Joan TafallaL’altre dia en Pep ens explicava que havia trobat un llibre meravellós: “Un hombre afortunado” de John Berger[1].
En seu misatge de l’11 de novembre, ens deia: “Estimats amics, l'altre dia va caure a les meves mans un llibre den John Berger que es titula Un hombre afortunado, sembla ser un text rescatat dels anys 60 però volia racomanar-vos la seva lectura. L'escriptor i un fotògraf segueixen les passes d'un metge rural d'una zona molt pobre d'Anglaterra. El que podria ser un reportatge sociològic, un relat costumista es converteix en una mena d'obra filosòfica que t'arriba a les profunditats humanes, l'ànima, la cuina on el capitalisme intenta penetrar continuadament. Fa olor d'E. P. Thompson.
M'agradaria acompanyar en Joaquin en la seva lectura hegeliana, o almenys intentar-ho, però els maleïts materialistes francesos, en aquest cas La Mettrie, s'han ficat pel mig i m'han mig atrapat, una abraçada, Pep”
Efectivament, és tracta d’un llibre meravellós: una espècie de assaig biogràfic sobre una persona aparentment irrellevant: un metge d’un districte rural anglès, escrita el 1966, en vida del d’aquest metge, a qui adivinem amic d’en Berger. El llibre ve acompanyat d’unes fantàstiques fotografies de John Mohr que, desgraciadament, Alfaguara ha assassinat sense el més mínim respecte.
Li he regalat el llibre a en Joaquín, i com a forma de socialitzar-lo, l’he llegit abans: dues hores si al sac.
El llibre traspua el clima d’un època, amb referències a l’existencialisme ( La nàusea de Sartre) que avui ens semblen potser una mica depassades. Confeso que la vaig llegir de ben jovenet ( devia tenir 17-18 anys) i no vaig entendre res. Sospito que si la meva vida fora infinita i tornés a provar-ho segur que la meva comprensió lectora no ha avançat gaire.
Però el mateix llibre traspassa la barrera del temps i ens parla de coses que encara ens són força significatives: la responsabilitat social dels professionals, el paper que a cops poden arribar a tenir de “intel·lectuals orgànics” d’una determinada comunitat, el rol gairebé màgic que un metge pot arribar a desenvolupar en un determinat grup humà, similar al dels “homes medecina” de los comunitats primitives, les relacions entre l’alta cultura i la ciència i el sentit comú de les classes populars.
I en aquest sentit el petit i meravellós llibre sobre els qui ens cridava l’atenció en Pep, es transforma en un petit clàssic: depassa l’assumpte i l’època en que està escrit i ens parla de forma significativa gairebé quaranta anys després sobre assumptes que ens interessen. Al menys ho fa a una estricta minoria.
No sé quin futur editorial li espera en les llibreries espanyoles, inundades de best-sellers i de literatura d’encàrrec, fabricada d’encàrrec per a un públic fabricat i format a partir del les liquidacions paral·leles de la tradició de la gran cultura clàssica, d’una banda, i de l’altre, de les cultures autònomes de les classes populars rurals. Una liquidació paral·lela i que té els mateixos objectius: l’intent d’aniquilació de la capacitat autònoma de pensar el món amb el nostre propi cap.
Suposo que seguirà essent un llibre per a minories. Jo mateix he fet una petita enquesta personal: a quin mestre de la meva escola li podria regalar, que se’l llegís, l’entengués i amb qui el pogués comentar? Una, dues persones..? Les lectures a la sala de profes no superen el best-seller, l’auto-ajuda o la literatura tècnica. I parlo de gent magnífica, lliurada a fons al desenvolupament de la seva feina quotidiana. En canvi el llibre parla d’un metge com podria parlar d’un mestre. Com la pel·licula d’en Tavernier “Hoy empieza todo”.
He assenyalat al principi les referències a l’existencialisme presents en el llibre. De fet, les he mencionat per que fins i tot la única cita explícita de Gramsci sembla situada en aquest terreny : “ El problema ¿qué es el hombre? Es, pues, siempre el problema llamado de la “naturaleza humana” o del llamado “hombre en general”, o sea, el intento de crear una ciencia del hombre ( una filosofía) que parta de un concepto “unitario”, de una abstracción en la cual pueda contenerse todo lo humano. Pero ¿es lo humano un punto de partida o un punto de llegada, como concepto y hecho unitario?”[2]. Aparentment, Berger sembla estar més preocupat pel discurs sobre l’home abstracte i sobre el sentit de la vida i defugir el debat sobre l’home concret i sobre l’existència concreta i real.
Però aquesta seria una impressió enganyosa. Si anem al text de Gramsci del que extreu la cita, el trobarem a l’apartat “Economía e ideología” de l’Antologia de Gramsci publicada per Mauel Sacristan[3]. Aquest apartat és una sèrie d’anotacions contra l’economicisme molt vigent en l’època en que Gramsci escrivia. En la primera part, Gramsci polemitza amb les versions més corrents dins del moviment obrer del moment. En la segona part comença polemitzant amb l’afirmació de Feuerbach “L’home és el que menja” i amb el nivell de caricatura al que la va elevar Amadeo Bordiga. És aquí on cal posar la cita que en fa Berger: en el context de la crítica del materialisme vulgar.
Precisament, a continuació d’aquesta cita hi trobem el següent:
“La respuesta más satisfactoria es que la “naturaleza humana es el “complejo de las relaciones sociales”, porque incluye la idea de devenir: el hombre deviene, cambia continuamente al cambiar las relaciones sociales, y porque esa respuesta niega al “hombre en general” (...) También se puede decir que la naturaleza del hombre es la “historia” ( y en este sentido, identificando historia con espíritu, también puede decirse que la naturaleza del hombre es el espíritu), con la condición de dar a “historia” la significación de “devenir”, en una “concordia discors” que no parte de la unidad, sino que contiene las razones de una unidad posible; por eso la “naturaleza humana” no puede identificar-se con ningún hombre en particular, sino en la historia entera del género humano ( y tiene su significación el que se utilice la palabra “género”, de carácter naturalista), mientras que en cada individuo se encuentran caracteres subrayados por la contradicción con los de otros. La concepción de “espíritu” de las filosofías tradicionales, como la de “naturaleza humana” que se encuentra en la biología, tendrían que explicarse como “utopías científicas” que han sustituido a la utopía mayor de la “naturaleza humana” buscada en Dios ( los hombres hijos de Dios) y que sirven para indicar el continuo esfuerzo de la historia, una aspiración racional y sentimental, etcétera. Es verdad que tanto las religiones que afirman la igualdad de los hombres como hijos de Dios cuando las filosofías que afirman su igualdad como partícipes de la facultad de razonar han sido expresiones de complejos movimientos revolucionarios ( la transformación del mundo clásico – la transformación del mundo medieval) que han introducido los eslabones más fuertes del desarrollo histórico”[4].
La darrera frase, inesperadament per a mi ( sóc així de ruc), em porta al meu tema de tesi. Ja sabeu de que parlo: la relació entre religió i filosofia del dret natural.
Tornem a berge i Gramsci. És aquí on cal deturar-se una mica i reconèixer el terreny que trepitgem. Berger, el gran defensor de les cultures camperoles front a la creixent homogeneització cultural que ja ens els anys seixanta estava assolint una intensitat abassegadora, usa de forma no explícita, més enllà de la cita de més amunt, nombrosos conceptes i problemes extrets del mapa conceptual gramscià. Tan hi fa que no usi explícitament el concepte d’ intel·lectual orgànic: tot el llibre n’és farcit d’aquesta important metàfora gramsciana. I a més és un anàlisi concret de la les formes que adopta aquesta figura en el cas d’un metge rural, encara que reconeix que a cops aquests mateix paper el pot desenvolupar un mestre o bé un capellà.
Tant hi fa que el concepte d’hegemonia aparegui en una sola ocasió. Hi és, i Berger l’usa en un sentit realment interessant. Ja en parlaré en una altra nota. El qui si que hi tenim abastament en nombroses planes són temes com el sentit comú i les seves relacions amb la cultura moderna o científica. O el fet de la igualtat radical de l’home, que es la base sino qua non d’una democràcia integral, el rebuig a l’idea que l’elit intel·lectual estigui determinada a regir sobre els les classes anomenades inferiors. La reivindicació de la dignitat del pensament quotidià dels treballadors manuals, em sembla magistral.
Com que les notes en un blog han de ser necessàriament curtes entraré en aquestes temes en una segona nota
[1] Berger, John, Un hombre afortunado Madrid, Alfaguara, 2008.
[2] Citat a la plana 181. La cita de Berger és d’una edició anglesa de 1947 titulada The Modern Prince and Other Writings, publicada per International Publishers a Nova York. El que de passada ens informa de la rapidesa de difusió de les antologies toglattianes de Gramsci en el món. A què responia aquesta editorial International Publishers, en el Nova York de l’ambient antifeixista de post-guerra i previ a la guerra freda?
[2] Gramsci, Antonio, Antología, Selección y notas de Manuel Sacristán, Ed. Siglo XXI, México D.F., 1970, pp. 276-281.
[4] Gramsci, ob.cit. p. 280.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada