

dijous, 14 de novembre del 2013

ANTONIO GRAMSCI I ELS CONSELLS OBRERS

http://www.youtube.com/v/AU1rhfGhlV8?version=3&autohide=1&showinfo=1&feature=share&autohide=1&attribution_tag=EULXCnufPzUMum4uItfbsg&autoplay=1