...que
no sigui decebuda la nostra esperança
que
no sigui escarnida la nostra confiança:
així
molt humilment ho demanem.
Salvador Espriu[1]
Joan Tafalla, Ramon Franquesa
La clau de volta del consens que
presidí la transició de la dictadura franquista al règim borbònic
constitucional actual era que l’ingrés d’Espanya al Mercat Comú produiria
ingents beneficis econòmics, socials, culturals i, àdhuc, civilitzatoris. Espriu
recollia l’aire del temps quan deia allò de: “... com m’agradaria
d’allunyar-me’n nord enllà on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica,
lliure, desvetllada i feliç[2]”?
La llarga permanència d’aquesta
cultura acomplexada davant el nord net,
noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç, ens va jugar una molt mala
jugada quan es va negociar el Tractat d’Adhesió d’Espanya a la CEE. A partir de
l’1 de gener de 1986, el nostre teixit productiu va partir una re-estructuració de cavall. Les seves
conseqüències es van dissimular sota una pluja dels Fons de Cohesió que
serviren per a mitigar els símptomes de la malaltia que ens ensorrava en la perifèria i en la
dependència. Ningú no podia criticar les condicions de l’adhesió si no volia
ser titllat de franquista o de partidari de l’autarquia. No es podia dir que
l’emperador anava despullat sota pena d’excomunió.
Aquest complex d’inferioritat
davant els països-centre de la UE, aquest europeisme de pa sucat amb oli
segueix jugant-nos ben males passades. La comunió consensual del conjunt de les
forces polítiques ( inclosa la majoria de l’esquerra “radical”) amb els dogmes
de l’ordoliberalisme alemany està duent al país a l’esquizofrènia. Discutim de
sobirania sense parlar de la sobirania econòmica: es a dir, de sobirania
monetària, sobre el deute, sobre el model de desenvolupament i sobre el lloc
del país en la divisió internacional del treball.
L’euro es una trampa pels pobles
de Europa. Es va seduir als pobles de la zona euro amb el miratge de que la
seva implantació seria el primer pas per construir un estat del benestar
europeu. Es prometia que després del sacrifici de la seva implantació en termes
de canvis i augments de preus generalitzats, vindrien les millores socials.
Però una moneda no es ni mai no
serà el motor de un canvi econòmic i social. Sols és la peça final que hauria
d’haver culminat un treball previ d'harmonització social, laboral, política i
econòmica. Implantar una moneda única sostraient el seu control a la sobirania
popular i atorgant-la a un banc privat (com és el BCE), ha servit per a
desmuntar les conquestes socials dels estats europeus, i a més per a impedir la
construcció de una unitat econòmica i política. Amb el sistema monetari actual,
Europa es veu abocada a una polarització econòmica, territorial i social
creixent. Les grans empreses poden forçar reduccions de salaris, drets socials
i d'impostos sobre el seus beneficis. Les diferències centre-perifèria son i
seguiran creixent cada dia. El sistema euro no és reformable: cal sortir
d’aquest dogal que ens ofega social i nacionalment.
Per a aconseguir la democràcia
econòmica i social, per a aconseguir la sobirania, caldrà establir aliances
entre els pobles d'Europa, caldrà federar i confederar lluites i resistències.
Caldrà construir nous vincles comercials, econòmics i polítics entre els pobles
perifèrics que ens permetin emancipar-nos del bloc de poder construït a
l’entorn de la gran industria i finances de Alemanya i dels seus països
satèl·lits.
Però la construcció de
l’alternativa haurà de partir de la realitat de cada poble. La sortida del nostre país de l’euro, pot
ésser l’inici del trencament de la cadena imperialista europea. Les cadenes
només es trenquen per la seva baula més feble. La ruptura amb el sistema de
l’euro partirà, sens dubte, dels països perifèrics. El següent pas haurà de ser
la solidaritat entre pobles i la construcció
d’espais de cooperació. El passat 9, 10 i 11 de maig es varen realitzar a
València unes Jornades sota el títol Recuperem la sobirania, sortim del euro,
organitzades pel Front Cívic. En elles es varen detallar quins serien els
elements tècnics i polítics que permetrien el trencament ordenat de l’euro i llurs
conseqüències immediates i a mig termini. La conclusió de la majoria de les contribucions
al debat, fou que la sortida del euro, trencant amb el deute il·legítim, no
només es una via factible, sinó la única que pot donar perspectives de canvi i de millora al
nostre poble.
En aquest sentit, a Catalunya hem
posat en marxa la Plataforma Emancipem-nos del euro[3],
en que confluïm diverses persones i pretenem animar una campanya d’esclariment
i de recerca comuna per a trobar la sortida de la dictadura monetària en que
estem empresonats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada