Joan Tafalla
Entre els anys 1978-80 vaig començar a superar el mal anomenat "culte a la personalitat". Va ser un procés lent, contradictòri, dolorós i fins i tot, en alguns moments, agònic. A dia d'avui, no sé si l'he aconseguit superar del tot.
Fins llavors tant jo com molts comunistes, exercíem el nostre "culte a la personalitat" cap a el "gensec" Carrillo i els seus adlàters i seqüaços.
L'adoràvem: ell sí que era el més intel·ligent de tots els polítics espanyols, ell sí que sabia què calia fer en cada moment... el seguíem cegament en cada viratge tacticista, els seus destijos eren ordres per a nosaltres... fins i tot admiràvem i imitàvem (de manera suicida, és clar) la seva manera compulsiva de fumar ...
Com deia, el meu procés de desenganxament del "culte a la personalitat" va ser lent, progressiu, amb avenços i retrocessos. Conec centenars de camarades que varen passar per processos similars.
L'any 1982, a Catalunya entre set i vuit mil comunistes vàrem enderrocar aquell ídol, vàrem finalment desemmascarar aquell fetitx de la política que annul·lava la nostra capacitat de pensament autònom de classe.
Vàrem intentar pensar amb el nostre propi cap, tractàrem de sortir de la subalternitat i la dependència... aspiràvem a ser republicanament lliures, és a dir a no dependre de ningú, més que de nosaltres mateixos per a fer "l'esforç redemptor".
No vull idealitzar res. Vàrem cometre molts errors, no va ser fàcil extreure'ns nosaltres mateixos de la cultura que haviem mamat durant anys i panys en la lluita contra el feixisme. Però ho vàrem intentar i no va ser del tot en va.
Ha passat molta aigua sota els ponts... les coses han canviat molt, hem perdut moltes batalles, n’hem guanyat algunes, massa poques…
De tot aquest reguitzell de derrotes i d'errors, també dels pocs encerts col·lectius, he aprés alguna cosa:
No m'interessen les grans personalitats que venen a salvar-nos, a conduir-nos, a pastorejar-nos ... No m'interessen ni els cèsars ni els tribuns. No em sumo a operacions des de dalt.
Aquesta pel·lícula ja l'he vista masses vegades. Periòdicament s'han estrenat en diversos "remakes". Diferents artistes, diferents guionistes, diferents directors… però cada nova edició de la pel.licula acaba igual: amb la integració d’una part dels quadres forjats en la lluita a la gestió del régim i amb la re-subalternitzacio, marginació i estigmatització d’aquells que no es resignen. Una part d'aquest no resignats seran reprimits sense compassió, davant el silenci dels ex-camarades.
La nova edició de la mateixa pel·lícula acaba irremisiblement en revolució passiva i transformisme.
No, no m’il·lussionen els Cèsars, ni el tribuns.
M' il·lusiona l'acció col·lectiva de la massa obrera i popular. Fins i tot quan aquesta és esporàdica, disgregada, insuficient, embrionària, contradictòria. M'il·lusiona encara més quan és més massiva, conscient, auto-organitzada.
M'il·lusiona perquè que en aquesta acció col·lectiva hi podria haver la llavor d’una república d’éssers lluites, iguals i fraternals.
Us ho diré en català:
"No esperes salvacions supremes
de Déu, dels reis ni del tirà,
obrer, és la sang de tes venes
que triomfant et salvarà.
La força del tirà sotmesa
ton puny deixarà quan voldràs;
atiem la fornal encesa,
el ferro és fill del nostre braç".
Us ho diré en castellà:
"Ni en dioses, reyes ni tribunos,
está el supremo salvador.
Nosotros mismos realicemos
el esfuerzo redentor.
Para hacer que el tirano caiga
y el mundo siervo liberar,
soplemos la potente fragua
que el hombre libre ha de forjar.".
Us ho diré en francès:
"Il n'est pas de sauveurs suprêmes
Ni Dieu, ni César, ni tribun
Producteurs sauvons-nous nous-mêmes
Décrétons le salut commun
Pour que le voleur rende gorge
Pour tirer l'esprit du cachot
Soufflons nous-mêmes notre forge
Battons le fer quand il est chaud"
Sabadell 13 d'abril de 2023
Me n’alegro de trobar aquest tipus de reflexions fets en públic. Crec que el «culte al líder» era un llegat de la religió i el pensament idealista en general, en contradicció directa amb l’aportació de Marx.
ResponElimina