dimecres, 10 de juliol de 2019

Presentació del llibre d'Antonio Gramsci "Qui vol el fi, vol els mitjans" a Catalunya Ràdio


Aquest matí, en David Fernández m'ha invitat al "Racó de pensar", la seva secció del magazine "El matí de Catalunya Ràdio".

El motiu de la invitació era parlar del pensament de Gramsci, parlar del concepte de Revolució passiva i presentar el llibre "Qui vol el fi, vol els mitjans". Podeu escoltar allò que hem dit i la música que hi ha posat en David en aquest enllaç







dimarts, 9 de juliol de 2019

Tot preparant intensament el meu proper error


Esquema ( no redactat definitiu) de la meva intervenció al debat: “Reptes per a la lluita davant del cicle de regressió democràtica”. Festa de Realitat, 6 de juliol de 2019. La intervenció real així com les intervencions molt interessants de Laia Facet i de David Fernández les podeu escoltar en el vídeo. 


Zero a l’esquerra, 6 de juliol de 2019

Un dia algú li va preguntar al senyor Keuner. aquell entranyable personatge Bertold Brecht: 
            - En què treballa vostè?
I ell va respondre:
-       Treballo intensament en la preparació del meu proper error
Personalment, ja fa molts anys m’identifico molt amb aquesta expressió del senyor Keuner.  O sigui que no feu gaire cas a allò que us diré a continuació.


Per raons de temps, ara i aquí tant sols exposaré breument uns apunts d’anàlisi i valoració sobre el final de cicle en que ens trobem. La versió ampliada de lo que presento avui aquí la podeu trobar clicant aquí: Sobre l’art de no posar tots els ous al mateix cistell
La pregunta clau a la que cal respondre és sempre “què fer?”. És en la resposta es doni a aquesta pregunta fonamental  que es mesura la veracitat i l’encert d’una anàlisi. 
Però jo no soc competent per a donar una resposta positiva a la pregunta “què fer”? Aquesta resposta és tasca col·lectiva l’ha de trobar i donar la nostra classe, el nostre poble treballador, la nostra esquerra rupturista i, naturalment, també el nostre partit. 
Així doncs, les línies que segueixen son, tan sols axis: unes línies d’anàlisi en forma d'esquema.


1.- Els temps de les conseqüències. 

Luckács parlà en un moment determinat del “temps de les conseqüències”. Es referia a aquelles etapes finals de un determinat cicle històric de lluita i de construcció en les que tot allò que hem fet (per bé o per mal) i tot allò que no hem fet ( però hauriem d’haver fet) ens passa les comptes. Estem donc en el temps de les conseqüències.

Considero que estem al final del cicle de lluites obreres i populars que obrí la crisi del règim després de la crisi del 2008. 

La constitució material del règim del 78 es basava no sols en un pacte social entre classe obrera i burgesia ( recollit jurídicament en els Pactes de la Moncloa i en l' Estatut del Treballador) sinó també entre diverses fraccions territorials de la burgesia espanyola (recollit jurídicament en la Constitució i en els estatus d’autonomia). 

Aquell equilibri entre diverses fraccions territorials de la burgesia espanyola ha estat trencat per la mundialització i per 40 anys de pertinença a l’UE. També la part que les diverses economies territorials tenen en el PIB del conjunt espanyol ha variat. Ha variat fins i tot el caràcter de la nostra burgesia. Aquests canvis foren recollits en diverses “Opinions” del Cercle d’Economia. Veure el document presentat pel Cercle d’Economia l’any 2001 i els successius. La primera conseqüència fou una agudització de la competència entre fraccions de la burgesia radicada a Catalunya i de la burgesia radicada a l’àrea de Madrid. Una competència molt sovint dura per les inversions de l’estat, per les infraestructures, pel finançament d’aquesta estructura descentralitzada de l’estat que és l’autonomia.[1]Anton Costa ens parla de que la concentració de poder en l’àrea de Madrid comporta els mateixos problemes per a el conjunt de les burgesies perifèriques siguin la gallega, la basca o les demés.

Aquestes reclamacions de la burgesia radicada a Catalunya es començaren a formular en la darrera dècada del segle vint i en els primer anys dels present segle. Estigué representada políticament jurídica per la proposta de nou Estatut de Maragall. Però les contradiccions entre les diverses fraccions territorials de la burgesia són dures i a més, són gairebé innegociables. L’estat no està per a cap reforma que sigui reconèixer mínimament el caràcter plurinacional i d’unió lliure dels pobles. L’estat està concebut com a monarquia única i indivisible amb un cert grau de descentralització (autonomies). I d’aquí no es passarà. Cal valorar la impugnació del PP i la sentencia del tribunal constitucional des d’aquest punt de vista de l’estat profund (deep state) i no pas com una simple deriva nacionalista de les elits polítiques.

La burgesia catalana vell estil s’ha modificat del tot. Cal llegir veure les cròniques d’aquesta transformació que ens ofereix gent com Anton Costa o de Manel Pérez. Però una cosa ha de quedar clara: si la fracció catalana de la burgesia espanyola, històricament mai no va ser independentista, tampoc ho és ara, ni es previsible que se’n faci. Si van llençar el procés com a forma de pressió per a negociar la nova constitució material de l’estat, ara van a la recerca d’un tancament per dalt de l’atzucac en que es troba el procés.

En tot el procés el processisme ha estat hegemònic sobre el moviment popular independentista i no diguem ja sobre els auto-deterministes, que hem estat i som una minoria minoritària. Només l’1 i el 3 d’octubre de 2017 el moviment de masses independentista va prendre per breus jornades la iniciativa i desbordà els processistes. Però aquest desbordament fou ràpidament recuperat i superat. Em refereixo a la declaració faked’independència. Retòrica i no fets.

El programa de la burgesia radicada a Catalunya i la recomposició política del règim polític català en la fase actual.

Les reunions anuals del Cercle d’Economia, des de 2001 fins aquí han anat traçant les línies d’un programa per a aquesta superació/ recuperació per dalt del moviment popular independentista i de 
La burgesia davant Torra i Puigdemont. La burgesia davant Junqueres.
Llistat de reivindicacions: 
1.- Infraestructures: aeroport, port, corredor mediterrani, autopistes
2.- Finançament de l’autonomia.
3.- Nou estatut amb caràcter de constitució de Catalunya.
4.- Elements simbòlics llengua, ensenyament.

A Sitges 2019, sembla que es tanca una aliança entre el Cercle ( Brugera i el seu successor, Faus) i Foment ( Sánchez Llibre) en la cerca d’un nou lideratge. Manel Pérez.[2]

Forces polítiques disponibles. Sembla clar que ni el PP ni Ciutadans formen part de la solució sinó és ja com a forces auxiliars. Símptoma: la seva absència de la reunió de Sitges 2019. Descomposició de l’antic món convergent. Quant a Ciutadans, l’operació Valls i la seva actual voladura controlada. Partits disponibles per a la recomposició política: Valls, sectors neo-liberals d’ ERC, PSC, restes d’Unió, sector clàssic de l’antiga Convergència ( Mas, Roca, regidors i batlles...). 
Com deia Jesucrist: “Molts son els cridats i pocs els elegits”. Com deia en Roman: “La burgesia no posa mai tots els ous en el mateix cistell”
Allò que sembla és que pel moment la burgesia radicada a Catalunya no considera el cesarisme de Puigdemont ni, encara menys el de Torra com una alternativa. 

Si és certa la meva hipòtesi pessimista de que estem en la fase de la quarta revolució passiva de la història d’Espanya, els camins d’aquesta revolució passiva a Catalunya son encara difícils de preveure. Però el meu pessimisme potser sigui producte de la meva particular evolució política. En els darrers temps el 15 M i l’1 d’O van venir a demostrar que l’optimisme de la voluntat té raons substancioses.

La sentència del judici serà un cop més un element de mobilització popular que marcarà un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya i també, a l’interior de Catalunya.  També, i segons sigui de dura serà una greu dificultat per poder articular un compromiso històric per dalt per a donar sortida a l'atzucac polític i a la inestabilitat.

Au bout de souffle és el títol d’una pel·lícula de Jean-Luc Godard. Un simpàtic Jean Paul Belmondo, protagonitza un jove rebel que empès per les circumstàncies i per les seves derives inicia una fugida de la policia, que acaba amb la seva mort ja sense “alè”. 


Considero que el processisme, es troba ja sense alè.
 L’estat profund ha mostrat que no negociarà un dels elements centrals de la seva constitució jurídica i material: la sagrada unitat de la pàtria. De la seva pàtria, és a dir del seu mercat i de la unitat del seu mercat. I ho ha mostrat amb la contundència dels fets: amb l’ús del monopoli de la violència que és propi de qualsevol estat. Un ús moderat ( malgrat els 1000 ferits) si tenim en compte allò que hauria passat si enlloc de la declaració fake d’independència del dia 27 d’octubre de 2017, el processisme hagués estat conseqüent independentista i hagués fet una declaració efectiva.
El processisme mai no va pretendre posar seriosament la qüestió de la independència, tant sols pretenia crear una correlació de forces que li permetés discutir i negociar les condicions que la fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya considera necessàries per a poder seguir competint en el nou marc econòmic mundialitzat i en la divisió internacional del treball a l’interior de la Unió Europea. 
La competència entre les diverses fraccions del  capital és així. El processisme ho sap, sap que ha arribat au bout de souffle. I sap que ha de negociar, malgrat la situació dels presos, ha de negociar. Fins i tot ho saben els propis presos. 
Al final del processisme, si el moviment popular independentista no aconsegueix desbordar el pacte entre ERC, les restes del PDCAT, Pedro Sánchez, i el Cercle d’Economia i Foment, un compromís històric recolzat de manera subsidiària per Podemos i Els Comuns; si el fràgil projecte sanchista aconsegueix la seva investidura i per tant, no cau, a Catalunya s’hi albira una segona edició del tripartit socialdemòcrata. Vull dir entre ERC, PSC i Comuns. Un tripartit que ja intenta operar actualment en un mar de dificultats i de contradiccions. Un tripartit que operarà abans i després de l’arribada al govern. 
Hi haurà tripartit? Aquesta sembla ser l’alternativa (com a mal menor transitori) de Foment i del Cercle d’Economia és off course. I de l’òrgan orgànic de la gran burgesia radicada a Catalunya ( La Vanguardia), és clar, que ja treballa activament per afavorir aquesta sortida, que considera un mal menor de caràcter transitori. Es possible que aquesta pronòstic sigui difícil d’empassar i de digerir per part alguns dels que m’escolteu. Espero que siguin indulgents amb aquest pobre missatger i no em prenguin com a boc emissari. 



2.- La fi de cicle a Espanya.

L’ ensulsiada de la raó populista. El populisme ha estat un factor que ha obert bretxa en el règim. Però la derrota és evident. El règim es re-composa. Potser ha arribat l’hora d’examinar els errors comesos. Pot ser caldria reconèixer que el cicle de protesta que del 15 M fou molt gran, fou molt important però no va superar mai la fase econòmic-corporativa o sigui defensiva. 
Potser cal reconèixer que no hi havien dreceres, que la Blitz Krieg, que la guerra llamp i l’assaltament als cels, que ens prometien no contaven amb les forces necessàries. Que la guerra de moviments que ens proposaven els generals no comptava amb les bases logístiques suficients per a prendre el conjunt de les trinxeres i casamates de la societat civil, del règim ni de l’estat integral en el senti que l’entenia Antonio Gramsci. Potser ha arribat l’hora de reconèixer que enviar les Marxes de la Dignitat a casa i substituir-les per la representació, com va fer Podemos no va ser un encert. 
En la fase actual, la critica teòrica del populisme, la recuperació del mètode d’anàlisi de Lenin i de Gramsci és essencial, estratègica.
Junt a això posseir una concepcio forta de la democràcia com a moviment popular i no com representació. En cal una crítica pràctica dels lideratges carismàtics, que son una conseqüència de la raó populista i que en temps de derrota ens porten a la divisió. Aqueta crítica pràctica no pot ser altra que la construcció de la democràcia popular. Una democràcia popular que no pot ser altra cosa que de masses, col·lectiva, de classe i nacional. Aquesta és la única alternativa real i concreta a la divisió entre els líders carismàtics. 

3.- Conclusió: sobre els senders i viaranys intricats de la quarta revolució passiva.

"A l' expressió de Víctor Emmanuel II, digna del sargent major 
que era: "al Partit d' Acció en l'hem posar a la butxaca", 
hi ha més sentit històric-polític que en tot Mazzini".
Antonio Gramsci.

La descripció dels camins de la revolució passiva en curs, son difícils de reconèixer. per part dels participants en la lluita que es neguen a replegar-se, a re-agrupar  i a re-composar forces per a abordar la següent fase de la lluita. És una actitut normal i lloable, però no és realista.

Ells mecanismes de subordinació i de re-subalternització d'uns moviments rebels ( 15 M, PAH, 1 d'O...) que no han tingut prou temps per a esdevenir autònoms i revolucionaris, son complexos. No es poden resumir o exorcitzar a base d' acusacions rituals de traïció i d'altres similars. Per a poder combatre la re-subalternització, la primera condició és reconèixer el problema, estudiar-lo des de dins i comprende'l. A partir d'aquí potser es poden articular accions per a combatre aquest fenomen. 

La descripció de les senderes i viaranys intricats pels que transcorre el transformisme molecular dels quadres polítics sorgits d’aquestes moviments troba nombroses dificultats per a ésser entesa quan es formulada en temps real. És a dir mentre els esdeveniments es desenvolupen amb tota la seva virulència. 

Al capvespre, quan l’òliba de Minerva aixequi el vol seran legió aquells que compartiran algunes de les hipòtesis que he tractat d’exposar en aquest text. 











-->


[1]Opinió del Cercle d’Economia 2001, El papel del estado en el mantenimiento del equilibrio económico territorial en España.  https://admin.cercledeconomia.com/content/uploads/2014/12/40_cas.pdf. Les “Opinions” que cada any emet el Cercle, en els seves reunions anuals són, en aquest sentit, reveladores. Veure per exemple la de l’any 2007.
[2]Manel Pérez, Entre el acto fallido y el favor, La Vanguardia, 2 de junio de 2019, 

dilluns, 8 de juliol de 2019

Presentació del llibre “Qui vol el fi vol els mitjans” d’Antonio Gramsci.




Joan Tafalla
Taula de debat: “Reptes per a la lluita davant 
del cicle de regressió democràtica”,
Festa de Realitat, 6 de juliol de 2019.


La antologia de textos gramscians Qui vol el fi vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme. 1917-1926 intenta servir a diversos objectius.


1.- El primer objectify és publicar Gramsci en català.Des de els anys 60 en que Jordi Solé Tura va publicar diverses antologies temàtiques dels Quaderns (Cultura i literaturaiEl Príncep modern, 1968) o 1983 on l’editorial Laia va publicar la traducció de Jordi Moners de El materialisme històric i la filosofia de Croce,nomes podem ressenyar una publicació de Gramsci en català: Cartes des de la presó / Cartes a a Tatiana Schucht, a part de l’antología de contes escrits per a els seus fills L’arbre dels eriçons o els sis textos publicats a l’arxiu digital marxista MIA. Poca cosa. Necessitem més publicacions de Gramsci
Aquesta és la primera d’una sèrie de publicacions de Gramsci en català.  Serà seguida per la traducció de La qüestió meridional( 1926). Un text clau per a entendre quin rol juga el desenvolupament desigual en la construcció d’un estat nació modern com fou l’italià. També estem traduint els Quadern de Presó 25 i 27 on podrem observar com Gramsci entenia que calia estudiar la realitat d’allò que anomenava classes subalternes i, partint del seu sentit comú contribuir a la seva conversió en classe dirigent. Lluny de la raó populista Gramsci no considera el poble i el seu sentit comú com a quelcom oposat a les elits en la simple dicotomia dalt/ baix que fan els populistes. Pel contrari el veu com a conjunt complex de grups socials travessat de contradiccions, que per superar el capitalisme cal que s’elevi de l’estadi econòmic corporatiu a l’estadi ètic-polític a partir d’una reforma intel·lectual i moral. Es a dir el poble per a deixar se ser subaltern cal que s’elevi a subjecte històric nacional/popular. Un instrument essencial per a això serà el partit. Al partit hi dedicarà una gran atenció en els QP denominant-lo El Príncep Modern. En aquest llibre hi podreu trobar escrits referent a la construcció del PCI anteriors a 1926, sense els quals no es pot comprendre els apartats que hi dedicarà en els Quaderns.
Finalment, durant l’any 2020 sortirà la segona part de d’aquesta antologia amb els escrits entre 1926 i 1935. 


2.- Després de l’objectiu d’oferir textos en català, el segon objectiu del llibre ha estat restituir un Gramsci traductor/aplicador de Lenin a Occident.Les lectures gramscianes de l’època de l’eurocomunisme ens donaven un Gramsci com a superació/substitució de Lenin. Era més una operació política que un respecte a l’obra del comunista sard. En l’actualitat, l’ errejonisme ha usat i abusat de Gramsci o millor de la lectura posmarxista de Laclau i Mouffe de Gramsci. Ara que la hipòtesi  populista està en el moment més baix de la seva paràbola potser ha arribat el moment que es llegeixi Gramsci directament. Sense filtres.


3.- L’objectiu d’aquesta antologia és restablir amb documents la veritable relació entre ambdós pensadors i lluitadors comunistes.Especial atenció es presta a la qüestió de l’hegemonia i a la qüestió de la traducció de la experiència russa a Occident. També a la peculiar lectura i aplicació que Gramsci va efectuar respecte dels acords de la Internacional Comunista en relació a la construcció del partit i a la construcció d’una política de front únic que superés l’estretor sectària i obrerista d’Amadeo Bordiga. També es fa una especial atenció a la qüestió de la NEP en la que proporciono una selecció de textos que permeten restablir el context global de la importantíssima correspondència entre Gramsci i Togliatti de la tardor de 1926, pocs dies abans que fora detingut.


4.- A nivell menor i pel seu interès per a Catalunya l’antologia ofereix elements que permeten copsar la problemàtica relació entre el Gramsci anterior amb el jacobinisme.Gramsci partia d’un anti-jacobinisme procedent de Croce i de Sorel. Començà a corregir aquestes posicions quan el nostre autor conegué i traduí per a el periòdic torinès l’Ordine Nuovo el fulletó escrit pel gran historiador francès Albert Mathiez “Jacobins i bolxevics”. Com se sap Gramsci elaborà la qüestió del jacobinisme en els Quaderns. A Catalunya aquesta qüestió és important per que tots sabeu l’ús abusiu i mentider que fa el nacionalisme conservador de l’expressió “jacobinisme”. Aquest ús abusiu infecta fins i tot l’esquerra que sol identificar jacobinisme amb centralisme. Exemples: “Borrell és un jacobí” o “el jacobinisme de Franco”. Els interessats podreu trobar en aquest llibre textos del Gramsci juvenil sobre aquesta qüestió.


5.- Finalment, i no menys important, hi podreu trobar textos on podreu trobar  textos on podreu valorar la relació entre Gramsci i Marx. La crítica de Gramsci al marxisme determinista, positivista i evolucionista de la segona internacional. Sobre tot “La revolució contra El capital” però també d’altres com: “L’última traïció “, “El nostre Marx” o “utopia”, entre d’altres. Gramsci no abandonà mai la crítica del marxisme economicista, considerà que els factors culturals, intel·lectuals i morals juguen un rol decisiu en la societat i en la història i considerava que la primera tasca dels comunistes és atendre  a la necessitat de la construcció d’una voluntat col·lectiva. Els Quaderns de la Presó son un punt culminant d’aquesta proposta. El lector trobarà en aquest llibre els primers combats de Gramsci en aqueta direcció.

I tot per només 16 leuros! Animeu-vos que “se me los quitan de las manos”

Bibliografia mencionada


Antonio Gramsci, Qui vols els fi, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme, 1917-1926. Edició i traducció de Joan Tafalla, Manresa, Tigre de Paper, febrer de 2019.
Edició en castellà del mateix llibre a:

Antonio Gramsci, Allí donde la voluntad quiera y como la voluntad desee, Escritos sobre jacobinismo, bolchevismo, Lenin y la Revolución rusa, Edición de Joan Tafalla, Vilassar de Mar, El Viejo Topo, 2018.

Antonio Gramsci, Cartes des de la presó, Cartes a Tatiana Schucht, Barcelona, Edicions 1984

Antonio Gramsci, El materialisme històric i la filosofia de Croce, Traducció i edició de Jordi Moners, Barcelona, Editorial Laia, novembre de 1983.

Antonio Gramsci, El príncep modern,traducció i pròleg de Jordi Solé Tura. Barcelona, Edicions 62, setembre de 1968.

Antonio Gramsci, Cultura i literatura, traducció i pròleg de Jordi Solé Tura. Barcelona, Edicions 62, 1977.

Enllaç a la plana d’Antonio Gramsci en català de l’arxiu MIA