divendres, 17 de novembre de 2017

ALGUNS MOTIUS PER A NO VOTAR AL PSC EL PROPER 21 DE DESEMBRE.


Ahir vaig penjar un al meu mur de Facebookpost que deia això: “Estimats ex-comunistes espanyolistes. Ara aneu i voteu PSC".

Una altra notícia: 

Exdirigentes de PSC y UDC combatirán la independencia desde el catalanismo

(Si cliqueu els enllaços hi trobareu la noticia respectiva). 

La posició de Duran en ambdós casos és coherent: sempre ha estat un representant orgànic de la gran patronal catalana i, en l’actualitat el seu partit te un acord amb el PSC. Ningú no es pot enganyar, ni enganyar als altres: qui voti PSC votarà també el partit de Duran i portarà un membre d’Unió (l’ Espadaler) al Parlament.

Alguns companys, que no em consta que siguin "EX-COMUNISTES" i d'altres companys que proclamen a qui vulgui escoltar-los que segueixen essent comunistes, s'han ofès. Per molt que ho pensi, no entenc el motiu pel qual us heu sentit al·ludits. Si no sou EX-COMUNISTES, el post no anava adreçat a vosaltres estimats companys.

El post anava dirigit als ex-comunistes que estan fent campanya directa o indirecta a favor del vot al PSC. Per tant, aquells companys que no son "ex-comunistes" no s'havien de sentir concernirá.  No calien tants escarafalls i encara menys, algun que altre insult.

Davant la petita onada d'arguments vessats en contra de la meva posició, vull aclarir algunes petites qüestions:

1.- Respecto a alguns ex-comunistes tant o més que a aquells que es proclamen comunistes i actuen com a nacionalistes (catalans o espanyols). I hi han ALGUNS  ex-comunistes que mereixen força respecte per la coherència i pel valor demostrat: quan s'han adonat de que ja no eren el que creien ser, enlloc d’embolicar la troca han proclamat la seva nova condició. Coherència. Admirable. Però aquesta admiració per la coherència mostrada per aquesta petita part dels ex-comunistes no exclou la necessitat de la crítica i de la polèmica envers les seves posicions polítiques.

2.- Cadascú fa amb les seves creences pasadas o presents allò que considera oportú. És natural. L’ésser humà és una màquina de trobar justificacions per a el seus actes. Per exemple: hi han nacionalistes ( espanyols o catalans) que cerquen una justificació per a el seu nacionalisme en el seu passat ( o suposat present) comunista. És una incoherència: el comunisme és la crítica més aguda que s’ha fet mai al nacionalisme. Però és lògic: toto intenta vestir la propia incoherencia amb un relat "coherent".

3.- El meu respecte cap a els ex-comunistes que fan campanya pel vot al PSC, no exclou la polèmica ni la crítica política. Des de quan respectar una persona vol dir respectar les seves opinions? Per quin motiu jo no hauria de criticar o polemitzar amb una posició política que em sembla profundament errònia? Les persones són respectables, les opinions són criticables.

4.- Demanar el vot pel PSC des de posicions "comunistes" ha estat sempre, però encara més en les actuals circumstàncies, un error i una tremenda incoherència. Seguiré en campanya contra una posició política que crec que és una mostra de recolzament al règim actual.

5.- Estimats companys, crec que esteu totalment errats. Intento comprendre els vostres motius però em semblen incomprensibles. En el punt següent explico els motius de la meva posició radicalment contrària a la campanya que fan alguns ex-comunistes demanant el vot al PSC.

6.- MOTIUS PER A NO VOTAR AL PSC EL PROPER 21 DE DESEMBRE.

a- Votar al PSC avui és portar al Parlament a la gent d’Unió;

b- Votar al PSC avui és votar per l'aplicació del 155 i per l'empresonament de polítics que intenten aplicar el seu programa electoral.

c.- Votar al PSC avui és, i sempre ha estat, recolzar a l’anomenada “esquerra del règim”. És a dir votar pel règim borbònic, corrupte i profundament capitalista. No només es tracta del 155 si no, essencialment, del 135.

d.- Votar al PSC avui és votar Felipe González o Susana López i la resta de barons territorials. Que són aquells qui manen realment al PSOE i, per tant al PSC:

e.- Adduir que votar Catalunya en Comú significa votar l’independentisme és, simplement enganyar o auto-enganyar-vos. Catalunya en Comú, ni oficialment, ni majoritàriament, no és independentista, encara que hi hagi gent independentista en el seu interior.

f.- Adduir que votar Catalunya en Comú és votar a un partit que POTSER s’aliï amb ERC és en una simple suposició, un futurible no demostrar  és una sospita, un fantasma mental, una por. Utilitzar aquest fantasma d’una cosa que “potser podria passar”, però que no és segur que passi, per a continuació argumentar el vot a un partit com el PSC, no s’aguanta. 

g.- El fet real i concret és que el PSC ja té un acord amb el partit de Duran; que el PSC és un puntal del sosteniment del PSOE al govern de Rajoy; que el PSC actual té una única política d’aliances: anar amb el PP o amb l’extrema dreta de Ciutadans. Fets concrets, no futuribles.  Un altre argument de fet: el PSC, ja va governar amb ERC i amb IC. O és que no recordem el tripartito? Què vàreu votar llavors?

h- Comprenc la vostra reticència a votar Catalunya en Comú. Jo, no sé encara qué votaré a les properes eleccions o, ni tant sols sé si votaré. Si que sé que seré coherent amb la meva pròpia història: no sols no votaré al PSC, si no que faré campanya contra els arguments falsaris d’ aquells que tot recordant en el passat havien estat comunistes, ara fan campanya a favor del PSC.


Recordo allò que he dit al principi: aquests aclariments no inclouen als companys que no son ex-comunistes. No és argument "ad Hominem". És crítica política als arguments 

S'adreça a críticar, exclusivament els arguments que pretenen arrossegar a la gent cap a el fangar de la col·laboració en el règim.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

L’enlluernament.




L'esdeveniment és enlluernador. Interpel·la la nostra educació sentimental, la nostra identitat. No ens deixa pensar autònomament. Ens col·loca en estat de shock.

Els nacionalismes confrontats apel·len a les nostres vísceres, a la nostra etologia, al nostre sentiment de pertinença a la família, al petit grup, a la tribu urbana o rural a la que cadascú pertany. Està en la seva natura: els nacionalismes es necessiten entre ells per a tenir un enemic, per a estrènyer les pròpies rengleres, per a impedir els individus i les classes subalternes pensar amb autonomia.

L' esdeveniment enlluernador, ens fa retrocedir a l'etapa corporativa, de gremi, de grup particular. Ens impedeix pensar en termes de l'interès general, ens a dir, ens impedeix pensar en termes d'hegemonia, d'aliances, de proposta nacional popular.

I ho fa de forma tan total, que no ens deixa pensar el el "què fer" de manera autònoma. Ens imposa el seu calendari, els seus ritmes, els seus temps.

En aquest context no sempre resulta fàcil pensar com internacionalista, és a dir com a partidari a l’ensems de la unió lliure dels pobles i del dret d'autodeterminació. De les dues coses, que són indestriables. No hi ha unió lliure dels pobles sense autodeterminació.

En aquest context no resulta fàcil pensar en el conjunt del procés en curs, en la seva dinàmica interna, en el ritme de desenvolupament, contradictori, complex i no els seus episodis  particulars. Si no podem fer això, ens col·loquem en una “Dragon Khan” sentimental, passem de l’eufòria a la depressió, de l’essencialisme més desaforat al nihilisme en lo nacional, a la defensa irracional de postures suposadament “de classe”, que obliden la lliçó dels nostres clàssics: allò nacional i allò social són indestriables; la lluita de classes mai no es dona en estat pur; per a emancipar-se socialment les classes subalternes han d’elevar-se a “classe nacional”... etc.

En aquest context no resulta fàcil esbrinar el rerefons de l'esdeveniment i del conjunt de procés. No resulta fàcil esbrinar  per què s'ha produït de la forma concreta en que s’ha produït i no d'una alta manera, a qui beneficia cada una de les postures en joc, quina complicada combinació de factors ha produït els resultats que tenim davant dels nassos i que no encertem a comprendre. No resulta fàcil pensar en els interessos que s'amaguen darrera dels discursos i de les postures "glorioses" pensades per impactar en la galeria.

He de dir que hi han dies en que no aconsegueixo assolir aquests objectius metodològics mínims.

Avui és un dia d'aquests.

Escrit a Sabadell, en el segon dia de l’efímera república catalana,
28 d’octubre de 2017

Zero a l’esquerra


dijous, 26 d’octubre de 2017

Activitats Sobre la revolució russa a Sabadell

Informo de dues activitats sobre la revolució russa fetes a Sabadell de les que tinc coneixement.  També d'una que es farà el proper dissabte.
Si algú en coneix alguna més agrairia que en passi la info.

I

Des de fa un temps, El Taller de Lectures politiques del centre social ocupat l'Obrera està llegint el llibre Cristopher Hill.


Podeu posar-vos en contacte amb el Taller de lectures politiques de l'Obrera, visitant el seu mur de Facebook 

Mur del Taller de lectures politiques de l'Obrera

II

El passat dimarts 24 d'octubre l'Alejandro Andreassi, va fer una conferencia al Casal Pere Quart, organitzada per la Universitat Popular de Sabadell. Poso algunes fotos.



En la següent sessió de la UPS, dimarts 7 de novembre, en Gerard Marin farà una presentació del Manifest Comunista.

Podeu saber més coses sobre la UPS pitjant a:

III

El proper dissabte xerrada organtizada per Endavant a Can Capablanca


Si hi han altres actes que arribin al meu coneixement els aniré publicant.