10 minuts sobre l’estat del món. Una intervenció de Jean Salem (2005)

Jean Salem, amb el seu pare Henry Alleg

Jean Salem.[1]

* Caritativament.

El primer d'aquests minuts es dedicarà als barrufets caritatius, aquests dignes representants d'una generació que ha trepitjat els seus valors d'una generació plena de palinòdies i d’especulacions, del "comerç just", de les bufonades humanitàries barrejades amb l' egocentrisme desenfrenat i amb les crides frenètiques a la guerra. Perquè en aquest oceà ensucrat, de mel i de caramel en el fons del qual - com en el busseig - hem hagut de sobreviure durant gairebé vint anys, en aquesta fira dels bons sentiments (que no fent cap mal no poden fer el bé), és a la santificació de l'estat actual de coses a  allò que finalment hem assistit. L'actualitat del marxisme resideix en primer lloc perquè denuncia el capitalisme com a sistema i perquè ens proporciona eines que donen llum encegadora sobre la inanitat de tot l'angelisme, la ineficàcia dels "reformadors al detall", o la impostura d'aquells que militen per l'extinció del pauperisme ... després de les deu del capvespre.

* Cínicament.

 El segon minut el dedicaré al "pensament únic". Després del diluvi, cal tornar a llegir Marx,. En els Manuscrits Econòmic-Filosòfics de 1844, es denuncia la inhumanitat del capitalisme i la infàmia dels seus turiferaris. Els economistes clàssics, com Smith, Say o Ricardo, només van considerar l'obrer com una simple bèstia de càrrega. Volien veure en l'home només una màquina per consumir i produir. Li deixen beneitament la cura de preocupar-se una mica d’allò que li pugui passar amb el treballador fora del temps en que treballa, al metge, al jutge, a l’enterrador, o al prebost dels mendicants. El domini complet de l'economia sobre la societat reflecteix una alienació màxima, que es manifesta en el poder universal dels diners: "el nostre valor recíproc", escriu Marx, "és per a nosaltres el valor dels nostres objectes recíprocs". Tanmateix, en un recent pamflet liberal, podem trobar consideracions doloroses i quantitatives sobre la caiguda de la productivitat que hauria estat causada per la conquesta de la setmana de 40 hores, en el moment del Front Popular. Potser arribarem a escoltar parlar sobre els problemes econòmics causats per la llei de març de 1841, que limitava l'edat legal de l'ingrés al treball als nens majors de 8 anys.

* Bel·licosament.

 Durant el tercer minut, faré una al·lusió potser massa succinta al complex militar-industrial, ara instal·lat al costat del que és més elegant, que forma equip amb totes les màfies, titular de mil noves relacions, en primer lloc, dels immensos òrgans de "informació" o auto-denominats d’aquesta manera. El consagraré a la confirmació diària d'aquesta tesi segons la qual el sistema capitalista assegura el millor futur per a la guerra. A la guerra de rapinya, a la depredació de la guerra, la guerra contra els que surten de la formació, o en contra d'aquell que ahir era un competidor respectable en el mercat "lliure" – a la guerra xinesa-americana, per exemple, que és ara un dels escenaris menys improbables d'un futur proper.

* Desigualment.

El quart minut tindrà els grans mitjans de “comunicació” com a tema. Chomsky, en el seu bestseller, La fabricació del consens, i jo, la meva modesta mesura, en un assaig que havia titulat Rideau de fer sur le Boul’Mich,[2] explicava l'increïble disparitat que aquests grans mitjans de comunicació reserven a les massacres contemporànies, depenent de si són massacres democràtiques o no. "La classe que disposa dels mitjans de producció material disposa, com ja va notar Marx, dels mitjans de la producció intel·lectual". I més que mai, això és cert en un univers que té com a objectiu fer-nos bombardejar ininterrompudament, saturar-nos amb missatges, mandats, "incitacions” i distraccions.

* Econòmicament.

En cinquè lloc, l'onada religiosa de la que suposadament som testimonis, l'oposició de les tribus, els costums d'una altra època i, entre nosaltres, la complexa barreja entre racisme i la necessària defensa de l'esperit laic - il·lustren la convincent tesi que ens recorda una nota del Capital: fins i tot durant els períodes en què la religió sembla ser el factor dominant (Marx pensa llavors en la Mitja Edat), l'economia és, no obstant això, el factor que determina altres instàncies de la societat, els comportaments dels homes i les creences que els posen en marxa. Serà força intel·ligent qui sigui capaç de distingir el favor del que, per desgràcia, gaudeix d'un cert Islam radical en diverses regions del globus de l'exasperació social suscitada en aquestes mateixes regions per la injustícia i l'imperialisme. Sabem que la religió, com va escriure Marx, sempre és d’alguna manera la "protesta contra l'angoixa real".

* Matemàticament.

El meu sisè minut, el dedicaré als mesuradors, als  econometres i altres proveïdors d'índexs. Marx va citar i va deixar parlar a Schulz, un economista socialitzant, que denunciava el càlcul de les rendes mitjanes d'ingressos dels habitants d'una nació, càlculs que permetien al filisteu (res, en realitat, ha canviat!) enganyar respecte de la condició real de la classe més majoritària de la població. Es va rebel·lar contra els pseudo-models que, com la loteria d'Adam Smith, pretenen justificar l'existència del capitalisme. Aquest és certament el signe més obvi d'una concepció molt peculiar de les matemàtiques que, des de Hegel fins al jove Marx, les rebutja perquè son quelcom abstracte, és a dir superposat sobre l'objecte, extrínsec a la realitat de la vida concreta. Però el fet és que la transformació en xifres de tot plegat, de qualsevol valor humà, constitueix un dels càncers de la nostra estranya època.

* Democràticament.

Aquest és el setè minut: està reservat, precisament, a aquesta espècie particular de mesuradors, aquells que fan les enquestes, que han ajudat a transformar els jesuïtes republicans, aquests bolets liberals de dubtosa naturalesa, en els objectes principals d'interès, ja que empeny a centenars d'ells al popular estri de sufragi universal. (totes aquestes expressions són preses de Maupassant), - sufragi universal del 40% dels votants i del 100% de desil·lusionats. La religió actual del sufragi universal, la missió de la qual es diu constantment pels instituts de votació o comissions encarregades per la Casa Blanca, mereix, com a mínim, un nou examen del que trobarem tots els elements o gairebé en les obres del propi Marx. [3]

* Uniformement.

El vuitè minut evocarà de passada, l'esfondrament de les humanitats, la devaluació de l'estudi, del temps llarg, de la solitud i, en general, el treball ben fet. Ens entristirem, d'acord amb la fórmula ja gairebé incontestable, amb la cretinització general amb la insígnia de futbol que ha caigut en aquest món de plom, en la seva espantosa uniformitat. " La  burgesia obliga a les nacions del món a introduir en el seu interior l'anomenada civilització sota pena de mor", llegim en el Manifest del Partit Comunista". La burgesia forma un món a la seva pròpia imatge.

* El minut 9 estarà dedicat a alguns dels meus bons camarades.

Els grans problemes de la vida dels pobles mai no s’han resolt "si no és per la força", va escriure Lenin el 1905. Aquells que comencen a plorar tan aviat com la lluita de classes es torna summament aguda, aquells que demanen l'impossible als socialistes, demanant-los que la victòria completa sigui conquerida sense haver d’aixafar la resistència dels explotadors, aquells estan "des del fons del cor amb la revolució", però només amb la condició que ... es desplegui sense una lluita seriosa ni representi cap amenaça de destrucció! En una paraula, aquells que volen una "revolució sense revolució", diu Lenin, redescobrint així els termes utilitzats per Robespierre en 1792: "Ciutadans, volíeu una revolució sense revolució?".[4] En aquest sentit, els retrats de Robespierre (fins ara ascendit a Anticrist) van començar, com va dir Michelet, a ressorgir des de sota dels llits a partir de 1830. De la mateixa manera, no cal ser endeví per a predir que  una rehabilitació parcial dels setanta anys del socialisme real acompanyarà l'ascens del proper moviment revolucionari com a condició necessària. Això em sembla tan poc discutible com el principi dels vasos comunicants.

* Txèkhovianement.

 El 10è i últim minut serà el de la joventut del món. Els joves que no tenen res a veure amb la nostra desil·lusió, les nostres debilitats ni  a nostra adhesió tan beata com efímera per a tots aquells que, en els anys 85-90, van ser gorblaterats a Moscou (el neologisme és Zinoviev)[5]. La segona Restauració, que presenta de manera més aguda i àmplia, problemes molt similars als plantejats pel primer capitalisme salvatge, el de principis del segle XIX, tindran les mateixes conseqüències. Perquè els enterradors del món actual ja són legió, sigui aquí o allà, en els nostres paisatges d'atur i declivi programat o a l'Índia i la Xina, aquests workhouses tan grans com a continents i que ara són les nostres manufactures. És ella, la joventut del món, qui farà advenir allò que realment no sabem què és. Nosaltres som, després de tot, comparables als personatges de Chekhov: som infeliços; sí, estem una mica infeliços; sabem que passarà alguna cosa, però no sabem què és.

---

[1] Jean Salem, (1952-2018), Filòsof materialista francès, fill de llegendari militant comunista internacionalista Henry Halleg. Es pot trobar informació sobre la seva vida i obra a: http://lallibertatdelsantics.blogspot.com.es/2018/01/jean-salem-ha-mort.html o bé a: http://jeansalem.fr/fr_FR/ . El text traduït correspon a una intervenció feta l’any 2005 que es pot trobar en l’homenatge que li ofereix Michel Collon a: https://www.investigaction.net/fr/hommage-a-jean-salem-combattant-courageux-et-lucide/   Traducció i notes de Joan Tafalla.

[2] Jean Sazar (pseudònim de Jean Salem), Rideau de fer sur la Boul’Mich, Notes sur la réeprésentation des pays dits “de l’Ext” chez l’élite cultivée du peuple le plus spirituel du monde, Paris, Éditions de la Croix de Chavaux, 1985. Ha estat re-editat recentment per les Éditions Delga.

[3] Jean Salem, Élections, piège à cons? Que reste-t-il de la démocratie?, Paris, L’Harmattan, 2012. Es pot comprar a Amazon el format Kindle.

[4] Maximilien Robespierre, Respuesta a la acusación de Jean-Baptiste Louvet, discurso pronunciado en la Convención nacional, 5 de noviembre de 1792, en Por la felicidad y por la libertad, Discursos, edición a cargo de Yannick Bosc, Florence Gauthier y Sophie Wachnich, traducción al español de Joan Tafalla, Barcelona, El Viejo Topo, 2006, p. 131.

[5] Es pot llegir a: Alexander Zinoviev, La caída del imperio del mal, Ensayo sobre la tragedia de Rusia, Prólogo de Francisco Fernández Buey, Barcelona, edicions Bellaterra, 1999.