Saturnino Bernal, la classe obrera dels anys 1970’s i la consigna “un sol poble”

Joan Tafalla

Fa uns dies, la diputada Laure Vega ha fet una intervenció important al Parlament de Catalunya on rebat una moció xenòfoba presentada per Silvia Orriols. Podeu veure un fragment de la seva intervenció en aquest tuit:

«La terra no és de qui ensenya un paper de propietat, un DNI o un document registral, la terra és de tothom qui la treballa, que és qui la coneix i se l'estima»

Els continguts de la moció feixista i els arguments que els hi contraposa la companya Laure mereixen una valoració més serena que aquesta modesta entrada en aquest blog. Van del model de societat i de nació que volem. Però abans d’escriure-la  he de llegir amb atenció la moció i  també escoltar sencer els discurs de la companya diputada. Serà en una altra entrada en aquest bloc.

 

En aquesta entrada em vull aturar una mica en la figura de l’estimat company Saturnino Bernal ( 1940-2016). Per què vull parlar d'en Satur? Molt senzill: la diputada de la CUP l’ha mencionat en un moment de la seva intervenció. Escoltar a una representant de la CUP parlant d’ell, no solament m’ha semblat un remarcable homenatge al rol de la classe obrera en la construcció del projecte nacional-popular durant els anys 70 del segle passat. També m’ha fet pensar en la ruptura generacional existent en l’esquerra catalana. L'esquerra catalana es va construir sobre les espatlles d'un gegant col·lectiu: la classe obrera. El rol de la classe obrera en aquells anys sol ser oblidat i/o menystingut per part de l'esquerra actual. L' adanisme polític que envaeix la majoria dels espais polítics de la nova esquerra porta a l'oblit de les arrels i també a construir nous subjectes socials, oblidant la contradicció principal: la que posa el capital amb el treball.  Mencions com la que ha fet la diputada de la CUP ajuden a recuperar el fil roig de la història de la nostra classe i del nostre poble.

M’uneixen amb el Saturnino anys de militància en el mateix partit ( fins 1982 el PSUC i després el PCC). Me l’estimava i segueixo servant en la memòria intensos moments viscuts. Segueixo estimant la seva companya Dolores Sánchez quina energia, claredat política i alegria en la lluita segueixen essent un exemple per a mi. Però en aquesta entrada no vull parlar del Satur o de la Dolores per les emocions que desperten en mi. Vull parlar del Satur com a figura social. És a dir com representant de la classe obrera catalana d'aquells anys.

Vull recordar breument aquí d’en Satur com a figura social, que podria representar les desenes de milers d’obrers catalans tant provinents d’immigracions com nascuts a Catalunya que durant els anys seixanta i setanta del segle passat irromperen a l’espai públic a través de les seves lluites socials i posaren dempeus una Catalunya democràtic-popular en lluita contra el feixisme i en combat amb la burgesia local per l’hegemonia en la transició. Imagino que és el mateix motiu que ha portat a la Laure a mencionar-lo en mig de l’enfilall històric d’altres catalans que van construir la Catalunya deles darreries del segle XX. 

 

Qui era en Satur?

 

El Satur fou treballador de la fàbrica Aiscondel (de Cerdanyola), de les CCOO, del PSUC, després del PCC, i fou un dels 116 detinguts de l'Assemblea de Catalunya el 28 d’octubre de 1973. Un cop a la comissaria de Via Laietana, el policia que l'interrogava el va insultar en trobar-li a la cartera el “carnet” de l’Assemblea de Catalunya i un carnet del Barça. Li deia enmig de crits i d’improperis que un extremeny de naixença com ell no hauria de defensar la llengua i la cultura catalanes, i encara menys el dret d’autodeterminació de Catalunya. Que ell no podia ni devia formar part de l'Assemblea de Catalunya. 

Quan parlava d'aquest interrogatori, ell sempre ens deia que un obrer amb consciència de classe ha de defensar l'autodeterminació dels pobles. Que la lluita dels treballadors era de classe i nacional. Ell i milers com ell varen fer la realitat la proposta: "som un sol poble". Consigna que no fou proposada per gent com Josep Benet sinó pel PSUC i per les CCOO.  A la inversa, fou Josep Benet que la va adoptar a partir de la proposta del PSUC i de les CCOO. EL fulletó que orienta la política nacional del PSUC durant aquells anys era aquest:

La política d'un sol poble i de "és català qui viu i treballa a Catalunya" tenen el seu orígen en aquest treball col·lectiu del comunistes en el que participaren entre altres, en Pere Ardiaca i en Josep Fontana. Els segon i tercer congressos del PSUC, transformaren aquella interpretació comunista de la història de Catalunya en política concreta. Si el vols llegir, el pots baixar de la web de l'Arxiu Josep Serradell: 

El problema nacional català. Edicions Horitzons

L'any 1973 en la vida del Satur i de la seva classe

L'any 1973 va ser important en la vida de Satur, de milers de treballadors de Cerdanyola i de la resta de Catalunya. Moltes fàbriques com l’Aiscondel de Cerdanyola, Sintermetal i d’altres varen fer vaga en protesta per l'assassinat el 3 d’abril del mateix any a Sant Adrià del Besós, de l'obrer Manuel Fernández Márquez per part de la policia. Els obrers de la Tèrmica de Sant Adrià feien vaga. La Guàrdia Civil va disparar ràfegues de metralleta. En Manuel va ser assassinat.

Manel Màrquez i Manuel Cañada han explicat aquesta epopeia en un article titulat “Manuel Fernández Márquez: Yo soy yo y mis compañeros”. Llegeix-lo és un text breu i apassionat que dona els elements claus d'aquell crim d'estat.

 

El seu assassinat va desfermar una onada de solidaritat obrera. Pots fer-te una idea llegint aquest butlletí clandestí Informaciones Obreras nº 109 de 29 de maig de 1973:

Davant d’aquell brot generalitzat de consciència  de classe, la repressió patronal va ser terrible. Desenes d'obrers foren acomiadats. A l'Aiscondel van ser 70. Entre ells, en Satur que era membre del Comité d'Empresa. Podeu trobar informació aquí: 

 

http://www.lapaginadefinitiva.com/weblogs/club-pobrelberg/2014/04/11/bye-bye-aiscondel/873

Començava la lluita per l'amnistia laboral.

 

Aquest era en Satur: el company que sosté la pancarta dret, a la dreta. Un entre desenes de milers de treballadors amb consciencia de classe que varen construir la Catalunya dels drets socials, de la democràcia i d'un sol poble. Dels altres companys no en tinc el nom. Sóc conscient de que tots ells formaven part d'un gegant col·lectiu: la classe que va obligar a la burgesia a canviar el seu mode de dominació. 

Combinar la lluita de classe i nacional

Entre els mesos d'abril i d'octubre de 1973 en Satur i molts com ell van saber combinar les lluites per l'emancipació de classe i per l'emancipació nacional. Molts eren catalans de soca-arrel, nascuts a Catalunya, parlaven català. Altres eren allò que Candel anomenà "els altres catalans", havien nascut a d'altres nobles d'Espanya i parlaven totes les variants del castellà, una part parlaven en galleg. Haguessin nascut a on haguessin nascut, parlessin la llengua que parlessin tots ells formaven part d'una una classe que, en aquells anys, es situava al bell mig de la política catalana. La política del PSUC i de les CCOO d'aquells anys jugaren un rol molt important en aquesta qüestió. Un rol que trobo a faltar avui.

La divissió entre "xarnegos" identificats com a classe obrera i catalans identificats com a burgesos és falsa. Aquesta falsedat la predicava en aquells anys una part de l'extrema esquerra. Erraven i la història s'ha encarregat de posar-los al seu lloc. Certament debat va ser explotat també per una part del nacionalisme català de dreta. Es preocupant veure com avui es reprodueixen els bells estereotips per part de minories que es dediquen a fer gargarismes, que no son altra cosa que mostra de la seva impotència politica.. Aquells que avui intenten reivindicar unes identitats tancades i essencialistes ( siguen "xarnegues", siguin catalanes de "vuit cognoms") i sense entrar a estudiar el complex procés de formació i de de-construcció de la classe, només aconsegueixen introduir un caos corporatiu i dividir encara més la actualment ja prou fragmentada classe treballadora.

Petita i provisional conclusió

 

Per a seguir l’exemple del Satur i dels milers de Saturs dels anys seixanta i setanta del segle passat cal participar activament en el debat sobre quina Catalunya volem. Cal anar més enllà de l'imprescindible antifeixisme defensiu. Cal assenyalar quina Catalunya volem. No només en les declaracions i en la retòrica sinó també en la construcció real i concreta dels vincles i de les experiències viscudes. En la construcció de la nostra societat civil alternativa. En la formació d'una classe que per a ser-ho, ha d'arribar a ser "classe nacional" com ens deia Marx en el Manifest i Gramsci en els seus escrits a L'Ordine Nuovo i als Quaderns de la Presó.

 

La intervenció de la Laure Vega assenyala una disjuntiva crucial: o bé la construcció d'un sol poble o bé el trumpisme, és a dir la segregació en comunitats enfrontades i el caos social. Un trumpisme compartit tant entre els seguidors d’Aliança Catalana, també en sectors creixents de Junts i de VOX. Però també per part dels seguidors de l'esquerra hispànica.

 

Hi estic d’acord: la disjuntiva és crucial. Intentaré parlar-ne properament.

LLEVO CALVIN-KLEIN DE MERCADILLO.

[El meu amic i camarada Javi Rodas ha escrit aquest article després d'una decebedora entrevista de treball. Una situació que viuen quotidianament milers i milers de treballadors. La diferència és que ell te la capacitat de la reflexió combativa i radical que li dona la seva ja llarga militància comunista. 

En Javi signa el seu article en la seva condició de classe: "albañil de profesión". Una veu de classe que notem a faltar en la majoria de les reflexions i propostes de les esquerres actuals. 

La classe treballadora existeix. I més aviat que tard tornarà a recòrrer les grans alberedes de la llibertat i el socialisme. En Javi n'és un testimoni i una prova. 

J.T., 15 de març de 2021].

Bueno, vas a una entrevista de trabajo, después de demasiado tiempo en casa, sin trabajo. Cobrando una de las limosnas que el sistema, con la complicidad del gobierno de turno te da.

Te levantas a las siete, no perdón a las siete y diez, porque mi guapi me ha dao un codazo. Te duchas, te afeitas y te perfumas, hay que dar buena impresión. Con los Calvin-Klein de mercadillo.

Y te empiezas a cabrear, a preocupar, a preguntarte si es que ya no sabes buscar trabajo, si alguien valorara tu experiencia, tu sabiduría, después de treinta años ejerciendo la misma profesión. Ves a tu pareja preocupada, aunque no lo diga.Porque te ve de mal humor, nervioso, a veces ansioso, deprimido. A veces sin peinarte, aunque mucho pelo no tengo (¡ja, ja,ja¡) es para quitarle hierro al asunto.

Al menos para mí. Estar desempleado es un trabajo forzoso. Porque te tiras las 24 horas del día ansioso, preocupado. Y muy mal pagado, por cierto.

Bueno, que he ido a una entrevista de trabajo, de esas que concierta un intermediario por ti. Si, una ETT. Recuerdo que esto de las ETT lo combatimos hace muchos años, porque creíamos que ni más ni menos era la privatización del servicio público de empleo. Y perdimos, a las pruebas me remito.

On-line: “Ha sido usted seleccionado para el proceso de selección de tal empresa, lunes a las 10 de la mañana”.

Pienso: ¡Hala!... Habrán leído mi currículo y a lo mejor les interesa mi experiencia…, me digo ansioso, y un pelo contento. ¡Me han llamado para una entrevista!

He cogido el tren muy pronto. Estaba nervioso y no podía aguantar en casa; así que he llegado muy pronto. ¡Uff, las nueve y cinco! Me he tomado un café en un chino porque es más barato. Ya son las nueve y media, voy para allí, no sea que haya cola. Llego, estaba al lado. Cerrado y sin cola.¡Vaya, soy el primero!, no han llegado ni ellos. Soy muy puntual. Lo pone en mi currículo.

Dos minutos más tarde llega una chica, se pone a abrir y me pregunta si es para las entrevistas, ¡Uy! ¡Entrevistas!… quiere decir que no soy el único… más ansiedad… Me dice que pase, que me lave las manos con hidro-alcohol  y que me siente. Una habitación pequeñita, con muchas sillas.Pensé: como nos juntemos muchos aquí será la fiesta del coronavirus.

Al minuto suena el timbre, abre la chica desde su mesa. Entra un señor, parece más mayor que yo. Me mira y … la cara que pone no es, precisamentede ponerse contento al verme. Por la pinta es albañil, como yo. No sé por qué, pero después de tanto tiempo en la profesión, yo creo que ya tenemos unas particularidades especiales. Por lo menos, yo las distingo.

Se sienta y me dice:

-Buenos días- así, como quien no te los quiere dar. Yo,educado contesto:

- Buenos días.

- Hola, tu ¿vienes para la entrevista? – me dice. ¡Uff, que educao! Yo le contesto:

- Si.

-¿A qué hora tenías?

- A las 10.

- Pues yo también, me contesta-y yo digo:

- ¡Ah, bueno!-  y pienso que nos han citado a todos a las diez y que nos cogerán por orden de llegada. Pues menos mal que he llegado el primero, así me ahorro la fiesta del coronavirus.

Justo a las diez, suena otra vez el timbre. Nuevamente la chica abre desde la mesa. Era otro señor mayor, pero este más mayor que el anterior. Pienso: ¡Ostras! Aquí el perfil es la experiencia. Nos dice:

- Bon dia, ¿están ustedes por la entrevista? Le contesto que sí. Y me dice que esperemos un momento que ahora nos atiende. ¿A que es el entrevistador? A simple vista, un albañil: es que somos inconfundibles.

Llama a la secretaria, se escucha un murmullo de ella, por que él tiene buena voz y no la puede disimular. Somos inconfundibles. Al poco sale la chica, y nos dice que pase el primero. El otro señor, el que llegó después de mi, hace el amago de levantarse pero yo he sido más rápido, además he llegado el primero. ¡Un poco de educación!

¡Uff!, Recordar lo que ocurrió después me provoca ansiedad. Desde el momento que entré en ese despacho sin ventanas, con una mesa, dos sillas y un tío sentado al otro lado de la mesa con los puños cerrados, con una carpeta delante, despeinado, y muy colorao… Pienso: esto no es una entrevista, sino un interrogatorio policial.

-Seu, me dice.

Me siento. Abre la carpeta, parece que la revisa; por lo menos, así lo creo. Respira fuerte, y huelo la peste a carajillo, con mascarilla y todo.O mi mascarilla no funciona, o éste ya va como las cabras y el olor este no tiene barreras. Está muy colorao.

-¿Usted quién es?– me dice ya en castellano. Le digo mi nombre, de nuevo abre la carpeta y resopla, llama a la chica:¡Nena! Qué nombre más raro, me digo. La chica aparece poniendo cara de póquer.

- A ver, nena búscame a este chico- ¡ que alago!-  en la carpeta que no lo trobu. La chica sin decir nada, coge la carpeta saca un papel, era mi currículo. Esta mi foto, este tío está ciego. Y ¿las preguntas? Vuelve a abrir la carpeta y saca otro papel.

- Usted es Francisco Javier?

- Sí señor.

- ¿Usted qué edad tiene?

- 53 - ni te has leído el papel, pensé.

- ¿Qué experiencia tiene?

Definitivamente no te has leído el papel,volví a pensar.

- Unos 30 años- le contesto.

Coge el otro papel que no era mi currículo y por fin saca unas gafas de farmacia, está claro que no ve un pijo.

Voy a resumir porque es muy largo y me dan ganas de ir a estrangular a ese señor más mayor que el otro.

Ahora leyendo las preguntas; edad?,

-53, (joder otra vez?)

- ¿Estado civil?

- Conpareja, divorciado.

Levanta la vista como desaprobando o no entendiendo un pijo de lo que le he dicho.

- ¿Hijos?

- Si, dos.

- ¿Están con usted?

- No - todo eso leyendo.

- ¿Porque no tiene trabajo?

- Porque no hay.

- Ya, ¡claro!

- ¿Ha pasado usted el coronavirus?

- No.Ojo al dato: cuidadito que se nos echa encima otro escalón más para encontrar trabajo. Y algunos saltándose su orden de vacuna. Y las farmacéuticas forrándose y retrasando los plazos de entrega; y los gobiernos de turno tragando. Adivina, quien lo va a pagar: los de siempre.

Este señor más mayor que el otro no me ha hecho una sola pregunta sobre mi experiencia, sobre lo que sé hacer y lo que no. Eso si: casi me bajo los pantalones para que viera mi marca de calzoncillos.

Las diez y diez, salgo de allí, frustrado, cabreado, pensando, para que me he gastado la pasta, que no es barato, viva el transporte público. No he llorado, porque ya no me quedan lagrimas. Cuando se acabara esta tortura, mis abuelos, mis padres, yo, mis hijos porque tenemos que pasar por todo esto?.

¡¡¡ Y a ti qué coño te importa mi vida personal!!!.

Mi primera reflexión es hacia este señor más mayor que el otro. Eres albañil, tienes manos de albañil, tienes la espalda encorvada como un albañil después de tantas palizas. Tienes manos de albañil, como las mías.Tienes las malas costumbres de los albañiles. Se te nota, eres un currante igual que yo. ¿Como eres capaz de humillar y vejar a alguien que ha pasado lo mismo que tú, que es un obrero como tú? Deberíamos hacérnoslo mirar, sinceramente. Aunque estas cosas se combaten con educación política. Y como decía mi amigo Mariano, picando muuuuchapiedrraaaa. Si. ¿Pero hay días que… !

Mi segunda reflexión: esto no debería ocurrir: es muy injusto.¡Si, lo es!

 Alguno dirá: por lo menos has tenido una entrevista. El que diga esto, que siga tragando, así nos va.

Todo esto no ocurriría si se implantara una Renta Básica Universal incondicional y suficiente. Que nos diera a todos las mismas oportunidades, derechos y deberes. Pero eso solo ocurrirá cuando haya un gobierno que ponga a la mayoría del pueblo en el centro de su agenda. En definitiva, cuando logremos derrotar este sistema inhumano y represivo a todos los niveles.

Y no me enrollo mas, hoy he escrito esto después de la entrevista tan productiva de trabajo que he tenido. Como la mía, habrá miles y miles. Y desempleados que tengan el mismo día a día que yo:millones. Mal de muchos, consuelo de tontos…¡¡NO!! Ese mal de muchos nos tiene que hacer entender que esos muchos si nos uniéramos daríamos un gran puñetazo encima de la mesa que permitiría mejorar nuestras condiciones de vida. Espero que mi escrito contribuya a enlazar todas esas vidas y esas voces para darle la vuelta a la tortilla.

Llevo calzoncillos Calvin-Klein de mercadillo, Y A MUCHA HONRA, VIVA LA CLASE OBRERA!!!

Hoy es Rabia y depresión, mañana será esperanza y organización.

 

Javi Rodas, albañil de profesión.

Barberà del Vallès, 1 de marzo de 2021

 

 Anexo: un año sin Mariano.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cayo Lara, el PER i el dret d'autodeterminació.

El mapa es de 2017. 

 Zero a l'esquerra 

Les recents declaracions de Cayo Lara a Palma del Río son una mostra de la incapacitat política d'una certa esquerra espanyola. No de tota per suposat.  Afortunadament l'esquerra espanyola cada cop té menys a veure amb l'estirp que va de Carrillo fins a Cayo Lara, tot passant per Paco Frutos i per Gaspar Llamazares. La nova i fresca esquerra espanyola cada cop té menys a veure amb aquest museu dels horrors.

Valorem breument les declaracions de Cayo: 

a.- Incomprensió radical de les lleis del desenvolupament desigual capitalista que són les que creen les desigualtats territorials. Decennis d'electoralisme han impedit a Cayo i als seus sequaços fer les lectures marxistes mínimes per a poder actuar com a comunistes. Llegir, per exemple “La qüestió meridional” de Gramsci o l’ “Imperialisme” de Lenin potser seria útil a les joves i fresques generacions de comunistes espanyols que malden per a sortir d’aquest pantà 

b.- La consuetudinària manca de coratge polític de Cayo Lara (dels seus antecessors Llamazares i Frutos) per a denunciar i organitzar la lluita contra els veritables enemics dels jornalers andalusos que no som els treballadors ni el poble catalans. Que son els terratinents andalusos, extremenys o manxecs.  Aquesta manca de coratge és el producte d'haver estat durant masses dècades el fanalet vermell penjat del darrer vagó del tren del règim. De ser el partit “comunista” de sa majestat. Afortunadament les noves generacions del PCE malden per a sortir d'aquest pantà. Però declaracions com les de Lara no els hi posen gens fàcil.

c.- Absència absoluta d'una posició leninista, és a dir comunista, en relació al fet nacional. Rellegir José Díaz, o conèixer Joan Comorera o Pere Ardiaca no els vindria gens malament a les noves generacions del PCE. I Lenin, sempre Lenin.

d.- Amb declaracions com aquesta, aquesta “esquerra” alimenta el discurs del "tri-fachito" i li facilita la tropa necessària. De fet, amb declaracions d’aquest estil l’ “esquerra” excava la pròpia tomba política. La gent sol desconfiar de les imitacions i sol triar l’original. Que Cayo i els seus seguidors ho facin sense adonar-se no justifica actituds com aquesta. Al contrari, agreuja el seu error. 

D'aquesta fracció d'IU, no n'espero res. Es un residu fòssil de l'eurocomunisme ( n'hi han d'altres: Llamazares, Paco Frutos, e via dicendo...). Son els mateixos que donaren un cop d'estat en la fundació d'EUiA (1998); son els mateixos que no varen entendre mai les conseqüències de l'entrada d'Espanya a l'UE; son els mateixos que no entengueren ni la crisis del 2008, ni la seva conseqüència, el 15-M; son els mateixos que no varen entendre l'1 O ni l’entendran mai. Fa molts anys que em vaig separar d’aquesta esquerra sistèmica, no n’espero altra cosa que la reiteració i empitjorament dels seus errors.

En fi, estem al davant la manifestació d’una política residual que ha estat superada pel desenvolupament històric. La meva confiança en l'esquerra dels pobles d'Espanya em fa pensar que més aviat que tard l'esquerra espanyola sortirà sana i renovada després de superar les conseqüències d’aquesta malaltia senil. Crec que, de fet ja n’està sortint. L'exemple de Madrid, i potser d’Andalusia i d’altres zones podrien ser un camí per a aquesta superació.

Inch Allah!

PD 1.- Fa massa anys que lluito contra el nacionalisme català que clama de manera xovinista  i supremacista contra el PER com per a tenir de donar explicacions a ningú. Junt els terratinents del migdia peninsular i la seva representació política (PP, C’S i VOX), el catalanisme conservador és l'altra cara de la moneda d'un règim que condemna els pobles a la desigualtat i a la confrontació. Ens urgeix un catalanisme popular.

PD 2.- Em pregunto què diran els de la fotografia del dissabte passat a la sortida del Consell Nacional d’ EUiA, sobre les declaracions de Cayo. En seran sequaços, adlàters i/o acòlits o seran capaços de fer-ne una crítica política comunista? Temps al temps. L’esperança és l’últim que es perd.

Sensacions d'un convidat

Zero a l'esquerra

Ahir vaig assistir, en condició de convidat, a la Conferència de Moviment Obrer de Comunistes.Cat.

És el primer cop que assisteixo a un acte orgànic central d’aquest partit des de 2001.[1] No estic encara en condicions de escriure sobre què en penso dels documents sotmesos a discussió i aprovats. Els he de llegir de nou i processar-los a la llum de les intervencions que vaig escoltar en el trasncurs de la conferència. El debat i els propis documents m’han interessat molt i per tant, escriuré al respecte. Escriuré, és clar, per esclarir-me jo mateix. No per esmenar ningú o per a impartir lliçons a un col·lectiu que he pogut observar que malgrat tot, segueix viu i segueix intervenint, en la mesura que pot, en diversos fronts de la realitat real i no tant sols en el front electoral.

Ara mateix només vull dir dues cosetes. La primera és que, sensible com sóc (encara que, a cops sembli tot lo contrari) les mostres de discreta afecció que alguns companys em vàrem mostrar a base d’abraçades, encaixades de mans, mirades brillants i guinyades d’ulls no em deixa, de cap de les maneres indiferent. Gràcies Navarro, Lluís, Domingo, Carlos, Lillo, Carmen, Roque, Juan, Adoni, Jordi, Salva i tants d’altres per la vostra fraternitat i camaraderia.

Durant tot el matí no deixaren de rondar-me pel cap les paraules del poeta:

“Un hombre solo, una mujer


así tomados, de uno en uno 


son como polvo, no son nada”.

Elles resumeixen allò que sentia ahir i encara sento en els moments en que escric aquests ratlles.

La segona qüestió és allò que vaig dir a algun company responsable que, al final de la jornada em demanava la meva opinió sobre el que acabava de veure i escoltar. Em sembla d’una gran transcendència que una de les quatre organitzacions comunistes existents a Catalunya deixi, ni que sigui per una estona, l’agenda del procés i l’agenda de les combinacions electorals per a reunir prèviament a 40 de les seves cèl·lules  i a prop de 150 companys durant un matí de dissabte per debatre els documents i per a posar-se les piles per a re-organitzar-se en funció de millorar la seva intervenció  envers del moviment obrer. És podrà dir que és un fet petit, però crec que és un fet gens intrascendent.

Penso que estem davant d’un gir important que es condició “sine qua non” de la necessària recomposició de la classe treballadora i de la seva re-aparició com a classe, en l’escenari polític català. Una re-aparició que fa falta, molta falta.

Atenció, aquesta conferència i els seus debats i els seus documents són condició necessària d'aquesta re-composició de la nostra classe, però no és condició suficient, és clar. Tot dependrà de la capacitat real que tingui aquesta organització per a implementar una aplicació real de la seva política.

En quant als continguts dels documents, ja he dit que necessito una mica de temps per a valorar-los més detingudament i prendre una posició al respecte. Mentre, de nou el poeta m’estalvia de dir més:

Sec al talús de la carretera.


El xofer canvia la roda.


No estic bé al lloc d'on vinc.


No estic bé al lloc on vaig.


Per què miro el canvi de roda
 amb impaciència?

Bertolt Brecht, Poemes i cançons,

Traduït per Feliu Formosa

---

[1] Abans havia assistit, també com invitat, a una reunió de cèl·lula de Sabadell d’aquest partit on es varen discutir els documents.