Zero a l’Esquerra
El dia 10 de gener de l’any 46 a.n.e. Juli César va travessar el riu Rubicó al front de les seves tropes. Aquest acte significava declarar la guerra al Senat i al poble romà. En el moment de travessar el riu va arengar als seus sequaços tot pronunciant una frase que es va fer famosa: Alea jacta est. Podem traduir-la com: “ els daus ja estan llençats”. En castellà culte se sol traduir per: “la suerte está echada”. Tenim una versió castissa: “que salga el sol por Antequera”.
Aquesta és la primera cosa que m’ha vingut al cap quan he llegit la nota de premsa del grup escissionista publicada avui i que podeu llegir aquí: Cisma en Comunistes de Catalunya, partido de Nuet, por su acercamiento a ERC. Naturalment, ni l’anònim redactor de l’Agència EFE ni La Vanguardia es limiten a informar. Seguint la seva línia editorial, orgànica respecte als interessos de la gran burgesia, ambdós medis de comunicació expressen la seva opinió clarament favorable a l’actitud dels escissionistes a través d’una inflació d’adjectius i xifres. També en aquesta “noticia”: El partido de Nuet celebra el próximo sábado su segunda conferencia nacional. Demà la resta de la premsa se’n farà ressò. Cadascú sap a quin arbre s’acosta tot buscant patèticament una ombra que l’aixoplugui. En aquest cas, cal reconèixer que l'arbre de La Vanguardia sol donar bona obra.
En tot cas, l’actitud adoptada pels escissionistes de no acudir a la conferencia per a debatre és una actitud evidentment no democràtica. Es allò que Lenin criticava: “no saber estar en minoria”.[1]Aquesta decisió, la forma i el moment en que s’adopta mostra a les clares que alguns ja han adoptat la seva decisió fora dels canals orgànics del partit i l’apliquen d’acord amb una pla establert des de fa massa temps, per una direcció paral·lela. Una direcció que no ha estat escollida per cap congrés.
No es tracta d’un error, ni d’una anècdota ni d’una improvisatzació per part del grup fraccional. L’ escissió està en marxa des de fa molt de temps. Quatre, cinc anys? No ho sé ben bé. Jo no hi era.
Ara ningú em podrà recriminar que pensi que els companys Mena, Lozano, Montero, Alonso i demés fa temps que han travessat el Rubicó. I que anuncien la seva decisió en el moment que calculen que poden fer més mal i per tant en el moment en que ells, com a petita capelleta de càrrecs institucionals poden treure’n més benefici.
Per què no ens cal un Congrés Extaordinari?
L’excusa dels escissionistes per a marxar ara consisteix segons comuniquen a l’agència EFE: “Para los críticos, esta conferencia pretende "redefinir la política de alianzas" del partido, en "un intento más de revestir de legitimidad la alteración antiestatutaria" de lo acordado por el congreso de la formación…”.[2] Està clar que una escissió que es cova en les ments d’alguns des de fa tants anys converteix aquesta qüestió de mètode una simple excusa instrumental.
Per la meva part penso ser molt clar: el mètode de debat aprovat pel CC del nostre partit em sembla suficient per a celebrar un debat democràtic, per a prendre una decisió sobre les modificacions en la política del partit en el que fa relació a la política d’aliances electorals. El CC ha decidit fer una Conferència Nacional, quin document s’ha discutit a les organitzacions. Aquest debat de tot el partit culminarà demà 23 de novembre en una Conferencia Nacional. Un mètode democràtic, obert i participatiu. Qui a ha volgut aportar al debat ha pogut fer-ho. Qui ha volgut fer esmenes ho ha pogut fer. Marxar sense debatre demostra el talant fraccional, destructor dels que ara marxen.
Què farem demà els comunistes catalans? Debatrem, amb ànim de construir una nova política per a la nova fase algunes qüestions importants, com per exemple:
· el declivi del cicle de la mobilització social contra el neo-liberalisme (15 M i d’altres moviment socials) i la derrota temporal tant de la hipòtesi populista com de la lluita del moviment popular i democràtic català per l’autodeterminació.
· un final de cicle que s’està donant amb la recomposició i reforma del règim del 78 i no en la seva ruptura. Xavier Domènec ha definit aquest fenomen com un nou Front d’Ordre. Per la meva part, la caracteritzo com una revolució passiva. Com assegurar que aquesta situació no se salda amb la instal·lació en les àrees de poder de les elits sorgides en aquest cicle? Com assegurar la continuïtat de la lluita i de la resistència en la nova fase?
· la re-composició autoritària del règim s’opera a través de la col·laboració, integració i cooptació d’algunes de les elits polítiques sorgides de les mobilitzacions i de la complicitat de les velles elits polítiques i sindicals que durant la transició signaren els Pactes de la Moncloa, renunciaren a posar en qüestió la monarquia i renunciaren a un element programàtic com era el dret d’autodeterminació. Durant quaranta anys aquests elits foren el fanalet vermell del règim. Ara segueixen operant activament en connivència amb alguns dels actors de la hipòtesi populista. Cal triar. [3] Jo ja ho he fet.
· Ens cal reconèixer i analitzar el nou escenari i articular els canvis necessaris en la nostra política per a abordar la nova fase de la lluita de classe. I ens cal fer això amb plena independència com a partit, sense pressions ni atacs provinents del front electoral en que participàvem fins que se’ns va excloure, del sindicat. Des de fora no poden decidir la política del partit.[4]
Que el partit pugui fer tot això recuperant la seva autonomia per a pensar la estratègia a bastir per a el proper període es clau per a poder construir la autonomia de la classe treballadora. I l’autonomia de la classe no es limita al moment econòmic-corporatiu i sindical sinó que, a Catalunya, es refereix a la capacitat de la classe obrera i del conjunt de poble treballador per disputar l’hegemonia a la petita burgesia dins del moviment democràtic i popular per la autodeterminació.
La independència del partit és clau, estratègica per a poder fer això. El partit, primer.
Per tot això em sembla rebutjable la maniobra dels companys Mena, Lozano, Alonso et alii. Encara m’ho sembla més per que està coordinada i tele-dirigida des de sis-cents quilòmetres amb l’enèsim desembarcament a Catalunya d’ IU[5] i amb la pressió de la actual direcció dels Comuns en contra de la nostra independència política com a partit comunista.
La perspectiva del nou acord de govern entre PSOE i Unidas Podemos està en el rere fons de la maniobra escisssionista.
Vull recordar una previsió que vaig fer a principis del passat mes de juliol en un article publicat arrel del míting (que no assemblea) de la Esquerra Unida Catalunya celebrat el passat 3 de juliol a Sant Adrià. Perdó per la auto-cita:
“Por si todo ello fuera poco, el calendario político previsible incluye, tras la sentencia del juicio del procés, la posible convocatoria de elecciones autonómicas. O unas hipotéticas elecciones generales, no descartables cuando escribo estas líneas [nota: 5 de juliol passat]. Esas convocatorias electorales obligarán a los implicados en la escisión a legalizar su situación lo más rápidamente posible, con el fin de poder negociar su cuota-parte en las listas de los Comunes. Asunto vital para la pequeña élite que pretende comandar el asunto. El calendario electoral prima de nuevo sobre la necesidad de un debate en profundidad sobre las causas y soluciones del evidente declive de la izquierda. Nada nuevo bajo el sol. Tacticismo activo y operante en la dirección del asunto”. [6]
Ara a aquella previsió s’hi afegeix la perspectiva dels escissionistes de recolzar la formació d’un govern que significa, el tancament per dalt del cicle de protesta producte de la crisi de 2008-2009 i de les polítiques neo-liberals imposades pel PSOE, pel PP i per CiU. Tancament per dalt en el marc del qual, a Unidas-Podemos tant sols li quedarà el galdós paper de donar la cara per les retallades i per una política anti-social. Com quan fa quaranta anys, els eurocomunistes defensaven els pactes de la Moncloa com si fossin “l’autopista espanyola al socialisme”. Els escissionistes d’avui es disposen a defensar la formació d’aquest nou govern i, a ser possible per a ells, a gaudir-ne les engrunes que caiguin de la taula en forma de càrrecs institucionals, sindicals o de confiança.
De totes maneres, sempre convé mirar una mica més enllà de les divisions i fraccionalismes amb que l’esquerra solem rebre les derrotes i els canvis de cicle. És important tractar de mirar el conjunt del camp de batalla de la lluita de classes i no quedar encaixonats en els petits conflictes que pateix la nostra petita patrulla o la nostra trinxera. Intentant donar una mirada global, en el mateix article de fa dos mesos i mig afirmava:
“La divisió és producte de la derrota i no al contrari”.
“El context general en que se produeix aquesta escissió és la fi del cicle de mobilització popular i de la inestabilitat institucional obert per la crisi de 2008 i pels moviments del 15 -M i de l’ 1 - 0. Es a dir, estem davant la derrota dels moviments socials que intentaren posar en qüestió el règim. Aquesta derrota i retirada general del moviment social té la seva plasmació en el petit mon de les elits polítiques que han tractat de representar el moviment. L’espai electoral es redueix. La divisió entre elits concurrents per ocupar llocs institucionals s’aguditza. Les escissions son el producte d’aquesta situació. En resumen, la divisió es conseqüència de la derrota i no la seva causa.
Si mirem de prop aquesta nova escissió ens trobem amb moviments petits, gairebé moleculars. Encara que els protagonistes pensin que les seves mogudes son grans batalles, i tractin de construir-se una èpica homèrica a les seves aspiracions i expectatives, en realitat estem davant de simples epifenòmens[7] d’un fenomen polític habitual: la cooptació de noves elits a la gestió lleial del règim.
Així doncs, estem davant d'un epifenomen d'un procés molt més ampli i moltíssim més greu: el tancament per dalt d'una crisi de règim. Una crisi de règim que mai va ser orgànica, encara que aquesta fos la hipòtesi dels que ens van proposar d'una guerra llampec (blitz krieg) per assaltar els cels. Aquesta guerra llampec s'ha estavellat contra la fèrria xarxa de trinxeres i de cassamates d'un bloc històric que, si bé patia una crisi, estava ben preparat per resistir l'atac. Cal emmarcar tot això en el fracàs de la hipòtesi i de la raó populista i en el tancament de la suposada "finestra d'oportunitat", si és que aquesta cosa va existir alguna vegada. A Catalunya estem també en el final de l'escapada del processisme. Aquest és el marc real, el context en el que hauríem de debatre en lloc d’escindir”.[8]
No és moment d’escissions. El moment és de debat estratègic.
En aquesta conferència el nostre partit, Comunistes.Cat. debatrà coses molt serioses com:
· Que no podem renunciar a la lluita per l’hegemonia de la classe treballadora dins del moviment nacional-popular català que lluita per l’amnistia i pel dret d’autodeterminació.
· Que cal posar dempeus una política de “catalanisme popular”. Una política que no és una rendició davant del nacionalisme sinó tot al contrari. Una política que ha servir per a disputar l’hegemonia al nacionalisme conservador dins del moviment popular i democràtic per a l’autodeterminació. Cal recordar que “catalanisme popular” fou una hipòtesi de treball que recentment va re-llançar l’anterior i defenestrat coordinador de Catalunya en Comú Xavier Domènec.
· Que en la fase actual de la complexa lluita de classes que es desenvolupa a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol, el sobiranisme d’esquerres és una proposta que, podria permetre mantenir i ampliar la lluita per la ruptura democràtica amb un règim corrupte i esgotat com és la monarquia imperant al Regne d’Espanya. Una proposta que ja s’està començant a articular.
· La creació d’una delegació de IU a Catalunya no serveix en l’etapa actual per a intervenir en la complexa lluita de classes que es desenvolupa al nostre país. La hipòtesi sucursalista mai no ha funcionat a Catalunya i ara no serà diferent. El naixement del PSUC en el context del Front d’Esquerres (1936), el seu primer congrés (1956), el seu tercer congrés (1973) en el marc de la lluita per la ruptura democràtica, la formació del PCC en el sisè congrés (1982) com a partit de classe i nacional són exemples de que, a Catalunya la sucursal, la federació de l’organització espanyola no serveix. Ara una federació de IU a Catalunya tampoc servirà a la construcció d’una política nacional-popular. En canvi, sí que servirà per a una qüestió més domèstica i corporativa: per a negociar la recol·locació d’una petita corporació de càrrecs públics, de tècnics de confiança i d’un lobby sindical dins de les rengleres del Front d’Ordre o sigui del tancament de la crisi del regìm.
Malgrat tot, no trencar mai els ponts.
En les diverses situacions d’escissió que he viscut en els meus 48 anys de militància, he intentat sempre de no trencar els ponts de diàleg i he mirat de no retirar la paraula a cap company. No sempre he rebut el mateix tracte però no em queixo: entenc als companys que m’han retirat la salutació i la paraula. La irritació és mala consellera, els humans li solem fer massa cas. Errare humanum est.
Trencar ponts no m’ha semblat mai una actitud correcta des del punt de vista de la imprescindible fraternitat entre companys. Tampoc em sembla una actitud pràctica des del punt de vista polític. Més enllà de les actuals discrepàncies ens tornarem a necessitar els uns als altres. El feixisme i la dreta neo-liberal i autoritària els tenim al davant i ells no distingiran entre nosaltres.
Sabadell 22 de novembre de 2019
[3] Si, em refereixo a les restes d’ICV i de l’eurocomunisme. Veure per exemple: https://www.elconfidencial.com/espana/2019-06-30/icv-catalunya-comu-amenaza-fracturar-confluencia_2096482/
[4] Sobre totes aquestes qüestions vaig donar elements d’anàlisi en la meva intervenció a la darrera festa de Realitat: http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/search?updated-max=2019-09-09T09:12:00-07:00&max-results=13&start=6&by-date=false
[7] Epifenomen: segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Fenomen secundari, en connexió amb un altre considerat principal”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada