diumenge, 17 de setembre del 2023

Albano Nunes i el llibre “25 de abril, Uma revolução em perspectiva”


(Notes sobre la Festa do Avante!, 2023- I)

  

El proper any 2024 es complirà el 50 aniversari de l' anomenada “revolució dels clavells”, és a dir de la única revolució democràtica i nacional esdevinguda a Europa occidental després de 1945. Una revolució inacabada que tan sols va poder ser frenada amb un cop d’estat.


L’any vinent i amb motiu d’aquest aniversari, a Portugal es desenvoluparà una batalla cultural, ideològica i política de primera magnitud. De fet, fa anys que aquesta dura batalla es desenvolupa a Portugal. 


El creixement brutal d’una extrema dreta que defensa un liberalisme econòmic salvatge, el desmantellament de les conquestes d’Abril i la reducció de l’estat al seu paper d’aparell de repressió crea un marc molt preocupant. Condiciona les polítiques de la dreta que, a Portugal, s’anomena PSD ( és a dir “socialdemòcrata”, però que no es diferencia gens ni mica del PP espanyol). 

El Partit Socialista i d’altres forces més o menys democràtiques llencen la idea d’una revolució d’abril “patrimoni de tots”. Aquest enfoc significa qüestionar els continguts, els procediments i la orientació del propi procés revolucionari. I no es tracta d’una qüestió innòcua ni innocent. Té com objectiu justificar les polítiques del Partit Socialista des de les presidències de Mario Soarea ( 1976-1978 i 1983-1985), d' António Guterres (1995-2002), de José Sócrates (2005-2011) i d' Antonio Costa (2015 fins avui), d'anar desmantellant i reduint les conquestes de la revolució. Cal incloure en aquestes polítiques la seva submissió a l’OTAN i a la UE i la actual política de liquidació de les conquestes de la revolució que encara resten dempeus. 


La severa reducció de la representació institucional del PCP o d’altres forces d’esquerres en les dareres eleccions és una altra dificultat per a la lluita per la memòria d’Abril. Però el PCP es compromet i lliura aquesta batalla amb totes les seves forces. Des de siempre ho ha fet i, durant l'any 2024  seguirà donant aquesta batalla. La defensa de la veritable memòria de la revolució d’Abril no és una simple qüestió d’erudició o de restitució històrica, sinó directament política. Defensar Abril és defensar el futur.


Per a el PCP es tracta d’una batalla per restituir la memòria de les transformacions revolucionàries, per la seva defensa i també per a el futur de Portugal, com a país sobirà respecte de l’OTAN i de la UE, amb una democràcia avançada, de caire anti-monopolista i anti-imperialista. No en va,  el PCP afirma: Avril é mais futuro!


El lector català i de la resta de Borbònia, ha de pensar que aquest 50 aniversari també té i tindrà repercussions en el nostre país. Comparar les dues transicions, les actituds del PCP i del PCE durant les dues transicions, comparar la concepció de l’estat que sostingueren tant Álvaro Cunhal com Santiago Carrillo té un enrome interès, crec, tant per a els comunistes catalans com pels comunistes de la resta del darrer regne borbònic. No és una batalla de passat sino de present i de futur. A estudiar aquesta qüestió dedicaré algunes d’aquestes notes suggerides per la visita d’enguany a la festa i que comencen avui.

 

A la Festa do Avante de 2023, tot cercant l'esperit del 25 d'abril

 

He estat quatre vegades a la Festa do Avante! Dues vegades durant els anys 80 del segle passat. Llavors representava oficialment al PCC i al nostre setmanari Avant, del que era director. Vaig estar a la tribuna del Comicio Central de la Festa i També a les reunions amb la direcció del PCP, encapçalada llavors pel camarada Álvaro Cunhal. Potser algun dia recuperi alguns textos i notes de reunions d’aquella l’època, que poden ser una font per a la història del PCC. Si algú s’atreveix algún día a fer aquella història és clar. 


La tercera vegada que hi vaig anar va ser l’any 2011. Llavors jo era un comunista sense partit crític amb les polítiques del darrer PCC, sobretot amb la seva supeditació al PSC i, en general al govern del Tripartit. De fet llavors militava al partit comunista més gran que hi ha a Catalunya: el dels comunistes sense partit. 


Vam anar-hi amb la meva estimada camarada i amiga Mercedes. La festa ens va tornar a entusiasmar i ens va tornar a carregar les piles amb energia revolucionària i militant. Van tornar a cantar l' "Avante camarada"...




 i vam ballar per primer cop als sons de "La Carvalhesa":



Uns anys després, i després d'un lent, sosegat i crític procés, vaig ingressar al partit on milito: Comunistes de Catalunya. Un dels elements que hem va fer tornar a la militància organitzada va ser aquella visita de 2011. Naturalment, no va ser l´únic motiu per a la meva tornada al tribal com a comunista organitzat, però tornar a la Festa, respirar l'aire del PCP hi va tenir una enorme importància.


La meva visita a la Festa do Avante! d’enguany tenia com a objecte principal acostar-me a l’esperit amb que els comunistes portuguesos enfoquen el treball de memòria sobre Abril en el cinquanta aniversari d’aquella revolució. Volia assistir a tres dels debats en que aquesta qüestió va ser enfocada per a escoltar i prendre nota. Eren aquests tres:


1.- Dissabte 2 de setembre, a les 15 hores, al Fòrum: 50 Aniversário de la revolução de Abril. Abril é mais futuro! No hi vaig poder assistir. Complia un torn a la l'stand que Comunistes de Catalunya, posa des de sempre a la Festa. El torn acabava a les 17 hores i no volia reduir el meu modest ajut, prou limitat, a les tasques de l’equip de la JCC i del partit que hi varen treballar sense descans. Hauria d’haver triat un altre torn per a poder assistir a aquest debat.


2.- Dissabte 2 de setembre, a les 21 hores, Cumprir e fazer cumprir a ConstituiçãoTampoc hi vaig poder anar: estava esgotat. Aquesta festa, si hi vols participar esgota a qualsevol, sobretot si ja tens 70 o més anys.


O sigui que la meva intenció de respirar l’ambient i la visió del PCP sobre l’aniversari es va veure una mica frustrada. Però va quedar compensada per dos esdeveniments als que si que vaig poder assistir:


1.- El concert de música clàssica que es va desenvolupar a l’Espai central de la Festa, Palco 25 de abril que duia el títol Musica para a libertação do povo português. Va ser un esdeveniment cultural d’altíssim i nivell amb una assistència popular massiva i entusiasta que mereix un comentari a part. Tinc pensat publicar un text amb comentaris i amb vídeos que vaig gravar en una propera nota.


2.- La presentació del llibre 25 de abril, Uma revolução em perspectiva” que es va desenvolupar a l’espai Festa do Livro, a les 19 hores del dissabte. 



Espai "
Festa do Libro", a la Festa do Avante! 2 de setembre de 2023.

Van participar a la presentació l’editor de les Edições Avante! Rui Mota, l’historiador Manuel Loff i l’històric dirigent del PCP, Albano Nunes.


Albano Nunes durant la presentació del llibre 25 de abril, Uma revolução em perspectiva”, Festa do Avante!, 2 de setembre de 2023.

Albano Nunes és un dels supervivents de la direcció del PCP des de l’època de la lluita clandestina anti-feixista i del procés revolucionari, fou responsable de relacions internacionals del PCP durant llargs anys i actualment és director de la revista mensual O militante, una revista d’enorme qualitat adreçada al quadres del partit. 


La meva admiració pel company Albano Nunes és enorme. De fet el seu estil d’intervenció i la seva escriptura em recorden moltíssim al company Josep Serradell, Roman. Recentment el company galleg Duarte Correa em va regalar el seu llibre Os Processos Revolucionários: Análise Concreta e Perspectivação Histórica. Un libre del major interès polític i teòric per a qualsevol que no hagi perdut la perspectiva de la transformació revolucionaria de la societat i de la superació del capitalisme.



Es tracta d'un conjunt de textos i articles escrits al llarg dels anys sobre l'experiència revolucionària del moviment comunista internacional i del PCP durant el segle XX i els primers anys del segle XXI. No estem davant d'un tractat teòric ni acadèmic escrit des d'un despatx situat en una torre d'ivori. Son articles vius que reflecteixen la reflexió col·lectiva del PCP sobre qüestions extremadament importants tant en lo nacional com en lo internacional, que debaten sobre l'extrema complexitat teòrica i pràctica que comporta mantenir una estratègia revolucionària, radical i realista alhora. Cap quadre comunista es podrai estalviar aquesta lectura. 


Abans de tancar aquesta nota, el lector em permetrà fer una mica d’ego-història, tot publicant les segments fotografies. Les va prendre la meva camarada Mercedes mentre conversava amb el Albano. Em vaig presentar com algú dels que van treballar en les relacions del PCC amb el PCP durant els anys 80 del segle passat, li vaig recordar les dues converses que vaig tenir amb Antonio Dias Lourenço. Naturalment ell, que va tenir molt a veure en aquella complicada gestió, no em recordava a mi però immediatament em va mostrar la seva simpatia i em va parlar breument sobre aquells anys.





Els vells comunistes encara tenen molt que dir en el món d'avui. Combatre l'adanisme polític em sembla una tasca important.

 

Sabadell, 17 de setembre de 2023.



Post-data: 


Seguiran dues notes amb una breu recensió de la presentació del llibre  amb els vídeos i una breu recensió del llibre en dues notes diferents però vinculades a aquesta.

 

 

 

 

 

 

 

dimecres, 13 de setembre del 2023

La qüestió del poder és la qüestió central de tota revolució


Un cop passat el 50 aniversari del cop d'estat feixista de Xile, la majoria dels saberuts que escriuen
articles conmemoratius 
rituals a la premsa, passarà plana i "a otra cosa, mariposa".

Però el fracàs de la via xilens al socialisme va tenir tremendes conseqüències per a l'esquerra mundial. Sobretot per a la deriva socialdemòcrata de determinats partits comunistes europeus. I les segueix tenint, encara avui. Per això cal examinar les causes i les conseqüències d'aquella derrota.

La majoria de comentaris i articles que llegeixo (no tots) obliden o amaguen la lliçó central del fracàs de la Unitat Popular de Xile: en tota revolució, la qüestió del poder i de l'estat és, finalment, la qüestió determinant. Aquest oblit no és precisament innocent ni innocu.

Un cas una mica diferent és el de les forces que, al nostre país que encara es reclamen del socialisme. Reclamar-se del socialisme avui, no és poca cosa. No menystinc la importància de que encara hi hagi grups o partits que mantenen l'objectiu de la transformació de la societat. Jo mateix sóc militant d'un d'aquests partits.

Però de la proclamació més o menys retòrica i utòpica de l'objectiu socialista i comunista a la construcció d'una estratègia concreta i realista de transformació revolucionària de la societat, hi ha una distancia enorme. La mayoría d'aquestes forces està molt lluny d'haver traçat una estrategia de lluita del socialisme adequada a la realitat concreta del nostre segle i de la nostra societat.

L'oblit o el menysteniment de la qüestió del poder i de l'estat forma part de l'absència d'una estratègia de transició al socialisme digna d'aquest nom. Diguem que tots plegats (tots, vol dir tots) patim d'un superávit de tàctica. Potser algun dia ho resoldrem. Inchallah!

Sovint s'obliden les conquestes teòriques, polítiques i estratègiques tant de Marx i Engels, com de Lenin i Gramsci, en relació al poder i a l'estat. Enlloc d'actualizar-les i aplicar-les a la nostra situació concreta, se solen substituir, acríticament per les aseveracions més o menys certes, d'una politologia i d'una sociologia de caire positivista i liberal. Amb aquestes premises teòriques, el fracàs està assegurat.

Aquesta situació és producte de la manca d'una autonomia política i cultural respecte dels mitjans de comunicació o dels ensenyaments de les universitats burgueses.

En canvi, la reflexió sobre la qüestió de l'estat i del poder va ser una de les grans aportacions d'un marxista occidental quina obra teòrica i pràctica s'oblida i s'oculta: Alvaro Cunhal, que fou secretari general del PCP. Aquesta reflexió del camarada Cunhal fou producte de l'estudi rigurós dels clàssics del marxisme, però també de la seva participació dirigent tant en la lluita clandestina contra el feixisme, com després del 25 d'abril de 1974, en l'únic procés revolucionari produit a Europa occidental després de 1945. 

A Espanya, després dels boutades de Carrillo: "jo no entraré a Madrid sobre d'un tanc"; "dictadura ni la del proletariat" o "cal superar el leninisme"... acceptades de forma acrítica i resignada per la majoria dels cuadres comunistes de l'època, qualsevol reflexió comunista rigurosa i amb visió estratègica sobre l'estat va desaparèixer dels documents del PCE i del PSUC. Fins avui.

No és casual doncs, que l'obra de Cunhal hagi estat ocultada als militants comunistes espanyols. No és casual que la militància no conegui l'autor i no estudiï la seva obra

Només una minoria de resistents ens varem oposar i, durant uns anys vàrem tractar de construir un partit i una estratègia de "via catalana al socialisme". De manera consegüent vàrem traduir un preciós llibre de Cunhal: "Un partido con paredes de vidrio". Aquesta és una altra història, l'abordaré properament en una altra publicació.

De les forces que no tenen com a objectiu la transició al socialisme, de les forces post-eurocomunistes, esdevingudes verdes o laboristes, no cal fer ni esment. No pretenen pas una transició al socialisme sinó, simplemente millorar el capitalisme. Per això no els hi penso criticar que hagin oblidat els marxisme i que acceptin les teories burgeses sobre l'estat. És lo natural.

Això si, rebutjo absolutament, la seva hipocresia quan reten homenatge a Allende i la Unitat Popular xilena, des de la reivindicació més o mens vergonyant de la versió carpetovetònica de l'eurocomunisme. És a dir, sense mencionar mai la qüestió de l'estat: reclamant sempre la vigència de la constitució actual i de l'estat de dret burgés. Llavors, la seva commemoració és transforma en una declaració d'impotència i d'acceptació de la renuncia a la transformació radical de la societat.

Annex 

Algunes de les obres de Cunhal que fan referència a l'assumpte del poder i de l'estat en la lluita del socialisme que val la pena de llegir son: 

Rumo a Vitoria, informe presentat al CC del PCP, l'any 1964

- A questão do Estado, questão central de toda revolução ( primera edició a la revista O militante, 1967; darrera edició: Edições Avante!, 2007).


- Revolução Portuguesa. O Passado e o FuturoEdições Avante!, 1994.


A Revolução de Outubro, Lénine e a URSS ( Antologia de textos), Edições Avante!, 2017.

Les he llegides. Les tenim totes a la biblioteca de l'Arxiu Josep Serradell. Potser, amb una mica de temps es podría confegir un petit estudi sobre la concepció de l'estat d' Alvaro Cunhal, tot usant aquestes i d'altres obres seves. Potser es podria afegir a aquest breu estudi un annex amb una breu selecció de textos de l'autor.

Només llavors es podria saber si la meva admiración del rigor revolucionari d'Alvaro Cunhal està ben fonamentat o bé obeeix a un cert fanatisme envers una figura del moviment comunista internacional injustamente oblidada al nostre país.   


Munich, 13 de novembre de 2023


divendres, 18 d’agost del 2023

Arranquem a Tronti de les urpes dels bons salons

 16 Agosto 2023 


Quan parlem d'obrerisme, no pensem en càtedres i conferències universitàries sinó en lluites, conflictes, el desig de llibertat, el rebuig a inclinar el cap. Avui encara més que ahir.

El 7 d'agost va morir Mario Tronti, s'han escrito nombrosos obituaris, records, testimonis. L'han anomenat "un gegant", el "pare de l'obrerisme"... és just. Però quan parlem d'obrerisme, i per tant inevitablement, d'ell, no pensem en càtedres universitàries, seminaris, convents, taules rodones, oients pietats, crítiques, assemblees obreres, piquets durs, embussos fins i tot entre companys, cançons d'alegria. , acusacions, presons, vetlles durant tota la nit davant de focs improvisats, discussions apassionades, generació d'idees. Em ve al cap que algú sempre ens vol posar de genolls per fer i viure com ell diu. Em ve al cap el desig de llibertat, el rebuig a inclinar el cap.

Tronti és l'autor de "Obrers  i capital", és clar, però un autor que pensa dins d'un col·lectiu i sap que cadascú ens aporta quelcom. "Obrers i capital" és impensable sense la recerca conjunta de Romano Alquati, sense els escrits de Toni Negri sobre l'Estat, sense les lluites obreres de l'electromecànica milanesa, dels cotoners de la Val di Susa, de Mirafiori, de la petroquímica Marghera, de l'Italsider de Gènova.

Sobre "Obrers  i capital" pots escriure una bona tesi de ciència política, és clar, però després de llegir-la també pots involucrar-te en un piquet de conductors logístics i passar sis mesos sota arrest domiciliari, pots començar a explicar a un pakistanès que amb prou feines parla italià que amb la "paga global" el foten dues vegades o trobar algú que t'amenaça amb un ganivet.

Qui sap si el aconseguirem aturar l'eterna cançó que fa mig segle (50 anys!) que ens trenca les orelles: “la classe treballadora ja no existeix”; “ara que els treballadors ja no existeixen”; “una vegada hi havia classe treballadora però ja no”. Qui sap si algú s'ho pensarà un moment abans de tornar-lo a posar al tocadisc.

Ja en diuen "estiu calent", passa a Amèrica davant els nostres ulls. Són les vagues dels guionistes de Hollywood, els conductors d'UPS, els 11.000 empleats del municipi de Los Angeles, de les infermeres d'alguns hospitals de Nova York i Nova Jersey, dels treballadors d'hotels del sud de Califòrnia, els 4.500 empleats municipals de San José, els 1.400 enginyers de la construcció de locomotores elèctriques a Eire (Pennsylvania) i així successivament.

“Però són lluites per augments salarials ja menjats per la inflació!”, sento dir. “Què tenen a veure amb la visió revolucionària de l'obrerisme? Què hi té a veure Tronti?”.

“Espera”, responc, “a dins hi ha reivindicacions que van des del medi ambient, fins a la casa i en general, a tot arreu, hi ha el sentit primordial de llibertat i dignitat, perquè ara després de dècades de polítiques neoliberals, després de la pandèmia, la desproporció, de forces entre treballadors i capital havia arribat al punt que la gent se'n va, resignant-se, per poder respirar una mica”. Però després hi ha la recuperació de la solidaritat social, hi ha els 140.000 actors del sindicat SAG-AFTRA que se sumen als 11.000 del Writers Guild, els dels hotels de Califòrnia que es manifesten juntament amb ells. Hi ha voluntat de resistir, els guionistes estan al centèssim dia de vaga, d'altres al tercer mes. Hi ha l'aparició de figures des de baix, de líders espontanis, com Christian Smalls d'Amazon, un afroamericà, que ha obligat Jeff Bezos a repensar la seva política anti-sindical. Però sobretot hi ha el despullament dels nous poders que ara controlen la nostra pròpia capacitat de percebre, d'aprendre, més que d'aniquilar-la, tancant-nos en el seu metavers. Que creen aquell individualisme massiu que Tronti va assenyalar com el gran desastre en la seva darrera intervenció, al juny, al festival Derive&Approdi. I aquest despertar només es podria produir al país de la gig economy, de la intel·ligència artificial, dels treballadors sense drets, al país del capitalisme - s'hauria dit en un altera temps- "més avançat". El seu editorial del primer número de “Classe Operaia” (1964) “Lenin a Anglaterra” no recorda tot això? Una de les seves metàfores per dir que la nostra tasca és extremadament difícil, gairebé impossible, però o intentem el camí de la rebel·lió o acabem... allà on són tants joves italians avui, sobretot si han invertit diners i temps en la formació.

Es van burlar de nosaltres per les nostres derrotes dels anys 70 i 80, però fins i tot els més ombrívols perden el somriure dels llavis, només que obren la finestra i miren fora per veure com és aquest país. No, no per la Meloni, pel que fa a mi, sinó perquè al teu funeral t'arrisques a rebre aplaudiments com si fossis una estrella de la varietat.

Per sort en Mario va tenir el respecte pel silenci en el seu darrer pas. I això ja és una cosa.


Traducció ( millorable) de Joan Tafalla

Sabadell, 18 d'agost de 2023

Font: Strappiamo Tronti dalle grinfie dei salotti buoni



diumenge, 13 d’agost del 2023

En guerra amb el món. Per Mario Tronti


Gigi Roggero

Escriure el retrat d'una gran figura en calent és sempre una tasca molt complicada. Escriure en calent, el retrat de Mario Tronti és gairebé impossible. En aquest breu text, Gigi Roggero traça els contorns d'algunes de les seves línies de reflexió, sobrevola els camins, els teixeix amb records vius que permeten encarnar un gegant polític. Amb la consciència que Tronti no era un simple excedent en la història del marxisme, sinó que en un sentit fort era una excepció. Hi ha un abans i hi ha un després d' Operai e capitale. Hi ha un abans i hi ha un després de Tronti.


* **

Qui no veu, veurà. Qui vegi quedarà encegat. Ens ho va recordar Mario Tronti en el seu, per desgràcia, darrer diàleg públic, al festival DeriveApprodi, juntament amb Adelino Zanini. La figura esmentada desplaça la tradició obrera i comunista. És Jesús, un Jesús que no posa l'altra galta. Un Jesús molt benjaminià, lluitant per venjar el passat. Un Jesús que divideix el món en dos. Rics i pobres, com el cristianisme primerenc. Obrers i capital, per a nosaltres. Amic i enemic, en el lèxic del realisme polític. Karl i Carl. Lenin i Sant Pau. Homes en aquest món, però no d'aquest món: això és el militant revolucionari. Mai aleteja cap els cels utòpics del més enllà. Mai s'arrossega davant les giragonses oportunistes del present. Sempre està dins, dins i en contra. Només es pot dir així: mai ens atrapareu.


Sovint hem sentit parlar de l'existència de diferents Trontis. El de fins al 1967, el de després de 1967. El Tronti operaista, el Tronti del PCI. El d’ Operai e Capitale, després el de la teologia política. No vam entendre mai què volia dir, i si ho vam fer, no estàvem d'acord. També hi ha diferents Marxs, o diferents Lenin, o posa qui vulguis. Sabem que n'hi havia un i només un de Tronti: l'home partidista, irreductiblement partidari. De principi a fi. No només un pensador polític, com ell deia amb precisió, sinó un polític que pensa.


Algú va dir: els recorreguts polítics no rectes com l’Avinguda Nevsky. Corbes misterioses i línies rectes a recórrer, ho sabem. Les marrades dels camins són discutibles, sobretot en alguns passatges tràgics i crucials. Es poden i d'alguna manera s'han de discutir, és clar. Afegim, no és que això no s'hagi de fer. El que, per a nosaltres, no es pot discutir és la fermesa del seu punt de vista, de la seva voluntat de recórrer aquella maleïda línia recta. Qui mira des de fora, és a dir, des del tribunal de la ideologia (que sempre és un tribunal burgès), veurà moltes contradiccions cridaneres i punyents. Qui col·loqui aquestes contradiccions dins de la seva història les podrà entendre no per justificar sinó també per avaluar els errors polítics. Mario mai es va amagar ni es va sostreure d'això. Va reivindicar cada pas i cada error, no es va penedir de res. Les seves contradiccions, però, sempre han estat internes a l'esgotament de la tàctica, mai al fracàs de l'estratègia.


Al cap i a la fi, donar l'esquena al futur no significava renunciar a subvertir el present. Significava, i continua significant, "immobilitzar l'adversari per poder-lo colpejar millor" - com va escriure al seu llibre més famós-. I qui ironitza sobre el Tronti recent, replegat en si mateix, en l'espiritualisme, en la interioritat, mostra que mira sense veure. Perquè aquí hi trobem la recerca d'un esperit no espiritualista, de l'enfortiment de la subjectivitat antagònica dins la ciutadella enemiga, d'una llibertat comunista i nietzscheana, per tant no democràtica. D'estar en pau amb tu mateix per anar a la guerra amb el món. D'una basileia sense basileus, un regne sense rei. Auctoritas contra potestas: aquí, Tronti impulsà el seu pensament amb coratge. Un pensament profètic, que no és la previsió del supermercat, de les  tertúlies de la ràdio o de la tele, i dels que neden a favor del corrent. És la capacitat de dir allò que els altres no volen escoltar, de veure-hi sota la gruixuda manta de la banalitat i de l'opinió pública.


Desplaçament, dèiem al principi. Com els nostres grans mestres, els que ensenyen sense la presumpció de fer-ho, Tronti tenia sempre la capacitat de desequilibrar-te. Quan arribaves a una conclusió que creies sòlida t’adonaves de que, en realitat, tot es mou, i es tractava de tornar a saltar per arribar a una conclusió més avançada. Estimava l'oxímoron, com que es definia com a "revolucionari conservador". No, res a veure amb el gust per la provocació, res més llunyà de Mario el desig  d'épater la bourgeoisie. És la capacitat arriscada de moure's on el perill és més gran, tal com suggereix l'estimat Hölderlin. Precisament en la contradicció, amb la capacitat de fer-ne un motor del pensament subversiu. «Des de l'extrem possible, repetiré fins al final: aquesta forma de vida i de món no es pot acceptar!». En l'ocas, la política no era sinònim de renúncia, en absolut. Una vegada més, es pot debatre sobre si allà on Mario veia un ocàs tràgic no hi havien possibilitats de noves aurores. I tanmateix, una vegada més, una cosa és certa: hem d'estar preparats lenínianament. Identificar les noves contradiccions, les centrals. I estigueu preparats per deixar-vos desplaçar pel clinamen, per a fer el salt endavant. Amb la determinació d'algú que busca conèixer l'enemic millor del que l'enemic es coneix si mateix. Amb la curiositat de buscar els amics fins i tot en llocs allunyats del lloc on trobava. Sobretot si, allà on es trobava, cada cop hi trobava menys amics.


Per acabar escric alguns records personals. Que, com deia Mario del llibre, pot "contenir quelcom de veritat amb una sola condició: si tot està escrit amb la consciència de cometre una mala acció".


El vaig conèixer per primer cop el 8 d'agost del 2000. Estàvem fent una co-investigació sobre l’operaismo. No passa sovint i ni tan sols passa un cop a la vida que et trobis amb l'encarnació no d'un llibre, sinó del llibre. Un llibre tan extraordinari que semblava haver escrit per si mateix. Cada frase és una sentència contra els patrons i la forma de vida burgesa. Sí, perquè Tronti era l'odi irreductible als patrons i a la forma de vida burgesa. Aquell 8 d'agost de fa vint-i-tres anys em va sorprendre veure'l jugant amb un gatet negre que es deia Pasquale. Aleshores ens va explicar el moment en què en Pasquale va aparèixer amb un ratolí a la boca i totes les burgeses del voltant van començar a fugir. La burgesia tenia por, comentava amb satisfacció, acaronant a Pasquale.


Aquest odi en Mario sempre ha estat irreductible. Va ser un odi constituent, la política va començar a partir d'aquí. L'any 2004 va participar en una trobada sobre violència i no violència, un tema horrible, que ràpidament va descartar: el contrast no és entre violència i no violència, sinó entre violència i força. De nou, un costat contra l'altre costat. Es tracta de triar el teu camp. No hi ha res més a afegir. Llavors, després d'haver escoltat pacientment les farinetes del cor sobre pacifismes, en olor d'oportunisme, va intervenir amb la seva poderosa calma. Sense cridar, no cal fer-ho quan allò que detona són les paraules. Omplint cada paraula de pensament, perquè Tronti no repetia mai el ja conegut: parlava al fil del pensament, parlava pensant. Això és una raresa extraordinària, fins i tot en els nostres entorns. Només va dir: "La qüestió és, com els hi fem pagar". La sang de la majoria es va congelar, el foc es va encendre en la ment d'alguns. Sí, perquè en Mario sempre captava el punt. Sempre arribava a l'arrel de les coses. I l'arrel, ja sabem, està a la part superior. Cal arribar-hi, per a arrencar i replantar.


L'última vegada que vaig tenir notícies seves va ser divendres passat, em va donar algunes indicacions sobre el seu darrer gran projecte, Per un atles de memòria obrera. Fins al final, fins la darrera alenada va conrear els seus naps a seu hort, com en la seva cita de Montaigne: "els meus naps són els conflictes entre homes, lliurement i antagònicament organitzats, o per preservar el món tal com és o per capgirar-lo del tot".


Mario Tronti no va ser un simple excés en la història del marxisme, sinó que va ser, en un sentit fort, schmittià, una excepció. Obrerista i marxià, per tant no marxista. Hi ha un abans i hi ha un després d’ Operai e capitale. Hi ha un abans i hi ha un després Tronti. Entre aquell 8 d'agost seminal i aquest 7 d'agost terrible, abans, després i sobretot, pel que vas escriure, pel que vas dir i pels teus silencis reflexius, gràcies per ensenyar-nos a ser qui som. Per ensenyar-nos a mirar el món. Per tornar-lo a veure, tornar-lo a veure, mirar-lo per primera vegada. Per veure el que no vam veure abans. I entendre que tant cal mirar aquest món per odiar-lo radicalment.

 

***

 

Gigi Roggero és investigador, formador, publicista i militant, comissàri, de la secció «freccia tenda cammello», de Machina. Ha publicat amb DeriveApprodiElogio della militanza (2016), Il treno contro la Storia (2017), L’operaismo politico italiano. Genealogia, storia e metodo(2019); è inoltre co-autore di: Futuro anteriore Gli operaisti (2002 e 2005).

***



Traducció de Joan Tafalla. 
M'ha costat una mica traduir alguns passos. Si algú creu que pot millorar la traducció, que m'ho digui, si us plau. 

Sabadell, 13 d'agost de 2023.

divendres, 11 d’agost del 2023

La història no és una vorera recta de l’avinguda Nevski.


Tot llegint una ressenya sobre la vida i l’obra del camarada Mario Tronti, recentment mort als seus 92 anys, he tornat a llegir una idea que m'ha guiat sempre al llarg dels decennis de la meva militància. És quelcom que sap tot comunista mínimament format per l’experiència sap: “La història no és una vorera recta de l’avinguda Nevski”. A mi m'ha va dir un estimat camarada allà, a finals dels stanza del segle passat. A ell li devien haver explicat en alguna escola de quadres a la que va assistir clandestinament en algún ignot país de l'Est. En realitat, ens ho havia ensenyar un altre camarada, anomenat Lenin.


El diari Pravda, en la seva edició de 22 d’agost de 1918 (Tom 37, págs. 48-64) publicava “Una carta oberta de Lenin als obrers nord-americans”.

 

En aquesta carta, els hi explicava les giragonses, les marrades, els avenços i retrocessos que el desenvolupament històricament concret de la revolució russa obligava fer als bolxevics. Recordem la data: agost de 1918. La guerra civil i la intervenció de les potències estrangeres havien arrencat. La revolució alemanya no havia començat encara. Rosa Luxemburg escribia des de la presó unes notes injustes sobre la revolució russa que, quan va ser alliberada no  va valer publicar. La complexitat de la revolució apareixia amb tota la seva crueza davant de qualsevol que tingués dos dits de front.     


Lenin explicava tot això als obrers americans amb exemples concrets de la realitat concreta: la revolució no és un acte puntual, la revolució és un procés. Més endlà dels elements conjunturals, Lenin els parlava de la importància de la política en el desenvolupament històric. Front el determinisme, la política. Front el moralisme incapacitant que tant agrada als teòrics “a la violeta”, la política. Amb totes les giragonses, marrades i empassades de gripaus que la política comporta.


Nikolái Gavrílovich Chernishévski (1828-1889)

Per a fer-ho, Lenin recorria a una metàfora escrita pel seu admirat Chernyshevski. Aquest, en una ocasió havia escrit “La via històrica no és una vorera recta de l’avinguda Nevski: avença camp a travessa, uns cops el camí és polsegós, altres està ple de fang, altres cal travessar maresmes y altres cal fer marrades. Qui no vulgui omplir-se de pols, o embrutar-se les botes, que no es posi en activitats polítiques”. 

Lenin prenent notes poc abans d'intervenir en el plenari del tercer congrés de la Internacional comunista, juny 1921.

Tot rememorant aquell escrit del seu admirat lider del populisme, Lenin  deia als obrers nord-americans: 


"Com deia el gran revolucionari rus Chernyshevski, l’obra de la història no és una vorera recta de l’avinguda Nevski, . Hi ha qui “admet” la revolució proletària solament “a condició” de que es desenvolupi sense problems, de que els proletaris de diversos països actuïn totalment d’acord , de que existeixin garanties contra les derrotes, de que el camí de la revolució sigui ample, recte i sense obstacles, de que per a vèncer  no hi hagi necessitat de passar a cops pels més penosos sacrificis, de “romandre en una fortalesa assetjada” o d’obrir-se pas pels més tortuosos, estrets i impracticables viaranys muntanyosos. Qui pensa així no és revolucionari ni s’ha desfet de la pedanteria intel·lectual burgesa y, de fet, lliscarà sempre cap a el camp de la burgesia contra-revolucionària, com els passa als nostres menxevics i fins i tot (encara que menys freqüentment) als nostres esseristes d’esquerra”.


Mario Tronti, en aquest aspecte fou ben leninià durant llargs anys. Des de l'etapa del "obrerisme" fins la Bolognina. 


No és d'estranyar que, sovint, reivindiqués aquesta màxima leniniana. La política té una autonomia pròpia, és agent de transformació. La política és allò oposat al determinisme. 


Però Tronti menystenia que la política és l'organització de la voluntat nacional-popular.


Després de la Bolognina Tronti em va decebre i em va deixar d'interessar. Escric avui això, malgrat que les seves darreres derives, no m'han convençut mai ni poc ni massa. Gens. 

Però la seva mort i la necessitat d'assolir una visionan global sobre la vida i obra em porten a llegir alguns textos d'ell que no havia llegit. 




Sabadell, 11 d'agost 2023

Joan Tafalla


Post-data:


Segueixo llegint. Concretamente, això:






I això: 



Seguiran algunas notes més.




 

 

dissabte, 5 d’agost del 2023

Agur Jon Etxave Garitazelaia

 

Joan Tafalla

Ha mort als seu 90 anys Jon Etxabe Garitazelaia, a qui Arnaldo Otegui ha caracteritzat com a: Basc, patriota i roig (Euskalduna, abertzalea eta gorria).
Vaig conèixer Jon Etxabe quan jo tenia a penes 19 ó 20 anys. La memòria no em permet ser més precís en les dates. Perdoneu, fa gairebé 50 anys!
Ell complia condemna en el convent benedictí del santuari del Miracle (Lleida). Feia poc que el franquisme l'havia excarcerat de la presó per a capellans de Zamora i l'havía desterrat allà. Sota estreta vigilància de la Guardia Civil, no es podia moure del convent i dels entorns de la propietat. Ajudava a la comunitat treballant el camp i cuidant dels bedells de la comunitat.
Ajudava al pare Benet, un vell benedictí que havia estat una autoritat mundial en textos bíblics en arameu. El pare Benet arribà a patir un trastorn mental per culpa de la seva dedicació a l'estudi dels vells textos. Els metges li recomanaren que marxés de Montserrat i oblidès l'estudi. Al Miracle, el pare Benet feia de pagès i ramader per compte de la comunitat. Crec que era molt devot, encara que en mig del dur treball, algú l'havia sentit renegar amb un vocabulari bastant gruixut.
En Jon i en Benet feien una bona parella d'incasables treballadors dels camps. Sempre vigilats de prop per la "Benemérita", és clar!
En Jon es va fer amic del meu pare. Els meus pares havien anat a parar al Miracle, per raons de salut. Una bonquitis asmàtica estava matant al meu pare. L'havia agafat a la batalla de Teruel ( 15 de desembre de 1937 a 22 de febrer de 1938) on molts dels soldats que hi participaren varen morir congelats o ve van adquirir enfermetats pulmonars de llarga durada. Ell la va arrossegar tota la vida. Els meus pares tenien cura del bar del santuari. Allà podien guanyar-se la vida a dures penes, però respiraven un aire pur.
Així doncs, el meu pare ( comunista català i catalanista, ex- membre de la JSUC) tenia llargues converses amb aquell capellà basc. Un home coratjós, amb una cultura molt àmplia, que a més d'abetzale era, com s'ha dit, roig, rojíssim. Un parell de cops em varen deixar assistir a aquelles converses, escoltar-los, aprendre les beceroles de la lluita.
Un record vivíssim d'aquell desterrament d'en Jon al Miracle va ser una visita massiva de bascos que van venir a visitar al seu amic, veí i company de lluita. Imagino que molts eren d'Elgoibar, el seu poble. Va venir un autocar ple. Potser dos, no ho puc recordar, en total cas, una multitud. Eren alegres, solidaris, combatius. Em va sorprendre pel seu coratge i nivell polític.
La "benemérita" va haver de fer un desplegament insòlit per a aquels paratges despoblats que es troben entre Solsona i Cardona, prop de Su. Pensem que corrien els anys 73 ó 74. El dictador encara era viu. Calia tenir coratge per a recòrrer en dos autocars replets de gent solidària els 540 quilòmetres que hi ha entre Elgoibar i El Miracle, per a fer una visita a un condemnat en el procés de Burgos!
El petit bar del Santuari es va omplir de converses en veu alta, de crits d'esperança i de brindis per la victòria. Per a nosaltres tot plegat era una temeritat, però vam aprendre molt. Per lo menys jo.
El meu pare va veure que una de les companyes basques portava una medalla on hi havia el lauburu i els escuts dels set territoris bascs. Va pensar que seria un bon regal per a la meva núvia de llavors, la Teresa. Li va demanar a en Jon si algú li podia portar una medalla com aquella des de Euskadi. 
Dit i fet, a la següent visita col·lectiva algú va portar aquell emblema en plata. Des llavors, la Teresa el sol lluir amb orgull i, imagino, que amb nostàlgia.
Estàvem en ple franquisme.Nosaltres no sabíem a penes rés de la realitat dels bascos. Aquella petita joia portava una informació preciosa sobre com imaginen la seva comunitat nacional els abertzales. 



Quan Jon va ser alliberat del tot, va tornar a Euskadi. No el vaig tornar a veure. Sovint parlàvem d'ell amb el pare, amb una barreja d'enyorança i d'admiració. Anys després vaig saber per la premsa obrera (potser, llegint "Combate") que formà part d'una escissió del MVLN que va crear LKI, la secció basca de la LCR.

Jon Etxave a la dreta de la taula en aquesta trobada de LKI ( data indeterminada)

El meu pare va morir deu anys després torturat per la seva malatia pulmonar.
M'és difícil, gairebé impossible pensar en el meu pare sense recordar aquell homenot basc, sabi, coratjós i, al mateix temps rialler del que vaig sentir algunes algunes històries que, junt a l'exemple de molts altres mestres de vida, han constituit el substrat intel·lectual i moral de les meves cinc dècades de militància.
Agur eta ohore, Jon!
Salut, has fet un bon treball, company!
Que la terra et digui lleu!