Joan Tafalla
Fa uns dies, la diputada Laure Vega ha fet una intervenció important al Parlament de Catalunya on rebat una moció xenòfoba presentada per Silvia Orriols. Podeu veure un fragment de la seva intervenció en aquest tuit:
Els continguts de la moció feixista i els arguments que els hi contraposa la companya Laure mereixen una valoració més serena que aquesta modesta entrada en aquest blog. Van del model de societat i de nació que volem. Però abans d’escriure-la he de llegir amb atenció la moció i també escoltar sencer els discurs de la companya diputada. Serà en una altra entrada en aquest bloc.
En aquesta entrada em vull aturar una mica en la figura de l’estimat company Saturnino Bernal ( 1940-2016). Per què vull parlar d'en Satur? Molt senzill: la diputada de la CUP l’ha mencionat en un moment de la seva intervenció. Escoltar a una representant de la CUP parlant d’ell, no solament m’ha semblat un remarcable homenatge al rol de la classe obrera en la construcció del projecte nacional-popular durant els anys 70 del segle passat. També m’ha fet pensar en la ruptura generacional existent en l’esquerra catalana. L'esquerra catalana es va construir sobre les espatlles d'un gegant col·lectiu: la classe obrera. El rol de la classe obrera en aquells anys sol ser oblidat i/o menystingut per part de l'esquerra actual. L' adanisme polític que envaeix la majoria dels espais polítics de la nova esquerra porta a l'oblit de les arrels i també a construir nous subjectes socials, oblidant la contradicció principal: la que posa el capital amb el treball. Mencions com la que ha fet la diputada de la CUP ajuden a recuperar el fil roig de la història de la nostra classe i del nostre poble.
M’uneixen amb el Saturnino anys de militància en el mateix partit ( fins 1982 el PSUC i després el PCC). Me l’estimava i segueixo servant en la memòria intensos moments viscuts. Segueixo estimant la seva companya Dolores Sánchez quina energia, claredat política i alegria en la lluita segueixen essent un exemple per a mi. Però en aquesta entrada no vull parlar del Satur o de la Dolores per les emocions que desperten en mi. Vull parlar del Satur com a figura social. És a dir com representant de la classe obrera catalana d'aquells anys.
Vull recordar breument aquí d’en Satur com a figura social, que podria representar les desenes de milers d’obrers catalans tant provinents d’immigracions com nascuts a Catalunya que durant els anys seixanta i setanta del segle passat irromperen a l’espai públic a través de les seves lluites socials i posaren dempeus una Catalunya democràtic-popular en lluita contra el feixisme i en combat amb la burgesia local per l’hegemonia en la transició.
Qui era en Satur?
El Satur fou treballador de la fàbrica Aiscondel (de Cerdanyola), de les CCOO, del PSUC, després del PCC, i fou un dels 116 detinguts de l'Assemblea de Catalunya el 28 d’octubre de 1973. Un cop a la comissaria de Via Laietana, el policia que l'interrogava el va insultar en trobar-li a la cartera el “carnet” de l’Assemblea de Catalunya i un carnet del Barça. Li deia enmig de crits i d’improperis que un extremeny de naixença com ell no hauria de defensar la llengua i la cultura catalanes, i encara menys el dret d’autodeterminació de Catalunya. Que ell no podia ni devia formar part de l'Assemblea de Catalunya.
Quan parlava d'aquest interrogatori, ell sempre ens deia que un obrer amb consciència de classe ha de defensar l'autodeterminació dels pobles. Que la lluita dels treballadors era de classe i nacional. Ell i milers com ell varen fer la realitat la proposta: "som un sol poble". Consigna que no fou proposada per gent com Josep Benet sinó pel PSUC i per les CCOO. A la inversa, fou Josep Benet que la va adoptar a partir de la proposta del PSUC i de les CCOO. EL fulletó que orienta la política nacional del PSUC durant aquells anys era aquest:
La política d'un sol poble i de "és català qui viu i treballa a Catalunya" tenen el seu orígen en aquest treball col·lectiu del comunistes en el que participaren entre altres, en Pere Ardiaca i en Josep Fontana. Els segon i tercer congressos del PSUC, transformaren aquella interpretació comunista de la història de Catalunya en política concreta. Si el vols llegir, el pots baixar de la web de l'Arxiu Josep Serradell:
El problema nacional català. Edicions Horitzons
L'any 1973 en la vida del Satur i de la seva classe
L'any 1973 va ser important en la vida de Satur, de milers de treballadors de Cerdanyola i de la resta de Catalunya. Moltes fàbriques com l’Aiscondel de Cerdanyola, Sintermetal i d’altres varen fer vaga en protesta per l'assassinat el 3 d’abril del mateix any a Sant Adrià del Besós, de l'obrer Manuel Fernández Márquez per part de la policia. Els obrers de la Tèrmica de Sant Adrià feien vaga. La Guàrdia Civil va disparar ràfegues de metralleta. En Manuel va ser assassinat.
Manel Màrquez i Manuel Cañada han explicat aquesta epopeia en un article titulat “Manuel Fernández Márquez: Yo soy yo y mis compañeros”. Llegeix-lo és un text breu i apassionat que dona els elements claus d'aquell crim d'estat.
El seu assassinat va desfermar una onada de solidaritat obrera. Pots fer-te una idea llegint aquest butlletí clandestí Informaciones Obreras nº 109 de 29 de maig de 1973:
Davant d’aquell brot generalitzat de consciència de classe, la repressió patronal va ser terrible. Desenes d'obrers foren acomiadats. A l'Aiscondel van ser 70. Entre ells, en Satur que era membre del Comité d'Empresa. Podeu trobar informació aquí:
http://www.lapaginadefinitiva.com/weblogs/club-pobrelberg/2014/04/11/bye-bye-aiscondel/873
Començava la lluita per l'amnistia laboral.
Aquest era en Satur: el company que sosté la pancarta dret, a la dreta. Un entre desenes de milers de treballadors amb consciencia de classe que varen construir la Catalunya dels drets socials, de la democràcia i d'un sol poble. Dels altres companys no en tinc el nom. Sóc conscient de que tots ells formaven part d'un gegant col·lectiu: la classe que va obligar a la burgesia a canviar el seu mode de dominació.
Combinar la lluita de classe i nacional
Entre els mesos d'abril i d'octubre de 1973 en Satur i molts com ell van saber combinar les lluites per l'emancipació de classe i per l'emancipació nacional. Molts eren catalans de soca-arrel, nascuts a Catalunya, parlaven català. Altres eren allò que Candel anomenà "els altres catalans", havien nascut a d'altres nobles d'Espanya i parlaven totes les variants del castellà, una part parlaven en galleg. Haguessin nascut a on haguessin nascut, parlessin la llengua que parlessin tots ells formaven part d'una una classe que, en aquells anys, es situava al bell mig de la política catalana. La política del PSUC i de les CCOO d'aquells anys jugaren un rol molt important en aquesta qüestió. Un rol que trobo a faltar avui.
La divissió entre "xarnegos" identificats com a classe obrera i catalans identificats com a burgesos és falsa. Aquesta falsedat la predicava en aquells anys una part de l'extrema esquerra. Erraven i la història s'ha encarregat de posar-los al seu lloc. Certament debat va ser explotat també per una part del nacionalisme català de dreta. Es preocupant veure com avui es reprodueixen els bells estereotips per part de minories que es dediquen a fer gargarismes, que no son altra cosa que mostra de la seva impotència politica.. Aquells que avui intenten reivindicar unes identitats tancades i essencialistes ( siguen "xarnegues", siguin catalanes de "vuit cognoms") i sense entrar a estudiar el complex procés de formació i de de-construcció de la classe, només aconsegueixen introduir un caos corporatiu i dividir encara més la actualment ja prou fragmentada classe treballadora.
Petita i provisional conclusió
Per a seguir l’exemple del Satur i dels milers de Saturs dels anys seixanta i setanta del segle passat cal participar activament en el debat sobre quina Catalunya volem. Cal anar més enllà de l'imprescindible antifeixisme defensiu. Cal assenyalar quina Catalunya volem. No només en les declaracions i en la retòrica sinó també en la construcció real i concreta dels vincles i de les experiències viscudes. En la construcció de la nostra societat civil alternativa. En la formació d'una classe que per a ser-ho, ha d'arribar a ser "classe nacional" com ens deia Marx en el Manifest i Gramsci en els seus escrits a L'Ordine Nuovo i als Quaderns de la Presó.
La intervenció de la Laure Vega assenyala una disjuntiva crucial: o bé la construcció d'un sol poble o bé el trumpisme, és a dir la segregació en comunitats enfrontades i el caos social. Un trumpisme compartit tant entre els seguidors d’Aliança Catalana, també en sectors creixents de Junts i de VOX. Però també per part dels seguidors de l'esquerra hispànica.
Hi estic d’acord: la disjuntiva és crucial. Intentaré parlar-ne properament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada