Abans d'ahir vaig publicar en aquest petit i modest blog un breu comentari en el que donava la meva opinió sobre algunes de les darreres publicacions de la editorial i de la revista El Viejo Topo.
Dos companys i amics m'han fet arribar la seva indignació. Un d'ells a través d'un comentari al meu mur del Facebook d'ahir. L'altre ho ha fet via whatsapp. Un tercer "company" anònim m'ha fet arribar un comentari a aquest blog en el que m'acusa d'estalinista. Tinc per costum no respondre els comentaris anònims. No trencaré aquesta sana costum en aquesta ocasió. Tampoc publicaré el comentari, naturalment. No faig el joc als provocadors.
Autocrítica preventiva
Abans
de continuar escrivint, em faré una autocrítica preventiva:
Mea culpa: Potser no hi estigueu d'acord però jo creia que el meu comentari era simple, clar i fàcil d'entendre.
Però per lo vist, estava escrit de manera tan barroera, que ha induït a dos companys meus a greus malentesos. I això que es tracta de dues persones d'altíssima i refinada formació acadèmica i política.
O sigui que, segurament el meu comentari deu estar molt mal escrit. Què hi voleu fer! Sóc tant maldestre, potiner i maldestre!
[Reprodueixo el comentari de l'altre dia al final per a que qui vulgui llegir-la pugui verificar lo mal escrita que estava].
Ara bé.
Tampoc
es podria descartar que fossin aquests dos estimats companys els que, duts per una lectura a tota velocitat, carregada de passió i d'alguns pre-judicis no hagin entés la nota. Podria ser. Son coses que li passen al més pintat. I més quan ens trobem en situacions tant complexes com la aquesta.
Però deixem-ho aquí: mea máxima culpa.
Mea culpa per ser tant barroer, malapte, xapot i traplatrop escrivint, és clar.
Però mea culpa per res més, companys. Sotinc íntegrament el contingut i la proposta política del meu comentari de l'altre.
Potser els meus amics rellegeixin el comentari i matisin la seva indignació. Segurament no. Sembla que ja han travessat el Rubicó.
Algunes notetes marginals per a ajudar a la comprensió lectora dels meus estimats i indignats companys
Un cop feta la meva autocrítica preventiva, vaig al gra.
Per si de cas tot el malentés no tot fora degut a la meva matussera forma d'escriure, comparteixo aquestes petites i modestes indicacions que potser podrien ajudar als meus dos amics a assolir una millor comprensió lectora.
Una part no és el tot
“Alguns llibres” i “alguns articles” no vol dir “tota” la trajectòria de l'editorial i de la revista El Viejo Topo. No sé si queda clar. Sempre intento no prendre la part pel tot. M'agradaria que el lector intentés fer el mateix.
Sobre la mesura adoptada per la Fira Literal
Ningú que llegeixi sense pre-judicis, amb deteniment i amb ganes de comprendre la meva breu nota d'abans d'ahir, podrà col·legir que jo aprovi la
mesura adoptada per la direcció de la Fira Literal de no permetre la
participació en ella de El Viejo Topo (a partir d'aquí, EVT). La nota no parlava en cap moment d'aquesta mesura.
Considero que aquesta mesura és un error
polític. Així ho he expressat privadament, en viu i en directe, a un company de
la direcció de la Fira.De moment sense cap efecte. Tendir ponts sempre és difícil.
Certament, la darrera deriva de EVT està orientada en gran part a sostenir un diàleg i a publicar a autors de l'esfera roig-bruna. Sóc molt crític amb aquesta deriva. Considero que cal combatre una orientació cultural, política i moral que em sembla nefasta. A més és un canvi significatiu de l'anterior i provada orientació anti-feixista de l'editorial.
Però aquesta dura crítica i aquest combat, no pot dur a cancel·lar una història de cinquanta anys de lluita política i cultural duta a terme per una editorial i un equip humà plé de molt bona gent, que amb esforç de llarga durada ha fet una aportació decisiva a la cultura catalana i espanyola.
D'altra banda, el catàleg de l'editorial s'ha incrementat darrerament amb algunes obres del màxim interès: Andrés Piqueras, Roberto Fineschi, Serge Latouche, Hécto Illueca, Arthur Rosenberg, Higinio Polo... Junt als execrables Fusaro, Armesilla i d'altres. Oblidar això no solament és un error, és ser injustos. És una altra manera de prendre la part pel tot.
Él roig-brunisme és un perill que de cap manera es pot menystenir. En els darrers anys, els companys de El Viejo Topo menystenen aquest greu perill i li han obert un espai. És cert.
Però confondre la part pel tot
no ha ajudat mai al combat contra el feixisme. Cal criticar durament una línia errònia i erràtica dels darrers anys de EVT, sí. Però cal amb fer-ho amb els intruments de la crítica. No amb procediments administratius molt discutibles. Per exemple, s'ha vetat a l'editorial Siglo XXI? Ho ignoro.
I mira que el llibret dóna grima, eh? On comença la línia roja de les mesures administratives?
Les mesures administratives no resolen els problemes. Sovint els fan més grans.
Donar el necessari i urgent combat contra el roig-brunisme és quelcom més seriós. Cal organitzar una seriosa i dura batalla cultural (llibres, articles, debats esclaridors...). Tot un front de treball cultural urgent i necessari s'obre devant nostre. Frenar el feixisme i els seus cavalls de Troia, els roig-bruns, requereix un treball intel·lectual d'enorme trascendència i, no gens fàcil. Fem-ho!
Qui són els amics de Fusaro i Armesilla
En la meva nota afirmava que “... si Fusaro, Armesilla i els seus amics arribessin al poder... TOTS els seus editors estarien a la presó, serien torturats, desapareguts o bé assassinats. Sense distinció de cap tipus...”.
Jo incloïa en aquest TOT ( les víctimes del triomf dels amics de Fusaro, Armesilla, etc.) també als companys de El Viejo Topo. Si el feixisme arriba al poder, ells i la resta de nosaltres ens trobaríem colze a colze davant de l'escamot d'execució, entre els torturats, al camp de concentació o a la presó. Malgrat les actuals i dures discrepàncies sobre una determinada línia editorial, som companys en la lluita.
Creia que quedava clar. Però quan els meus dos amics i companys no ho han sabut entendre potser cal explicar-ho:
Quan anomenava de passada als "amics de Fusaro i Armesilla", no em referia, per suposat a EVT. Això hauria d'estar clar per a qualsevol que em coneix i no em consideri el dolent de la pel·lícula, una espècie de nou Fumanchú.
Els amics, els protectors, els germans grans de Fusaro, d'Armesilla, de Hasel Paris Alvárez Martín no son els nostres amics i companys d'EVT. El primo de zumo sol d'aquesta patuleia és el feixisme d'Estat, és l'estat-profund, són els cossos repressius de l'estat, son els jutges, son el gran capital. És el feixisme real.
Crec que la meva nota deixava ben clar aquest aspecte. Per a mi era ben fàcil de llegir. Però els meus dos estimats companys ho han entés totalment al revés.
Mea máxima culpa. O pot ser culpa seva i dels seus pre-judicis?
Violència i feixisme
La passió que ha ennuvolat els ulls dels meus dos estimats companys indignats arriba al summum quan un d'ells ha volgut llegir en el me comentari una crida a la violència contra El Viejo Topo.
Per aclarir si aquesta afirmació se sosté en algun fet, cal repetir allò que vaig escriure:
“No organitzar la guerra cultural contra el feixisme en totes les seves variants; no donar la batalla en tots els fronts, inclós el front editorial significa cedir terreny davant del monstre i preparar la derrota de TOTS. Amb el feixisme no es dialoga, se’l combat i, quan sigui possible, se l’esclafa:”
Ens hem begut l'enteniment? Amb quines ulleres plenes de prejudicis llegiu el meu text, estimats companys?
Aclareixo quelcom que no caldria haver d'aclarir. En reafirmo, repeteixo, reblo el clau:
- Cal esclafar el feixisme, no a El Viejo Topo.
Tant difícil era entendre el meu escrit? Cal aclarir coses tant diàfanament clares?
Mea máxima culpa? O potser culpa de la vostra precipitació i prejudicis envers aquest pobre comentarista?
No m'esteu transformant en una espècie de nou Fumanchú?
L'Altre Fumanchú
Sabadell, 18 de maig de 2023
Annex
La nota que ha indignat als meus dos companys
“Una cosa: si Fusaro,
Armesilla i els seus amics arribessin al poder, els comunistes, els
republicans, els socialistes, els anarquistes, el jueus, els gitanos, els
negres, els homosexuals, el magrebins i molta més gent estaríem als camps de
concentració, seríem torturats, desapareguts, fusellats o assassinats pels
esquadrons de la mort.
Totes les editorials i
medis d’esquerres no estarien censurats: estarien clausurats.
TOTS els seus
editors estarien a la presó, serien torturats, desapareguts o bé
assassinats.
Sense distinció de cap
tipus.
No organitzar la guerra
cultural contra el feixisme en totes les seves variants; no donar la batalla en
tots els fronts, inclós el front editorial significa cedir terreny davant del
monstre i preparar la derrota de TOTS.
Amb el feixisme no es
dialoga, se’l combat i, quan sigui possible, se l’esclafa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada