dijous, 18 de gener de 2018

10 minuts sobre l’estat del món. Una intervenció de Jean Salem (2005)

Jean Salem, amb el seu pare Henry Alleg

Jean Salem.[1]

* Caritativament.
El primer d'aquests minuts es dedicarà als barrufets caritatius, aquests dignes representants d'una generació que ha trepitjat els seus valors d'una generació plena de palinòdies i d’especulacions, del "comerç just", de les bufonades humanitàries barrejades amb l' egocentrisme desenfrenat i amb les crides frenètiques a la guerra. Perquè en aquest oceà ensucrat, de mel i de caramel en el fons del qual - com en el busseig - hem hagut de sobreviure durant gairebé vint anys, en aquesta fira dels bons sentiments (que no fent cap mal no poden fer el bé), és a la santificació de l'estat actual de coses a  allò que finalment hem assistit. L'actualitat del marxisme resideix en primer lloc perquè denuncia el capitalisme com a sistema i perquè ens proporciona eines que donen llum encegadora sobre la inanitat de tot l'angelisme, la ineficàcia dels "reformadors al detall", o la impostura d'aquells que militen per l'extinció del pauperisme ... després de les deu del capvespre.

* Cínicament.
 El segon minut el dedicaré al "pensament únic". Després del diluvi, cal tornar a llegir Marx,. En els Manuscrits Econòmic-Filosòfics de 1844, es denuncia la inhumanitat del capitalisme i la infàmia dels seus turiferaris. Els economistes clàssics, com Smith, Say o Ricardo, només van considerar l'obrer com una simple bèstia de càrrega. Volien veure en l'home només una màquina per consumir i produir. Li deixen beneitament la cura de preocupar-se una mica d’allò que li pugui passar amb el treballador fora del temps en que treballa, al metge, al jutge, a l’enterrador, o al prebost dels mendicants. El domini complet de l'economia sobre la societat reflecteix una alienació màxima, que es manifesta en el poder universal dels diners: "el nostre valor recíproc", escriu Marx, "és per a nosaltres el valor dels nostres objectes recíprocs". Tanmateix, en un recent pamflet liberal, podem trobar consideracions doloroses i quantitatives sobre la caiguda de la productivitat que hauria estat causada per la conquesta de la setmana de 40 hores, en el moment del Front Popular. Potser arribarem a escoltar parlar sobre els problemes econòmics causats per la llei de març de 1841, que limitava l'edat legal de l'ingrés al treball als nens majors de 8 anys.

Bel·licosament.
 Durant el tercer minut, faré una al·lusió potser massa succinta al complex militar-industrial, ara instal·lat al costat del que és més elegant, que forma equip amb totes les màfies, titular de mil noves relacions, en primer lloc, dels immensos òrgans de "informació" o auto-denominats d’aquesta manera. El consagraré a la confirmació diària d'aquesta tesi segons la qual el sistema capitalista assegura el millor futur per a la guerra. A la guerra de rapinya, a la depredació de la guerra, la guerra contra els que surten de la formació, o en contra d'aquell que ahir era un competidor respectable en el mercat "lliure" – a la guerra xinesa-americana, per exemple, que és ara un dels escenaris menys improbables d'un futur proper.



* Desigualment.
El quart minut tindrà els grans mitjans de “comunicació” com a tema. Chomsky, en el seu bestseller, La fabricació del consens, i jo, la meva modesta mesura, en un assaig que havia titulat Rideau de fer sur le Boul’Mich,[2] explicava l'increïble disparitat que aquests grans mitjans de comunicació reserven a les massacres contemporànies, depenent de si són massacres democràtiques o no. "La classe que disposa dels mitjans de producció material disposa, com ja va notar Marx, dels mitjans de la producció intel·lectual". I més que mai, això és cert en un univers que té com a objectiu fer-nos bombardejar ininterrompudament, saturar-nos amb missatges, mandats, "incitacions” i distraccions.

* Econòmicament.
En cinquè lloc, l'onada religiosa de la que suposadament som testimonis, l'oposició de les tribus, els costums d'una altra època i, entre nosaltres, la complexa barreja entre racisme i la necessària defensa de l'esperit laic - il·lustren la convincent tesi que ens recorda una nota del Capital: fins i tot durant els períodes en què la religió sembla ser el factor dominant (Marx pensa llavors en la Mitja Edat), l'economia és, no obstant això, el factor que determina altres instàncies de la societat, els comportaments dels homes i les creences que els posen en marxa. Serà força intel·ligent qui sigui capaç de distingir el favor del que, per desgràcia, gaudeix d'un cert Islam radical en diverses regions del globus de l'exasperació social suscitada en aquestes mateixes regions per la injustícia i l'imperialisme. Sabem que la religió, com va escriure Marx, sempre és d’alguna manera la "protesta contra l'angoixa real".

* Matemàticament.
El meu sisè minut, el dedicaré als mesuradors, als  econometres i altres proveïdors d'índexs. Marx va citar i va deixar parlar a Schulz, un economista socialitzant, que denunciava el càlcul de les rendes mitjanes d'ingressos dels habitants d'una nació, càlculs que permetien al filisteu (res, en realitat, ha canviat!) enganyar respecte de la condició real de la classe més majoritària de la població. Es va rebel·lar contra els pseudo-models que, com la loteria d'Adam Smith, pretenen justificar l'existència del capitalisme. Aquest és certament el signe més obvi d'una concepció molt peculiar de les matemàtiques que, des de Hegel fins al jove Marx, les rebutja perquè son quelcom abstracte, és a dir superposat sobre l'objecte, extrínsec a la realitat de la vida concreta. Però el fet és que la transformació en xifres de tot plegat, de qualsevol valor humà, constitueix un dels càncers de la nostra estranya època.

* Democràticament.
Aquest és el setè minut: està reservat, precisament, a aquesta espècie particular de mesuradors, aquells que fan les enquestes, que han ajudat a transformar els jesuïtes republicans, aquests bolets liberals de dubtosa naturalesa, en els objectes principals d'interès, ja que empeny a centenars d'ells al popular estri de sufragi universal. (totes aquestes expressions són preses de Maupassant), - sufragi universal del 40% dels votants i del 100% de desil·lusionats. La religió actual del sufragi universal, la missió de la qual es diu constantment pels instituts de votació o comissions encarregades per la Casa Blanca, mereix, com a mínim, un nou examen del que trobarem tots els elements o gairebé en les obres del propi Marx. [3]


* Uniformement.
El vuitè minut evocarà de passada, l'esfondrament de les humanitats, la devaluació de l'estudi, del temps llarg, de la solitud i, en general, el treball ben fet. Ens entristirem, d'acord amb la fórmula ja gairebé incontestable, amb la cretinització general amb la insígnia de futbol que ha caigut en aquest món de plom, en la seva espantosa uniformitat. " La  burgesia obliga a les nacions del món a introduir en el seu interior l'anomenada civilització sota pena de mor", llegim en el Manifest del Partit Comunista". La burgesia forma un món a la seva pròpia imatge.

* El minut 9 estarà dedicat a alguns dels meus bons camarades.
Els grans problemes de la vida dels pobles mai no s’han resolt "si no és per la força", va escriure Lenin el 1905. Aquells que comencen a plorar tan aviat com la lluita de classes es torna summament aguda, aquells que demanen l'impossible als socialistes, demanant-los que la victòria completa sigui conquerida sense haver d’aixafar la resistència dels explotadors, aquells estan "des del fons del cor amb la revolució", però només amb la condició que ... es desplegui sense una lluita seriosa ni representi cap amenaça de destrucció! En una paraula, aquells que volen una "revolució sense revolució", diu Lenin, redescobrint així els termes utilitzats per Robespierre en 1792: "Ciutadans, volíeu una revolució sense revolució?".[4] En aquest sentit, els retrats de Robespierre (fins ara ascendit a Anticrist) van començar, com va dir Michelet, a ressorgir des de sota dels llits a partir de 1830. De la mateixa manera, no cal ser endeví per a predir que  una rehabilitació parcial dels setanta anys del socialisme real acompanyarà l'ascens del proper moviment revolucionari com a condició necessària. Això em sembla tan poc discutible com el principi dels vasos comunicants.


* Txèkhovianement.
 El 10è i últim minut serà el de la joventut del món. Els joves que no tenen res a veure amb la nostra desil·lusió, les nostres debilitats ni  a nostra adhesió tan beata com efímera per a tots aquells que, en els anys 85-90, van ser gorblaterats a Moscou (el neologisme és Zinoviev)[5]. La segona Restauració, que presenta de manera més aguda i àmplia, problemes molt similars als plantejats pel primer capitalisme salvatge, el de principis del segle XIX, tindran les mateixes conseqüències. Perquè els enterradors del món actual ja són legió, sigui aquí o allà, en els nostres paisatges d'atur i declivi programat o a l'Índia i la Xina, aquests workhouses tan grans com a continents i que ara són les nostres manufactures. És ella, la joventut del món, qui farà advenir allò que realment no sabem què és. Nosaltres som, després de tot, comparables als personatges de Chekhov: som infeliços; sí, estem una mica infeliços; sabem que passarà alguna cosa, però no sabem què és.





[1] Jean Salem, (1952-2018), Filòsof materialista francès, fill de llegendari militant comunista internacionalista Henry Halleg. Es pot trobar informació sobre la seva vida i obra a: http://lallibertatdelsantics.blogspot.com.es/2018/01/jean-salem-ha-mort.html o bé a: http://jeansalem.fr/fr_FR/ . El text traduït correspon a una intervenció feta l’any 2005 que es pot trobar en l’homenatge que li ofereix Michel Collon a: https://www.investigaction.net/fr/hommage-a-jean-salem-combattant-courageux-et-lucide/   Traducció i notes de Joan Tafalla.
[2] Jean Sazar (pseudònim de Jean Salem), Rideau de fer sur la Boul’Mich, Notes sur la réeprésentation des pays dits “de l’Ext” chez l’élite cultivée du peuple le plus spirituel du monde, Paris, Éditions de la Croix de Chavaux, 1985. Ha estat re-editat recentment per les Éditions Delga.
[3] Jean Salem, Élections, piège à cons? Que reste-t-il de la démocratie?, Paris, L’Harmattan, 2012. Es pot comprar a Amazon el format Kindle.
[4] Maximilien Robespierre, Respuesta a la acusación de Jean-Baptiste Louvet, discurso pronunciado en la Convención nacional, 5 de noviembre de 1792, en Por la felicidad y por la libertad, Discursos, edición a cargo de Yannick Bosc, Florence Gauthier y Sophie Wachnich, traducción al español de Joan Tafalla, Barcelona, El Viejo Topo, 2006, p. 131.
[5] Es pot llegir a: Alexander Zinoviev, La caída del imperio del mal, Ensayo sobre la tragedia de Rusia, Prólogo de Francisco Fernández Buey, Barcelona, edicions Bellaterra, 1999.


dimecres, 17 de gener de 2018

JEAN SALEM HA MORT.


Gran especialista del materialisme antic i home de combat

Per Robert Maggiori  Libération - 14 de gener de 2018

Traducció: Joan Tafalla (jtafalla53@gmail.com )

Mort la nit de dissabte a diumenge als 65 anys, el filòsof, pilar de la Sorbona, era un expert mundialment conegut de Demòcrit, Epicur o Lucreci. Fidel als ideals de Marx, va denunciar la pèrdua d’objectius d’una esquerra encisada per les sirenes liberals.

El tumor cerebral amb el que havia lluitat durant gairebé dos anys ha acabat guanyant: Jean Salem va morir a la nit de dissabte 13, a diumenge 14 de gener a Rueil-Malmaison. Era un pilar de la Sorbona, on va animar el Centre d'Història dels Sistemes Moderns de Pensament, a la qual van ser convidats els pensadors francesos i estrangers que es sentien fecunda Marx, i durant dècades, ha explicat a generacions d'estudiants captivat, el materialisme antic les teories de Demòcrit, Epicur i de Lucreci, dels quals va ser un dels millors especialistes mundials.

Era un home de combat, potser l'últim representant d'un segle quan existia, al centre de la vida política, els partits, els sindicats, el compromís durador, on hi havia una esquerra socialista i una esquerra comunista, on les diverses concepcions del món es confrontaven. Dialèctic fi, fou vehement en la lluita ideològica o en la polèmica civil, inflexible, tossut, fins i tot, però suau i encantador en les relacions humanes, que ell volia representació d'aquesta exquisida cortesia que l’ús de l’imperfet de subjuntiu feia una mica obsoleta.
És l’autor d'una bella obra, que inclou no només el materialisme de l'antiguitat i la epicureisme, sinó també la Il·lustració, l'art del  Renaixement, els llibertins del segle XVII, Maupassant, Spinoza, Marx i Lenin. És en un dels seus últims llibres, Resistances (entrevistes amb Aymeric Monville, Delga, 2015), on resumeix el seu itinerari biogràfic i intel·lectual.

Fill de Henri Alleg

Nascut el 16 de novembre de 1952 a Alger, Jean Salem és fill d'Henri Alleg, també conegut com Harry Salem, autor del llibre La question. La memòria col·lectiva ha esborrat el record d'aquest llibre, del qual des de fa temps només els llibres d'història, subratllen l'impacte polític, social i moral que tingué. Tota la vida de Jean Salem estigué determinada pel destí que La question va comportar per a el seu pare. El llibre apareix el 18 de febrer de 1958. Era bàsicament conegut que l'exèrcit francès estava torturant a Algèria. Però el testimoni Alleg fou decisiu, tot descrivint de la manera més simple, amb "el to neutral de la història", escriu François Mauriac, els pitjors horrors soferts – puntades de peu, bufetades, cremades, asfíxia, electrodes d’alta tensió aplicats als genitals, o el suplici de la bayera.

"Et follarem la boca ... farem que la teva esposa parli ..." li escopien els seus torturadors. Abusat, cobert de ferides i contusions, responia: "Pots tornar amb el teu magnetòfon, t'estic esperant, no em fas por ". No parlà. La premsa donà a la La question un ressò considerable; fou  portada a la pantalla per Laurent Heynemann el 1977. Jean-Paul Sartre va escriure a l'Express un dels seus textos polítics més intenses, "Una victoire", que esdevindrà la postfaci del llibre. La prohibició del llibre provocà preguntes parlamentàries i un manifest solemne adreçat al president René Coty (signat per Sartre, Mauriac, André Malraux, Roger Martin du Gard ...), i una onada de protestes a tot el país.

Qui era Alleg?

Fill d’un sastre, nascut a Londres el 1921 en una família de jueus-polonesos russos que fugen de persecucions, naturalitzat francès, Harry Salem arriba a Alger el 1939 i assumeix la causa del poble algerià. Es va unir al Partit Comunista d'Algèria, i entre a la redacció d’ Alger Republicà diari del partit. Signa els seus articles sota el pseudònim "Henri Alleg" i es va convertir en gerent el 1951. Arran de la prohibició del diari, anticolonialista, que va ser detingut el 1957, i fou segrestat durant un mes a El-Biar: on fou torturat. Traslladat a la presó civil d'Alger, va escriure el seu llibre La Question sobre els fulls de paper higiènic que aconsegueix transmetre als seus advocats dia a dia. El 15 de juny de 1960 fou sentenciat pel Tribunal Permanent de les Forces Armades d'Alger a deu anys de presó per "minar la seguretat exterior de l'Estat". Després és traslladat a la presó de Rennes, d'on escapà. Es pogué reunir amb la seva família a Txecoslovàquia. Alleg va tornar a l'Algèria independent el 1962, va tornar a aparèixer a l'Alger Republicain, després va tornar a França i va continuar la seva vida com a militant comunista, periodista del diari L’Humanité, assagista i historiador. Va morir a París el 17 de juliol de 2013.

Optimisme

No sempre ha estat fàcil per a Jean Salem ser el fill d'Henri Alleg. No perquè l'herència hagi estat pesada. Al contrari, l'ha portat amb orgull, abraçant els seus valors, els seus principis morals, les seves conviccions com a comunistes, lluitant per la justícia social i la pau. Però a causa de tota la seva joventut, va haver de viure les seves absències, seguir els seus itineraris, "ser" de vegades algerians, de vegades russos, de vegades francesos. En primer lloc, allotjada a Tarascon, amb la seva àvia i "teletransportat", trobar-se amb la seva família a Praga, situat "en un hotel que es diu un tant pomposament el “Palace" de fet, el "Hotel del partit", després "en una espècie d'HLM" a Novi Hloubětín. Està inscrit a l'Escola de l'Ambaixada Soviètica, on la instrucció es dóna en rus. Després de tres mesos, aconsegueix manejar el llenguatge. Els seus pares viatgen a Cuba i a Algèria independent. Jean, acompanyat pel seu germà, es col·loca per primera vegada al camp "pioner" d'Artek, al Mar Negre (Crimea), similar a un camp d'exploradors. A continuació, s'encomana a la Casa Internacional dels nens, a Ivanovo, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou, un internat on eren acollits els nens dels comunistes perseguits als seus països. Uns mesos després, quan era adolescent, es va "tornar a implantar" a la Provença, finalment, el 1964, per trobar els seus pares a Algèria.
Jean coneixerà molts altres "sacsejades" i "viatges per la seva habitació", abans de convertir-se, anys més tard, en un vagabund pràcticament professional. Sentia una set de "cosmopolitisme" (en qualsevol visita, Israel, Nord d'Àfrica i l'Índia, Sri Lanka, Turquia, els països europeus, Rússia i una altra, Corea del Sud, Veneçuela, Xina ...) que acompanyen la set de lectura (un es pregunta si hi ha un llibre que ell no hagi llegit, literatura grecollatina, francès, llatinoamericà, rus, italià ...) i l'amor de l'art ... Durant els seus estudis, ell dubtà - egiptologia, ciències polítiques, història de l'art, medicina - abans d'optar per la filosofia, convertint-se en un professor de secundària a l’institut de Fourmies (Nord), i durant les vacances, guiar els turistes francesos al museu Pushkin de Moscou o la Galeria Tretyakov i els turistes russos a Venècia o Florència. A la universitat que hauria volgut, per descomptat, fer la "tesi nº 6 000" sobre Marx. Fou Marcel Conche qui el va convèncer per dedicar més aviat Ètica epicúria  segons Epicur i Lucreci.

En l'epicureisme, Salem troba "el materialisme filosòfic de Marx, la causticitat de Marx, la salut i el to de Marx, un immens optimisme naturalista, però adornat amb un pessimisme antropològic clara i una clara invitació a l'abstenció política ". Ell feu sempre seu l'optimisme perquè res no impedirà la recerca de la felicitat, indissolublement vinculada a l'establiment de la justícia social. El "abstenció política," no la va poder conèixer, però les seves lluites li van semblar desesperades en aquells "anys de plom" que obrí la "mitterrandolatria" durant les quals l’ esquerra encisada per les sirenes liberals, perdé la seva ànima i, per una mena de "d’auto-odi", liquidà "allò que quedava del moviment comunista".

Quan era nen a Alger, tenia conills i una tortuga, que va nomenar Valentina - "en honor de Valentina Terechkova, la primera cosmonauta femenina".

Robert Maggiori












































FILÓ
JEAN SALEM: TEL PADRE, TEL FILL
Per Robert Maggiori
- 18 de febrer de 2015 a les 18:26
Jean Salem, fill de Henri Alleg, autor de "The Question", roman fidel als ideals del seu pare.

Jean Salem, la seva mare i el seu pare, Henri Alleg, Alger, 1964.
Jean Salem, la seva mare i pare, Henri Alleg, a Alger, 1964. Foto col·lecció privada
Com cada nit, està amb la seva àvia i la seva tia, "al voltant de la gran taula rodona del menjador". I aquí està la "ràdio molt voluminosa", surt la notícia: "Henri Alleg va escapar. Tota la policia a França està en els seus talons. "Es dirigeix ​​a Grannie:" És Papa? "La vella" comença a fondre's en llàgrimes ", mentre que la Tia explica" no un, sinó quatre o sis (o dotze) vegades "que" pot ser un home honest, un bon noi, un noi recte, que s'adhereixi a ell, etc., i que encara sigui empresonat ".

Sí, era el pare de Jean. "Menys de tres mesos més tard, el meu pare, la meva mare, el meu germà i jo estaven en una plataforma d'estació a Praga, Txecoslovàquia [...]. Hem creuat Alemanya. Amb tren. I molt discretament. Pel que fa al meu pare, puc dir que gairebé el coneixia, ja que des dels tres anys mai no l'he vist ".

Shock.
Jean Salem és ara un filòsof, professor de la Sorbona i director del Centre d'Història de Sistemes Moderns de Pensament. És un dels principals experts de l'antic materialisme, al capdavant d'una bella obra, que es centra en Demòcrit, Epicur i Lucreci, sinó també l'art de la Il·lustració, renaixement, els llibertins del segle XVII, Maupassant, Spinoza, Marx i Lenin. És un home encantador d'exquisida cortesia, obsessionat, sempre propens a la ironia, que, parlant de la batalla de Stalingrad o Uzbekistan, mai perd un imperfecte del subjuntiu. Va néixer el 16 de novembre de 1952 a Alger. És fill d'Henri Alleg, pseudònim d'Harry Salem. Quan escapa, John té nou anys. No sap res sobre les activitats polítiques del seu pare.

Ara és difícil sacsejar les consciències produïdes a França i al món per la pregunta d'en Henri Alleg. El llibre apareix el 18 de febrer de 1958. Es va saber poc o gens que l'exèrcit francès estava torturant a Algèria. Però el testimoni Alleg és decisiva, que descriu els pitjors horrors soferts - puntades, bufetades, ardor, asfíxia, el corrent "Gegene" magneto d'alta tensió als genitals, el submarí - la majoria de la manera sobri, amb "el to neutral de la història", escriu François Mauriac. "Embarrarem la boca ... Parlem de la teva dona ... Els vostres fills vénen de París", escupen els seus torturadors. Abusat, cobert de ferides i contusions, va respondre: "Pots tornar amb el teu magneto, t'estic esperant, no tinc por de". No parlarà. La premsa dóna la pregunta: portada a la pantalla per Laurent Heynemann el 1977, un ressò considerable. Jean-Paul Sartre escriu en l'Express un dels seus textos polítics més intenses, "Une victoire", que esdevindrà la postface al llibre. La prohibició del llibre fa preguntes parlamentàries, una adreça solemne enviada al president René Coty (signat per Sartre, Mauriac, André Malraux, Roger Martin du Gard ...), una onada de protestes a tot el país. Tot i la censura, que es torna a emetre a Lausana i després a l'octubre de 1959 es reprèn a la mitjanit, l'editor original, va vendre 150 000 còpies, traduïts a més de quinze idiomes ... Sartre tenia raó: "Una victòria. "

talladors fill, nascuts a London 20 de juliol de 1921 a una família jueva rus-polonesa que va fugir dels pogroms, naturalitzat francès, Harry Salem arriba a Alger el 1939, i assumeix la causa del poble algerià. Es va unir al Partit Comunista d'Algèria, i entre Alger Republicà, ell signa "Henri Alleg" i es va convertir en gerent el 1951. El diari té una línia anticolonialista i donat suport a la independència d'Algèria. El 1955 va ser prohibit. Alleg va a amagar-se. Va ser arrestat el 12 de juny de 1957 pels homes de la X Divisió de Paracaigudistes, mentre que va anar a la casa del seu amic el matemàtic Maurice Audin - que va morir sota tortura. Alleg és segrestada durant un mes a El-Biar, on és torturat. Després és traslladat al camp de Lodi, després a la presó civil d'Argel, Barbarossa, on escriu la pregunta sobre els fulls de paper higiènic que transmet als seus advocats dia a dia. No va ser sinó fins al 15 de juny de 1960, tres anys després de la seva detenció, va ser condemnat pel Tribunal Permanent de l'Armada a Alger Forces de presó de deu anys per "atemptar contra la seguretat exterior de l'Estat." Després és traslladat a la presó de Rennes, d'on escapa: unir-se a Txecoslovàquia amb la seva família.

Alleg tornarà a la independència d'Algèria el 1962, tornarà a aparèixer

Alger republicà, torna a França i continua la seva vida com a militant comunista, periodista (humanitat), assagista i historiador. Va morir a París el 17 de juliol 2013.Faim.Cela no ha estat sempre fàcil per a Jean Salem, sent el fill d'Henri Alleg. No, perquè l'herència hauria estat molt pesada. Ell, en canvi, porta amb orgull i alegria, la seva pròpia creació, per lliure elecció, els valors, els principis morals, les seves conviccions comunistes, lluitant per la justícia social i la pau ... Però des de ben jove, va haver de viure la seva absència, segueixi el seu deambular, avorrit molt a Provença "sent" de vegades d'Algèria, de vegades russa, de vegades ... en francès Resistència, li diu Aymeric Monville la seva vida, la seva infància, la seva trajectòria intel·lectual, fam inextingible coneixement, passions, llatí, grec, jeroglífics, Maupassant, Crébillon, Petroni, teatre, viatjar, la seva implicació amb una esquerra que avorreix la seva pròpia història ... Quan Henri Alleg va ser detingut, la seva esposa, Gilberta és expulsat d'Algèria i s'instal·la a Saint-Ouen, amb André, el nen més gran. Jean, està allotjat a Tarascon per Grannie i Tatie. "Crec que en set o vuit anys, jo no he tingut l'oportunitat d'acollir més del doble d'un dels meus companys de classe, perquè vingui i gaudir de passar temps amb mi. Després, teletransportat, es troba amb la seva família a Praga. La família es troba "a l'hotel va trucar una mica pomposament" Hotel Palace "" de fet, el 'hotel Part [Txecoslovàquia] ", que" renovat i privatitzada, com just,' encara existeix Carrer de Panská. Però els pares "en bons i genuïns comunistes" no volen "aquest luxe que viuen més o menys relatiu," i obtenir un apartament "en una mena d'habitatge públic" a Novi Hloubětín. Els nens són inscrits a l'Escola de l'Ambaixada de la Unió Soviètica, on la instrucció s'ofereix en llengua russa. La "immersió" en el nou sistema escolar es fa sense molta dificultat. Certament John riure amb la seva classe quan és confós amb accent tònic, i diu que va veure quiosc de la plaça de Wenceslao, on es mostren les patates ... (kartóchki), no periòdics o postals (kártotchki). Però després de tres mesos, passa a exercir l'activista polític language.The a sacrificar tot per la seva causa, que és la unió familiar que pateix Henri i Gilberte Alleg estan convidats a "anar a veure de prop la revolució a Cuba ", llavors, a finals de 1962, per tornar a Algèria independent. "I nosaltres, el fill de justa entre tots els justos, estem plenament d'acord." John i el seu germà es col·loquen per primer cop en "els" pioners "del camp" Artek, al Mar Negre, Crimea, on són com "Scouts dels nostres països" "lliures" i "democràtics" ". A continuació, confiades a la Casa Internacional de la infància, en Ivanovo, a 250 km al nord-est de Moscou - els nens un internat van ser rebuts caçats comunistes en els seus països. "Recordo que es va ficar en un camp bastant gran, per tal de robar una col, o cavar-hi un parell de pastanagues primes trencades extrem del vidre permeten a pelar en trossos grans. Suposo que teníem gana. "L'ambient era" bastant espartà ". Però a part d'un atac (una 'gran poca cosa' infligeix ​​', d'aquesta manera,' història del riure ', com Maupassant, "una' pallissa increïble"), Jean pateix ni els trets ni lesions, ni abús - 1 "tondaison" proper "suposadament per recolzar l'esforç de guerra que des d'un temps infinit, l'exèrcit incansable de polls va imposar sense descans a les masses treballadores de la Unió Soviètica" el barber emet "una part de la carretera i a l'altre costat del qual, com les parets d'aigua del Mar Roig, s'han estès les masses del meu cabell. En el mirall, una llàgrima corrent per una de les meves galtes ... "Uns mesos més tard, l'adolescent es" va tornar a introduir "a la Provença, i finalment en 1964 per trobar els seus pares saben d'una altra bona Algérie.Optimisme.Jean "xipolleig" i "viatges al voltant de l'habitació," abans de convertir-se, anys més tard, un viatger del món gairebé professional, sol o amb la seva dona, Michelle, i els seus fills, Jacques-Yves i Raphaelle. Ell com una set de "cosmopolitisme" (en qualsevol visita, Israel, Nord d'Àfrica i l'Índia, Sri Lanka, Turquia, els països europeus, Rússia i una altra, Corea del Sud, Veneçuela, Xina ...) que acompanyen la set de lectura (que es pregunta si hi ha un llibre que no ha llegit, literatura grecollatina, francès, llatinoamericà, rus, italià ...) i l'amor de l'art ... "Crec que puc dir que vaig treballar gairebé 15 o 16 hores al dia, tenint en compte que tot el que no es va gastar davant de l'ordinador o a la biblioteca es va perdre el temps. "Ell" gira "durant els seus estudis: egiptologia, ciències polítiques, història de l'art, la medicina ( "segueixo sent a dia d'avui gairebé immillorable al tracte urogenital del ratolí ...").

Abans d'optar per la filosofia, convertint-se en un professor de secundària de Fourmies (Nord) - durant les vacances, que guia als turistes francesos al Museu Puixkin de Moscou o la Galeria Tretiakov i els turistes russos a Venècia o Florència - i després universitat. Volia, per descomptat, a la "tesi de 6 000" en Marx és Marcel Conche que el va convèncer per dedicar-se més aviat epicúria Ètica Lucrèce.Dans d'Epicur i l'epicureisme, Salem va trobar "la el materialisme filosòfic de Marx, Marx càustica, la salut i el to de Marx, un immens optimisme naturalista, però adornat amb un pessimisme antropològic clara i una invitació a l'abstenció política ". L'optimisme sempre serà seu, perquè res no impedirà la recerca de la felicitat, indissolublement vinculada a l'establiment de la justícia social. El "abstenció política," ell no sap, però les seves lluites sembla haver estat desesperada ell pel que va cridar els "anys de plom" aquests anys que obre la "mitterrandôlatrie" durant el qual el encisat esquerra per les sirenes liberals, perd la seva ànima i, per una mena de "avorrecament", liquida "allò que quedava del moviment comunista". Jean Salem roman fidel als ideals del seu pare. El seminari va ser amfitrió de la Sorbona - "150 a 200 oients que omplen l'amfiteatre Lefebvre" - anomenat "Marx del segle XXI." Com un nen que estava a Alger, conills i una tortuga que havia cridat el nom russa Valentina - "en honor a Valentina Tereshkova, la primera dona cosmonauta" .Robert Maggiori


Un homenatge a Jean Salem, lluitador valent i lúcid
15 de gener de 2018 CIRCLE DE BARBÚS


   
Tinc molts problemes. Jean Salem ens acaba d'abandonar. Va ser fill d'Henri Alleg, el valent anticolonialista torturat per la França colonial perquè estava solidari amb els algerians. Henri havia publicat "The Question", que revelava tot l'horror de la tortura practicada per aquests criminals, entre ells Jean-Marie Le Pen. Un llibre que va tenir un paper clau en la meva consciència als 20 anys.

Continuant amb aquesta tradició de coratge, Joan va lluitar tota la seva vida per la veritat i la resistència. A través dels seus escrits i la fundació d'un seminari a la Sorbona debats "Marx al segle 21", no ha deixat d'atacar les hipocresies del sistema i fomentar el pensament lliure i crític. Vaig ser convidat allí el 25 de novembre. La seva salut li va impedir assistir. Però durant la meva visita a l'hospital, he trobat a Jean sempre lúcid, valent i amable. Investig'Action amplia les seves condolences a la seva família i els seus éssers estimats. Ens quedarem fidels a ell.

MICHEL COLLON

És amb profund dolor que acabem d'assabentar de la mort del camarada Jean Salem. El nostre camarada Jean Salem, filòsof, professor de la Sorbona, director del Centre de la història dels moderns sistemes de pensament era el fill d'Henri Alleg comunista internacional, autor de la pregunta, que va exposar a tot el món a la barbàrie colonial a Algèria.

digne fill del seu pare, Jean Salem va ser inclosa en 1982 l'iniciador - amb Jeannette ThorezVermeersch i altres 7 funcionaris veterans del Partit Comunista - la "carta del Comitè Central novena del Partit Comunista", titulat "On és la festa? ". El 1998, va publicar el segell La vie en rouge amb Jeannette Thorez-Vermeersch, Edicions Belfond. És autor de nombrosos llibres i filosofia de treball d'Hipòcrates, Epicur ... Maupassant ... Feuerbach, Marx i Lenin ... (veure http://fr.wikipedia.org/wiki/Jean_Salem - http: //chspm.univparis1 .fr / spip.php? article16)

Podia ser una formidable pamfletari anticapitalista, antiimperialista en l'estil de la famosa columnista d'Huma, André Wurmser, com per exemple en el seu llibre cortina de ferro a Boul'Mich: El format i la informació errònia en el món lliure, recentment reeditat a lamel·la Publishing i un popularizer sense igual clàssics de marxismoleninismo, en la forma de G. Politzer o G. Cogniot com en el seu Lenin i la revolució, Marina Ink. A diferència de molts intel·lectuals membres de l'ACB que van llançar el "nadó i l'aigua del bany," John Salem ha estat sempre el marxista leninista-activista comunista que, pels seus escrits, va treballar com un pensador intel·lectual i educador en el rearmament ideològica del proletariat, especialment després de la dolorosa derrota del camp socialista i la URSS en 1989/1991.

La dita de que "alguns morts pesa el pes d'una muntanya", és el cas del nostre estimat finals Jean Salem que va mantenir en alt la bandera vermella amb la falç i el martell per viure i el triomf del futur comunista inevitable de França i la humanitat.

Totes les nostres condolences més profundes a la seva família afligida ia tots els comunistes que estan lluitant per reconstruir el partit comunista que la classe obrera i la gent necessiten. Gener de 2018

CARTA DE JEAN SALEM AL CHB


Havíem demanat el 2010 per als 93 anys de la Revolució d'Octubre de 1917, però no va poder estar amb nosaltres, com per animar el seminari Sorbona "Marx al segle XXI". Després, es va disculpar amb nosaltres, les seves "felicitacions més cordials per la nostra bona iniciativa" i ens va demanar que creguéssim en els seus sentiments fraternals. No és possible que escriure unes línies sobre el tema de la nostra reflexió comuna, ens va enviar una de les seves intervencions lliurat al maig de 2005, quan tenia només 10 minuts per resumir els seus pensaments sobre l'estat del món, que realment no prenguessin cap arrugues. Publicarem més endavant en homenatge a Jean Salem "la carta del 9 al Comitè Central del PCF" titulada "On va la festa? ".
BONA LECTURA

Intervenció de Jean Salem.

* Caritativament. El primer d'aquests minuts es dedicaran als barrufets de caritat, aquests dignes representants d'una generació que ha trepitjat els seus valors d'una generació a retraccions i boursicotages al "comerç just" a bufonería humanitària es barrejava amb tot l' ego i crides frenètiques a la guerra. Perquè en aquest sucre oceà, mel i caramel a la part inferior dels quals - com el busseig - durant gairebé vint anys hem hagut de sobreviure en aquesta fira a les bones sensacions (que no estan fent cap mal només ho fan bé), és a la santificació de l'estat actual de coses que finalment vam assistir. Per tant, Notícies marxisme rau en primer lloc en què va denunciar el capitalisme com a sistema, i ens les eines que posen en evidència en una llum encegadora la inanitat de tota mundanalitat ofereix, ineficiencia

"reformadors en detalls", la impostura d'aquells que militen per l'extinció del pauperisme ... després de les deu de la tarda. Cínicament. El segon minut es dedicarà al "pensament únic". Hem de tornar a llegir Marx, després de la inundació. En els Manuscrits Econòmic-Filosòfics de 1844, es denuncia la inhumanitat del capitalisme i la infàmia de les seves tortugues. Els economistes clàssics, com Smith, Say o Ricardo, gairebé no consideraven que l'obrer fos una bèstia de càrrega. Volien veure a l'home només una màquina per consumir i produir. El que pot passar amb el treballador fora del temps que treballa, es deixen sota el metge, el jutge, el sepulturero o el Provost dels mendicants, la cura de preocupar-se una mica. El domini total de l'economia en la societat reflecteix un allunyament màxim que es manifesti el poder vívidament universal de diners "el nostre valor recíproc, Marx va escriure, és per a nosaltres el valor dels nostres objectes comuns". Tanmateix, en un recent panfleto liberal, podem trobar consideracions doloroses i quantitatives sobre la caiguda de la productivitat que hagués estat causada per la transició a la setmana de 40 hores, en el moment del Front Popular. Què no parlem d'una vegada per totes dels problemes econòmics causats per la llei de març de 1841, que es limita als nens majors de 8 anys (!) L'edat legal de l'ingrés a l'ocupació? * bel·ligerant. - Durant el tercer minut, vaig a fer una al·lusió massa breu per al complex militar-industrial, ara instal·lat al costat del que és més elegant, forma equip amb totes les màfies, titular de mil nou relé, en primer lloc, els òrgans immensos de "informació" o els anomenats. Ho consagraré, en altres paraules, a la confirmació diària d'aquesta tesi segons la qual el sistema capitalista assegura el millor futur per a la guerra. En guerra depredadora, la depredació de la guerra, la guerra contra els que deixen el lloc o en contra d'un que era ahir un competidor respectable en el mercat "lliure" - la guerra xinès-americà, per exemple, és ara un dels escenaris menys improbables d'un futur proper. * Anglès. El quart minut, els grans mitjans seran el tema. Chomsky, en el seu bestseller, Consentiment de fabricació, i jo, al meu grau modest, en un assaig que havia titulat Cortina d'acer al Bul'Mich, comptava l'increïble disparitat que aquests grans mitjans de comunicació reserven a les massacres contemporànies, depenent de si són massacres democràtiques o no. "La classe que disposa del mitjà de producció material disposa, alhora, que Marx, mitjà de la producció intel·lectual". I més que mai, això és cert en un univers que té com a objectiu l'immensió ininterrompuda en un entorn natural, per satisfer-nos amb missatges, mandats, "incentius" i distraccions. * Econòmicament. En cinquè lloc, l'ona religiosa que suposadament som testimonis, les tribus de l'oposició, els costums d'una altra època i, amb nosaltres, el complex barreja de racisme i la necessària defensa de l'esperit secular - tot això il·lustra Aquesta tesi més aviat convincent recorda una nota del capital: fins i tot durant els períodes en què la religió sembla ser el factor dominant (Marx pensa llavors en la Mitja Edat), l'economia és, no obstant això, el factor que determina altres instàncies de la societat, els comportaments dels homes i les creences que els posen en marxa. Encara intel·ligent, és a dir, que pot distingir el favor té, per desgràcia, un Islam radical en moltes parts del món i provocat l'exasperació social en aquestes regions per la injustícia i l'imperialisme. Per la religió, com va escriure Marx, sempre hi ha poca o cap "protesta contra l'angoixa real". * Matemàticament. El meu sisè minut, el dedicaré a mesuradors, economètres i altres proveïdors d'índexs. Marx citat i que parli Schulz, un economista de socialització, que va denunciar el càlcul de la mitjana d'ingressos dels habitants d'una nació, càlculs que permeten a l'filisteu (res, en realitat, ha canviat!) Per atraure la condició real de la classe més gran de la població. Es va rebel·lar contra els pseudo-models que, com la loteria d'Adam Smith, reclamen justificar l'existència del capitalisme. Aquest és certament el signe més obvi d'una concepció molt peculiar de les matemàtiques que, des d'Hegel fins al jove Marx, els rebutja perquè és abstracte, és a dir superposat sobre l'objecte, extrínsec a la realitat de la vida concreta. Però el fet és que la posada en figures de tot, de qualsevol valor humà, constitueix un dels càncers del nostre temps molt estrany. * Democràticament. És el setè minut: és res


els enquestes, que han ajudat a transformar els jesuïtes republicans, aquests bolets liberals de dubtosa naturalesa, en els objectes principals d'interès, ja que està empenyent a centenars d'ells al popular estri de sufragi universal. (totes aquestes expressions són preses de Maupassant), - sufragi universal al 40% dels votants i al 100% de desil·lusionats. La religió actual del sufragi universal, la missió de la qual es diu constantment pels instituts de votació o comissions encarregades per la Casa Blanca, mereix, com a mínim, un nou examen del que trobarem tots els elements o gairebé en les obres del propi Marx * Uniformemente. El vuitè minut evocarà, com passa, l'esfondrament de les humanitats, la devaluació de l'estudi, el temps, la solitud i, en general, el treball ben fet. Un a qui li agradarà, d'acord amb la fórmula ja gairebé incontestable, sobre la cretinització general, a la plaça del futbol que va caure en aquest món de plom, en la seva sorprenent uniformitat. "Sobre el dolor de la mort", llegim en el Manifest del Partit Comunista, "la burgesia obliga a les nacions del món a presentar-los l'anomenada civilització". Forma un món a la seva pròpia imatge. * El minut 9 estarà dedicat a alguns dels meus bons amics. Els grans problemes de la vida dels pobles mai no es van decidir "excepte per la força", va escriure Lenin el 1905, "aquells que comencen a regar tan aviat com la lluita de classes es torni extremadament aguda, aquells que demanen als socialistes l'impossible, demanant-los que es guanyi la victòria sense haver de ser aixafada per la resistència dels explotadors, que són "des del cor del cor amb la revolució", però només amb la condició que ... es desplegui sense una lluita seriosa ni representa cap amenaça de destrucció! En una paraula, el que requereixen és una "revolució sense revolució", diu Lenin, redescobrint així els termes utilitzats per Robespierre en 1792: "Ciutadans, voldries una revolució sense revolució? ". En aquest sentit, els retrats de Robespierre (fins ara ascendit a l'anticrist) van començar, com va dir Michelet, a ressorgir des de baix els llits a partir de 1830. De la mateixa manera, no cal ser divinista per predir que Molt més que la rehabilitació parcial dels setanta anys del socialisme real acompanyarà l'ascens del proper moviment revolucionari com a condició necessària. Això em sembla tan poc discutible com el principi de la comunicació dels vaixells. * Chekhovienement. El 10è i últim minut serà el de la joventut del món. Els joves que no tenen res a veure amb la nostra desil·lusió, les nostres debilitats ni la nostra adhesió tan feliç i efímer per a tots els que, en els anys 85-90, van ser bombardejats a Moscou (el neologisme és Zinoviev). La segona Restauració, que presenta de manera més aguda i àmplia, problemes molt similars als plantejats pel primer capitalisme salvatge, el de principis del segle XIX, tindran les mateixes conseqüències. Perquè els gravadors del món com és ja són legió, que és aquí o en un altre lloc, en els nostres paisatges d'atur i disminució programada o en l'Índia i la Xina, aquestes cases de treball tan grans com continents i que ara són els nostres fabricants. És ella, la joventut del món, qui farà passar allò que realment no sabem què és. Nosaltres som, després de tot, comparables als personatges de Chekhov: som infeliços; sí, estem una mica infeliços; sabem que hi ha alguna cosa que vingui, però no sabem què és. SOURCE: Rally comunista