Ahir.

Joan Tafalla

La manifestació va estar prou bé, no? Posem cent mil
persones, no està gens malament.

Com sabeu, hi havien dos seguicis. Primer el del Foro Social i al
darrera el del tripartit polític i sindical, que incloïa un petit
seguici del PSC. Els meus amics de Barberà remarcaven la cara i pose
d'obrers de la majòria d'aquest seguici ( que d'altra banda era
petit). Jo els vaig fer notar que aquesta base socialista emprenyada,
amb la d'altra banda haurem de cooperar, té una memòria de lluç: troba
malament la política que aplicava el seu partit fa només quatre mesos.

Els amics de Barberà dubtaven si hàviem de posar-nos darrera del
seguici del sindicalisme burocràtic. Jo els vaig dir que si la majoria
ho volia així, jo els acompanyaria però que a mi, després del darrer
pacte salarial no em feia gens de gràcia. Vàrem decidir no
incorporar-nos a l'esmentat seguici.

De tota manera, si la cosa es queda en una simple processó ritual
tampoc no farem rés. La burgesia ja dona per descomptades unes quantes manifestacions rituals. Caldrien més i més accions continuades,
coordinades i més contundents: ocupacions, tallades de tràfic en grans
vies de comunicació, vagues en els serveis públics... Alternades amb
les grans manifestacions de masses com la d'ahir, que haurien de ser més grans. Caldria això si el que es vol realment és frenar una mica la ofensiva "tous azimuts" a la que estem sotmesos.

Però no hi ha cap consciència exterior organitzada que pugui convocar
aquestes accions imprescindibles. No en refereixo a sectes. D'això en
tenim per donar i per vendre. Em refereixo a una confederació sindical de classe. Les dues confederacions existens han deixar de ser sindicats de classe. La CGT hi posa voluntat però no és alternativa. Pel seu tamany i pel seu tarannà.

Els que podrien no volen i els que volen no poden.

Els sectors succesivament colpejats responen ( si es que responen)
cadascú amb el ritme propi de la resposta espontània, a cops refrenada
i controlada pels sindicats. Els ritmes, dinàmiques i dimensions
d'aquests respostes descoordinades també els dona l'enemic per
descomptats. La burgesia està utilitzant un cronograma de fàcil gestió
donada la descoordinació, dispersió i desànim del nostre exèrcit. De
fet l'ofensiva burgesa ja està en la fase de neteja de nuclis de
resistència del camp conquerit.

El cronograma burgés seria relativament fàcil de desbaratar si hi
hagués del nostre costat exèrcit, moral de combat i estat major...
però no existeixen.

Vaig detectar un grandíssim descontentament amb la darrera punyalada
del pacte de congelació de salaris entre vells camarades i amics que
encara militen a CCOO. Van ser bastants. Bé no vull fer
generalitzacions que potser siguin abusives: en total vaig saludar i
parlar una estona amb sis persones.

Els vaig sentir dir argumentacions que dèiem davant els pactes de la
Moncloa fa més de trennta anys, argumentacions que ens vàren dur a
trencar amb l'eurocomunisme i a crear el PCC. Un PCC que era l'enemic
a batre per part de tots els medis de comunicació de la burgesia per
que era l'unic grà al cul realment organitzat que li havia sortit a la
reforma suplicada. A principis del 80 el sindicalisme de classe va
arribar a agrupar gairebé el 40 % de les velles CCOO. Aquests companys repetien ahir velles paraules de vells moments. Però ho feien sense esperança i sentir-lo era com tornar a sentir els vells tres mosqueters, "Veinte años despues".

Ja ho deia Gramsci:

"¿Cómo es posible pensar el presente, y un presente bien determinado,
con un pensamiento trabajado por problemas de un pasado remoto y
superado?".

-Antonio Gramsci, El materialismo histórico y la filosofía de
Benedetto Croce, Buenos Aires, Nueva Visión, 2003. p.13.

Segueixo:

Després de les dissolucions de federacions, d'unions locals, de
seccions sindicals d'empresa, comeses per la burocràcia, aquests
companys es varen plegar al pactisme que va imperar dins les rengleres
del PCC des de el principi dels anys 90. L'excusa? L'oportunista
frase: si no pot vèncer l'enemic, uneix-te a ells. Durant aquests anys
de ferro, parlar amb aquestes companys i amics i no barallar-se
comportava callar sobre tot allò que un pensava sobre la traïció a la
classe obrera comesa pel seu sindicat. Era com atacar al seu pare.

Ara, amb gairebé vint anys de retard, diuen coses que no haurien mai
deixat de dir, la diferència és que tots tenim vint anys i vint quilos
de sobra. A part de que la liquidació del sindicalisme de classe ja és
un fet. Ep! no dic de l'estructura burocràtica... Mentre arribin
diners robats als treballadors en forma de subvencions estatals, la
burocràcia aguantarà. Encara que a través de l'ERE enviïn un 40 % dels
sindicalistes lliberats a l'atur.

Aquest tema preocupa més dins del sindicat que l'estudi, la
organització i l'impuls de la dinàmica de la lluita actual. El vaixell
anirà durant un cert temps encara més a la deriva per que la
tripulació es troba immersa en la lluita per aconseguir quedar-se a
bord i no ser llençat per la borda pel company del costat...

Aquesta discrepància cronològica s'accentua si tenim en compte que les
paraules de queixa la majòria dels amics i camarades que vaig trobar ahir, i que ( ara sí) s'han lamentat davant meu sobre els pactes,
sobre l'ERE intern de CCOO, sobre l'alienació que experimenten
respecte del que era el seu sindicat, sobre que no s'arrepenteixen de
la seva vida militant, però que s'ha creat un monstre que se'ls escapa
de les mans.... es fa des de el descoratjament i el pessimisme més
desaforat.

Tot aquest discurs dic, ja és una queixa ex post facto, feta per gent
que no deixaran de lluitar cadascú en el seu forat ( o trinxera) però
que no tindran ja el coratge d'intentar fer el que ha fet el PAME a
Grècia o la USB a Itàlia o la Intersindical a Portugal...
En fi...
No sé si, com sol dir un amic, "les mauvais temps finiront", però a
mi particularment em costa saber si la llumeta al final del túnel és
la sortida o bé si es la llum del tren que ens atropellarà.

Salut i optimisme ben informat