Gràcies, amic Martin, per compartir amb mi l'estona que has trigat a llegir la meva lletra i, sobretot per compartir les idees que la "cosa", t'ha suggerit.
El millor elogi que es pot fer a la meva "parida" són els tres magnífics textos que fins el moment ha suggerit: el teu, el d' en Joaquín i el de l' Alejandro. L' únic mèrit que em correspon és haver escrit allò que els comentaris del col·legues, sobretot en Josep i en Laurentino vàren dir a l'assemblea d'Espai Marx. Les seves paraules no em varen deixar alta alternativa allà a Oix que escriure. Després de fer-ho ja vaig poder anar a buscar bolets. Si, com ho sents: ja vaig collir un parell de ceps i uns quants rossinyols. Ha plogut molt els darrers dies.
Bé, "al grano, como dijo aquel pollo".
Si una cosa ens caracteritza al col·legues d' Espai Marx, és haver llegit amb atenció del capítol del manifest on es parla del procés de constitució de classe. Això ens distingeix d'altres amics i companys amb que compartim derrota. Les classes no existeixen com a tals si no es transformen en "partit polític", és a dir en conscients dels seus interessos comuns en un determinat marc polític i disposades a lluitar per allò que consideren seu. Les classes es constitueixen en el marc de la lluita de classes i no existeixen sense ella.
Es per això que coincidim en que avui no existeix al nostre país una classe obrera constituïda en classe. O un conjunt de fraccions i grups de classes diverses constituïts en poble, digues-li com vulguis. Compartim la idea de que això és producte d'una derrota en la lluita de classes en el marc internacional que se suma a la derrota en els nostres particulars marcs de lluita de classes que són Espanya i Catalunya.
La diferència que assenyales entre els nostres anàlisis consisteix en que, possiblement ( t'estic interpretant) tu creus que l'abast de la derrota és més decisiu que jo. L'individualisme i la tendència a delegar que assenyales com a element central de la derrota mostren fins a quin punt el neoliberalisme ha aconseguit derrotar la classe obrera. Mostren lo lluny que estaríem d'una represa de la consciència i de la organització.
Aquest individualisme no retorna a la classe al punt inicial. Col·loca als treballadors més enllà d'aquest punt inicial, per que quan varen emigrar del camp a la ciutat, els treballadors comptaven encara amb tradicions camperoles de cooperació que els permetien imaginar que els problemes comuns es resolien amb la cooperació, amb el recolzament mutu. Recordo sempre que ma mare parlava dels habitants del barri d'Hostafrancs de Barcelona. Molts d'ells ( sobretot elles) treballaven a la "España Industrial". Ella m'ha explicat que quan no hi havia assegurança d'atur ( INEM o OTG) era difícil que ningú no es morís de fam si es quedava a l'atur. El recolzament mutu ho evitava. La cultura camperola, autònoma respecte de la cultura del capitalisme assegurava coses que avui es deleguen en l'estat. Sobre aquestes cultures camperoles cooperatives s'aixecà un entramat d'organització de barri ( cooperatives de consum, centres social i ateneus) i de classe (sindicat) que donà lloc a una impressionant acumulació de forces que donà lloc a la república i a l'agut procés de lluita de classes que portà les classes dominants a la convicció que calia segar ben arran.
Ara, la cultura de l' individualisme i de la delegació imperants mostren que estem més enllà de l'inici. Ens mostra que no em retrocedit al nivell anterior a la constitució de la classe, si no que estem en una nova fase en que les coses són més difícils. En les conurbacions de Barcelona i Tarragona on viu la majoria de la gent que hauria de constituir la nostra classe, com fer que floreixi una cultura de la cooperació? Com fer que es produeixi una nou procés de constitució de classe? Com viu la gent? Com pensa? Per que pensa així? Està tot tant perdut com a cops, ens sembla?
El meu text peca una mica d'optimisme. Jo veig en elements dispersos pel teixit de la gran conurbació metropolitana, pràctiques que podrien ser petits embrions d'una represa, d¡un procés constituent. Entre elles les experiències de les CAV. Tu potser accentues el pessimisme de l'anàlisi.
En canvi potser jo sigui una mica més pessimista que tu en la dificultat i lo llarg que serà el procés ( en el cas que es doni) i en les traves i problemes que li causaran les velles cultures polítiques de l'esquerra i les restes d'organitzacions que resisteixen ( només uns quinze anys i hauran desaparegut) després del diluvi. No es rebuig de la política. És una determinada experiència.
Bé, que m' enrotllo com una persiana, gràcies Martin per la teva atenta i crítica lectura.
Una abraçada i bon estiu!
Joan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada