Zero a l’Esquerra.
El
dret a decidir, neologisme inventat per Mas i acceptat acríticament pel conjunt
de l'esquerra catalana, no ens serveix. Aquesta locució ha eclipsat totalment el
dret d’autodeterminació i serveix tant per a fer la puta com per a fer la
ramoneta. Segons qui la faci servir voldrà dir una cosa o altra. En conjunt, no
vol dir res de concret: il·lusió, fum, vaguetat. Una il·lusió que mou milions
de persones. Però una locució tant polisèmica que acaba no volent dir res de
concret i masses coses en general. Veiem alguns dels seus diversos significats.
Si la
usen alguns exponents de Convergència, d’ERC i de la CUP dret a decidir sembla ser un sinònim d’independència. Encara
que, si ens atenem a las vaporoses definicions i aclariments de cadascú, la
independència dels esquerrovergents (Estat Català dins l’Unió Europea) sembla
tenir significats diferents als de la també vaporosa definició de la CUP (
independència per a canviar-ho tot). Ningú no defineix cap prioritat en els
canvis, ni els mitjans per a aconseguir-los mantenint-se en una ambigüitat que
resulta perillosa.
Crec que si una hipotètica e improbable DUI arribés
a bon port, la versió de l’Estat català que dominaria seria la primera accepció
del neologisme. Per la seva banda, la marca blanca de l’ esquerrovergencia, el
tàndem de les tietes Carme i Muriel és obertament partidari de no posar en
qüestió la nostra pertinença a la Unió Europea. L’ UE és l’Estat que ha
liquidat la sobirania de l’estat espanyol i de passada, la sobirania del pobles
que actualment hi estan inclosos. És a dir, les tietes són partidàries de
passar de formar part d’Espanya que és una colònia de l’UE (i sobretot del seu
pol dominant: Alemanya), a ser un nou estat colònia de l’ UE (i sobretot del seu pol dominant: Alemanya).
Si
qui pronuncia el neologisme és un membre de la cara B de Convergència o d’Unió el dret a decidir és sinònim de
l’instrument usat in extremis en una dura
negociació de una nova relació de Catalunya amb la resta d’Espanya. Nova
relació que hauria d’incloure un nou (i més avantatjós que l’actual) pacte
fiscal, el blindatge d'algunes competències i una solució més favorable a les fraccions catalanes de la burgesia
espanyola, en l’entramat de problemes estratègics que condicionen la
competència entre les diverses fraccions de la burgesia de l’estat espanyol.
Entre
aquest problemes estratègics podríem citar: el repartiment de les inversions de
l’Estat en infraestructures, el port, l’aeroport, el corredor mediterrani, la correlació
en el poder de les indústries energètiques, l’ascens de noves potències financeres (Caixa Banc i Sabadell) en el procel·lós món de la competència a mort entre les
potències financeres espanyoles. També cal citar l’entramat de propietats
d’accions en les empreses espanyoles fonamentals (Teléfonica, Gas Natural,
Endesa, CEPSA, Repsol). El rerefons de tant de soroll sembla estar aquí, però
ningú no en parla clarament.
El món de CiU s’ha tornat tant líquid que els seus diversos components oscil·len de manera permanent, segons el dia i l’ocasió entre un significat o d’altre. I crec que no és una qüestió d'indefinició. És una qüestió d'estratègia. Una estrella ascendent quins moviments cal seguir amb atenció és el conseller Santiago Vila que afirma coses tant clares i transparents com que el model del nou catalanisme no poden ser ni Macià ni Companys, si no Puig i Cadafalc[1]. El mateix conseller Vila afirmava recentment que la qüestió de la independència és una “qüestió instrumental”[2]. Santi Vila és el conseller que ha aconseguit més acords amb el ministeri de Foment, en mig de la “ruda batalla” del dret a decidir. Crec que Mas, malgrat el messianisme de la majoria de les escenificacions del seu framing no s’allunya gaire del tarannà d’en Vila i potser n’és l’inspirador i el conductor. Puc estar equivocat, donat que no em moc dins en els passadissos, ni en els despatxos del palau, ni ningú del poder em em xiuxiueja "secrets" a cau d'orella. Però tot apunta a una nova escenificació del binomi “poli bo, poli dolent”.
El món de CiU s’ha tornat tant líquid que els seus diversos components oscil·len de manera permanent, segons el dia i l’ocasió entre un significat o d’altre. I crec que no és una qüestió d'indefinició. És una qüestió d'estratègia. Una estrella ascendent quins moviments cal seguir amb atenció és el conseller Santiago Vila que afirma coses tant clares i transparents com que el model del nou catalanisme no poden ser ni Macià ni Companys, si no Puig i Cadafalc[1]. El mateix conseller Vila afirmava recentment que la qüestió de la independència és una “qüestió instrumental”[2]. Santi Vila és el conseller que ha aconseguit més acords amb el ministeri de Foment, en mig de la “ruda batalla” del dret a decidir. Crec que Mas, malgrat el messianisme de la majoria de les escenificacions del seu framing no s’allunya gaire del tarannà d’en Vila i potser n’és l’inspirador i el conductor. Puc estar equivocat, donat que no em moc dins en els passadissos, ni en els despatxos del palau, ni ningú del poder em em xiuxiueja "secrets" a cau d'orella. Però tot apunta a una nova escenificació del binomi “poli bo, poli dolent”.
En el
cas de Mas el significat del seu invent del dret
a decidir, varia segons el dia i el moment. Quan parla al poble sembla dir
independència ( això sí, dins de l’EU i de l’euro i sense mencionar per a res
el TTiP). Quan mira a la oligarquia catalana i a aquell conglomerat que els
catalanistes anomenen “Madrit” vol dir una escenificació, un relat, un framing per a millorar la correlació de forces en la negociació dels
23 punts escrits que va lliurar a Rajoy en la seva reunió de 30 de juliol de
2014[3],
i de la resta de punts que no hi consten en el mencionar document.
En el
cas d’EUiA i de ICV dret a decidir, no significa gaire més que la incapacitat
de les dues forces polítiques per a oferir un model d’Estat concret, el que
sigui. Significa també la por de cadascuna de les dues organitzacions a
trencar-se en dos o més trossos, el que donaria com a resultat quatre o més
organitzacions, que seguirien fins l’esgotament generacional un enfrontament que
prové dels temps de la crisi i ruptura del PSUC. El PSUC i l’altre meitat de taronja,
el PCE, havien defensat el dret d’autodeterminació de Catalunya fins que el
Pacte per la Llibertat i la Constitució de 1978, s’emportaren aquesta
formulació pel davant. Un dels motius de la fundació del PCC fou la recuperació
d’aquell dret com a reivindicació política, abandonada pel PSUC.
Tot
apunta a que la liquidació electoral de les dues despulles del PSUC podria
acabar essent una realitat en el cas que PODEMOS es consolidés com a tercera
força política en les properes eleccions autonòmiques[4].
Si es produís tal avinentesa, la coalició de debilitats que es ICV-EUiA perdria
definitivament la seva minvant capacitat de lobby per a aconseguir llocs de
representació política i tècnica per una mini- classe política, el que la
precipitaria a la disgregació final. La suspensió de la consulta interna dins
EUiA és una mostra d’aquesta por a la definició clara i coherent que sembla ser la
marca de la casa de l’actual direcció d’EUiA.
En
ambdues organitzacions, els partidaris extrems de l’independentisme d’una banda
i els de l’espanyolisme disfressat de federalisme d’una altra, malden inútilment
entre ells i amb les respectives direccions per a aconseguir una definició
nítida. Un es pregunta de què serveix un partit o una coalició que no pot oferir
a la ciutadania una proposta concreta, clara, nítida en els moments en que la
ciutadania catalana ( tota: la del Si/Si,
la del Si/No, la del No i la del No sap/no contesta) es demana pel seu futur. Un partit, coalició o
formació política que no pot donar un missatge clar ( el que sigui) i que no ho
pot fer per tal de salvar-se ell mateix de la divisió, no serveix a cap interès
general, no serveix més que a la seva pròpia salvació. La manca de claredat, la
manca de coherència, la indefinició és el pitjor enemic de qualsevol força
política en moments de canvi.
El dret d’autodeterminació
durant el segle XX i a l’inici del segle XXI.
Front
a aquesta locució polisèmica ( dret a decidir) als comunistes ens hauria de
servir el dret d'autodeterminació de leniniana memòria. Ens serveix
també recuperar la idea de sobirania nacional-popular procedent del jacobinisme
i, més general de la revolució francesa, recollida i elaborada per Antonio
Gramsci. De fet la formulació leniniana de l’autodeterminació no deixa de ser
un eco de la revolució francesa. Fou la revolució francesa qui va inventar el
dret dels pobles a decidir per ells mateixos. Fou la revolució francesa qui va
prendre la sobirania de les mans d’un poder despòtic ( el monarca) i la va col·locar
en mans del poble. Després de Thermidor, les classes dominants sempre han
maldat per a impedir que la sobirania recaigui en el poble, per a impedir la
democràcia.
Durant
el segle XX, dret d’autodeterminació ha presidit la lluita contra l’imperialisme
i el colonialisme aconseguint victòries clamoroses que, en alguns casos
semblaren obrir el camí del socialisme en nombrosos països. Encara que la
conclusió final d’aquests processos no hagi estat, en la major part dels casos altra
cosa que la modernització capitalista i neocolonial en mans d’oligarquies compradores,
ningú no podrà negar que la idea de l’autodeterminació va tenir un rol
central en l’ofensiva general contra el capitalisme, el colonialisme i
l’imperialisme que es desenvolupà a nivell mundial entre 1917 i 1975 (circa).
Avui,
les revolucions nacionals populars que es desenvolupen a diversos països
d’Amèrica Llatina segueixen essent una aplicació més de la idea
d’autodeterminació, es a dir de la idea del dret dels pobles a disposar d’ells
mateixos. Aquesta idea, encarnada en poderosos moviments populars ( Veneçuela,
Equador, Bolivia) ha permès iniciar processos constituents, modificar
constitucions i obrir nous camins al socialisme. Nous camins en que els pobles
s’uneixen entre ells de manera lliure i comparteixen estat que ja no són els
estats de la minoria blanca o criolla si no marcs polítics de caire
plurinacional, pluri- lingüístic, marcs polítics de caire mestís. Nous camins
presidits per la idea de la desconnexió respecte del capitalisme i per la
obertura de processos de cooperació justa e igualitària entre els pobles.
El dret d’autodeterminació en
un país perifèric de la Unió europea.
Tornem
a ara i aquí. Tornem a Catalunya en aquestes vespres del gran esdeveniment culminant
del framing creat per Artur Mas i per l’equip de salvació de CiU: el 9 N. No
ignoro que en la batalla del 9 N la posició que defenso més avall no és que
serà marginal, és que, simplement, no compareixerà a la batalla. Escric
aquestes ratlles per a aclarir el meu
pensament, per a socialitzar-ho entre uns quants camarades i amics i pensant
que en l’escenari de després del 9 N, potser aquesta reflexió tingui alguna
utilitat. Ja la sabeu aquella faula de la guineu i el raïm, no? Doncs ja esteu
dispensats de continuar llegint.
El
nou 9 N serà una batalla múltiple i complexa en que es decidiran coses ben
diverses. En l’escuma de l’onada de fons
hi tindrem la batalla entre els partidaris de limitat dret a decidir i
aquells que neguen el dret de qualsevol poble d’Espanya el dret
d’autodeterminació. Per a aquests darrers, es tracta de negar no ja el dret
d’autodeterminació, si no, ni tant sols, el seu succedani el dret a decidir i,
ni tant sols del succedani del succedani: la mini-consulta.
Com és diu en castellà, “no es por el huevo, es por el fuero”. Que una part de España decideixi de forma unilateral quina relació vol tenir amb España, nega el principi bàsic del seu “credo”: la indestructible unitat nacional espanyola com a quelcom consagrat per la Historia, per Deu, per la constitució del 78 i pel seu garant, l’exèrcit espanyol. Tant hi fa que els seus defensors siguin d’extrema dreta, de dreta o de Izquierda Hispánica[5]. Hi ha una Unió Sagrada entorn a aquest principi intangible.
Com és diu en castellà, “no es por el huevo, es por el fuero”. Que una part de España decideixi de forma unilateral quina relació vol tenir amb España, nega el principi bàsic del seu “credo”: la indestructible unitat nacional espanyola com a quelcom consagrat per la Historia, per Deu, per la constitució del 78 i pel seu garant, l’exèrcit espanyol. Tant hi fa que els seus defensors siguin d’extrema dreta, de dreta o de Izquierda Hispánica[5]. Hi ha una Unió Sagrada entorn a aquest principi intangible.
L’Estat
espanyol (entès de manera estricta com els poders reals) i el seu nou cap Felip
de Borbó, intenten una tímida maniobra de regeneració que de moment, no avança
gaire, o gens. En el marc d’aquesta regeneració hi hauria de d’haver una
reforma suau i lleugera de la Constitució que redefinís una forma “federal” de
l’estat i un nou pacte entre les diverses fraccions de la burgesia espanyola.
Un pacte que reconegués la nova situació després de la des-industrialització
del país, en el marc de la mundialització, després de setze anys del Tracta de
Maastricht. Per a fer aquest acord totes les parts implicades haurien de ser
“generoses”, mirar pels interessos comuns entre elles, cedir en temes més o
menys parcials o poc importants. Per exemple, per part del govern de l PP mirar
cap a una altra banda davant del succedani del succedani el proper 9 N.
Però
hi ha un inconvenient de caire coïuntural i corporatiu. La màfia col·locada en
el govern no està per la labor. La màfia que està en el govern defensa
interessos corporatius estrets de petit grup depredador. Aquesta màfia agitarà
banderes bicolors ( les de la “no democràcia” espanyola), estarà disposada a
ensorrar les naus, utilitzarà tots els recursos d’una guerra de baixa
intensitat[6].
Hi ha un inconvenient més estructural. No sabem ( siguem més modestos: no sé) fins a quin punt la situació neo-colonial d’Espanya, l’expoli col·lectiu que patim des de, per lo menys l’entrada al Mercat Comú deixa marge per a la negociació. El pastís de l’excedent s’ha fet tant petit que potser no hi ha altre marge per a el nou repartiment que les mossegades. Tinc al cap la forma en que el grup de predadors de la sabana es reparteixen la presa. Potser ja no hi ha marge, potser ja no hi ha prou excedent com per a permetre refer la constitució material d’un estat espanyol renovat en base a un pacte entre cavallers ( vull dir entre oligarques).
Davant
d’aquest doble inconvenient, qualsevol consulta ( fins i tot un succedani d’un
succedani del dret d’autodeterminació) sobre els propis destins d’una de les
parts d’Espanya, enlloc de prendre-la com un repte que finalment pot reforçar
la unió, li sembla un precedent inacceptable. En el discurs espanyolista, hi ha
quelcom més que ideologia: hi ha interessos inconfessats e inconfesables que
s’emboliquen en la bandera roji-gualda. és l'altra cara de la moneda de l’ús instrumental de la
independència ( Santi Vila Dixit) por part del catalanisme conservador i
neo-liberal de l’esquerrovergència.
De manera subalterna i seguidista l’esquerra españolista ( existeix una esquerra espanyola que és espanyolista, de la mateixa manera que existeix una esquerra catalana que és catalanista) defensora de la Constitució de 1978 o d’una reforma lleugera, de maquillatge, que s’anomena federal es nega el dret d’autodeterminació als pobles que formen actualment Espanya. L’argument principal ( disfressada in extremis, encara que no sempre, sota la perruca del federalisme) és que Catalunya no és una colònia d’Espanya. És un argument que té una certa força i que jo mateix he defensat en el passat, encara que sense l’espanyolisme que actualment impregna.
Aquests
defensors de la Constitució del 78, o de la seva reforma “en sentit federal”,
argumenten la necessària unitat del poble treballador. Estic d’acord amb la necessitat de la unitat del poble treballador. Només hi faig dues apreciacions.
La
primera és que algun dels signants podria haver recordat aquesta necessària
unitat del poble treballador quan l’any 78 defensava per Catalunya que els
Pactes de la Moncloa eren “una autopista cap a el socialisme”. Jo hi era quan
deia aquestes coses i encara no li he escoltat una autocrítica seriosa. Vull
dir d’aquelles autocrítiques que tenen conseqüències polítiques. No allò de “no
volverá a suceder”.
La
segona és que la unitat del poble treballador, la unitat dels pobles d’Espanya
no és unitat ni ho serà, sense el reconeixement fins les darreres conseqüències
del caràcter plurinacional, pluri-lingüístic i pluricultural del poble que
habita dins de les fronteres actuals de l’Estat espanyol. La única salvació que
té aquesta unitat del poble treballador, la única possibilitat de salvar la
nació espanyola que defensen consisteix, precisament en allò que neguen:
permetre la lliure unió dels pobles. És a dir el dret d’autodeterminació.
Adduir
que com que Catalunya no és colònia d’Espanya no te aquest dret és tant
retrògrad com intentar definir que és una nació amb els criteris fixats el 1913
en el famós llibret d’Stalin. Si la voluntat del poble català és pronunciar-se
lliurement respecte a si vol romandre dins d’Espanya o se’n vol anar, cap
demòcrata li pot negar aquest dret en nom de la sagrada unitat de la pàtria
espanyola, o de definicions llibresques. Dit en positiu: la única possibilitat
de que es refaci el pacte d’unió lliure dels pobles d’Espanya és l’exercici
d’aquest dret.
Item
més. És el conjunt dels pobles d’Espanya els qui són colònies de la Unió
Europea, de la seva moneda, de la potencia hegemònica dins de la Unió europea,
del seu aparell militar l’OTAN. Un exercici mínim de democràcia i de
patriotisme seria que els pobles d’Espanya, un per un o tots al mateix temps,
exercissin el dret d’autodeterminació respecte de l’imperialisme que els
colonitza i respecte a l’estat sipai que
serveix d’instrument d’aquest neo-colonialisme.
Unir
el pobles, separar-se de les classes dominants.
Una
esquerra espanyolista que no plantegi aquesta situació amb tota la seva cruesa, no em
mereix cap respecte intel·lectual, moral o, simplement polític. De la mateixa
manera que no me’l mereix cap esquerra catalanista que vegi en la resta dels
pobles d’Espanya un enemic i que no es plantegi l’autodeterminació respecte
dels veritables colonitzadors de Catalunya i de la resta d’Espanya: Alemanya, la UE, l'euro i el TTIP que s'està negociant actualment.
Autodeterminació
vol dir sortir, desconnectar de l'UE. Una Unió Europea que negocia en secret el
major atemptat a la democràcia, el major atemptat a l'economia, el major
atemptat al medi ambient, el major atemptat a allò que queda de la nostra
societat: el TTiP. Pot ser el darrer atemptat que, si no l’aturem, ens deixarà
sotmesos absolutament. Estiguem dins l’estat l’actual sipai ( Espanya) o
dins d’un nou estat sipai ( estat català dins l’UE).
En
aquesta lluita per la sobirania nacional-popular, per la sobirania econòmica,
per la sobirania ecològica, per a la sobirania dels nostres drets socials tenim
com aliats a la resta de pobles de l'estat espanyol. Hi tenim als portuguesos,
italians, grecs i d'altres pobles de la perifèria europea. En aquesta lluita els
pobles que conviuen dins l’estat espanyol son els nostres aliats. Ho són per
que tenim com enemics els capitalistes espanyols ( inclosos els catalans), així
com el capital imperialista europeu i nord-americà. Ho són per que junts, el
poble català i la resta de pobles d’Espanya patim el mateix règim, corrupte,
incapaç de satisfer les nostres necessitats bàsiques: pa, treball i sostre. Ho
són per que tots els pobles que malvivim dins seu, patim el mateix estat que
nega el caràcter plurinacional, pluricultural, pluri-lingüístic de les nacions
i pobles que el formen.
Per això és difícil d’entendre que l’esquerra catalana ( gairebé tota, menys petites i valuoses expressions) hagi prestat l’atenció que mereixia el 22 de març a l’anada a Madrid de les Marxes de la Dignitat. Aquesta inhibició real, fou una expressió de nacionalisme estret i reductiu que, cas de continaur, pagarem cara. Nosaltres els catalans i la resta dels pobles d’Espanya.
Per això és difícil d’entendre que l’esquerra catalana ( gairebé tota, menys petites i valuoses expressions) hagi prestat l’atenció que mereixia el 22 de març a l’anada a Madrid de les Marxes de la Dignitat. Aquesta inhibició real, fou una expressió de nacionalisme estret i reductiu que, cas de continaur, pagarem cara. Nosaltres els catalans i la resta dels pobles d’Espanya.
L'esquerra
espanyola i l'esquerra dels pobles d’Espanya és o ha de ser la nostra amiga i la nostra
aliada. Vull dir l'esquerra insubmisa, es clar. L’esquerra mesella i/o corrupta
no és esquerra i no la denomino mai “esquerra”. Vull dir gent com el SAT i la
CUT; vull dir gent com la del Frente Cívico Somos Mayoría, vull dir gent la com els gallecs d’Anova,
vull dir gent com els castellans de Izquierda Castellana, vull dir gent com la de Bildu, vull dir les parts
sanes d’IU, que també existeixen, vull dir gent com la de Podemos.
En aquesta
lluita, la dreta catalana és tant enemiga nostra com la dreta espanyola. Ser
seguidista d'aquesta dreta i de les seves maniobres és no defensar el dret d'autodeteminació,
és defensar un neologisme mentider ( dret a decidir) inventat per a ocultar els
problemes centrals i reals. És córrer darrera del succedani del succedani fins
a unes tramposes eleccions “plebiscitàries”. És no ser capaços de marcar el
propi framing i el propi timing. O diré en paraules més clàssiques (que jo entenc
millor que aquest anglicismes) és una nova forma de ser subalterns en el debat nacional-popular, és una
nova forma de transformisme.
Un Zero a l’Esquerra.
Sota el Matagalls 2 de novembre de 2014.
[2] Veure el vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=bDCAN80t56I
. Llegiu un resum periodístic a: http://www.europapress.es/catalunya/noticia-vila-mas-racionales-nos-sorprende-tanta-ilusion-idea-instrumental-20141022182105.html
[3] El document lliurat per mas a en Rajoy es
pot consultar a: http://file02.lavanguardia.com/2014/07/31/54413373935-url.pdf
[4] Veure l’enquesta de l’enquesta del Centre
d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya, feta entre el 29 de setembre
i el 23 d’octubre de 2014: file:///Users/joantafallamonferrer/Downloads/Dossier_de_premsa_-758%20(1).pdf
[5] Si algú de Izquierda
Hispánica arriba a llegir aquests ratlles, rebré uns quants insults com a
argument.
[6] No d’altre manera es pt jutjar la persecució
de la banda criminal dels Pujol o els intents d’incriminar Mas o Trias en
delictes d’evasió de capitals. No cal llegir Maquiavel per a qualificar tot
aquest framing perdedor del PP. Només cal haver vist les tres parts de El
Padrino o, baixant encara més el nivel, haver seguit la sèrie
de Los Soprano, per a desxifrar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada