L’enlluernament.

L'esdeveniment és enlluernador. Interpel·la la nostra educació sentimental, la nostra identitat. No ens deixa pensar autònomament. Ens col·loca en estat de shock.

Els nacionalismes confrontats apel·len a les nostres vísceres, a la nostra etologia, al nostre sentiment de pertinença a la família, al petit grup, a la tribu urbana o rural a la que cadascú pertany. Està en la seva natura: els nacionalismes es necessiten entre ells per a tenir un enemic, per a estrènyer les pròpies rengleres, per a impedir els individus i les classes subalternes pensar amb autonomia.

L' esdeveniment enlluernador, ens fa retrocedir a l'etapa corporativa, de gremi, de grup particular. Ens impedeix pensar en termes de l'interès general, ens a dir, ens impedeix pensar en termes d'hegemonia, d'aliances, de proposta nacional popular.

I ho fa de forma tan total, que no ens deixa pensar el el "què fer" de manera autònoma. Ens imposa el seu calendari, els seus ritmes, els seus temps.

En aquest context no sempre resulta fàcil pensar com internacionalista, és a dir com a partidari a l’ensems de la unió lliure dels pobles i del dret d'autodeterminació. De les dues coses, que són indestriables. No hi ha unió lliure dels pobles sense autodeterminació.

En aquest context no resulta fàcil pensar en el conjunt del procés en curs, en la seva dinàmica interna, en el ritme de desenvolupament, contradictori, complex i no els seus episodis  particulars. Si no podem fer això, ens col·loquem en una “Dragon Khan” sentimental, passem de l’eufòria a la depressió, de l’essencialisme més desaforat al nihilisme en lo nacional, a la defensa irracional de postures suposadament “de classe”, que obliden la lliçó dels nostres clàssics: allò nacional i allò social són indestriables; la lluita de classes mai no es dona en estat pur; per a emancipar-se socialment les classes subalternes han d’elevar-se a “classe nacional”... etc.

En aquest context no resulta fàcil esbrinar el rerefons de l'esdeveniment i del conjunt de procés. No resulta fàcil esbrinar  per què s'ha produït de la forma concreta en que s’ha produït i no d'una alta manera, a qui beneficia cada una de les postures en joc, quina complicada combinació de factors ha produït els resultats que tenim davant dels nassos i que no encertem a comprendre. No resulta fàcil pensar en els interessos que s'amaguen darrera dels discursos i de les postures "glorioses" pensades per impactar en la galeria.

He de dir que hi han dies en que no aconsegueixo assolir aquests objectius metodològics mínims.

Avui és un dia d'aquests.

Escrit a Sabadell, en el segon dia de l’efímera república catalana,

28 d’octubre de 2017

Zero a l’esquerra