El socialisme i el moviment comunista internacional del segle XX va patir un fracàs o només una derrota? Davant la regressió global i la guerra que el mode de producció capitalista torna a desencadenar sobre la humanitat, les instàncies d'emancipació i civilització que representen les experiències socialistes del segle passat poden tornar a representar un antídot i una alternativa?
Tenim la intenció de parlar d'això en un fòrum que com a Rete dei Comunisti estem treballant per a la propera tardor i al qual us demanem que contribuïu.
En aquestes tres dècades hem viscut sense haver acomplert una reflexió - sovint ajornada que no pas començada- sobre el comunisme del segle XX, però mai no l'hem perdut de vista. Sobretot avui que les condicions i contradiccions del Mode de Producció Capitalista permeten i, d'alguna manera obliguen, a reprendre aquest camí i intentar una interpretació, plantejant algunes hipòtesis i un mínim de síntesi per tornar a posar en joc en la contradicció entre el socialisme i la barbàrie.
Estem obligats a assenyalar que mai ens han fascinat els intents de fer perviure un mer identitarisme comunista però, al nostre parer, una reflexió sobre les potencialitats i els resultats del moviment comunista al segle XX i del segle XX, és indispensable política e ideològicament si volem redefinir una perspectiva per als comunistes en les transformacions d'època que estan pertorbant el món en què vivim.
Una derrota, no un fracàs
La tesi que volem discutir és aquella segons la qual el moviment obrer i comunista del segle XX va ser una força poderosa que, com mai abans en la història, va canviar el món emancipant milers de milions de persones, pobles i nacions explotades, soscavant una estructura establerta en centenars d'anys. El segle XX va ser una derrota per als comunistes però no un fracàs. Hi ha una diferència profunda que cal entendre, explorar, reivindicar i rellançar.
Les primeres experiències de construcció material d'una societat socialista alternativa al capitalisme - el que vam definir com a "socialisme possible" en les condicions donades- van haver de fer front a dificultats i problemes sense precedents, que les van portar a patir una derrota just al cor del capitalista. Occident i a Europa, és a dir, on va néixer el moviment obrer i amb ell el pensament revolucionari marxista i els primers Partits Socialistes i Comunistes.
Però en països i realitats diferents a les europees - des d'Àsia fins a Amèrica Llatina- les coses, com hem vist, han anat d'una altra manera.
Es va produir, doncs, una derrota del socialisme on el capitalisme era més avançat i omnipresent i el socialisme estava més estructurat, però no va ser un fracàs com hom voldria creure, ja que el retrocés que es va produir no va impedir en absolut la recuperació de les contradiccions del sistema capitalista i un clar xoc internacional que proposa concretament, encara que en diferents formes històriques i polítiques, la superació del capitalisme i l'imperialisme.
En reconstruir el camí que comença amb el 1917 no podem deixar de recordar que aquella revolució, com deia Gramsci, es va fer contra el "Capital", per entendre's com el text de Marx, ja que la revolució a l'Europa capitalista i el moviment obrer més avançat va ser vençut, i la Unió Soviètica va haver de construir el seu propi socialisme partint de l'acumulació primitiva per desenvolupar forces productives adequades al creixement intern i al clima de guerra que hi havia a la primera meitat del segle XX.
Això va ser cert per a l'URSS però també per a la Xina, Cuba, Vietnam i tots els països que s'enfrontaven a un canvi estructural i no només a una perspectiva socialista. És a dir, el moviment comunista va haver d'aconseguir en un grapat de dècades -entre altres coses, amb èxit- allò que la societat capitalista havia produït al llarg dels segles, és a dir, un desenvolupament general de la societat, del coneixement, de les forces productives.
És d'aquesta condició, produïda pel desenvolupament desigual del capitalisme, és a dir, de les contradiccions inherents a aquesta formació social, que va poder sorgir una ruptura revolucionària tan poderosa que no té precedents en la història de la humanitat.
Una ruptura que certament no es va produir en condicions de pau sinó en un llarg període de guerra que va treure recursos a la construcció del socialisme i també es va desviar del potencial original inherent a les revolucions socials produïdes.
Socialisme i comunistes del segle XX. No només Europa
La lluita de classes internacional del segle XX va obligar el capitalisme a patir una mutació que li va permetre llançar, a principis dels anys vuitanta, la reacció que en poc més de deu anys va provocar l'enfonsament de l'URSS, la desaparició/reducció de les organitzacions comunistes a Europa, però no ha esborrat del món i de la història la realitat de les forces revolucionàries i antiimperialistes i dels països de fora d'Europa, forces i països que avui han trobat la seva pròpia funció rellevant en el creixent conflicte internacional en curs.
No van ser gens indiferents als resultats de l'enfrontament entre socialisme i capitalisme al segle XX - de fet va resultar decisiu- tant el procés d'empobriment teòric i polític de l'URSS i els partits comunistes d'arreu d'Europa, com les contradiccions que van sorgir en l'enfrontament entre la Xina i l'URSS al camp comunista i, per tant, la fi d'una relació internacional entre partits que la debilitava ideològicament, teòricament i políticament. Finalment, però no menys important, també es va produir la derrota dels intents dels grans partits comunistes d'Europa occidental d'intentar el camí del canvi amb altres mitjans, des dels camins nacionals al socialisme fins a l'eurocomunisme.
Durant gairebé trenta anys, la supremacia del capitalisme no ha trobat l'ombra d'un enemic real, que no sigui l'inventat dels islamistes. Per descomptat, alguns punts de resistència com Cuba i Corea del Nord per exemple s'han mantingut ferms, però d'altres s'han adaptat al sistema econòmic, com la Xina, el Vietnam i els països de l'antic tercer món, però en la narrativa dominant essencialment el definitiu la victòria del capital i la fi de la història va ser exaltada.
Però en un moment determinat la joguina es va trencar i els que es consideraven els guanyadors van començar a trontollar.
Tornen a sorgir les contradiccions per a una alternativa de sistema?
Precisament la victòria de l'imperialisme ha fet ressorgir tots els monstres ja generats en el passat. En les mateixes formes però amb possibilitats de recuperació del capitalisme molt més limitades i amb uns límits objectius de desenvolupament manifestos, un escenari que ja hem intentat explicar amb els Fòrums sobre Piano Inclinato del Capitale (2003) i amb el més recent sobre Il Giardino e la Jungla (2023) sobre la fragmentació del mercat mundial avui admesa i reconeguda per molts.
En aquest marc, es trenca el relat d'un capitalisme que produeix creixement i progrés infinit i, per contra, es mostren les seves característiques regressives per al futur de la humanitat.
També s'està produint davant els nostres ulls un fenomen inesperat per a molts de nosaltres: la ruptura global en curs, d'una banda, veu com els imperialismes històrics es reagrupen al bloc euro atlàntic per defensar la seva condició hegemònica en crisi, mentre que altres subjectes estatals, polítics i socials - pràcticament les mateixes nascudes a partir de les revolucions del segle XX fora d'Europa- que estan adquirint una funció antagònica, encara que espúria des de diferents punts de vista.
“Vell talp has excavat be”, podem dir avui, sobretot perquè aquest factor adquireix formes més intel·ligibles en el conflicte mundial en curs i que confirma la rellevància de l'empenta progressiva de la revolució d'octubre i les posteriors, obrint una nova era.
Per això pretenem organitzar per a la tardor un Fòrum sobre L'elogi dels comunisme del segle XX, precisament perquè aquella història no s'ha acabat de cap manera, ha estat derrotada però no fracassada. Al contrari, s'ha transformat, i en part s'ha desviat, però aquest moviment de classe, revolucionari, comunista, ressorgeix avui en diferents formes i torna a posar en crisi l'estructura imperialista actual.
Certament, no creiem que les formes polítiques del segle passat es puguin reviure. Tampoc podem saber amb precisió com es pot desenvolupar la situació en el futur. En l'anàlisi com en la investigació només podem procedir per hipòtesis i preguntes.
Cal reconèixer, però, que per a aquells que van passar "el gran fred" de les dècades del tombant del segle XX, avui podem entreveure la possibilitat d'una represa de la lluita de classes internacional, fins i tot amb formes polítiques espúries, començant des del paper dels Estats nascuts a partir del conflicte del segle XX o per moviments polítics i socials diferents dels del segle XX.
Això vol dir fer un balanç sobre allò que som i que hem fet i entendre quin paper podem jugar com a comunistes i moviment de classe en una societat que mostra característiques cada cop més reaccionàries, regressives i belicistes al cor del capitalisme avançat, als EUA com a la UE.
***
En organitzar la discussió del Fòrum del proper 4/5/6 d'octubre hem esbossat alguns punts sobre els quals articular les quatre sessions del treball. Òbviament no creiem que siguin exhaustives, ans al contrari es poden integrar per i en les aportacions que arribaran a la discussió.
És una esquematització a partir de la qual cada contribució pot desenvolupar el punt o punts que prefereix aportar a la discussió del Fòrum.
Només hem assumit la responsabilitat de destacar allò que creiem i reivindiquem com a punts clau del caràcter emancipador del moviment comunista del segle XX i les seves contradiccions.
El Fòrum que proposem es dividirà en quatre sessions de mig dia cadascuna en les quals, a més de les nostres presentacions per a sessions com RdC, s'inclouran les intervencions i aportacions d'altres ponents que es definiran i organitzaran com a molt tard a principis de setembre. .
Les sessions proposen una sèrie de qüestions que van formar part del debat i conflicte del moviment comunista del segle XX, i se'n poden proposar d'altres, però que han de ser objecte de discussió a la llum de l'actual fase de crisi de la modalitat capitalista. de Producció.
1.- Abans de la Segona Guerra Mundial: l'assalt al cel
2.- Després de la Segona Guerra Mundial. Noves revolucions, conquestes obreres i moviments d'alliberament als països en desenvolupament
3.- La regressió del moviment comunista i la contraofensiva capitalista
4.- Les contradiccions acumulades per la supremacia del capitalisme tornen a sorgir
Rete dei Comunisti
Font: Elogio del comunismo del Novecento. Un forum per discuterne … e rivendicarselo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada