El problema principal que té avui la humanitat és la persistència d’un règim d’explotació, opressió i alienació com és el capitalisme. La urgència de superació d’aquest estadi de la seva història és evident. El capitalisme és nociu per a la preservació de la espècie humana. Aquesta urgència de la transformació integral de la societat troba, però diverses dificultats.
1a. dificultat: La classe obrera, el proletariat metropolità està per constituir ara i a aquí. Vull dir en el nostre país, en la nostra societat.
Així doncs, la tasca prioritària que tenim al davant es treballar per la constitució d’un subjecte social que sigui autònom del capitalisme i que es proposi no sols de protestar, no sols de denunciar, si no que sigui capaç, aquí i ara de construir una alternativa de societat. És a dir una altra forma de vida, una altra cultura, una altra civilització.
Observareu que contràriament a un vella costum meva, ja no utilitzo el prefix “re”: reconstruir, reconstituir... No, simplement dic: constituir.
Parteixo de l’idea que els subjectes polítics procedents de la cultura política de l’esquerra del segle vint són precedents nostres i sovint ( encara que no sempre) referents culturals i morals. Però la seva cultura política no serveix per a la tasca nova que ens proposem.
2ona. dificultat. La constitució d’un subjecte social que es proposi la superació del capitalisme sols es possible amb mètodes democràtics. Es a dir amb mètodes no elitistes, no avantguardistes. Amb mètodes que s’han de basar en la experiència social de les gents, en l’experiència col·lectiva en la resolució dels problemes concrets. La democràcia és imprescindible per a procedir a aquesta elaboració col·lectiva de l’experiència, sense que ningú substitueixi el procés de discussió, d’organització i d’elaboració d’alternatives des de cap despatx o local aliè als interessos materials, morals i culturals del propi subjecte.
3ra dificultat. El camí és llarg, fa moltes marrades i sempre fa pujada. Totes les dreceres elitistes i avantguardistes conduiran al fracàs o a la repetició incessant del turment de Sísif: quan la pedra estigui a munt de la muntanya, tornarà a rodolar pendent avall.
No em refereixo només a les dreceres politicistes procedents de la vella cultura delegativa del moviment obrer del segle XX. Em refereixo a les dreceres que es presenten com a modernes e innovadores, però quin objectiu és resoldre el que anomenen “crisi de direcció” i que ara veuen, en la desaparició dels vells subjectes polítics la seva ocasió d’or. No aquestes dreceres procedents de l’esquerranisme del segle XX,, potser són molt atractives segurament per a la impaciència de la joventut, o per a la impaciència de la vellesa hiper-activa, però sols podem portar-nos, de nou, a un cul de sac.
4arta dificultat. La representació política manté una contradicció permanent amb la democràcia. La experiència democràtica sols és possible, i encara amb moltes dificultats, en espais petits, controlables per l’experiència. La representació política en l’estat liberal és un mecanisme de permanent segrest de la sobirania obrera i popular.
Potser cal transigir en alguns aspectes i utilitzar les eleccions.
Potser. Però si no hi ha un grau d’autonomia suficient, els mecanismes delegatius acabaran cooptant qualsevol expressió política, afegint-la la l’esquerra més o menys submisa del règim liberal-representatiu, i transformant el que avui apareix com a radical i revolucionari, en un mecanisme més d’integració i cooptació.
En la fase actual sols veig possible fer un control eficaç del representants en el nivell municipal.
5a dificultat. La democràcia s’ expressa sempre amb un problema de temps. La democràcia es lenta. Sotmetre la democràcia als calendaris electorals, o bé als calendaris elaborats pels aparells o “maquinetes” polítiques alienes a la gent és el primer pas del segrest de la sobirania del poble.
Finalment, les dues limitacions ( l’espai i el temps) que retarden i dificulten la constitució d’un subjecte social alternatiu, entren en contradicció amb el fet de que la lluita de classes es dona en un marc nacional, un marc estatal i un marc internacional determinats. Està clar que la constitució d’aquest nou subjecte social antagonista sols estarà culminada quan aquest estigui organitzat en aquests marcs.
Però insisteixo, si el procés constituent de classe es dona sense la base ferma de la democràcia i de la sobirania del subjecte, no crec que calgui ni tan sols començar.
La pedra tornarà indefectiblement a rodolar muntanya avall.
Joan Tafalla
Sabadell 7 de juny de 2009, 2h. 30m. de la matinada.
(*) Aquestes línies son producte de la meva reflexió personal e intransferible sobre la presentació de quatre llistes a l’esquerra del PSOE en les eleccions europees. També incloc algunes reflexions entorn de les intervencions de diversos companys en el debat col·lectiu en la jornada celebrada ahir 6 de juny en la seu de COBAS ( Barcelona), convocada per Espai Marx sota el títol “Democràcia i territori”. La imatge correspón al quadre Sísif pintat per Tiziano el 1548-1549, exposat al Museu del Prado.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada