Zero a l’Esquerra
El dia 10 de gener de l’any 46 a.n.e. Juli César va travessar el riu Rubicó al front de les seves tropes. Aquest acte significava declarar la guerra al Senat i al poble romà. En el moment de travessar el riu va arengar als seus sequaços tot pronunciant una frase que es va fer famosa: Alea jacta est.
Podem traduir-la com: “ els daus ja estan llençats”. En castellà culte se sol traduir per: “la suerte está echada”. Tenim una versió castissa: “que salga el sol por Antequera”.
Aquesta és la primera cosa que em va venir al cap quan vaig llegir la proposta d’un congrés extraordinari de Comunistes de Catalunya que el company Rivera deixa caure al final de la seva resposta a uns simples comentaris marginals meus a uns tuïts seus.
Sosté el company Rivera (13 setembre 2019):
“Què fer? Si volem un debat polític realment profitós i sortir-ne amb una política per l’autonomia i unitat de la classe treballadora, Comunistes de Catalunya ha de fer un Congrés Extraordinari tan aviat com sigui possible. No cal que sigui en dues setmanes com va fer el Partit Comunista Portuguès quan es va plantejar recolzar o no Mario Soares en les eleccions presidencials de l’any 1986, però quan es qüestionen el acords del I Congrés, no hi han dreceres ni jugades mestres, cal convocar un Congrés perquè el conjunt del Partit discuteixi quina és la política a aplicar, i qui l’ha d’aplicar.” Remarquem: “qui l’ha d’aplicar”.
Contradictòriament, el company Rivera llença al quatre vents aquesta proposta de Congrés extraordinari en el mateix text en que uns paràgrafs abans afirma emfàticament: “Sobre les decisions que pren el partit on milito, com ja he dit, em remeto a les discussions en els òrgans, en què participo regularment i aporto les meves opinions i les que col·lectivament elaborem a la meva cèl·lula”.
Es a dir: no parlo en públic dels debats interns però faig pública una proposta de Congrés Extraordinari... No serè jo, contradictori com sóc, qui tiri la primera pedra sobre aquesta contradicció del company Rivera. Però si sembla necessari de subratllar la contradicció. Una contradicció que, en principi podria resultar curiosa i àdhuc anecdòtica. Tots tenim contradiccions. Qui afirmi que no té contradiccions és un fatu o un imbècil.
Però crec que no es tracta d’una anècdota o una improvisatzació. La demanda d’un Congrés extraordinari coincideix en el temps amb l’ofensiva que d’altres companys estan realitzant aquests dies contra la direcció d’EUiA ( 19 setembre 2019). I aquesta coincidència temporal em sembla molt rellevant políticament. Col·loca la proposta del company Rivera, en segui o no conscient, dins d’un cronograma que sembla decidit fora del treball col·lectiu.
Ningú em podrà recriminar que pensi que els companys Mena, Lozano, Montero, Alonso i demés fa temps que han travessat el Rubicó. Potser estigui equivocat però crec que la escissió està en marxa. Des de fa molt de temps. Quatre, cinc anys? No ho sé ben bé. Jo no hi era.
La coincidència temporal de la proposta de Congrés extraordinari que formula el company Rivera amb el re-inici de les hostilitats per part de Joan Mena et alii, no hauria de passar desapercebuda. Ha travessat el Rubicó el company Rivera juntament les hosts enviades per IU per a crear Esquerra Unida Catalunya? És una pregunta que no puc deixar de fer-li. Per que sóc un lletraferit una mica despistat, però no sóc pas un beneit. Tinc el vici de parlar amb la gent amb totes les cartes al descobert.
Si el company Rivera no ha travessat el Rubicó i la seva proposta de Congrés extraordinari no està coordinada amb els companys mencionats més amunt, no solament me’n alegraré molt sinó que a més la prendria seriosament en consideració. Per a rebatre-la. Però la prendria en consideració.
Per què no ens cal un Congrés Extaordinari?
Li argumentaria que l’exemple del congrés extraordinari del PC portuguès de 1986 que planteja el company Rivera no és, de cap de les maneres, aplicable al cas.
Per a començar per una qüestió de mètode: la proposta de Congrés Extraordinari partia del propi CC del PCP i no d’un grup d’oposició interna quina finalitat fora derrotar políticament la direcció d’ Àlvaro Cunhal i substituir-la per una altra, com és el cas actual a Comunistes de Catalunya. Recordem: “qui l’ha d’aplicar”.
Estic convençut de que en relació a la qüestió de mètode, la proposta del company Rivera no té res a veure amb l’exemple dels companys portuguesos l’any 1986.
El mètode de debat aprovat pel CC del nostre partit em sembla suficient per a resoldre el debat en actual i per a prendre una decisió sobre les modificacions en la política del partit en el que fa relació a la política d’aliances. El CC ha decidit fer una Conferència Nacional, quin document s’està elaborant aquests dies. L’esborrany del document que serà aprovat en inicialment en una reunió del CC el proper dissabte 28 de setembre. El document serà sotmès a una primera tanda de debats de les cèl·lules del partit. Els resultats d’aquesta tanda de debats seran portats a una segona reunió del CC que introduirà les modificacions precises al document, per a tornar a sotmetre’l de nou al debat de tot el partit. Aquest debat de tot el partit culminarà en una Conferencia Nacional. Un mètode democràtic, obert i participatiu.
Si ens referim al contingut del debat, la comparació amb l’exemple del congrés extraordinari del PCP de 1986 encara és menys correcta.
Votar o no votar a Mario Soares com a president de la república portuguesa l’any 1986, no era un tema de simple política d’aliances electorals, que es allò que sembla preocupar tant al company Rivera, a Joan Mena i als altres companys. Mario Soares havia estat l’instrument que la reacció interna portuguesa i l’imperialisme de l’OTAN i de la CEE varen fer servir per a derrotar la revolució del clavells. Votar a favor d’ell com a president de la república significava quelcom com reconèixer la instal·lació de Portugal dins del context política i geo-estratègic euro-ocidental (OTAN I CEE incloses) Era una tema d’una complexitat tal que requeria que el partit fes un debat per a prendre una decisió congressual. El perill de l’accés de la dreta més dura a la presidència de la República obligava a una modificació molt important de la política del partit. La decisió fou anar a votar a Mario Soares amb el nas tapat per a que evitar que la presidència caigués en mans de la dreta més dura.
La situació catalana de l'any 2019 no té res a veure amb la situació portuguesa de 1986.
Res a veure amb la situació actual a Catalunya ni amb la situació al nostre partit. Estem debatent qüestions importants però ben diferents:
· el declivi del cicle de la mobilització social contra el neo-liberalisme (15 M i d’altres moviment socials) i la derrota temporal tant de la hipòtesi populista com de la lluita del moviment popular i democràtic català per l’autodeterminació.
· un final de cicle amb la recomposició i reforma del règim del 78 i no en la seva ruptura. Xavier Domènec ha definit aquest fenomen com un nou Front d’Ordre. Jo la caracteritzo com una revolució passiva. Ens cal triar de quina banda ens quedem: o amb el Front d’Ordre o amb el moviment popular i democràtic per les llibertats, l’amnistia i el dret d’autodeterminació.
· la re-composició autoritària del règim s’opera a través de la col·laboració, integració i cooptació d’algunes de les elits polítiques sorgides de les mobilitzacions i de la complicitat de les velles elits polítiques i sindicals que durant la transició signaren els Pactes de la Moncloa, renunciaren a posar en qüestió la monarquia i renunciaren a un element programàtic com era el dret d’autodeterminació. Durant quaranta anys aquests elits foren el fanalet vermell del règim. Ara segueixen operant activament en connivència amb alguns dels actors de la hipòtesi populista. Cal triar.
· Ens cal reconèixer i analitzar el nou escenari i articular els canvis necessaris en la nostra política per a abordar la nova fase de la lluita de classe. I en cal fer això amb independència com a partit, sense pressions ni atacs provinents del front electoral en que participàvem fins que se’ns va excloure. Des de fora no poden decidir la política del partit.
Que el partit pugui fer tot això recuperant la seva autonomia per a pensar la estratègia a bastir per a el proper període es clau per a poder construir la autonomia de la classe treballadora que reclama el company Rivera. I l’autonomia de la classe no es limita al moment econòmic-corporatiu i sindical sinó que es refereix a la capacitat de la classe obrera i del conjunt de poble treballador per disputar l’hegemonia a la petita burgesia dins del moviment democràtic i popular per la autodeterminació.
La independència del partit és clau, estratègica per a poder fer això. El partit, primer.
Per tot això em sembla rebutjable la proposta de Congrés Extraordinari que formula el company Rivera. En el cas de que estigués coordinada amb l’enèsim desembarcament d’ IU i amb la pressió de la actual direcció dels Comuns en contra de la nostra independència política com a partit comunista, a més de rebutjable, em semblaria molt perillosa
De nou, el calendari electoral ens imposa un debat que hauria de ser estratègic.
La convocatòria de les eleccions generals condiciona el debat que se’ns tracta d’imposar des de fora al partit. Vull recordar una previsió que vaig fer a principis del passat mes de juliol en un article publicat arrel del míting (que no assemblea) de la Esquerra Unida Catalunya celebrat el passat 3 de juliol a Sant Adrià. Perdó per la auto-cita:
“Por si todo ello fuera poco, el calendario político previsible incluye, tras la sentencia del juicio del procés, la posible convocatoria de elecciones autonómicas. O unas hipotéticas elecciones generales, no descartables cuando escribo estas líneas [nota: 5 de juliol passat]. Esas convocatorias electorales obligarán a los implicados en la escisión a legalizar su situación lo más rápidamente posible, con el fin de poder negociar su cuota-parte en las listas de los Comunes. Asunto vital para la pequeña élite que pretende comandar el asunto. El calendario electoral prima de nuevo sobre la necesidad de un debate en profundidad sobre las causas y soluciones del evidente declive de la izquierda. Nada nuevo bajo el sol. Tacticismo activo y operante en la dirección del asunto”.
De totes maneres, sempre convé mirar una mica més enllà de les divisions i fraccionalismes amb que l’esquerra solem rebre les derrotes i els canvi de cicle. És important tractar de mirar el conjunt del camp de batalla de la lluita de classes i no quedar tancat en els petits conflictes que pateix la nostra patrulla o la nostra trinxera.
Intentant donar una mirada global, en el mateix article de fa dos mesos i mig afirmava:
“La división es producto de la derrota y no al contrario.
El contexto general en que se produce esta escisión es el fin del ciclo de movilización popular y de inestabilidad institucional abierto por la crisis de 2008 y por los movimientos del 15 -M y el 1 - 0. Es decir, estamos ante la derrota de los movimientos sociales que intentaron poner en cuestión el régimen social y político español. Esa derrota y retirada general del movimiento social tiene su plasmación en el pequeño mundo de las élites políticas que han tratado de representar en el movimiento. El espacio electoral se reduce. La división entre élites concurrentes[1] se agudiza. Las escisiones se hacen inevitables. En resumen, la división es consecuencia de la derrota y no su causa.
Si analizamos el asunto desde este punto de vista, nos encontramos ante acontecimientos pequeños, casi moleculares, aunque a sus protagonistas se les antojen homéricos. Estamos ante un epifenómeno de un proceso mucho más amplio y muchísimo más grave: el cierre por arriba de una crisis de régimen. Una crisis de régimen que nunca fue orgánica, aunque esa fuera la hipótesis de los que nos propusieron de una blitz krieg para asaltar los cielos. Esta guerra relámpago se ha estrellado contra la férrea red de trincheras y de casamatas de un bloque histórico que estaba bien preparado para resistir el ataque. Hay que enmarcar todo ello en el fracaso de la hipótesis y de la razón populista y en el cierre de la supuesta “ventana de oportunidad”, si es que esa cosa existió alguna vez. En Catalunya estamos también en el final de la escapada del procesismo.
Ese es el marco real, el contexto en el que deberíamos debatir en lugar de escindir.”
No és moment d’escissions. El moment és de debat estratègic.
Tracto de col·locar-me de manera empàtica en el lloc del company Rivera i dels companys que puguin coincidir amb ell. Si els seus ulls han arribat fins aquí potser estigui una mica irritat amb el sota-signant. I potser no vulgui seguir llegint els meus arguments. Potser hagi decidit ja trencar ponts amb aquest militant tan vell i rondinaire, tan pesat amb les qüestions de principi. Pensant empàticament puc entendre que ja no li interessi perdre el temps amb mi. Reconec que les experiències viscudes m’han transformat en un company una mica intractable.
Però si el company Rivera té una mica de paciència amb mi i considera que després d’allò que acabo d’escriure, malgrat la discrepància val la pena seguir debatent amb mi, en un altre text miraria de argumentar algunes coses:
· Argumentaria per quin motiu crec que la resposta de company Rivera significa una renuncia a la lluita per l’hegemonia de la classe treballadora dins del moviment nacional-popular català que lluita per l’amnistia i pel dret d’autodeterminació.
· Argumentaria, amb multitud d’exemples històrics, que la proposta d’un “catalanisme popular” no és una rendició al nacionalisme sinó tot al contrari. Forma part del patrimoni de lluita dels comunistes catalans. Una proposta elaborada per a disputar l’hegemonia al nacionalisme conservador dins del moviment popular i democràtic per a l’autodeterminació. Li recordaria que “catalanisme popular” fou una hipòtesi de treball que recentment va re-llançar l’anterior i defenestrat coordinador de Catalunya en Comú Xavier Domènec.
· Argumentaria per quins motius, en la fase actual de la complexa lluita de classes que es desenvolupa a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol, el sobiranisme d’esquerres és una proposta que, podria permetre mantenir i ampliar la lluita per la ruptura democràtica amb un règim corrupte i esgotat com és la monarquia imperant al Regne d’Espanya. Una proposta que ja s’està començant a articular.
· Argumentaria que la creació d’una delegació de IU a Catalunya no serveix en l’etapa actual per a intervenir en la complexa lluita de classes que es desenvolupa al nostre país. No serveix tant si es segueix per la via menys conflictiva com seria recollit fitxes d’adhesió per a omplir el nasciturus Esquerra Unida Catalunya de militants provinents d’EUiA i posar-lo en marxa. Encara menys servirà si s’insisteix en la via de judicialitzar el debat polític.
· Argumentaria també per quins motius la hipòtesi sucursalista mai no ha funcionat a Catalunya i ara no serà diferent. El naixement del PSUC en el context del Front d’Esquerres (1936), el seu primer congrés (1956), el seu tercer congrés (1973) en el marc de la lluita per la ruptura democràtica, la formació del PCC en el sisè congrés (1982) com a partit de classe i nacional són exemples de que, a Catalunya la sucursal, la federació de l’organització espanyola no serveix. Ara una federació de IU a Catalunya tampoc servirà. O potser sí: per a negociar algun lloc a les llistes de Catalunya en Comú a les properes eleccions.
Argumentaria abastament tot això, sempre que el company Rivera considerés que val la pena de seguir debatent amb mi. Aquí tant sols m’he limitat a presentar alguns dels temes que em semblen rellevant en aquest debat.
No trencar mai els ponts.
No descarto xerrar amb el company Rivera davant d’un cafè o d’una cervesa, si ell així ho desitja. En les diverses situacions d’escissió que he viscut en els meus 48 anys de militància, he intentat sempre de no trencar els ponts de diàleg i he mirat de no retirar la paraula a cap company. No sempre he rebut el mateix tracte però no em queixo: entenc als companys que m’han retirat la salutació i la paraula. La irritación és mala consellera; però els humans li solem fer massa cas.
Amb el temps, ens hem tornar a parlar i, sovint a col·laborar.
Trencar ponts no m’ha semblat mai una actitud correcta des del punt de vista de la imprescindible fraternitat entre companys. Tampoc em sembla una actitud pràctica des del punt de vista polític. Més enllà de les actuals discrepàncies ens tornarem a necessitar els uns als altres. El feixisme i la dreta neo-liberal i autoritària els tenim al davant i ells no distingiran entre nosaltres.
Així que, company Rivera, tal com deien els vells jacobins,
Salut i fraternitat
Sabadell 24 de setembre de 2019.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada