Intervenció de: Joan Tafalla.
15 minuts no permeten desenvolupar els arguments d’una posició que és a
contracorrent del consens europeista d’arrel “progressista”.
No em queixo. La isegoria, la igualtat en el parlar és el component
essencial de la democràcia. Que tots tinguem el mateix temps per a parlar en
l’àgora. Així, doncs, em limitaré a llegir uns espècie d’epigrames. Els
arguments que hi ha darrera aquests epigrames els podeu trobar si us interessa
aprofundir en ells en sengles intervencions meves fetes recentment a Roma i a
Gran Canaria i en un petit llibret que he publicat amb el meu amic Joaquin
Miras[1].
1.- Una obvietat: Europa no
es la Unió Europea. Això no sempre és obvi. Quan afirmo
que cal sortir de la UE no afirmo que calgui sortir d’Europa, com si fóssim la
Balsa de Pedra de José Saramago. Però els arguments en contra de la sortida de
la UE solen caure en aquest equívoc. Essent,
com som, europeus, si volem construir una Europa democràtica i social ens cal sortir
de l’UE.
2.- A part de la nostra condició
d’europeus, tenim una segona condició de la que no podem desprendre’ns: la
condició de mediterranis. La Mediterrània és una àrea geogràfica de
cultures similars, un fons comú de tradicions i de formes de ser, un conjunt de
pobles amb un interès comú: deslliurar-se tant de l’imperialisme alemany, com
del dels USA. Les migracions, l’ ecologia, el problema energètic fan de la
nostra cooperació amb els països mediterranis, de la cooperació i la
solidaritat en aquest àmbit, una prioritat. La sortida de la Unió europea no es
assumpte que puguin fer una república federal espanyola o d’una futura
república catalana. La sortida de la UE l’haurien de fer els diversos països
PIGS conjuntament o en un procés no gaire llarg per, a continuació, establir
llaços de cooperació econòmica i social que els permetessin de col·laborar i
recolzar-se mútuament front l’imperialisme alemany que els colonitza. Cal construir
una ALBA mediterrània i, eventualment un sistema monetari comú.
3.- Un
dels elements cabdals de la cultura de la transició, millor dit de la cultura
de la transacció que permeté
l’escamoteig que va transformar la ruptura democràtica en la Constitució del
78, fou el consens sobre la necessitat
d’ingressar a allò que en aquella època s’anomenava més sincerament, Mercat
Comú. Quan parlem de l’esgotament de la Constitució del 78 cal que pensem
en que una Constitució és quelcom més qu’ un paper, qu’ un text de caràcter
jurídic. Cal que parlem de la Constitució material, es a dir del conjunt del règim,
del conjunt de la cultura material de vida de la gent. No es pot pensar en un
procés constituent realment renovador si no es trenca amb el consens, amb la
doxa basada en l’idea que el progrés i la democràcia venen de la UE. De la UE
sols ens ve la pèrdua de sobirania, la dependència econòmica, la desigualtat,
el desastre social, inclús la guerra. Recordem els Balcans, pensem en l’Ukraina.
Sortir de l’UE, sortir de l’euro son mesures insuficients, cert , però
necessàries, imprescindibles si volem bastir una democràcia social.
4.- El que passa avui a
Europa no es culpa d’errors de disseny, no és culpa d’errors de governança[2]. Dic que els problemes que pateix el nostre poble no són producte
d’errors corregibles. Son, pel contrari elements estructurants del sistema de
la UE. La UE està dissenyada per a fer el que fa. Els seus mecanismes han estat
fabricats expressament per a servir els interessos de l’imperialisme alemany.
La UE no és la solució, és el problema.
Els partidaris de reformar la UE no cometen l’error de ser reformistes, el seu
error és sostenir una estratègia utòpica.
5.- Mercès a aquests
mecanismes i a aquesta institucionalitat, Alemània ha pogut conquerir per la
política i per l’economia el que constituïa el seu antic objectiu: el
Lebensraum, l’espai vital, que va costar dues guerres mundials en el segle
passat. Més enllà d’allò ha aconseguir conquerir que
els economistes del gran capital alemany anomenaven “espai únic europeu
(Lebensraumgemeinschaf). No puc
entrenir-me aquí en la descripció de les fases històriques que ha seguit aquest
procés. Ho sento, no hi ha temps. Podeu trobar-ho en la meva intervenció a
Roma.
6.- La situació actual
europea és una situació neo-colonial, és la relació centre-periferia, és la
dependència. El que passa al primer pla és una lluita
d’alliberament nacional dels països perifèrics, dels països sotmesos a
mecanismes d’explotació neo-colonial. La lluita contra els vells estats-nació
desfets i buidats de poders reals, essent important, passa a estar supeditada a
aquesta lluita. El que passa a primer pla és la lluita contra la dominació
continental per part d’Alemània a través de la UE. Els pobles perifèrics, els
pobles dependents tenen que teixir
aliances entre ells, per a combatre l’enemic comú, per a fer-se independents.
Però no podran ser independents, si no cooperen entre ells si no federen i
confederen lluites, llurs combats, llurs economies, llurs cultures materials de
vida.
7.- Cap cadena es trenca mai
per totes les baules al mateix temps. Les cadenes es trenquen per la baula més
feble. Dir d’una altra manera més antiga: la lluita
dels treballadors és internacional pel seu contingut i nacional per la seva
forma. Nego la major dels plantejaments europeistes del negristes i dels
postmoderns: el subjecte europeu no existeix. El subjecte europeu, sols es
podrà crear sortint de la gàbia de la UE. Reclamar avui, al sortida de la UE no
significa trencar la solidaritat internacional dels treballadors, al contrari
és la forma actual d’aquest internacionalisme.
8.- La major part del
moviment sobiranista català reclama un estat català dins de la UE. També nego la major: No hi ha
sobirania nacional dins de la UE. El somni d’un estat català dins l’UE és
un somni de classes mitjanes empobrides que pretenen deslliurar-se de la seva
actual condició d’una manera totalment utòpica: es pensa que podem ser una espècia
de protectorat d’Alemania o, millor dit de Baviera. Els protectorats recentment
incorporats al domini alemany ja sabem el que els espera: el plans d’austeritat
de Croàcia o d’Ukraina. Al tradicional segrest de la sobirania popular exercit
per l’estat espanyol, va a menys. És el problema menor. El segrest de la
democràcia, de la sobirania nacional prové de l’UE, no tant del decadent estat
espanyol. La sobirania nacional, la democràcia l’hem de recuperar els catalans,
de la mà de la resta dels pobles ibèrics i de la resta dels pobles
mediterranis.
9.- Si no es vol sortir de l’UE,
per lo menys cal sortir de l’euro. Si es vol tenir
sobirania econòmica, si es vol un desenvolupament econòmic. Junt al no pagament
del deute, junt a la nacionalització de la banca i al control ferri del
moviment de capitals, junt al disseny del model productiu global possible en
l’economia mundial actual. Per a poder fer això cal un Banc nacional i una
moneda nacional. Hi han països dins l’UE que tenen moneda pròpia i no els va
tant malament. La promesa de crear llocs de treball i un model de
desenvolupament que no inclou els instruments necessaris, imprescindibles,
encara que no suficients és una utopia o pitjor, és una mentida.
10.- Els estudiosos del peak oil afirmen que ja hi hem arribat. Les
experiències amb fracking en son una
manifestació. La civilització del petroli arriba a la seva fi. Les guerres
presents i futures estan totes relacionades amb aquesta qüestió que és central.
La recuperació de l’economia de proximitat, la austeritat en la vida i en els
consums, la construcció d’una nova cultural material de vida, la recerca d’una
democràcia social, no són una opció: son l’únic camí. Un camí que potser arriba
ja tard. Però insisteixo: és l’únic camí. Sortir
de l’euro, trencar la gàbia de la UE, formen part d’aquest camí.
[1] En el cas hipotètic que
això interessi podeu trovar tot plegat a la web d’Espai Marx: http://www.espai-marx.net/ca
[2] Per cert, fem un parèntesi: el lèxic de la neo-llengua de les ciències
polítiques postmodernes, és un obstacle per que la ciutadania practiqui la
política. Governança, traduït al
llenguatge quotidià: vol dir simplement acabar amb la democràcia, acabar amb la
sobirania, vol dir, en definitiva: ser esclaus o metecs en la nostra pròpia polis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada