Albano Nunes i el llibre “25 de abril, Uma revolução em perspectiva”

(Notes sobre la Festa do Avante!, 2023- I)

  

El proper any 2024 es complirà el 50 aniversari de l' anomenada “revolució dels clavells”, és a dir de la única revolució democràtica i nacional esdevinguda a Europa occidental després de 1945. Una revolució inacabada que tan sols va poder ser frenada amb un cop d’estat.

L’any vinent i amb motiu d’aquest aniversari, a Portugal es desenvoluparà una batalla cultural, ideològica i política de primera magnitud. De fet, fa anys que aquesta dura batalla es desenvolupa a Portugal. 

El creixement brutal d’una extrema dreta que defensa un liberalisme econòmic salvatge, el desmantellament de les conquestes d’Abril i la reducció de l’estat al seu paper d’aparell de repressió crea un marc molt preocupant. Condiciona les polítiques de la dreta que, a Portugal, s’anomena PSD ( és a dir “socialdemòcrata”, però que no es diferencia gens ni mica del PP espanyol). 

El Partit Socialista i d’altres forces més o menys democràtiques llencen la idea d’una revolució d’abril “patrimoni de tots”. Aquest enfoc significa qüestionar els continguts, els procediments i la orientació del propi procés revolucionari. I no es tracta d’una qüestió innòcua ni innocent. Té com objectiu justificar les polítiques del Partit Socialista des de les presidències de Mario Soarea ( 1976-1978 i 1983-1985), d' António Guterres (1995-2002), de José Sócrates (2005-2011) i d' Antonio Costa (2015 fins avui), d'anar desmantellant i reduint les conquestes de la revolució. Cal incloure en aquestes polítiques la seva submissió a l’OTAN i a la UE i la actual política de liquidació de les conquestes de la revolució que encara resten dempeus. 

La severa reducció de la representació institucional del PCP o d’altres forces d’esquerres en les dareres eleccions és una altra dificultat per a la lluita per la memòria d’Abril. Però el PCP es compromet i lliura aquesta batalla amb totes les seves forces. Des de siempre ho ha fet i, durant l'any 2024  seguirà donant aquesta batalla. La defensa de la veritable memòria de la revolució d’Abril no és una simple qüestió d’erudició o de restitució històrica, sinó directament política. Defensar Abril és defensar el futur.

Per a el PCP es tracta d’una batalla per restituir la memòria de les transformacions revolucionàries, per la seva defensa i també per a el futur de Portugal, com a país sobirà respecte de l’OTAN i de la UE, amb una democràcia avançada, de caire anti-monopolista i anti-imperialista. No en va,  el PCP afirma: Avril é mais futuro!

El lector català i de la resta de Borbònia, ha de pensar que aquest 50 aniversari també té i tindrà repercussions en el nostre país. Comparar les dues transicions, les actituds del PCP i del PCE durant les dues transicions, comparar la concepció de l’estat que sostingueren tant Álvaro Cunhal com Santiago Carrillo té un enrome interès, crec, tant per a els comunistes catalans com pels comunistes de la resta del darrer regne borbònic. No és una batalla de passat sino de present i de futur. A estudiar aquesta qüestió dedicaré algunes d’aquestes notes suggerides per la visita d’enguany a la festa i que comencen avui.

 

A la Festa do Avante de 2023, tot cercant l'esperit del 25 d'abril

 

He estat quatre vegades a la Festa do Avante! Dues vegades durant els anys 80 del segle passat. Llavors representava oficialment al PCC i al nostre setmanari Avant, del que era director. Vaig estar a la tribuna del Comicio Central de la Festa i També a les reunions amb la direcció del PCP, encapçalada llavors pel camarada Álvaro Cunhal. Potser algun dia recuperi alguns textos i notes de reunions d’aquella l’època, que poden ser una font per a la història del PCC. Si algú s’atreveix algún día a fer aquella història és clar. 

La tercera vegada que hi vaig anar va ser l’any 2011. Llavors jo era un comunista sense partit crític amb les polítiques del darrer PCC, sobretot amb la seva supeditació al PSC i, en general al govern del Tripartit. De fet llavors militava al partit comunista més gran que hi ha a Catalunya: el dels comunistes sense partit. 

Vam anar-hi amb la meva estimada camarada i amiga Mercedes. La festa ens va tornar a entusiasmar i ens va tornar a carregar les piles amb energia revolucionària i militant. Van tornar a cantar l' "Avante camarada"...

 i vam ballar per primer cop als sons de "La Carvalhesa":

Uns anys després, i després d'un lent, sosegat i crític procés, vaig ingressar al partit on milito: Comunistes de Catalunya. Un dels elements que hem va fer tornar a la militància organitzada va ser aquella visita de 2011. Naturalment, no va ser l´únic motiu per a la meva tornada al tribal com a comunista organitzat, però tornar a la Festa, respirar l'aire del PCP hi va tenir una enorme importància.

La meva visita a la Festa do Avante! d’enguany tenia com a objecte principal acostar-me a l’esperit amb que els comunistes portuguesos enfoquen el treball de memòria sobre Abril en el cinquanta aniversari d’aquella revolució. Volia assistir a tres dels debats en que aquesta qüestió va ser enfocada per a escoltar i prendre nota. Eren aquests tres:

1.- Dissabte 2 de setembre, a les 15 hores, al Fòrum: 50 Aniversário de la revolução de Abril. Abril é mais futuro! No hi vaig poder assistir. Complia un torn a la l'stand que Comunistes de Catalunya, posa des de sempre a la Festa. El torn acabava a les 17 hores i no volia reduir el meu modest ajut, prou limitat, a les tasques de l’equip de la JCC i del partit que hi varen treballar sense descans. Hauria d’haver triat un altre torn per a poder assistir a aquest debat.

2.- Dissabte 2 de setembre, a les 21 hores, Cumprir e fazer cumprir a Constituição. Tampoc hi vaig poder anar: estava esgotat. Aquesta festa, si hi vols participar esgota a qualsevol, sobretot si ja tens 70 o més anys.

O sigui que la meva intenció de respirar l’ambient i la visió del PCP sobre l’aniversari es va veure una mica frustrada. Però va quedar compensada per dos esdeveniments als que si que vaig poder assistir:

1.- El concert de música clàssica que es va desenvolupar a l’Espai central de la Festa, Palco 25 de abril que duia el títol Musica para a libertação do povo português. Va ser un esdeveniment cultural d’altíssim i nivell amb una assistència popular massiva i entusiasta que mereix un comentari a part. Tinc pensat publicar un text amb comentaris i amb vídeos que vaig gravar en una propera nota.

2.- La presentació del llibre “25 de abril, Uma revolução em perspectiva” que es va desenvolupar a l’espai Festa do Livro, a les 19 hores del dissabte. 

Espai "Festa do Libro", a la Festa do Avante! 2 de setembre de 2023.

Van participar a la presentació l’editor de les Edições Avante! Rui Mota, l’historiador Manuel Loff i l’històric dirigent del PCP, Albano Nunes.

Albano Nunes durant la presentació del llibre “25 de abril, Uma revolução em perspectiva”, Festa do Avante!, 2 de setembre de 2023.

Albano Nunes és un dels supervivents de la direcció del PCP des de l’època de la lluita clandestina anti-feixista i del procés revolucionari, fou responsable de relacions internacionals del PCP durant llargs anys i actualment és director de la revista mensual O militante, una revista d’enorme qualitat adreçada al quadres del partit. 

La meva admiració pel company Albano Nunes és enorme. De fet el seu estil d’intervenció i la seva escriptura em recorden moltíssim al company Josep Serradell, Roman. Recentment el company galleg Duarte Correa em va regalar el seu llibre Os Processos Revolucionários: Análise Concreta e Perspectivação Histórica. Un libre del major interès polític i teòric per a qualsevol que no hagi perdut la perspectiva de la transformació revolucionaria de la societat i de la superació del capitalisme.

Es tracta d'un conjunt de textos i articles escrits al llarg dels anys sobre l'experiència revolucionària del moviment comunista internacional i del PCP durant el segle XX i els primers anys del segle XXI. No estem davant d'un tractat teòric ni acadèmic escrit des d'un despatx situat en una torre d'ivori. Son articles vius que reflecteixen la reflexió col·lectiva del PCP sobre qüestions extremadament importants tant en lo nacional com en lo internacional, que debaten sobre l'extrema complexitat teòrica i pràctica que comporta mantenir una estratègia revolucionària, radical i realista alhora. Cap quadre comunista es podrai estalviar aquesta lectura. 

Abans de tancar aquesta nota, el lector em permetrà fer una mica d’ego-història, tot publicant les segments fotografies. Les va prendre la meva camarada Mercedes mentre conversava amb el Albano. Em vaig presentar com algú dels que van treballar en les relacions del PCC amb el PCP durant els anys 80 del segle passat, li vaig recordar les dues converses que vaig tenir amb Antonio Dias Lourenço. Naturalment ell, que va tenir molt a veure en aquella complicada gestió, no em recordava a mi però immediatament em va mostrar la seva simpatia i em va parlar breument sobre aquells anys.

Els vells comunistes encara tenen molt que dir en el món d'avui. Combatre l'adanisme polític em sembla una tasca important.

 

Sabadell, 17 de setembre de 2023.

Post-data: 

Seguiran dues notes amb una breu recensió de la presentació del llibre  amb els vídeos i una breu recensió del llibre en dues notes diferents però vinculades a aquesta.

 

 

 

 

 

 

 

INTERVENCIÓN DE JOAO OLIVEIRA EN LA ASAMBLEA DE LA REPÚBLICA

Sobre la segunda renovación de la Declaración del Estado de Emergencia

16 de abril de 2020

(Traducción de Joan Tafalla. Ver el texto original en portugués al final. Se agradecerán las modificaciones o enmiendas a la traducción. Ver también  final mi valoración sobre la este importante ejemplo del PCP que muestra como se puede sostener una una política de izquierdas y patriòtica i al propio tiempo autonòma del gobierno, de la patronal y de los poderes del Estado).

Señor presidente

Primer ministro,

Señoras y señores diputados,

La realidad confirma que las razones que llevaron al PCP a distanciarse de la declaración del estado de emergencia fueron justas y correctas.

Al momento de discutir su segunda renovación, tres conclusiones son evidentes. La primera es que esta decisión ha resultado ser innecesaria y desproporcionada en la lucha contra la salud pública contra la epidemia. El segundo, que es una decisión que sigue sirviendo de pretexto para imponer a los trabajadores los más diversos abusos, arbitrariedad y violaciones de sus derechos, al tiempo que encubre la acumulación de beneficios por parte de los grupos económicos. El tercero es que existe una sensación de trivialización del estado de emergencia que es incompatible con la gravedad de una decisión en la que está en juego la suspensión o restricción de los derechos, libertades y garantías de los ciudadanos.

La constatación de esta realidad y el camino que ha tenido lugar desde que se decretó el estado de emergencia justifican que el PCP vote en contra de su renovación.

El curso observado en las últimas semanas con las medidas de salud pública decretadas, su cumplimiento generalizado por los portugueses y los resultados positivos logrados hoy confirman que la declaración de estado de emergencia era innecesaria y desproporcionada.

Las medidas de contención son necesarias, el estado de emergencia para imponerlas no lo es.

La lucha contra la epidemia no depende del estado de emergencia. Las decisiones más relevantes que se tomaron correctamente para enfrentar la epidemia ya estaban enmarcadas por ley y, además, se decidieron antes o fuera de los decretos del estado de emergencia.

Los portugueses no esperaron a que el estado de emergencia cumpliera con las medidas de salud pública y lo hicieron incluso antes de que se promulgara. La realidad de las últimas semanas frustró las intenciones securitàrias de quienes soñaron que era necesario hacer cumplir con fuerza las reglas que los portugueses observaron voluntaria y de forma generalizada.

La movilización y el esfuerzo requeridos por los profesionales de las fuerzas y servicios de seguridad y protección civil fueron mucho más allá de lo necesario, tuvieron consecuencias negativas en su exposición al riesgo epidémico y tendrán consecuencias futuras en el desgaste de estos profesionales.

El fin del estado de emergencia no significa el fin de las medidas de contención sanitaria o la verificación del cumplimiento. Esto significa que nada de esto sea decidido de manera innecesaria o desproporcionada en vista de la realidad y el desarrollo de la situación epidemiológica.

Al mismo tiempo, el estado de emergencia sigue siendo un pretexto para una ofensiva contra los derechos de los trabajadores, con la imposición de todo tipo de abusos y arbitrariedad, y cubriendo el camino de agravar la explotación y el empobrecimiento de los trabajadores y la acumulación de beneficios de económica, incluida la apropiación de recursos públicos.

El Gobierno bien puede hacer declaraciones de intenciones diciendo que se niega a volver a la política de "austeridad", pero la austeridad está ahí, en la vida de los trabajadores impuesta por los empresarios. Las declaraciones del gobierno no sirven de nada si, en la práctica, el estado de emergencia continúa siendo el pretexto para eliminar los empleos y los derechos de los trabajadores, despedirlos injustamente, imponer vacaciones forzadas, reducir los salarios o imponer la desregulación de las horas de trabajo. con bancos de horas y otros dispositivos existentes en la legislación laboral.

El Gobierno puede hacer declaraciones de intenciones sobre la movilización de recursos nacionales para enfrentar las consecuencias económicas de la lucha contra la epidemia y pata garantizar las necesidades de las personas y del país. Estas declaraciones son inútiles si los grupos económicos en la distribución continúan arruinando a los productores al aplastar los precios que están imponiendo; si los grupos económicos en el sector de energía y combustible continúan fijando precios sin ningún control o sin considerar del impacto que esto tiene en la vida del país y en la economía nacional; si los bancos continúan sirviendo a grupos económicos como verdugos para MIPYMES y familias, rechazando el acceso al crédito o imponiendo condiciones ruinosas; o incluso si los grupos económicos pueden continuar decidiendo distribuir dividendos a los accionistas, decisiones que son particularmente escandalosas cuando se trata de grupos económicos cuyas ganancias se obtienen en Portugal pero cuyos impuestos se pagan en los Países Bajos, lo que se suma al presupuesto estatal de países cuyos gobiernos desprecian las dificultades de los portugueses.

La renovación del estado de emergencia significará mantener el pretexto de todos estos desarrollos negativos para los trabajadores y para la situación económica y social del país.

Señor presidente

Primer ministro,

Damas y caballeros

La declaración de estado de emergencia no puede trivializarse porque está en juego la suspensión o restricción de los derechos, libertades y garantías de los ciudadanos.

En la primera discusión afirmamos e insistimos en que la declaración de un estado de emergencia no debe decidirse sobre la base de consideraciones abstractas o teóricas. Por el contrario requiere la verificación razonada de la existencia de un marco excepcional que pueda justificar tal decisión y de las medidas que concretas  que se identifiquen y que solo se pueden ser concretarse a partir de esa declaración.

Su renovación sucesiva, independientemente de las condiciones y resultados de su ejecución anterior, instala la idea democráticamente peligrosa de la irrelevancia de la suspensión o restricción de derechos, libertades y garantías.

Esto se vuelve aún más preocupante cuando queda claro, a partir de la realidad nacional, que no es en el estado de emergencia donde se encuentra la respuesta para combatir la epidemia, y mucho menos la solución a los problemas nacionales.

Es por todas estas razones que el PCP votará en contra de la renovación del estado de emergencia.

He dicho.

MI VALORACIÓN

1º-  El PCP siempre ha defendido una política de izquierdas y patriótica. Es lo que en Cataluña los Communistas siempre hemos llamado política "nacional y de clase" o "de clase y nacional". El orden de los factores no altera el producto.

2º. El partido socialista gobierna en Portugal gracias a los votos de los comunistas. Aplicando su política de izquierdas y patriótica, el PCP cerró el paso a la derecha, sin perder su autonomía política y sin abandonar la defensa de los derechos democráticos y sociales, que aún son atacados bajo el gobierno socialista.

3º. El PCP defiende la soberanía nacional de Portugal ante la Unión Europea y defiende la salida del euro y que el Banco Central portugués pueda monetizar el endeudamiento del estado. Es decir, que la banca no vuelva a ganar a partir de las medidas gubernamentales ante la crisis.

4º. La política del PCP no tiene una política "izquierdista", como siempre nos han querido decir aquí los eurocomunistas. Al contrario, es una política rigurosa y responsable. Es una muestra concreta de que es posible hacer una política responsablemente antifascista,  de clase y nacional y autónoma del gobierno, de la patronal y de los poderes del Estado.

5º. Confundir las medidas sanitarias contra la pandemia con el estado de emergencia es una muestra de la falta de autonomía política y de clase de los partidarios del "gobierno progresista" español. Es un grave error que pagarán las libertades democráticas y el conjunto del pueblo trabajador. De nuevo, el PCP nos vuelve a dar una lección de finura política, de rigor y de coherencia democrática. Distinguiendo el "grano de la paja", lo esencial de lo contingente.

6º. Estos días, algunos recuperan la vieja broma del antifascismo catalán y español de los años 1975-76: "Menos mal que nos queda Portugal". Quieren hacer pasar "gato por liebre". Por mi parte y desde mi rincón marginal, yo seguiré no confundiendo la política del gobierno socialista portugués con la política que interesa a la clase obrera y el conjunto del pueblo trabajador portugués. Al contrario de los defensores del "gobierno progresista" español y del gobierno socialista portugués digo: "Menos mal que nos queda el Partido Comunista Portugués".

Joan Tafalla

EL TEXTo ORIGINAL DE LA INTERVENCIÓN DE JOAO OLIVEIRA EN LA ASAMBLEA NACIONAL

(Publico la internvención íntegra para si algun lector que conozca el portuguès mejor que yo quiere verificar i corregir mi traducció, lo pueda hacer y pueda mandar enmiendas de mejora)

INTERVENÇÃO DE JOÃO OLIVEIRA NA ASSEMBLEIA DE REPÚBLICA

Sobre a segunda renovação da Declaração Estado de Emergência

16 Abril 2020

Senhor Presidente,
Senhor Primeiro-Ministro,
Senhoras e senhores Deputados,

A realidade confirma que eram justas e acertadas as razões que levaram o PCP a distanciar-se da declaração do estado de emergência.

No momento em que se discute a sua segunda renovação, são evidentes três conclusões. A primeira, a de que esta decisão se tem revelado desnecessária e desproporcional no combate de saúde pública contra a epidemia. A segunda, a de que se trata de uma decisão que continua a servir de pretexto para impor aos trabalhadores os mais diversos abusos, arbitrariedades e violações dos seus direitos, ao mesmo tempo que dá cobertura à acumulação de lucros de grupos económicos. A terceira, a de que se está a instalar um sentimento de banalização do estado de emergência que é incompatível com a gravidade de uma decisão em que está em causa a suspensão ou restrição de direitos, liberdades e garantias dos cidadãos.

A constatação desta realidade e do percurso que se tem verificado desde que o estado de emergência foi decretado justificam que o PCP vote contra a sua renovação.

O percurso verificado nas últimas semanas com as medidas de saúde pública decretadas, o seu cumprimento generalizado pelos portugueses e os resultados positivos alcançados confirmam hoje que a declaração do estado de emergência foi desnecessária e desproporcional.

As medidas de contenção são necessárias, o estado de emergência para as impor é que não.

O combate à epidemia não depende do estado de emergência. As decisões mais relevantes que, acertadamente, foram tomadas para fazer frente à epidemia já tinham enquadramento na lei e foram, aliás, decididas antes ou à margem dos decretos do estado de emergência.

Os portugueses não ficaram à espera do estado de emergência para cumprir as medidas de saúde pública e cumpriram-nas antes mesmo de ele ser decretado. A realidade das últimas semanas frustrou as intenções securitárias daqueles que sonhavam ser necessário impor pela força o cumprimento de regras que os portugueses observaram voluntariamente e de forma generalizada.

A mobilização e o esforço pedidos aos profissionais das forças e serviços de segurança e da proteção civil foi muito para lá do que era necessário, teve consequências negativas na sua exposição ao risco epidémico e terá consequências futuras no desgaste destes profissionais.

O fim do estado de emergência não significa o fim das medidas sanitárias de contenção nem da verificação do seu cumprimento. Significa que nada disso é decidido de forma desnecessária ou desproporcional face à realidade e ao desenvolvimento da situação epidemiológica.

Simultaneamente, o estado de emergência continua a ser pretexto para uma ofensiva contra os direitos dos trabalhadores, com a imposição de todo o tipo de abusos e arbitrariedades, e dando cobertura ao caminho de agravamento da exploração e do empobrecimento dos trabalhadores e acumulação de lucros de económicos, incluindo com a apropriação de recursos públicos.

O Governo bem pode fazer declarações de intenções dizendo que recusa o regresso da política de “austeridade” mas ela está aí, na vida dos trabalhadores imposta pelo patronato. As declarações do Governo de nada servem se, na prática, o estado de emergência continuar a ser o pretexto para fazer desaparecer emprego e direitos dos trabalhadores, para despedir abusivamente, para impor férias forçadas, para cortar salários ou impor a desregulação dos horários de trabalho com os bancos de horas e outros artifícios existentes na legislação laboral.

O Governo bem pode fazer declarações de intenções sobre a mobilização dos recursos nacionais para enfrentar as consequências económicas do combate à epidemia e para assegurar as necessidades do povo e do país. Essas declarações de nada servem se os grupos económicos da distribuição continuarem a arruinar os produtores com o esmagamento dos preços que estão a impor; se os grupos económicos do sector da energia e dos combustíveis continuarem a fixar os preços sem qualquer controlo nem consideração do impacto que isso tem na vida do país e na economia nacional; se a banca continuar ao serviço dos grupos económicos como carrasco das MPME e das famílias, recusando acesso ao crédito ou impondo condições ruinosas; ou ainda se os grupos económicos puderem continuar a decidir distribuir dividendos aos accionistas, decisões particularmente escandalosas quando se trata de grupos económicos cujo lucro é feito em Portugal mas cujos impostos são pagos na Holanda, engrossando o orçamento do estado de países cujos governos desprezam as dificuldades do povo português.

A renovação do estado de emergência significará manter o pretexto de todos estes desenvolvimentos negativos para os trabalhadores e para a situação económica e social do país.

Senhor Presidente,
Senhor Primeiro-Ministro,
Senhoras e senhores Deputados,

A declaração do estado de emergência não pode ser banalizada porque está em causa a suspensão ou restrição de direitos, liberdades e garantias dos cidadãos.

Afirmámos na primeira discussão e insistimos que a declaração do estado de emergência não deve ser decidida em função de considerações abstratas ou teóricas, exige a verificação fundamentada da existência de um quadro excepcional que possa justificar tal decisão e das medidas que em concreto se identifique que só podem ser concretizadas a partir dessa declaração.

A sua sucessiva renovação, indiferentemente às condições e resultados da sua execução anterior, instala a ideia democraticamente perigosa da irrelevância da suspensão ou restrição de direitos, liberdades e garantias.

Isso torna-se ainda mais preocupante quando se constata, a partir da realidade nacional, que não é no estado de emergência que se encontra a resposta para o combate à epidemia, muito menos a solução para os problemas nacionais.

É por tudo isto que o PCP votará contra a renovação do estado de emergência.

Disse.

Fuente: INTERVENÇÃO DE JOÃO OLIVEIRA NA ASSEMBLEIA DE REPÚBLICA Sobre a segunda renovação da Declaração Estado de Emergência 16 Abril 2020

INTERVENCIÓ DE JOAO OLIVEIRA A L’ASSEMBLEA DE LA REPÚBLICA

Sobre la segona renovació de la Declaració d’Estat d’emergència

16 d'abril de 2020

(Traducció de Joan Tafalla. Veure el text original en portugués al final. S'agrairan propostes de millora de la traducció.  Veure  també al final la meva valoració sobre aquest important exemple del PCP que mostra com es pot sostenir una política d'esquerres i patriòtica i al mateix temps  autonòma del govern, de la patronal i dels poders de l'Estat ).

Sr. President,

Primer ministre,

Senyores i senyors diputats,

La realitat confirma que les raons que van portar al PCP a distanciar-se de la declaració de l’estat d’emergència eren justes i correctes.

A l’hora de discutir la seva segona renovació, són evidents tres conclusions. La primera és que aquesta decisió s'ha demostrat innecessària i desproporcionada en la lluita contra la salut pública contra l'epidèmia. El segon, que és una decisió que continua servint de pretext per imposar als treballadors els més diversos abusos, arbitrarietats i violacions dels seus drets, alhora que encobreix  l’acumulació de beneficis per part de grups econòmics. El tercer és que hi ha una sensació de banalització de l’estat d’emergència incompatible amb la gravetat d’una decisió en què hi ha en suspens la suspensió o la restricció dels drets, llibertats i garanties dels ciutadans.

La constatació d’aquesta realitat i el camí que s’ha fet des que es va decretar l’estat d’emergència justifiquen el vot del PCP en contra de la seva renovació.

El recorregut verificat les darreres setmanes amb les mesures de salut pública decretades, el seu compliment generalitzat per part dels portuguesos i els resultats positius obtinguts avui confirmen que la declaració d’un estat d’emergència era innecessària i desproporcionada.

Les mesures de contenció són necessàries, l’estat d’emergència per imposar-les no ho és.

La lluita contra l’epidèmia no depèn de l’estat d’emergència. Les decisions més rellevants que es van prendre correctament per combatre l’epidèmia ja estaven emmarcades per la llei i, a més, es van decidir abans o fora dels decrets de l’estat d’emergència.

Els portuguesos no van esperar que l'estat d'emergència complís les mesures de salut pública i ho va fer fins i tot abans que es promulgués. La realitat de les darreres setmanes va frustrar les intencions securitàries de qui somiava que calia fer complir amb força les normes que els portuguesos van observar de manera voluntària i de forma generalitzada.

La mobilització i l’esforç requerit pels professionals de les forces i serveis de seguretat i protecció civil van anar molt més enllà del necessari, van tenir conseqüències negatives sobre la seva exposició al risc d’epidèmia i tindran conseqüències futures en el desgast d’aquests professionals.

El final de l’estat d’emergència no significa la fi de les mesures de contenció sanitària ni la verificació del compliment. Significa  que res d'això no sigui decidit de manera innecessària o desproporcionada a la vista de la realitat i del desenvolupament de la situació epidemiològica.

Al mateix temps, l’estat d’emergència continua sent un pretext per a una ofensiva contra els drets dels treballadors, amb la imposició de tot tipus d’abusos i arbitrarietats i cobrint el camí d’agreujar l’explotació i l’empobriment dels treballadors i l’acumulació de beneficis econòmics, inclosa l’apropiació de recursos públics.

El Govern pot fer declaracions d'intencions dient que es nega a tornar a la política "d'austeritat", però la austeritat està aquí, en la vida dels treballadors imposada pels empresaris. Les declaracions del govern no serveixen de res si, a la pràctica, l’estat d’excepció continua sent el pretext per fer desaparèixer els llocs de treball i els drets dels treballadors, per acomiadar injustament, imposar vacances forçades, retallar els salaris o imposar la desregulació de la jornada laboral. amb bancs d’hores i altres dispositius existents en la legislació laboral.

El Govern pot fer declaracions d’intencions sobre la mobilització de recursos nacionals per afrontar les conseqüències econòmiques de la lluita contra l’epidèmia i per assegurar les necessitats de la gent i del país. Aquestes declaracions no serveixen de res si els grups econòmics de la distribució continuen arruïnant els productors aixafant els preus que estan imposant; si els grups econòmics del sector energètic i del combustible continuen fixant preus sense cap control i sense considerar l'impacte que això té sobre la vida del país i sobre l'economia nacional; si els bancs continuen continua al servei dels grups econòmics com a botxins per a les petites i mitjanes empreses i les famílies, rebutjant l’accés al crèdit o imposant condicions ruïnoses; o fins i tot si els grups econòmics poden continuar decidint distribuir dividends als accionistes, decisions especialment escandaloses quan es tracta de grups econòmics els beneficis que es fan a Portugal però els impostos dels quals es paguen als Països Baixos, afegint-se al pressupost estatal dels països els governs dels quals menyspreen les dificultats. del poble portuguès.

La renovació de l’estat d’emergència suposarà mantenir el pretext de totes aquestes novetats negatives per als treballadors i per a la situació econòmica i social del país.

Sr. President,

Primer ministre,

Senyores i senyors,

La declaració d’un estat d’excepció pot ser banalitzada perquè es posa en causa la suspensió o la restricció dels drets, llibertats i garanties dels ciutadans.

A  la primera discussió vam afirmar i vam insistir que la declaració d’un estat d’excepció no s’hauria de decidir sobre la base de consideracions abstractes o teòriques. Pel contrari, requereix la verificació fonamentada de l’existència d’un marc excepcional que pugui justificar una decisió com aquesta i de les mesures concretes que es identifiquen y que només  poden concretar-se a partir d'aquesta afirmació.

La seva successiva renovació, independentment de les condicions i resultats de la seva execució anterior, instal·la la idea democràticament perillosa de la irrellevància de la suspensió o restricció de drets, llibertats i garanties.

Això és torna encara més preocupant quan es fa evident, a partir de la realitat nacional, que no es en estat d’emergència on es pot trobar la resposta per lluitar contra l’epidèmia, i molt menys la solució als problemes nacionals.

És per totes aquestes raons que el PCP votarà en contra de la renovació de l’estat d’emergència.

He dit.

LA MEVA VALORACIÓ

1er. El PCP sempre ha defensat una política d'esquerres i patriòtica. És allò que a Catalunya els communistes sempre hem anomenat com a política "nacional i de classe" o " de classe i nacional". L'ordre dels factors no altera el producte.

2on. El partit socialista governa a Portugal gràcies als vots dels comunistes. Aplicant la seva política d'esquerres i patriòtica, el PCP va barrar el pas a la dreta, sense perdre la seva autonomia política i sense abandonar la defensa dels drets democràtics i socials, que també son atacats sota el govern socialista. 

3r. El PCP defensa la sobirania nacional de Portugal davant l'Unió Europea i defensa la sortida de l'euro i que el Banc Central portugués pugui monetitzar l'endeutament de l'estat. És a dir, que la banca no torni a guanyar a partir de les mesures governamentals davant la crisi. 

4rt. La política del PCP no es una política "esquerranosa", com sempre ens han volgut dir aquí els eurocomunistes. Al contrari, és una politica rigorosa i responsable. És una mostra concreta de que es possible fer una política antifeixista i a l'ensems de classe i nacional i autònoma del govern, de la patronal i dels poders fàctics.

5è. Confondre les mesures sanitàries contra la pandèmia amb l'estat d'emergència és una mostra de la manca d'autonomia política i de classe dels partidaris del "govern progressista" espanyol. És un greu error que pagaran les llibertats democràtiques i el conjunt del poble treballador. De nou, el PCP ens torna a donar una lliçó de finura política, de rigor i de coherència democràtica. Distingint el "gra de la palla",  allò essencial d'allò contingent.

6è. Aquests dies, alguns recuperen la vella broma de l'antifeixisme català i espanyol dels anys  1975-76: "Menys mal que ens queda Portugal". Volen fer passar "bou per bèstia grossa". Per la meva part i des del meu racó marginal, jo  seguiré no confonent la política del govern socialista portugués amb la política que interessa a la classe obrera i al conjunt del poble treballador portugués. Al contrari dels defensors del "govern progresista" espanyol i del govern socialista portugués dic : "Menys mal que ens queda el Partit Comunista Portugués".

Joan Tafalla

EL TEXT ORIGINAL DE LA INTERVENCIÓ DE JOAO OLIVEIRA A L'ASSEMBLEA NACIONAL

(Publico la internvenció íntegra per a que si algun lector que connegui el portuguès millor que jo vol verificar i corregir la meva traducció, ho pugui fer i em pugui enviar esmenes de millora)

INTERVENÇÃO DE JOÃO OLIVEIRA NA ASSEMBLEIA DE REPÚBLICA

Sobre a segunda renovação da Declaração Estado de Emergência

16 Abril 2020

Senhor Presidente,
Senhor Primeiro-Ministro,
Senhoras e senhores Deputados,

A realidade confirma que eram justas e acertadas as razões que levaram o PCP a distanciar-se da declaração do estado de emergência.

No momento em que se discute a sua segunda renovação, são evidentes três conclusões. A primeira, a de que esta decisão se tem revelado desnecessária e desproporcional no combate de saúde pública contra a epidemia. A segunda, a de que se trata de uma decisão que continua a servir de pretexto para impor aos trabalhadores os mais diversos abusos, arbitrariedades e violações dos seus direitos, ao mesmo tempo que dá cobertura à acumulação de lucros de grupos económicos. A terceira, a de que se está a instalar um sentimento de banalização do estado de emergência que é incompatível com a gravidade de uma decisão em que está em causa a suspensão ou restrição de direitos, liberdades e garantias dos cidadãos.

A constatação desta realidade e do percurso que se tem verificado desde que o estado de emergência foi decretado justificam que o PCP vote contra a sua renovação.

O percurso verificado nas últimas semanas com as medidas de saúde pública decretadas, o seu cumprimento generalizado pelos portugueses e os resultados positivos alcançados confirmam hoje que a declaração do estado de emergência foi desnecessária e desproporcional.

As medidas de contenção são necessárias, o estado de emergência para as impor é que não.

O combate à epidemia não depende do estado de emergência. As decisões mais relevantes que, acertadamente, foram tomadas para fazer frente à epidemia já tinham enquadramento na lei e foram, aliás, decididas antes ou à margem dos decretos do estado de emergência.

Os portugueses não ficaram à espera do estado de emergência para cumprir as medidas de saúde pública e cumpriram-nas antes mesmo de ele ser decretado. A realidade das últimas semanas frustrou as intenções securitárias daqueles que sonhavam ser necessário impor pela força o cumprimento de regras que os portugueses observaram voluntariamente e de forma generalizada.

A mobilização e o esforço pedidos aos profissionais das forças e serviços de segurança e da proteção civil foi muito para lá do que era necessário, teve consequências negativas na sua exposição ao risco epidémico e terá consequências futuras no desgaste destes profissionais.

O fim do estado de emergência não significa o fim das medidas sanitárias de contenção nem da verificação do seu cumprimento. Significa que nada disso é decidido de forma desnecessária ou desproporcional face à realidade e ao desenvolvimento da situação epidemiológica.

Simultaneamente, o estado de emergência continua a ser pretexto para uma ofensiva contra os direitos dos trabalhadores, com a imposição de todo o tipo de abusos e arbitrariedades, e dando cobertura ao caminho de agravamento da exploração e do empobrecimento dos trabalhadores e acumulação de lucros de económicos, incluindo com a apropriação de recursos públicos.

O Governo bem pode fazer declarações de intenções dizendo que recusa o regresso da política de “austeridade” mas ela está aí, na vida dos trabalhadores imposta pelo patronato. As declarações do Governo de nada servem se, na prática, o estado de emergência continuar a ser o pretexto para fazer desaparecer emprego e direitos dos trabalhadores, para despedir abusivamente, para impor férias forçadas, para cortar salários ou impor a desregulação dos horários de trabalho com os bancos de horas e outros artifícios existentes na legislação laboral.

O Governo bem pode fazer declarações de intenções sobre a mobilização dos recursos nacionais para enfrentar as consequências económicas do combate à epidemia e para assegurar as necessidades do povo e do país. Essas declarações de nada servem se os grupos económicos da distribuição continuarem a arruinar os produtores com o esmagamento dos preços que estão a impor; se os grupos económicos do sector da energia e dos combustíveis continuarem a fixar os preços sem qualquer controlo nem consideração do impacto que isso tem na vida do país e na economia nacional; se a banca continuar ao serviço dos grupos económicos como carrasco das MPME e das famílias, recusando acesso ao crédito ou impondo condições ruinosas; ou ainda se os grupos económicos puderem continuar a decidir distribuir dividendos aos accionistas, decisões particularmente escandalosas quando se trata de grupos económicos cujo lucro é feito em Portugal mas cujos impostos são pagos na Holanda, engrossando o orçamento do estado de países cujos governos desprezam as dificuldades do povo português.

A renovação do estado de emergência significará manter o pretexto de todos estes desenvolvimentos negativos para os trabalhadores e para a situação económica e social do país.

Senhor Presidente,
Senhor Primeiro-Ministro,
Senhoras e senhores Deputados,

A declaração do estado de emergência não pode ser banalizada porque está em causa a suspensão ou restrição de direitos, liberdades e garantias dos cidadãos.

Afirmámos na primeira discussão e insistimos que a declaração do estado de emergência não deve ser decidida em função de considerações abstratas ou teóricas, exige a verificação fundamentada da existência de um quadro excepcional que possa justificar tal decisão e das medidas que em concreto se identifique que só podem ser concretizadas a partir dessa declaração.

A sua sucessiva renovação, indiferentemente às condições e resultados da sua execução anterior, instala a ideia democraticamente perigosa da irrelevância da suspensão ou restrição de direitos, liberdades e garantias.

Isso torna-se ainda mais preocupante quando se constata, a partir da realidade nacional, que não é no estado de emergência que se encontra a resposta para o combate à epidemia, muito menos a solução para os problemas nacionais.

É por tudo isto que o PCP votará contra a renovação do estado de emergência.

Disse.

Sobre a segunda renovação da Declaração Estado de Emergência