“La burgesia no posa mai tots els ous al mateix cistell”
Josep Serradell “Roman”, en conversa
amb un servidor, fa uns trenta anys.
Joan Tafalla
L’enlluernament produït per la retòrica política sol impedir-nos tenir una visió de conjunt del conflicte, copsar-ne la dinàmica, el ritme de desenvolupament, la direcció de marxa, els objectius reals del contendents i les successives modificacions de les correlacions de forces.
La propera tardor estarà plena de retòrica encegadora. D’una banda, ens enlluernaran les brutals actuacions d’un estat profund i integral que considera la sagrada unitat i indivisibilitat de la pàtria espanyola com quelcom etern, natural, sagrat, imprescindible i intangible. Pedro Sánchez declara la seva intenció de des-escalar el conflicte i d’obrir vies a un pacte entre les elits, però les accions d’aquest estat profund, d’aquest post-franquisme que se’ns està fent tant i tant llarg posaran a prova la consistència de la seva voluntat. Els processaments dels presos polítics, dels alcaldes i dels representants de les entitats sobiranistes ritmaran el conjunt de la tardor. Lligat a això, les provocatives accions de l’extrema dreta contra la llibertat d’expressió del moviment independentista i la subhasta entre el PP o Ciudadanos per la primacia en la defensa dels seus valors patris seran nous pals a les rodes de l’intent de des-escalar el conflicte.
També ens enlluernaran les accions del sector de la classe política catalana que ha perdut el rol de partit orgànic, representatiu i mediador de les classes dominants i dirigents radicades a Catalunya. El cesarisme de Puigdemont transformarà la tardor en una nova fase de la llarga campanya electoral (anomenada procés). La lluita per la recomposició de la representació política de la burgesia radicada a Catalunya es farà pels viaranys de la radicalitat. Cosa que no agrada ni a Foment del Treball Nacional, ni al Cercle d’Economia.
Després del seu triomf aclaparador en el congrés del PDCAT, Puigdemont i el seu vicari a la terra faran aquesta campanya electoral d’una manera des-acomplexada: o jo, o el diluvi! Xantatge, pressió, atacs irrespectuosos contra el dissident, OPA’s contra ERC, robatori de l’electorat a la CUP (com en part ja ha succeït)... Tot sota el signe de les presses, del ara o mai, de la il·lusió d’aconseguir un objectiu que ells saben fictici: implementar una inexistent república catalana. Una república que, en el moment decisiu, tant els uns com els altres varen deixar en una declaració retòrica, en un acte teatral buit de contingut, d’acció i de voluntat.
El 27 d’octubre Puigdemont tenia un pacte amb el PP de Rajoy, mediat pel PNV i pel PSOE. El pacte traïa la retòrica pública usada després de la substitució d’Artur Mas i, sobretot traïa al moviment popular que havia fet possible l’1 d’Octubre. Res de nou sota el sol: és el mateix modus operandide les classes dirigents catalanes des de fa gairebé quatre-cents anys. Però l’aplicació del pacte era complicada. Un cop has estimulat a les multituds i aquestes prenen els carrers, els pactes no son fàcils, necessiten un temps llarg de digestió. Així que un cop exposa’t a la crítica acerba d’altres sectors polítics en competència, Macià le petit, optà pel coitus interruptus: proclamació retòrica, cap mesura pràctica real i refugi a l’estranger. Com diu la naïf i nouvinguda al gran joc, Clara Ponsati: anar de farol. Sols la duresa intransigent d’un estat profund personificada en l’acarnissament jurídic de Llarena van transformar un tacticista en màrtir de la pàtria. Si Puigdemont i els seus pretenen sincerament que l’1 d’octubre atorgava la legitimitat per una proclamació unilateral de la república catalana, què motivà la jornada del 27 d’octubre? Qui prodest?
Però existeix d’una burgesia independentista?
Existeix un mite compartit tant per l’esquerra independentista com per l’ esquerra autonomista, recentment auto-re-descoberta com a federalista. És el mite de l’existència d’una burgesia catalana independentista. Es tracta d’un fetitxe instrumental: les classes dominants i dirigents catalanes no han estat mai ni son independentistes. En la seva immensa majoria, és clar. Tant sols cal donar una ullada a les planes web de Foment de Treball, del Cercle d’Economia, del Cercle Eqüestre, del Cercle del Liceu, de la Societat d’Estudis Econòmics, de la Societat Barcelonesa d’Amics del País, del recentment creat club Alexis de Tocqueville, o escoltar alguns assidus a l’actual llotja del Barça, per a comprovar-ho. O llegir el monàrquic diari del comte de Godó, o El Periódico, o veure o escoltar Atresmedia, propietat d’una important família burgesa catalana. O llegir la “Opinió del Cercle d’Economia” presentada en la seva XXXIV Reunió (Sitges, 30 de maig): “Propostes per modificar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial d’Estat.
Llavors, a què ve la gesticulació radicaldels guanyadors del congrés del PDCAT?A qui aspira a representar la nova generació de classe política post-convergent que veiem brotar davant dels nostres ulls? Ens creurem la falòrnia de que ja que no aspiren a representar les velles classes dominants i dirigents? En empassarem la bola de que s’han passat el bàndol de les masses populars? No sé si l’amic lector creu en miracles. Jo, fa algun temps que sóc un descregut. Considero que l’ objectiu tàctic de Puigdemont és primer derrotar els sectors d’esquerres i democràtics del moviment popular independentista, per a subordinar-los al seu projecte, que no és precisament, la independència sinó una sortida negociada.
El moviment popular independentista, en el que fins ara han estat majoritaris els perfils més democràtics, progressistes i transformadors, es deixarà hegemonitzar i cooptar pel aquest cesarisme rampant i per la seva estratègia falsària de “com pitjor, millor”? És aviat per a saber-ho.
En les meves més de quatre dècades d’experiència política he après algunes cosetes. Un d’elles és aquesta: les classes dominants i dirigents d’aquest nostre petit país consideren l’exercici de no posar tots els ous en un mateix cistell com una de les belles arts.
Article publicat a l'edició d' 1 de setembre de 2018 de La Jornada: Sobre l’art de no posar tots els ous en un mateix cistell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada