Joan Tafalla
Aquesta nota va, de nou, sobre el vertigen que produeix la distancia
sideral entre la barbàrie capitalista que s’aprofundeix progressivament e
inexorable i l’absència de correlació de forces per a combatre-la. El motiu
del renovat vertigen davant del buit estratègic, que torno a experimentar avui, no és un, en són quatre:
1.- L’amic Giaime Pala en va fer, recentment una observació sobre la
meva intervenció a Roma el passat 30 de novembre de 2013[1].
A en Giaime el preocupa la meva asseveració sobre la inviabilitat del
keynesianisme com a sortida a les actuals polítiques d’expropiació de la classe
obrera i dels sectors populars que s’apliquin sota el rètol d’austeritat. En
substància afirmo que el keynesianisme no tornarà[2].
Tot pensant-ho bé en aquesta observació d’en Giaime i rau el mateix vertigen
que vaig patir la primera vegada des de que vaig arribar a aquesta conclusió.
És normal, per gent com en Giaime i jo una afirmació d’aquest estil significa
que no hi ha fase transitòria entre la barbàrie actual i la transició al
socialisme.
2.- A cimentar aquesta sensació ha vingut a afegir-se la lectura,
aquest matí d’un article de Michel Husson, titulat “A la izquierda de la
crisis: el discurso heterodoxo”[3].
En l’article Husson assenyala les convergències i divergències entre
economistes marxistes “ortodoxes” y “heterodoxes” ( denominacions de MH) i la
convergència entre aquests darrers i els keynesians. El material està dedicat
al debat entre marxistes anglesos que, ho confesso, no he llegit. Les
temàtiques abordades en aquests debats si que les conec i em preocupen des de
fa anys. Segons MH es tracta de tres temàtiques: el retorn actual de les idees
keynesianes, el debat sobre el desenvolupament de la crisi i la incidència dels
problemes ecològics en aquestes dues problemàtiques. Afegeixo jo, per que apareix en la nota de MH
i per de fet influeix tremendament en tot plegat, la qüestió de la crisi del
deute en el marc de la Unió Europea. Vertigen estratègic, de nou: la
incapacitat no de Michel Husson si no dels comunistes de lligar tots aquests aspectes en una elaboració de caire
estratègic.
3.- La lectura i comentari crític d’un document titulat “Salir del
euro, salir de la Europa del capital” que els companys de Red Roja Catalunya
deuen debatre mentre escric aquestes ratlles. El document mostra un anàlisi un
mica irregular de l caràcter de classe de la construcció de l’espai europeu
d’hegemonia alemanya. Anàlisi que mostra una deficiència bàsica: el
menysteniment del factor del imperialisme alemany i de les seves conseqüències
sobre la classe obrera y sobre els pobles del continent, però sobretot sobre
dels països perifèrics (PIIGS). Els companys un cop feta la crítica de IU i de
l’euro-esquerra keynesiana, un cop assenyalat el caràcter utòpicament
reformista d’aquestes tendències, no es conformen. Passen a una crítica dels
partidaris de la proposta de la sortida unilateral de l’euro ( ells l’anomenen
“sortida nacional”) amb arguments catastrofistes extrets de la pitjor retòrica
d’Antonio Domènec. A continuació la seva proposta consisteix en ( tatxan!): Els
Estats Units Socialistes d’Europa. El
salt estratègic no està gens malament. En tant que utòpic, inviable no té res a
envejar a l’utopisme de l’estratègia keynesiana d’IU. Sorprèn que els autors
del paper ignorin olímpicament les
reunions internacionals celebrades el passat 30 de novembre tant a Roma com a
Atenes. Si Deu no hi posa remei ( cosa improbable) els companys de RR en el cas
d’aprovar el document s’incapaciten ells mateixos per a articular qualsevol
política envers aquesta arma de destrucció massiva dels drets socials que
s’anomena euro. La sensació de vertigen davant el buit sideral entre la fase
actual de la lluita de classes en el marc espanyol de lluita de classes i en
l’europeu d’una banda i una proposta tant vetero-trotsquista com els EUSE!.
4- Un altre motiu per a el meu vertigen matutí, és l’ actual
coexistència de quatre formes o
propostes de renda bàsica: la aprovada al país basc, la proposada pels companys
dels Campamentos Dignidad d’Extremadura, que realment va aprovar el parlament
d’aquella comunitat i que no s’està aplicant, i la recentment presentada a les
Corts Generals. Cal afegir la iniciaitva europea que porta el mateix títol. El vertigen, en aquest cas me’l produeix la proliferació de
propostes que expressa la divisió i sovint un l'enconat combat entre avantguardes
mentre la gent pateix fam, atur i marginació social. El vertigen me’l produeix
la proliferació de propostes confrontada amb la debilitat del moviment que
malda per a defensar el dret a l’existència. Encara més vertigen estratègic: un
programa com la renda bàsica sols podria ser aplicat per un potent i articulat
front democràtic i popular que arribés al govern després de llarga i aspra
lluita de classes i que estigués disposat a finançar aquest programa de renda
bàsica. La única forma seria deixar de pagar el deute, el que automàticament
duria a l’expulsió de la UE, a constituir un Banc Central capaç de finançar el
projecte de RB. Però encara no he acabat: quina hegemonia es pot crear a partir
de l’aplicació d’un programa redistributiu, quin bloc històric, quina societat alternativa?
El vertigen davant del buit estratègic que patim, davant la
distància sideral existent entre els programes de les avant-guardes i la
situació real i concreta del poble treballadors, me la resumeix en Costas Lapavitsas, de manera ben
sòbria:
“El impago a iniciativa del deudor podría
suponer el inicio de un giro
anticapitalista en la periferia de la zona euro que disminuyese el dominio
neoliberal sobre la UE, y que por tanto promoviese en Europa una organización
asociativa de la sociedad. Queda por ver si los trabajadores europeos, tanto de
la periferia como del núcleo, tiene suficiente fuerza organizativa e ideológica
para provocar un proceso de cambio tan profundo”[4].
Sota el Matagalls, 18 gener 2014.
[1] Joan Tafalla, ¿Cómo
construir un bloque histórico de los países del Mezzogiorno europeo por la
recuperación de la democracia, de la soberanía nacional y del desarrollo social
y ecológicamente justos?, http://www.espai-marx.net/ca?id=8605
[2] Ho fem també amb
el meu amic Joaquin Miras en el nostre llibret: La izquierda como problema, Barcelona, El Viejo Topo, 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada