Dominats per les contingències de l’època.

Ferdinand Lassalle

Joan Tafalla

Ahir 20 de maig de 2020, alguns companys van desfermar un atac “urbi et orbe” contra la posició adoptada per ERC-Sobiranistes. Algunes d’aquestes crítiques adquirien tons grollers i anaven trufades d’insults i desqualificacions contra Rufian y Nuet. Suposadament es debatia sobre la posició d’aquests diputats i del seu grup en el transcurs de la negociació i de la votació sobre l’allargada de l’estat d’emergència,

Començo per a dir que jo, no tinc clar del tot l’encert o no de la posició adoptada pel grup parlamentari ERC-Sobiranistes. És difícil valorar una qüestió de la que no tens tota la informació. O per lo menys, de la no estàs en possessió de la informació suficient. Considero que ERC-Sobiranistes van haver d’adoptar la seva posició forçats més per la duplicitat negociadora del PSOE que per altra cosa. Ho dedueixo de les notícies d’aquest matí sobre la continuació de les negociacions entre ERC i el govern i el propi to i els continguts de la intervenció de Rufián. Com diuen els italians, “che sarà, sarà”.

Qüestions d’estil en el treball polític

Després de l’anunci del suposat acord sobre l’abolició integral de la reforma laboral del PP, els atacs d’aquests companys es varen reiterar fins a assolir cims abismals en l’anàlisi de brotxa gruixuda, en les desqualificacions, el insults i en l’hàbit de prendre la part pel tot.

Antics denigradors del món abertzale convertien a Bildu en el “no va más” de la responsabilitat mentre el posaven com a exemple a seguir per la resta del món mundial.

Però l’alegria dura poc a la casa del pobre... Dos hores després, el PSOE derogava unilateralment l’acord. Nadia Calviño havia posat el crit al cel. Els sindicats, sense esperar a la patronal també. No encerto a veure les reaccions davant d'aquest fet extraordinariament revelador d'aquests mateixos companys enlloc. Sota una pedra. El propi Pablo Iglesias ha reaccionat de manera forta davant la derogació de l'acord tot dient: "Voy a ser cristalino: pacta sunt servanda [Lo firmado obliga]"

Aquestes reaccions primàries d’alguns companys mostren un nivell d’anàlisi polític força baix. Aquesta situació cultural de determinats militants i quadres de l’esquerra de la meva generació és responsabilitat de les organitzacions en les que han militat anys i panys, que els han acostumat a un activisme cec e irreflexiu i a confondre la disciplina amb la obediència a la direcció i al dirigent de torn. Al dirigent, o bé se l’adora, o bé se l’estimba des de la roca Tarpeia.

Però la responsabilitat d’aquest baix nivell d’ anàlisi polític també és responsabilitat dels propis militants. L’estudi, l’anàlisi concret de la situació concreta és més molest que l’adoració acrítica al líder de torn. 

Alguns trets d’aquest baix nivell d'anàlisi polític

Es prefereix la fotografia fixa del moment puntual,  a la pel·lícula del fets, és a dir, als fets en el seu desenvolupament dialèctic i complex. Ni tant sols es busca la fotografia del mateix moment presa des d’un altre punt de vista.

Es prefereix la part al tot. Es tria el paràgraf adient per a la nostra crítica enlloc de valorar el conjunt del discurs, la seva orientació general, d’esbrinar els objectius que realment busca l’orador, de valorar el to en que es el discurs es produeix, els antecedents i les conseqüències reals.

S’oblida l’ensenyament  de Maquiavel que predicava que en el moment de l’anàlisi cal ignorar la moral i atènyer-se exclusivament als fets. Així doncs es considera el propi  criteri moral com a norma indiscutible per a valorar la bondat o maldat dels fets polítics, tot menystenint l’ anàlisi del conjunt de les contradiccions que operen entre les forces polítiques i al propi interior de les mateixes. Es renuncia a esbrinar en quina fase de la lluita de classes ens trobem, quina és la direcció de marxa dels esdeveniments, quina és la correlació de forces i com es pot canviar, quina és la contradicció que es col·loca en primer pla.

Es prefereix la vella costum sectària de discutir els assumptes d’interès general, tenint en compte exclusivament, les querelles a l’interior de l’organització, la lluita de capelletes pel “poder” organitzatiu i la condemna a les tenebres de l’infern dels discrepants i dels crítics. 

El 13 d’octubre de 1868, Karl Marx escrivia una carta a J.-B. Schweitzer, tot parlant de Lassalle reconeixia el seu mèrit “immortal d’haver ressuscitat a Alemanya el moviment obrer...” però li criticava deixar-se “dominar massa per les contingències de l’època”.[1] 

Crec que és una definició bastant acurada de l’esperit imperant en el nostre petit, mesquí, corporatiu i sectari món.   

Sabadell, 21 de maig de 2020.

---

[1] Karl Marx, Lettre a J.-B. Schweitzer, in Révolution et socialisme, Pages choisies, traduites et présentées par Maximilien Rubel, Paris, Éditions Payot, 1970 i 2008, p. 96.