Aquest lema no és de Gramsci sinó de Romain Roland. Però Gramsci el va usar mantes vegades tot resignificant-lo i convertint- lo en una norma de vida.
Convé remarcar un element clau: contra tot determinisme, Gramsci considera que la voluntat ho pot tot. La voluntat individual i la col·lectiva. Però no es una voluntat arbitrària, veleitaria, capriciosa. Es una voluntat guiada per la raó, determinada per l’anàlisi concret de la realitat concreta. Es a dir una voluntat que parteix de la realitat concreta per a articular els mitjans necessaris que permetin superar-la.
Sempre he dit que Gramsci es, sobretot, un mestre de vida. De la vida practica i concreta.
Una de les moltes ocasions en que Gramsci usa i re-significa el lema de Romain Roland la trobem en una carta que escriu des de la presó de Turi al seu germà Carlo. La data: 19 de desembre de 1929.
Parlant de la crisi moral que pateix el seu germà Nannaro, Gramsci li diu a l’altre germà ( Carlo):
“La teva carta i allò que escrius sobre Nannaro m’ha interessat molt, però també m’ha asombrat. Vosaltres dos heu fet la guerra; sobretot Nannaro va fer la guerra en condicions excepcionals, de minador, sota terra, escoltant darrera del mur que separava la seva galeria de la galeria austríaca el treball de l’enemic per a precipitar l’esclat de la seva mina i fer-lo volar pels aires.Em sembla que, en tals condicions, allargades durant anys, amb tals experiències psicològiques, un home ha d’haver assolit el màxim grau de serenitat estoica i ha d’haver adquirit la profunda convicció de que l’home te en si la font de les seves forces morals, que tot depèn d’ell, de la seva energia, de la seva voluntat, de la fèrria coherència dels fins que es proposa i dels mitjans que desplega per a realitzar-los, com per a no tornar a desesperar mai mes i no incórrer en aquests estats d’ànim vulgars i trivial s que es diuen pesimisme i optimisme. El meu estat d’ànim sintetitza aquests dos sentiments i els supera: soc pessimista amb la inteligencia, però optimista amb la voluntat. Penso, en qualsevol circumstància, en l’hipotesi pitjor, per a posar en marxa totes les reserves de voluntat i ser capaç de derrumbar l’obstacle. Mai no m’he fet il·lusions i mai no he tingut desil·lusions. I sobretot sempre m’he armat d’una paciencia il·limitada, no passiva o inert, sinó animada per la perseverància.”
Com no escoltar aquí l’eco del seu article escrit en col·laboració amb Pamiro Togliatti, publicat a l’Ordine Nuovo de 21 de juny de 1919, sota el títol: “Democràcia obrera”, on afirma: “Qui vol els fins, vol els mitjans”?
Crec que l'artificial distinció weberiana entre "ètica de la convicció" i "ètica de la responsabilitat", queda ampliament superada.
Nota manifiestament millorable, escrita quan estava ingressat a l' Hospital Parc Taulí, el dia 7 o 8 d'abril de 2020.
L'amic José Sarrión, de Salamanca, va afegir un comentari que crec em sembla molt interessant i que reprodueixo a continuació:
"En la linea de lo que comentas sobre Romain Rolland, Jorge Reichman expuso una genealogía de la famosa máxima gramsciana que me parece fascinante:
L'amic José Sarrión, de Salamanca, va afegir un comentari que crec em sembla molt interessant i que reprodueixo a continuació:
"En la linea de lo que comentas sobre Romain Rolland, Jorge Reichman expuso una genealogía de la famosa máxima gramsciana que me parece fascinante:
inesperadas conexiones entre nietzsche y gramsci
Tiene interés reparar en que la fórmula “pesimismo de la inteligencia, optimismo de la voluntad”, que la tradición comunista del siglo XX recoge de Antonio Gramsci, la hallamos anteriormente en el filósofo pragmatista estadounidense John Dewey! (Véase su libro Ethics, ed. de 1908, p. 371; citado en Hilary Putnam, Ética sin ontología, Alpha Decay, Barcelona 2013, p. 29.) Putnam ha subrayado que Dewey no era alguien con una fe ciega en el progreso, sino más bien un optimista estratégico (Ética sin ontología, op. cit., p. 30).
El erudito nietzscheano Paolo d’Iorio apunta que Gramsci había recogido esa divisa de Romain Rolland, quien muy probablemente la extrajo a su vez del libro de memorias de Malwida von Meysenburg Der Lebensabend einer Idealisten. Esta mujer era una aristócrata alemana, amiga de los Wagner, que facilitó la larga y decisiva estancia de Nietzsche en Sorrento en 1876. Una de las lecturas comunes en las veladas en aquel club de “espíritus libres” fueron los apuntes de clase que un estudiante de Basilea (Louis Kelterborn) había tomado del curso sobre historia de la civilización griega de Jakob Burckhardt, que Nietzsche iba comentando. Burckhardt había proporcionado a sus estudiantes esta definición del ser del pueblo griego: “Pesimismo de la concepción del mundo y optimismo del temperamento”. De manera que “el origen de la célebre fórmula empleada por Gramsci se ha de buscar, entonces, en el comentario oral que Nietzsche había hecho al texto de Burckhardt durante esas veladas nocturnas de lectura en Sorrento, delante de la chimenea del salón de Villa Rubinacci” (Paolo d’Iorio, El viaje de Nietzsche a Sorrento, Gedisa, Barcelona 2016, p. 80).
Agraeixo moltíssim a José Sarrión aquesta aportació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada