dilluns, 23 de juliol de 2018

LA CATARSI SEGONS ANTONIO GRAMSCI
















Carlos Nelson Countinho (1)

Com en d’altres casos, Gramsci es val d’un vell terme però el re-omple d’un nou contingut, tot creant d’aquesta manera un concepte inèdit i original. El terme «catarsi» fou emprat per primer cop per Aristòtil per a identificar l’efecte que la tragèdia exercita sobre l’espectador. El filòsof d’ Estagira parla de catarsi com a « expiació de les passions», en el sentit d’una elevació, d’una superació i, en cert sentit, d’un passatge de l’art a la moral, però fent això va més enllà de la definició de la tragèdia i dels seus efectes. És precisament aquest moment d’elevació, de superació, allò que G. adopta del terme aristotèlic. Però universalitzant-lo, en fa una determinació essencial de la praxis social en general i, específicament, de la praxis política. Escriu G.: « Es pot utilitzar el terme “catarsi” per a indicar la transició del moment merament econòmic (o egoístic-passional) al moment ètic-polític, és a dir l’elaboració superior de l’estructura en superestructura en la consciencia dels homes» (QP 10, 11, 1244). Estem davant d’aquell moviment per mitjà del qual allò particular(allò econòmic-corporatiu) és dialècticament superat en allò universal (ètic-polític), elevació que Gramsci considera una determinació essencial en la praxis política quan aquesta és entesa en el seu sentit ampli.
D’altra banda, Gramsci suggereix aquí un mode dialèctic de pensar la relació entre estructura i superestructura sobre la base de un dels textos marxians més presents en el Quaderns de la Presó ( i també citat per G. al final de la nota en qüestió), el Prefaci aPer la crítica de l’economia política. Però aquesta transició d’allò particular a allò universal no és l’única superació dialèctica que segons G. està continguda en el “moviment catàrtic”; estretament lligats a aquesta hi ha altres transicions dialèctiques: « Aquesta [la catarsi, nota de NCC] significa tambéla transició d’allò “objectiu a allò subjectiu” i de la “necessitat a la llibertat”. L’estructura com a força exterior que esclafa l’home, que l’assimila a sí mateix, que el fa passiu, es transforma en mitjà de llibertat, en instrument per a crear una nova forma ètic-política, en origen de noves iniciatives» (ibid.cursiva meva). Aquí es redueix qualsevol possibilitat d’una lectura mecanicista de la relació estructura-superestructura: la praxis humana, en el seu moment catàrtic, posa en moviment precisament la transició de les determinacions objectives a la subjectivitat (que està en l’origen de «noves iniciatives»), o sigui la transició de la necessitat a la llibertat. Sense negar els moments de l’objectivitat i de la necessitat, que també son constitutius de l’ésser social. G. indica la seva in-eliminable relació amb la subjectivitat creadora i per tant amb la llibertat. Aquí estem  al davant d’un moment essencial de l’ontologia gramsciana de l’ésser social, on es conjuguen causalitat i teleologia, necessitat i llibertat. Per a subratllar la importància ontològica de la seva particular concepció de la catarsi, G. afirma: « La fixació del moment “catàrtic” esdevé així, em sembla, el punt de partida per a tota la filosofia de la praxis; el procés catàrtic coincideix amb la cadena de síntesis que són el resultat del desenvolupament dialèctic» (ibid.cursiva de NCC). Ara podem comprendre millor el sentit que G. té en ment quan diu repetidament que “tot és política”. Es tracta d’una altra manera de dir que “tot és catarsi”, es a dir que totes les formes de praxis - des del treball dirigit a la dominació de la natura fins a les formes més complexes d’interacció social- contenen aquesta possibilitat de transició d’allò particular a allò universal, d’allò objectiu a allò subjectiu, de la necessitat a la llibertat.
G. no parla de catarsi en gaires altres fragments. En un cas únic tracta el terme sota un perfil essencialment estètic: discutint el cant X de l’Infern [de Dante, ndt] sosté que el pas de la poesia a l’estructura es una “catarsi” ( per utilitzar els termes de Croce dels que es val en aquest context), o sigui la transició d’una frase de valor “estètic” sobre la presumpta mort del poeta Guido  a les “acotacions” de Farinata, que provoquen el drama de Cavalcanti, el pare del poeta (Q. 4, 82, 521). Però en l’altre fragment dels QP on G. parla de catarsi en referència a l’art, ja hi apareix amb claredat la relació amb la política en sentit ampli. A propòsit de Casa de nines d’ Ibsen G. escriu: « Així doncs quina altra cosa hauria de ser l’anomenat teatre d’ideessi no això, la representació de passions lligades a les costums amb solucions dramàtiques que representin una catarsi “progressiva”[cursiva de NC], que representin el drama de la part més avançada intel·lectualment i moral d’una societat i que expressa el desenvolupament històric immanent en els propis costums existents » (QP 21, 6, 2132-3). En aquestes notes d’ “estètica” G. ratifica la transició d’allò particular a allò universal com a tret distintiu de la catarsi.
Hi altres fragments on l’ús  del terme assumeix clarament el sentit ontològic-polític present a QP 10 II, 6. S. És significatiu el pas on, després d’haver exposat el concepte de revolució passiva en l’àmbit d’una anàlisi crítica de la historiografia de Croce, G. parla del grup social que es presenta com el promotor de la catarsi, o sigui del pas d’allò particular a allò universal. Després d’haver parlat del mode de veure propi de la « concepció “revolució-restauració” », o sigui d’« un conservadorisme reformista temperat » G. afirma : « una tal manera de concebre la dialèctica és propi dels intel·lectuals, que es conceben a sí mateixos com els àrbitres i els mediadors de les lluites polítiques reals, com aquells que personifiquen la catarsi del moment econòmic al moment ètic-polític, es a dir la síntesi del propi procés dialèctic » (QP I 10, 6, 1221-2). Encara que no ho digui explícitament, G. creu que el principi promotor de la catarsi revolucionària dels grups subalterns seria allò que ell anomena « Príncep modern», que forma, per usar una coneguda expressió togliattiana, un “intel·lectual col·lectiu”. Encara en polèmica amb Croce - allà on tracta de demostrar que la distinció entre filosofia i ideologia és tant sols una distinció de grau, atès que ambdues son “concepcions del mon”-G. especifica allò que entén per filosofia, que ell considera més universal que la«ideologia politica »precisament per quees tracta d’una« catarsi »: « filosofia és la concepció del mon que representa la vida intel·lectual i moral ( catarsi d’una determinada vida pràctica) d’un enter grup social concebut en moviment i considerat per tant no sols tenint en compte els seus interessos actuals i immediats, sinó també aquells futurs i mediats » (Q 10 I, 10, 1231, cursiva de NCC).

G. torna a parlar de catarsi en un celebre paràgraf on discuteix la «transició del saber al comprendre, al sentir, i viceversa, del sentir al comprendre, al saber» i afirma que no es fa política « […] sense aquesta connexió sentimental entre intel·lectuals i poble-nació». G. sembla concebre aquesta connexió com una forma moderna de catarsi, de construcció de la «vida de conjunt que és la única força social», per mitjà de la qual « es crea el “bloc històric”». En efecte, ell diu que  « De Man “estudia” els sentiments populars, no co-sent [no comparteix sentiments, ndt] amb ells per a guiar-los i conduir-los a una catarsi de civilització moderna:la seva posició és la de l’estudiós del folklore» (Q. 11, 67, 1505-6, cursiva NCC).
Així doncs, per bé que no apareix moltes voltes en els QP, el concepte de catarsi ocupa un lloc central a l’ontologia social de G., que amb aquest terme expressa la idea per la qual l’ésser social està constituït per una relació sempre canviant entre allò particular i allò universal, entre allò objectiu i subjectiu, entre la necessitat i la llibertat.




[2]Dizionario Gramsciano pp. 105-107. Traducció de Joan Tafalla. Sota el Matagalls, 18-21 de juliol de 2018. Abreviatures: QP: Quaderns de la Presó; NCC: Carlos Nelson Coutinho; ndt: nota del traductor.

dimecres, 27 de juny de 2018

Seminario sobre el Centenario de la Revolución rusa y el periodo de entreguerras




TÍTULOS DE ALGUNAS DE LAS PONENCIAS:

EL IMPACTO DE LA REVOLUCIÓN RUSA EN LA LEGISLACIÓN SOCIAL 
Noelia Solana Alonso

LA POLÍTICA INTERCLASISTA EN LA CATALUÑA DE ENTREGUERRA 
Pablo Montes Gómez



EL ANARCOSINDICALISMO Y LAS ALIANZAS (1917-1936)
Juan Cristóbal Marinello Bonnefoy


EL NACIMIENTO DE LOS PARTIDOS COMUNISTAS
Francisco Erice


EL RESPLANDOR DE UN FARO. REPERCUSIONES DE LA REVOLUCIÓN RUSA EN ESPAÑA Y EN ASTURIAS
Ramón García Piñeiro

LA PRIMERA CONSTITUCIÓN SOCIALISTA Y SU INFLUENCIA HASTA HOY 
Jesus Iglesias

LA DESTRUCCIÓN DE LA DEMOCRACIA COMO OBJETIVO DE LA CONTRARREVOLUCIÓN: LA REVOLUCIÓN CONSERVADORA DEL PERÍODO DE ENTREGUERRAS Y EL NEOLIBERALISMO ACTUAL
Alejandro Andreassi Cieri


¿QUÉ HACER HOY CON LA REVOLUCIÓN RUSA DE 1917?
Joan Tafalla 

Podéis leer el borrador de mi ponencia en este mismo blog ¿Qué hacer hoy con la revolución rusa de 1917?