IMPERIALISME? QUIN IMPERIALISME?

La recuperació de la paraula "imperialisme" per part de Pedro Sánchez té un biaix absolutament oportunista.

Escolteu a partir del 1 h i 26 minuts

Per què?

Perquè equipara l'imperialisme USA amb l'imperialisme rus.

Aquesta equiparació és absolutament falaç.

Per què?

Per set raons:

1.- Pedro Sánchez amaga que l'imperialisme USA és qui va provocar des de inicis del segle XX la conflictivitat entre Ucraïna i Rússia impulsant la extensió de l'OTAN i de la UE cap a l'Est. L'instrument va ser la "revolució taronja" impulsada per diversos instruments imperialistes: la Agencia Central de Inteligencia (CIA), la Open Society Foundations, la USAID o el National Endowment for Democracy, per exemple.

2.- Pedro Sánchez amaga que fou el Departament d'Estat USA, a través de l'acció de Victoria J. Nuland, subsecretària d' Estat per a Assumptes Polítics, qui va organitzar el cop d'Estat de 1914. Els USA van impulsar l'ascens de Zelenski i de la coalició de partits de dreta extrema i d'extrema dreta al govern. L'imperialisme europeu va intentar jugar un paper, però els USA el van obliga a tenir un paper subaltern. Recordeu el "fuck the EU" de la Nuland (febrer de 2014)? No era una frase desafortunada, era la política que seguien els USA.

Victoria Nuland fou "Va ser viceconsellera de seguretat nacional durant la presidència de George W. Bush,1 portaveu del Departament d'Estat dels Estats Units del 2011 al 2013 durant la presidència de Barack Obama2 i del 2013 fins al gener del 2017 va ser responsable de la política exterior per a assumptes europeus i euroasiàtics." Demòcrates i republicans, el mateix disseny geopolític. Diverses formes d'aplicar-lo.

3.- Pedro Sánchez amaga que Zelensky i la seva coalició d'oligarques i militars amb sectors nazis, van ocasionar un brutal atac a la diversidad nacional i lingüística d'Ucraïna, que van ser ells qui van començar la guerra al Donbàs i que van prohibir gairebé tots els partits d'esquerres, inclosos partits socialdemocràtes com el PSOE. Aquestes actituds feixistes van destruir des de dins l'estat ucrainià, entés com el conjunt del pobles que vivien dins en les seves fronteres després de la independencia (1991). Les fronteres de 1991 no sempre han estat les fronteras d'Ucraïna.

4.- Pedro Sánchez també amaga que la UE és un pol imperialista. Ens ven la falàcia de que vivim en un jardí d'estats democrátics, amigables, fraternals i solidaris. L'imperialisme alemany sempre ha seguit el seu impuls d'expansió cap a l'Est, en recerca del seu "espai vital". L'imperialisme francés també ha seguit la mateixa tendèncial, en competència amb el Reich alemany ( veure el rol jugar per França en els Balcans en els inicis de la primera guerra mondial; veure també el cas de Romania). La UE, va seguir sempre les mateixes tendències, coordinant els imperialismes francés i alemany. Recordem que un dels objectius de la UE en aquest conflicte ha estat l'ngrés d'Ucraïna a la UE. L'objectiu era saquejar les fèrtils "terres negres", la minería i la industria del Donbàs, l'estratègic port d'Odesa, expulsar la flota russa de Sebastopol per a controlar el Mar Negre, saquejar les anomenades "terres rares"...

5.-Pedro Sánchez amaga que el pol imperialista europeu també va jugat un rol important en la revolució taronja i en l'impuls del cop d'estat de 2014 així com en la guerra, posterior. El que passa és que com sempre, des de els seus origens, la UE ha jugat en aquesta guerra un rol subordinat i subaltern a l'altre pol imperialista hegemòníc: els USA. A l'hora del repartiment del botí de guerra, l'imperialisme europeu ha estat exclós de la taula.

6.- Darrera de la seva retòrica "anti-imperialista" i de la seva defensa dels "grans principis" de la UE, Pedro Sanchez amaga que l'objectiu de la cimera de Londres hi ha la marginació de la UE en el repartiment del botí de guerra. La UE potencia imperialista en decliu i subalterna a l'imperialisme USA protesta i es remou en contra d'aquesta marginació. Ells ( sobretot França i Alemanya) també es volen emportar la "seva part" i no els USA no els deixen.

7.- Pedro Sánchez amaga darrera la seva retòrica "anti-imperialista" la seva supeditació al complex militar industrial alemany, francés i també, és clar a l' espanyol. La industria europea, en decliu en la competència internacional, no tá altra sortida que impulsar una indústria militar pròpia, que competeixi amb el gegant USA. La retòrica suposadament "anti-imperialista" de Sánchez potser serà seguida haurà algun sector dels treballadors: els treballadors de la industria militar. Una especie d'aristocracia obrera ( recordémoos Marx i Lenin) que cobra el seu sou a final de més a canvi de construir armes que sols serveixen per a la destrucció de vides humanes i de la riqueza dels països agredits.

PETITA CONCLUSIÓ PROVISIONAL:

LA RETÒRICA "ANTI-IMPERIALISTA" DE PEDRO ÉS UNA NOVA FORMA DE SOCIAL-IMPERIALISME, SUBORDINAT I SUBALTERN A L'EIX IMPERIALISTA DE LA UE, PARTICULARMENT A ALEMANYA I FRANÇA.

SI PEDRO SÁNCHEZ ES VOLGUÉS CONFRONTAR AMB L'IMPERIALISME USA PODRIA FER ALGUNES COSES: EXPULSAR LES BASES USA, SORTIR DE L'OTAN I RECOLZAR AL POBLE SAHARUI I EL SEU DRET D'AUTODETERMINACIÓ.

Amic lector, tu saps que no ho farà.

POST-DATA:

Que Sumar se sumi a aquesta retòrica és penós. Fins i tot patètic. Imiten als verds alemanys. De fet formen part del mateix grup parlamentari europeu.

No té altra explicació que el desig de cobrir per l'esquerra el discurso mentider del PSOE i de defensar un espai electoral i uns càrrecs.

Està clar que és un suicidi polític. Al votant no li agraden les fotocòpies. Prefereix sempre l'original. El decliu de Sumar, si no corregeix aquestes posicions està cantat.

La meva pregunta és: què faran els comunistes?

ZERO a L'ESQUERRA,

Sabadell 3 de març de 2025

Peu de fotografia:

Els Mapes de la "Gran Ucraïna" presentats pels pan-nacionalistes ucraïnesos a la conferència de Versalles de 1919. INclouen el Kuban i, com es pot veure, gairebé arriben al mar Caspi. 

Els pan-nacionalistes ucraïnesos d'avui aspiren a lo mateix. Però han estat derrotats en el camp de batalla.

Comunistes, nacionalisme i el fantasma de Leo Schlageter

per Franco Ferrari

(recensió del llibre Comunisti, fascisti e questione nazionale d' Stefano G. Azzarà)

El gener de 1923, França, amb l'ajuda de Bèlgica, va ocupar el Ruhr, el cor industrial d'Alemanya. Va ser el càstig pels retards en el pagament de les reparacions de guerra imposades als alemanys, a través del Tractat de Versalles, després de la seva derrota militar. La iniciativa va despertar una forta reacció popular que va augmentar el sentiment nacionalista que va trobar la seva representació en un arxipèlag d'organitzacions de dretes. Sectors dels treballadors i la gent també es van infectar. El govern de Cuno, recolzat pel president de la República, el socialdemòcrata Ebert, va reaccionar proclamant resistència passiva. Els grups més extremistes van dur a terme accions violentes i sabotatges contra l'ocupant francès.

Cartell de protesta per la invasió del Rurh

Entre els arquitectes d'aquests actes de protesta hi havia un tal Leo Albert Schlageter, que ja havia participat en les accions militars dels Freikorps al Bàltic en suport dels contrarevolucionaris blancs contra la recentment formada Unió Soviètica. Capturat i executat per l'exèrcit francès, es va convertir immediatament en un "màrtir" per a les organitzacions nacionalistes alemanyes. La figura d'aquest militant anticomunista ha passat a la història, més que pel seu paper específic en aquells esdeveniments, com a resultat del discurs pronunciat a Moscou, durant una reunió de l'executiu ampliat de la Comintern, per Karl Radek.

Albert Leo Schlageter

Radek va ser una figura del moviment comunista internacional que no estava exempta d'encant. Nascut a Lvov (en italià Lviv), una ciutat de l'est de Galítsia, ara ucraïnesa però llavors part de l'Imperi austrohongarès, d'origen jueu (el seu cognom real era Sobehlson), va ser un militant del moviment socialista polonès i després va ser enviat a seguir els esdeveniments del comunisme alemany per la Internacional Comunista. A Alemanya també va ser empresonat durant gairebé un any, el 1919. Intel·lectualment brillant, encara que potser no un teòric gaire profund, va ser capaç d'entendre certs canvis en el clima polític que requerien audàcia d'iniciativa i capacitat d'innovació. Va ser proper a Trockij en la batalla interna del Partit Soviètic i després es va distanciar d'ell i va tornar a col·laborar amb la direcció del Partit Bolxevic ara dominat per Stalin. Va acabar a la picadora de carn de la repressió estalinista en un dels "grans judicis" de Moscou.

A partir del discurs de Radek a la reunió de la Comintern el juny de 1920, es va començar a parlar d'una "línia Schlageter" seguida pel KPD (el Partit Comunista Alemany). Diverses llegendes s'han construït al voltant d'aquesta iniciativa política al llarg del temps. Stefano G. Azzarà ha dedicat una reconstrucció acurada a les premisses i conseqüències de la intervenció de Radek amb el seu llibre "Comunistes, feixistes i la qüestió nacional" (Mimesis Edizioni).

Karl Radek

La reunió de la Comintern havia d'abordar la qüestió del feixisme a la llum de l'arribada de Mussolini al poder a Itàlia i el preocupant creixement de les forces nacionalistes de dreta a Alemanya. Al principi, des del punt de vista de Moscou i del comunisme internacional, semblava ser només un ressorgiment d'experiències conegudes, com el moviment rus d'extrema dreta i violentament antisemita dels "Cents Negres". L'anàlisi va privilegiar sobretot el paper dels moviments feixistes com a instrument violent de la contrarevolució (els "esquadrons"). Aviat es va adonar, també gràcies a l'aportació d'anàlisi que provenia dels militants dels països que estaven experimentant l'ascens del feixisme, que estàvem en presència d'un fenomen nou i més complex.

El mateix Radek es va inspirar en el reportatge de Clara Zetkin, la prestigiosa militant comunista alemanya, que havia estat amiga de Rosa Luxemburg, i que ens va convidar a mirar el fenomen feixista amb una mirada diferent.

"Evitar veure el feixisme com un fenomen de caràcter agrari i premodern i, per tant, d'un 'endarreriment econòmic' substancial, com en les primeres lectures. O el simple braç armat de la burgesia capitalista industrial", resumeix Azzarà (p. 25). 

Clara Zetkin

En particular, Zetkin va destacar la capacitat d'aquest moviment per expressar el malestar de la petita burgesia i dels intel·lectuals, que es manifestava després de la crisi alemanya provocada per la derrota militar. Aquests estrats, que havien perdut les seves certeses econòmiques i socials, i per tant s'havien apropat a la condició dels treballadors, es van negar a barrejar-se amb les organitzacions polítiques de l'esquerra. Menyspreaven la socialdemocràcia, però també eren hostils als comunistes, als quals veien com una força anti-nacional.

Per tant, Zetkin va convidar els comunistes a implementar una política que mirés aquests temes socials i a no romandre tancats només en la defensa de la fortalesa obrera. En la seva anàlisi, la revolucionària alemanya va emfatitzar sobretot la base de masses del feixisme en la petita burgesia, així com el fet que el moviment no havia de ser considerat com un bloc de granit sobre el qual l'acció dels comunistes no podia intervenir. Per a Zetkin, calia respondre no només a les dificultats econòmiques expressades per aquests estrats socials, sinó també a la recerca d' "una nova concepció del món".

La posició posterior de la Internacional Comunista, que identificava el feixisme com a expressió dels sectors més reaccionaris i xovinistes del gran capital financer, es va convertir en canònica, però va córrer el risc de perdre en l'anàlisi precisament la capacitat del feixisme de trobar consens fins i tot entre sectors populars, els interessos dels quals eren realitats contrastades amb els del gran capital. Un tema que va estar ben present en les "Lliçons sobre el feixisme" que va fer Togliatti a Moscou el 1935 i que també va ser abordat, encara que d'una manera diferent, per altres exponents del comunisme tant oficial com dissident (Trockij, Thalheimer).

Radek, partint de la reflexió innovadora de Zetkin, va recordar la figura de Schlageter, batejant-lo com a "Caminant del no-res" (altres autors tradueixen el text alemany com a "pelegrí", afegint un to gairebé religiós). Reconeixent que era un enemic dels comunistes, va afirmar, però, el respecte que s'havia d'expressar cap a ell. Al mateix temps, però, va denunciar que el seu sacrifici i el d'altres com ell serien en va sense adonar-se que només lluitant contra la restauració del domini de les classes dominants, seria possible canviar el destí d'Alemanya.

Davant les contradiccions que vivia el poble alemany i les polítiques punitives implementades pels països victoriosos de la guerra mundial, la "qüestió nacional" només es podia resoldre si es basava en una visió de classe. Les masses petitburgeses alemanyes només podien trobar una solució positiva a les seves aspiracions en aliança amb la classe obrera revolucionària. Radek va obrir una disputa sobre la "qüestió nacional", que es va convertir així en un "significat buit", en el sentit que Ernesto Laclau, reprès per Azzarà, va donar a aquesta formulació, i va intentar treure els comunistes del seu aïllament (p. 35).

Aquest discurs pronunciat a Moscou, hàbilment formulat, va trobar un ampli ressò a Alemanya i va obrir un enfrontament amb alguns intel·lectuals pertanyents a l'àrea nacionalista: Arthur Moeller van den Bruck i Ernst Reventlow. Per respondre, en el bàndol comunista, una altra figura destacada del KPD, Paul Frolich, que va ser expulsat del partit el 1928 com a prop de l'anomenada "oposició de dretes" i va ser l'autor d'una exitosa biografia de Rosa Luxemburg.

El debat que Azzarà examina en la seva complexitat i en els seus diferents matisos, no només polítics sinó també teòrics, i que òbviament no es pot reprendre aquí completament, va acabar en un "diàleg de sords". Els contradictoris Radek i Frolich que l'autor defineix com a neonacionalistes i que al seu torn es defineixen a si mateixos com a nacionalistes o volkisch (un terme gairebé intraduïble que barreja nacionalisme i populisme i que també es podria traduir com a "sobiranisme", segons l'autor) segueixen ancorats al seu organicisme i particularisme. Rebutgen la visió materialista del conflicte social i la idea mateixa de l'existència de classes. Reventlow no exclou la possibilitat d'un tret comú entre els volkisch i els comunistes, però per aconseguir-ho demana als mateixos comunistes que renunciïn a la lluita antifeixista. Mentre que Frolich respon, sense diplomàcia, que si els nacionalistes continuen del costat dels capitalistes, només podran tastar el "puny proletari".

És evident que els dos exponents "neo-nacionalistes" veuen la iniciativa de Radek sobretot com una expressió d'un intent, per part dels comunistes, d'imprimir la seva visió a les masses influenciades pel nacionalisme per tal d'apropar-les a una solució de la qüestió nacional que estigui indissolublement entrellaçada amb la qüestió social.

I és precisament la naturalesa d'una "iniciativa hegemònica" la que Azzarà vol subratllar en desacord amb altres interpretacions que desnaturalitzen el sentit de l'anomenada "línia Schlageter". Els historiadors d'orientació liberal o anticomunista la situen dins d'una sola categoria, la del nacional-bolxevisme, i la consideren una prova de l'atracció inevitable existent entre els dos "totalitarismes" (comunisme i nazisme). Un clàssic en aquest sentit és l'article d'Abraham Ascher i Guenter Lewy sobre "Nacional-bolxevisme a l'Alemanya de Weimar", publicat el 1956 a la revista "Social Research".

El terme nacional-bolxevisme sovint es defineix aproximadament com un corrent que utilitza temes revolucionaris i socialistes típics del bolxevisme amb altres d'una empremta clarament nacionalista. Els mateixos Acher i Lewy reconeixen que no es tracta d'una doctrina ben definida, sinó d'una sèrie de consideracions genèriques i nebuloses a les quals cadascú dona la seva pròpia interpretació segons els seus objectius polítics particulars.

El Nacional-Bolxevic es va definir com un grup de militants comunistes amb seu a Hamburg i dirigits per Heinrich Laufenberg i Fritz Wolffheim que havien plantejat la hipòtesi de la construcció d'un front amb nacionalistes i part de la burgesia, amb l'objectiu d'iniciar una guerra popular revolucionària contra les imposicions previstes pel Tractat de Versalles. Tesis rebutjades com a absurdes per Lenin en el conegut text sobre l'extremisme i contra les quals s'havia pronunciat el mateix Radek, que objectava que la burgesia alemanya hauria preferit l'ocupació dels estats de l'Entesa a una dictadura revolucionària dirigida pel proletariat. Expulsat del KPD, el grup de nacional-bolxevics va participar en la formació del Partit Comunista dels Treballadors (KAPD, nascut de l'escissió dels corrents extremistes del KPD). A causa de les seves posicions, considerades en contrast amb l'internacionalisme marxista, també van ser exclosos del KAPD en el segon congrés del partit a l'agost de 1920. El tema del nacional-bolxevisme serà reprès per Ernst Niekisch, encara considerat el veritable precursor d'aquest corrent ideològic, al qual es refereixen petits grups bastant ambigus en barrejar temes i símbols d'extrema dreta i extrema esquerra. En contrast amb la teoria del "totalitarisme", és bo recordar que Niekisch no provenia del moviment comunista sinó d'una escissió en la socialdemocràcia. Va ser el principal ideòleg del Partit del Vell Socialisme (ASP) que va sorgir a Saxònia per iniciativa de l'SPD de dretes que tenia Ebert i Noske com a referents nacionals. A nivell històric, va reivindicar la idea de nacionalsocialisme de Lassalle contra la internacionalista de Marx.

Azzarà nega amb raó que es pugui atribuir a Radek la voluntat de construir un "front roig-bru". La reconstrucció del debat obert a Alemanya pel discurs de Radek pretén precisament aclarir la clara distinció entre una operació d'hegemonia i una hipotètica construcció d'aliances transpolítiques, és a dir, una barreja de dretes i esquerres. Per resumir tot l'assumpte i tenint en compte que l'aplicació de l'anomenada "Línia Schlageter" va durar de fet només uns mesos, podem reprendre les paraules d'Edward Hallet Carr, el gran historiador de la revolució russa: "no un intent d'aliança amb els feixistes contra el Tractat de Versalles, sinó un intent de dividir les seves files demostrant que a la llarga només podia proporcionar una oposició efectiva als comunistes" (cit. p. 111).

Portada del llibre de 1923: "Schlageter. El comunisme i la qüestió nacional. Una comparació"

El resultat d'aquesta iniciativa, però, va ser finalment un fracàs. Tot i que s'havia obert un ampli debat que també va involucrar altres forces polítiques, com els socialdemòcrates que van acusar instrumentalment els comunistes de voler aliar-se amb l'extrema dreta, o la premsa conservadora que va instar els nacionalistes a no cedir a les sirenes comunistes, no hi va haver un veritable canvi de forces.

Azzarà, tot i que parteix de la premissa que les raons del desenllaç del xoc entre forces polítiques i socials a Alemanya "són moltes", n'identifica una de rellevant en la "filosofia de la història que en aquells anys encara dominava en gran mesura en el camp marxista". Aquesta filosofia s'identifica en el "messianisme utòpic", basat en la idea d'una "palingènesi moral i política que se suposava que purificaria la naturalesa humana i la història del món en profunditat". "Optimisme tossut" i "dogmatisme" que només la història hauria corregit. D'aquesta mateixa filosofia de la història deriva la convicció que la revolució és un procés que "té lloc simultàniament a escala mundial" (p. 122). És un argument que no és del tot convincent, ja que sembla situar les contradiccions i les derrotes del moviment comunista en el terreny filosòfic més que en els processos materials reals.

La veritable raó teòrica del fracàs de l'operació promoguda per Radek es podria buscar en una premissa analítica més propera, és a dir, la consideració que Alemanya s'havia convertit en una "colònia" després de la derrota militar. D'aquesta manera, segons l'enfocament que prevalia en el moviment comunista, el nacionalisme, que tenia un signe negatiu en els països capitalistes més forts (colonitzadors i imperialistes), va adquirir un valor positiu en un país dominat. En realitat, Alemanya, fins i tot en les difícils condicions posteriors a la guerra, va romandre un país capitalista avançat i per aquesta raó el nacionalisme, un cop esdevingut hegemònic i victoriós, inevitablement es va convertir en racista i va apuntar a l'opressió, fins i tot a l'extermini, d'altres pobles.

És evident, també pel que ja s'ha esmentat, que la intenció d'Azzarà no és certament filològica, tot i que l'examen i la interpretació dels textos que es relaten íntegrament a la segona part del llibre és molt escrupolosa. En el punt de mira de l'autor hi ha el "sobiranisme" actual "totalment incapaç d'identificar les veritables raons de la crisi de sobirania popular i democràtica", que s'ha d'identificar "en la desaparició del conflicte polític-social per part de les classes subalternes (que) ha portat amb si l'esgotament de la democràcia moderna". Fins i tot si la perspectiva de la transpolítica (la superació de la divisió entre dreta i esquerra o la hipòtesi d'aliances entre esquerra i "dreta anti-capitalista" com la proposada pel polític Giorgio Galli) es veu com un element de confusió ideològica més que com un perill real. De la mateixa manera que el temor a un retorn del feixisme no es considera realista i per això plantejar la hipòtesi de la necessitat de fronts antifeixistes es tradueix en "capitulació" davant l'hegemonia liberal. Segons Azzarà, es tracta de dues formes de subordinació.

El fantasma de Schlageter i el debat que va seguir a la provocació de Radek presenten sens dubte elements útils per a la reflexió d'avui, atès que la qüestió de la relació entre l'esquerra i la qüestió nacional és una qüestió complexa i sense resoldre, com també va demostrar una recent conferència organitzada per la branca florentina de la Scuola Normale Superiore. El que no es pot renunciar en cap cas és la nostra inspiració internacionalista.

Publicat al web de Rifondazione Comunista (Itàlia) el 17 de desembre de 2019

Traducció: Joan TAfalla 

Saturnino Bernal, la classe obrera dels anys 1970’s i la consigna “un sol poble”

Joan Tafalla

Fa uns dies, la diputada Laure Vega ha fet una intervenció important al Parlament de Catalunya on rebat una moció xenòfoba presentada per Silvia Orriols. Podeu veure un fragment de la seva intervenció en aquest tuit:

«La terra no és de qui ensenya un paper de propietat, un DNI o un document registral, la terra és de tothom qui la treballa, que és qui la coneix i se l'estima»

Els continguts de la moció feixista i els arguments que els hi contraposa la companya Laure mereixen una valoració més serena que aquesta modesta entrada en aquest blog. Van del model de societat i de nació que volem. Però abans d’escriure-la  he de llegir amb atenció la moció i  també escoltar sencer els discurs de la companya diputada. Serà en una altra entrada en aquest bloc.

 

En aquesta entrada em vull aturar una mica en la figura de l’estimat company Saturnino Bernal ( 1940-2016). Per què vull parlar d'en Satur? Molt senzill: la diputada de la CUP l’ha mencionat en un moment de la seva intervenció. Escoltar a una representant de la CUP parlant d’ell, no solament m’ha semblat un remarcable homenatge al rol de la classe obrera en la construcció del projecte nacional-popular durant els anys 70 del segle passat. També m’ha fet pensar en la ruptura generacional existent en l’esquerra catalana. L'esquerra catalana es va construir sobre les espatlles d'un gegant col·lectiu: la classe obrera. El rol de la classe obrera en aquells anys sol ser oblidat i/o menystingut per part de l'esquerra actual. L' adanisme polític que envaeix la majoria dels espais polítics de la nova esquerra porta a l'oblit de les arrels i també a construir nous subjectes socials, oblidant la contradicció principal: la que posa el capital amb el treball.  Mencions com la que ha fet la diputada de la CUP ajuden a recuperar el fil roig de la història de la nostra classe i del nostre poble.

M’uneixen amb el Saturnino anys de militància en el mateix partit ( fins 1982 el PSUC i després el PCC). Me l’estimava i segueixo servant en la memòria intensos moments viscuts. Segueixo estimant la seva companya Dolores Sánchez quina energia, claredat política i alegria en la lluita segueixen essent un exemple per a mi. Però en aquesta entrada no vull parlar del Satur o de la Dolores per les emocions que desperten en mi. Vull parlar del Satur com a figura social. És a dir com representant de la classe obrera catalana d'aquells anys.

Vull recordar breument aquí d’en Satur com a figura social, que podria representar les desenes de milers d’obrers catalans tant provinents d’immigracions com nascuts a Catalunya que durant els anys seixanta i setanta del segle passat irromperen a l’espai públic a través de les seves lluites socials i posaren dempeus una Catalunya democràtic-popular en lluita contra el feixisme i en combat amb la burgesia local per l’hegemonia en la transició. Imagino que és el mateix motiu que ha portat a la Laure a mencionar-lo en mig de l’enfilall històric d’altres catalans que van construir la Catalunya deles darreries del segle XX. 

 

Qui era en Satur?

 

El Satur fou treballador de la fàbrica Aiscondel (de Cerdanyola), de les CCOO, del PSUC, després del PCC, i fou un dels 116 detinguts de l'Assemblea de Catalunya el 28 d’octubre de 1973. Un cop a la comissaria de Via Laietana, el policia que l'interrogava el va insultar en trobar-li a la cartera el “carnet” de l’Assemblea de Catalunya i un carnet del Barça. Li deia enmig de crits i d’improperis que un extremeny de naixença com ell no hauria de defensar la llengua i la cultura catalanes, i encara menys el dret d’autodeterminació de Catalunya. Que ell no podia ni devia formar part de l'Assemblea de Catalunya. 

Quan parlava d'aquest interrogatori, ell sempre ens deia que un obrer amb consciència de classe ha de defensar l'autodeterminació dels pobles. Que la lluita dels treballadors era de classe i nacional. Ell i milers com ell varen fer la realitat la proposta: "som un sol poble". Consigna que no fou proposada per gent com Josep Benet sinó pel PSUC i per les CCOO.  A la inversa, fou Josep Benet que la va adoptar a partir de la proposta del PSUC i de les CCOO. EL fulletó que orienta la política nacional del PSUC durant aquells anys era aquest:

La política d'un sol poble i de "és català qui viu i treballa a Catalunya" tenen el seu orígen en aquest treball col·lectiu del comunistes en el que participaren entre altres, en Pere Ardiaca i en Josep Fontana. Els segon i tercer congressos del PSUC, transformaren aquella interpretació comunista de la història de Catalunya en política concreta. Si el vols llegir, el pots baixar de la web de l'Arxiu Josep Serradell: 

El problema nacional català. Edicions Horitzons

L'any 1973 en la vida del Satur i de la seva classe

L'any 1973 va ser important en la vida de Satur, de milers de treballadors de Cerdanyola i de la resta de Catalunya. Moltes fàbriques com l’Aiscondel de Cerdanyola, Sintermetal i d’altres varen fer vaga en protesta per l'assassinat el 3 d’abril del mateix any a Sant Adrià del Besós, de l'obrer Manuel Fernández Márquez per part de la policia. Els obrers de la Tèrmica de Sant Adrià feien vaga. La Guàrdia Civil va disparar ràfegues de metralleta. En Manuel va ser assassinat.

Manel Màrquez i Manuel Cañada han explicat aquesta epopeia en un article titulat “Manuel Fernández Márquez: Yo soy yo y mis compañeros”. Llegeix-lo és un text breu i apassionat que dona els elements claus d'aquell crim d'estat.

 

El seu assassinat va desfermar una onada de solidaritat obrera. Pots fer-te una idea llegint aquest butlletí clandestí Informaciones Obreras nº 109 de 29 de maig de 1973:

Davant d’aquell brot generalitzat de consciència  de classe, la repressió patronal va ser terrible. Desenes d'obrers foren acomiadats. A l'Aiscondel van ser 70. Entre ells, en Satur que era membre del Comité d'Empresa. Podeu trobar informació aquí: 

 

http://www.lapaginadefinitiva.com/weblogs/club-pobrelberg/2014/04/11/bye-bye-aiscondel/873

Començava la lluita per l'amnistia laboral.

 

Aquest era en Satur: el company que sosté la pancarta dret, a la dreta. Un entre desenes de milers de treballadors amb consciencia de classe que varen construir la Catalunya dels drets socials, de la democràcia i d'un sol poble. Dels altres companys no en tinc el nom. Sóc conscient de que tots ells formaven part d'un gegant col·lectiu: la classe que va obligar a la burgesia a canviar el seu mode de dominació. 

Combinar la lluita de classe i nacional

Entre els mesos d'abril i d'octubre de 1973 en Satur i molts com ell van saber combinar les lluites per l'emancipació de classe i per l'emancipació nacional. Molts eren catalans de soca-arrel, nascuts a Catalunya, parlaven català. Altres eren allò que Candel anomenà "els altres catalans", havien nascut a d'altres nobles d'Espanya i parlaven totes les variants del castellà, una part parlaven en galleg. Haguessin nascut a on haguessin nascut, parlessin la llengua que parlessin tots ells formaven part d'una una classe que, en aquells anys, es situava al bell mig de la política catalana. La política del PSUC i de les CCOO d'aquells anys jugaren un rol molt important en aquesta qüestió. Un rol que trobo a faltar avui.

La divissió entre "xarnegos" identificats com a classe obrera i catalans identificats com a burgesos és falsa. Aquesta falsedat la predicava en aquells anys una part de l'extrema esquerra. Erraven i la història s'ha encarregat de posar-los al seu lloc. Certament debat va ser explotat també per una part del nacionalisme català de dreta. Es preocupant veure com avui es reprodueixen els bells estereotips per part de minories que es dediquen a fer gargarismes, que no son altra cosa que mostra de la seva impotència politica.. Aquells que avui intenten reivindicar unes identitats tancades i essencialistes ( siguen "xarnegues", siguin catalanes de "vuit cognoms") i sense entrar a estudiar el complex procés de formació i de de-construcció de la classe, només aconsegueixen introduir un caos corporatiu i dividir encara més la actualment ja prou fragmentada classe treballadora.

Petita i provisional conclusió

 

Per a seguir l’exemple del Satur i dels milers de Saturs dels anys seixanta i setanta del segle passat cal participar activament en el debat sobre quina Catalunya volem. Cal anar més enllà de l'imprescindible antifeixisme defensiu. Cal assenyalar quina Catalunya volem. No només en les declaracions i en la retòrica sinó també en la construcció real i concreta dels vincles i de les experiències viscudes. En la construcció de la nostra societat civil alternativa. En la formació d'una classe que per a ser-ho, ha d'arribar a ser "classe nacional" com ens deia Marx en el Manifest i Gramsci en els seus escrits a L'Ordine Nuovo i als Quaderns de la Presó.

 

La intervenció de la Laure Vega assenyala una disjuntiva crucial: o bé la construcció d'un sol poble o bé el trumpisme, és a dir la segregació en comunitats enfrontades i el caos social. Un trumpisme compartit tant entre els seguidors d’Aliança Catalana, també en sectors creixents de Junts i de VOX. Però també per part dels seguidors de l'esquerra hispànica.

 

Hi estic d’acord: la disjuntiva és crucial. Intentaré parlar-ne properament.

Amb Turquia a Damasc, hi ha un problema més per a Israel

per Dante Barontini

 

Quan poses un pal en un niu de serps, tot es posa en marxa i és molt difícil per a l'autor del moviment mantenir el caos resultant sota control.

Veiem en aquests dies que Síria, conquerida en un obrir i tancar d'ulls pel proxy turc Al Jolani, al capdavant de la secció d' Al-Qaida a l'Orient Mitjà -una formació inicialment alimentada pels Estats Units i l'Aràbia Saudita en funció anti-soviètica. El nou equilibri de poder a Damasc comença a prendre forma fins i tot si creixen els conflictes dins del país (els alauites, després de la fugida d' Al-Assad, intenten resistir en els seus bastions històrics, mentre que els cristians intenten marcar la seva presència i els kurds per mantenir els seus territoris).

Amb Israel ocupant molt més que el Golan al sud i bombardejant tots els dipòsits militars de l'exèrcit sirià dissolt, en un intent de minimitzar el potencial de qualsevol que emergeixi en un futur proper com el nou amo del que queda de Síria.

Òbviament, en aquest context, Israel i els Estats Units apareixen com els guanyadors del risc de l'Orient Mitjà.

No obstant això, hi ha un però. Aquests no són els únics protagonistes del pes sobre la pell dels pobles palestí, sirià i libanès. I el trencaclosques es complica molt mirant el que passa fora dels reflectors miops de la informació occidental.

Per exemple. Una dona també ha trobat inesperadament un lloc al govern d'Al Jolani. I quan s'adonin d'això, els idiotes de la premsa convencional probablement apreciaran la mesura, retratant-la com un intent astut del nou poder de desfer-se de la imatge del gihadista a l'estil talibà, que en realitat li queda com un pinzell.

No obstant això, Ayse Seyidoglu, una funcionària d'alt nivell d'Ankara però amb doble nacionalitat, ha estat cridada a dirigir el Ministeri d'Afers de la Dona. Una manera inequívoca de mostrar qui mana ara a Damasc.

El mateix Jolani, després d'una reunió amb el cap del MIT (l'agència d'intel·ligència turca), va rebre el ministre d'Afers Exteriors turc Hakan Fidan, exdirector del MIT.

Durant la reunió, Jolani va acompanyar Fidan en un recorregut per Damasc, visitant els principals llocs i prenent cafè junts des del cim del mont Qasioun, amb vistes a la capital.

Més enllà dels aspectes folklòrics (per a els ulls d'un occidental), un homenatge a aquells que volien i van fer possible el canvi de règim a Síria.

Segons diversos informes, Turquia també està consolidant la seva presència enviant assessors militars per entrenar el nou exèrcit sirià a les acadèmies d'Alep i Damasc (com escriu el diari turc ClashReport).

A més, es multipliquen els rumors sobre un possible desplegament d'una unitat de l'exèrcit turc a Homs per entrenar operadors de defensa aèria. I no hi ha molts actors externs que encara estiguin bombardejant Síria.

Una confirmació arriba a nivell estrictament polític. Bilal Erdogan, fill del president turc, apareix en un vídeo en què convoca a una gran manifestació pro-Palestina al pont de Galata Istanbul l'1 de gener.

Res de nou, també havia passat l'any passat. I tots els observadors, inclosos els interns, atribueixen la derrota d'Erdogan a les últimes eleccions administratives precisament a la manca de compromís concret a favor de Palestina.

Òbviament, en resum, ara està tractant de cavalcar la sensibilitat dels musulmans en aquest front, explotant cínicament el patiment del poble palestí...

La diferència rau en el nou eslògan adoptat per a l'esdeveniment que tornarà a ser previsiblement enorme:

"Ahir Santa Sofia, avui la mesquita omeia (Damasc), demà Al-Aqsa (Jerusalem)".

Aquesta frase, també publicada en cartells oficials de l'esdeveniment, assenyala la creixent retòrica nacionalista cap a la "reconquesta" de Jerusalem.

Una ambició neo-otomana que, per propagandística que sigui, no pot deixar serè el govern genocida i supremacista de Tel Aviv. Encara no ha acabat d' "eliminar" (llenguatge utilitzat per Netanyahu) Hamàs i Hezbol·lah, acaba d'obrir l'"arxiu" amb el Iemen, té en el punt de mira el molt més substancial i indigest mos iranians... que ja se li presenta a les fronteres (que –l'únic estat del món– Israel mai ha volgut arreglar o reconèixer) un altre adversari potencial molt pesat.

Estem parlant d'un nacionalisme militarista i nostàlgic, conscient de l' "imperi" que encara a principis del segle XX incloïa Síria, l'Iraq, Palestina i, per tant, també l'actual Israel, Egipte, Líbia i Aràbia, part d'Algèria, Tunísia, els Balcans, etc.

Lluny d'un Antic Testament de fa 3.000 anys, d'origen dubtós i interpretació molt elàstica...

Sobretot, estem parlant d'un país industrialitzat (com ho és l'Iran), fortament armat i, a més, també membre de l'OTAN. Això planteja diversos problemes per a tothom (Israel i els Estats Units, per no parlar de l'actual Europa polvoritzada), dins de la mateixa aliança que estúpidament encara s'imagina que pot governar la resta del món.

Amb el creixent control de Turquia sobre Síria a través del proxy al-qaedista (que fins ara sempre ha tingut cura de no molestar Tel Aviv de cap manera), Israel aviat podria trobar-se enfrontat a noves pressions dirigides a les seves fronteres. Al cap i a la fi, és fatal que dos nacionalismes dedicats a expandir la seva àrea de control exclusiu es mirin cara a cara quan entren en contacte...

A partir d'aquí, s'obren tots els escenaris possibles. És plausible que Turquia es vegi obligada o temptada a enfortir els llaços amb Rússia i l'Iran com a contramesures. Com és possible, al contrari, que els Estats Units tornin a ser capaços d'actuar com a  reguladors ex cathedra  de tensions i interessos divergents dins del "seu propi camp d'influència".

Rússia, en canvi, ja està en procés de signar un ampli acord d'associació estratègica amb l'Iran el 17 de gener, similar al signat recentment amb Corea del Nord, i després de signar-ne un altre de més limitat amb Teheran.

La notícia va ser publicada per Newsweek, que ho veu com un intent dels dos països d' "unir forces" en resposta al seu "aïllament en l'escenari mundial". En realitat, mirant un mapa del món, veus exactament el contrari, fins i tot pel que fa a la mida de les poblacions...

A finals d'octubre, el ministre d'Afers Exteriors rus Lavrov va dir que l'acord amb l'Iran estaria llest per a la signatura i "formalitzaria el compromís de les parts amb una estreta cooperació en defensa i la interacció destinada a promoure la pau i la seguretat regionals i globals".

S'espera que el nou acord bilateral substitueixi l'acord estratègic de vint anys signat entre els dos països el 2001 i renovat el 2020. Inclourà promeses de cooperació en els camps de l'energia, la fabricació, el transport i l'agricultura.

El president Pezeshkian viatjarà personalment a Moscou per signar-lo en la data prevista.

Per tant, també és comprensible la pressa amb què Israel passa d'un front a l'altre, sense un moment de respir i sense un rerefons adequat. Està tractant de debilitar l'Iran tant com sigui possible, fins i tot colpejant brutalment el Iemen en els últims dies, amb l'esperança que Trump doni la seva aprovació per a un atac a les instal·lacions nuclears de l'Iran després de la seva presa de possessió.

Una vegada l'aliança entre Teheran i Moscou havia adquirit característiques fins a cert punt similars a l'art. 5 de l'OTAN, de fet, aquest moviment seria molt més arriscat (Israel, al cap i a la fi, no podria invocar aquest article, ja que no en forma part oficialment).

Més encara si un membre de l'OTAN amb el pes polític-militar d'Ankara estigués interessat a abandonar Tel Aviv enmig del caos que ella mateixa ha creat.

El 2025 no serà un bon any, vam dir.

Traducció de l'italià de Joan Tafalla 

Font: Con la Turchia a Damasco, per Israele c’è un problema in più

 

Elogi del comunisme del segle XX. Un fòrum per discutir-ne... i reivindicar-lo

Roma ,  4, 5 i 6 d'octubre de 2024

 

El socialisme i el moviment comunista internacional del segle XX va patir un fracàs o només una derrota? Davant la regressió global i la guerra que el mode de producció capitalista torna a desencadenar sobre la humanitat, les instàncies d'emancipació i civilització que representen les experiències socialistes del segle passat poden tornar a representar un antídot i una alternativa?

 

Tenim la intenció de parlar d'això en un fòrum que com a Rete dei Comunisti estem treballant per a la propera tardor i al qual us demanem que contribuïu.

 

En aquestes tres dècades hem viscut sense haver acomplert una reflexió - sovint ajornada que no pas començada- sobre el comunisme del segle XX, però mai no l'hem perdut de vista. Sobretot avui que les condicions i contradiccions del Mode de Producció Capitalista permeten i, d'alguna manera obliguen, a reprendre aquest camí i intentar una interpretació, plantejant algunes hipòtesis i un mínim de síntesi per tornar a posar en joc en la contradicció entre el socialisme i la barbàrie.

 

Estem obligats a assenyalar que mai ens han fascinat els intents de fer perviure un mer identitarisme comunista però, al nostre parer, una reflexió sobre les potencialitats i els resultats del moviment comunista al segle XX i del segle XX, és indispensable política e ideològicament si volem redefinir una perspectiva per als comunistes en les transformacions d'època que estan pertorbant el món en què vivim.

 

Una derrota, no un fracàs

 

La tesi que volem discutir és aquella segons la qual el moviment obrer i comunista del segle XX va ser una força poderosa que, com mai abans en la història, va canviar el món emancipant milers de milions de persones, pobles i nacions explotades, soscavant una estructura establerta en centenars d'anys. El segle XX va ser una derrota per als comunistes però no un fracàs. Hi ha una diferència profunda que cal entendre, explorar, reivindicar i rellançar.

 

Les primeres experiències de construcció material d'una societat socialista alternativa al capitalisme - el que vam definir com a "socialisme possible" en les condicions donades- van haver de fer front a dificultats i problemes sense precedents, que les van portar a patir una derrota just al cor del capitalista. Occident i a Europa, és a dir, on va néixer el moviment obrer i amb ell el pensament revolucionari marxista i els primers Partits Socialistes i Comunistes.

 

Però en països i realitats diferents a les europees - des d'Àsia fins a Amèrica Llatina- les coses, com hem vist, han anat d'una altra manera.

 

Es va produir, doncs, una derrota del socialisme on el capitalisme era més avançat i omnipresent i el socialisme estava més estructurat, però no va ser un fracàs com hom voldria creure, ja que el retrocés que es va produir no va impedir en absolut la recuperació de les contradiccions del sistema capitalista i un clar xoc internacional que proposa concretament, encara que en diferents formes històriques i polítiques, la superació del capitalisme i l'imperialisme.

 

En reconstruir el camí que comença amb el 1917 no podem deixar de recordar que aquella revolució, com deia Gramsci, es va fer contra el "Capital", per entendre's com el text de Marx, ja que la revolució a l'Europa capitalista i el moviment obrer més avançat va ser vençut, i la Unió Soviètica va haver de construir el seu propi socialisme partint de l'acumulació primitiva per desenvolupar forces productives adequades al creixement intern i al clima de guerra que hi havia a la primera meitat del segle XX.

 

Això va ser cert per a l'URSS però també per a la Xina, Cuba, Vietnam i tots els països que s'enfrontaven a un canvi estructural i no només a una perspectiva socialista. És a dir, el moviment comunista va haver d'aconseguir en un grapat de dècades -entre altres coses, amb èxit- allò que la societat capitalista havia produït al llarg dels segles, és a dir, un desenvolupament general de la societat, del coneixement, de les forces productives.

 

És d'aquesta condició, produïda pel desenvolupament desigual del capitalisme, és a dir, de les contradiccions inherents a aquesta formació social, que va poder sorgir una ruptura revolucionària tan poderosa que no té precedents en la història de la humanitat.

 

Una ruptura que certament no es va produir en condicions de pau sinó en un llarg període de guerra que va treure recursos a la construcció del socialisme i també es va desviar del potencial original inherent a les revolucions socials produïdes.

 

Socialisme i comunistes del segle XX. No només Europa

 

La lluita de classes internacional del segle XX va obligar el capitalisme a patir una mutació que li va permetre llançar, a principis dels anys vuitanta, la reacció que en poc més de deu anys va provocar l'enfonsament de l'URSS, la desaparició/reducció de les organitzacions comunistes a Europa, però no ha esborrat del món i de la història la realitat de les forces revolucionàries i antiimperialistes i dels països de fora d'Europa, forces i països que avui han trobat la seva pròpia funció rellevant en el creixent conflicte internacional en curs.

 

No van ser gens indiferents als resultats de l'enfrontament entre socialisme i capitalisme al segle XX - de fet va resultar decisiu- tant el procés d'empobriment teòric i polític de l'URSS i els partits comunistes d'arreu d'Europa, com les contradiccions que van sorgir en l'enfrontament entre la Xina i l'URSS al camp comunista i, per tant, la fi d'una relació internacional entre partits que la debilitava ideològicament, teòricament i políticament. Finalment, però no menys important, també es va produir la derrota dels intents dels grans partits comunistes d'Europa occidental d'intentar el camí del canvi amb altres mitjans, des dels camins nacionals al socialisme fins a l'eurocomunisme.

 

Durant gairebé trenta anys, la supremacia del capitalisme no ha trobat l'ombra d'un enemic real, que no sigui l'inventat dels islamistes. Per descomptat, alguns punts de resistència com Cuba i Corea del Nord per exemple s'han mantingut ferms, però d'altres s'han adaptat al sistema econòmic, com la Xina, el Vietnam i els països de l'antic tercer món, però en la narrativa dominant essencialment el definitiu la victòria del capital i la fi de la història va ser exaltada.

 

Però en un moment determinat la joguina es va trencar i els que es consideraven els guanyadors van començar a trontollar.

 

Tornen a sorgir les contradiccions per a una alternativa de sistema?

 

Precisament la victòria de l'imperialisme ha fet ressorgir tots els monstres ja generats en el passat. En les mateixes formes però amb possibilitats de recuperació del capitalisme molt més limitades i amb uns límits objectius de desenvolupament manifestos, un escenari que ja hem intentat explicar amb els Fòrums sobre Piano Inclinato del Capitale (2003) i amb el més recent sobre Il Giardino e la Jungla (2023) sobre la fragmentació del mercat mundial avui admesa i reconeguda per molts.

 

En aquest marc, es trenca el relat d'un capitalisme que produeix creixement i progrés infinit i, per contra, es mostren les seves característiques regressives per al futur de la humanitat.

 

També s'està produint davant els nostres ulls un fenomen inesperat per a molts de nosaltres: la ruptura global en curs, d'una banda, veu com els imperialismes històrics es reagrupen al bloc euro atlàntic per defensar la seva condició hegemònica en crisi, mentre que altres subjectes estatals, polítics i socials - pràcticament les mateixes nascudes a partir de les revolucions del segle XX fora d'Europa- que estan adquirint una funció antagònica, encara que espúria des de diferents punts de vista.

 

“Vell talp has excavat be”, podem dir avui, sobretot perquè aquest factor adquireix formes més intel·ligibles en el conflicte mundial en curs i que confirma la rellevància de l'empenta progressiva de la revolució d'octubre i les posteriors, obrint una nova era.

 

Per això pretenem organitzar per a la tardor un Fòrum sobre L'elogi dels comunisme del segle XX, precisament perquè aquella història no s'ha acabat de cap manera, ha estat derrotada però no fracassada. Al contrari, s'ha transformat, i en part s'ha desviat, però aquest moviment de classe, revolucionari, comunista, ressorgeix avui en diferents formes i torna a posar en crisi l'estructura imperialista actual.

 

Certament, no creiem que les formes polítiques del segle passat es puguin reviure. Tampoc podem saber amb precisió com es pot desenvolupar la situació en el futur. En l'anàlisi com en la investigació només podem procedir per hipòtesis i preguntes.

 

Cal reconèixer, però, que per a aquells que van passar "el gran fred" de les dècades del tombant del segle XX, avui podem entreveure la possibilitat d'una represa de la lluita de classes internacional, fins i tot amb formes polítiques espúries, començant des del paper dels Estats nascuts a partir del conflicte del segle XX o per moviments polítics i socials diferents dels del segle XX.

 

Això vol dir fer un balanç sobre allò que som i que hem fet i entendre quin paper podem jugar com a comunistes i moviment de classe en una societat que mostra característiques cada cop més reaccionàries, regressives i belicistes al cor del capitalisme avançat, als EUA com a la UE.

***

En organitzar la discussió del Fòrum del proper 4/5/6 d'octubre hem esbossat alguns punts sobre els quals articular les quatre sessions del treball. Òbviament no creiem que siguin exhaustives, ans al contrari es poden integrar per i en les aportacions que arribaran a la discussió.

És una esquematització a partir de la qual cada contribució pot desenvolupar el punt o punts que prefereix aportar a la discussió del Fòrum.

Només hem assumit la responsabilitat de destacar allò que creiem i reivindiquem com a punts clau del caràcter emancipador del moviment comunista del segle XX i les seves contradiccions.

El Fòrum que proposem es dividirà en quatre sessions de mig dia cadascuna en les quals, a més de les nostres presentacions per a sessions com RdC, s'inclouran les intervencions i aportacions d'altres ponents que es definiran i organitzaran com a molt tard a principis de setembre. .

Les sessions proposen una sèrie de qüestions que van formar part del debat i conflicte del moviment comunista del segle XX, i se'n poden proposar d'altres, però que han de ser objecte de discussió a la llum de l'actual fase de crisi de la modalitat capitalista. de Producció.

1.- Abans de la Segona Guerra Mundial: l'assalt al cel

2.- Després de la Segona Guerra Mundial. Noves revolucions, conquestes obreres i moviments d'alliberament als països en desenvolupament

3.- La regressió del moviment comunista i la contraofensiva capitalista

4.- Les contradiccions acumulades per la supremacia del capitalisme tornen a sorgir

Rete dei Comunisti

Font: Elogio del comunismo del Novecento. Un forum per discuterne … e rivendicarselo