Joan Tafalla
L’avançament
de les eleccions a Grècia és un esdeveniment d’una importància ben superior a la
de qualsevol crisi política produïda pels avatars de la política parlamentària
en temps de calma. I ho és per que posa de manifest la crisi la dictadura de
l’euro i de l’Europa alemanya sobre
el pobles perifèrics. Tal com vagi avançant el procés s’aniran posant en relleu
i aspectes geo-polítics i activant contradiccions que tindran conseqüències dramàtiques
per a la nostra vida quotidiana.
Assenyalem-ne
alguns:
a.- La
governança (neologisme odiosament
antidemocràtic) europea és un mecanisme útil solament per a imposar els
designis del centre ( el nucli dels grans grups industrials i financers
d’ambdues ribes del Rin més les elits compradores dels països perifèrics) sobre
el conjunt dels pobles de la UE; mai a la inversa.
b.- Dins
de l’UE hi han relacions econòmiques, socials i polítiques de dependència, de
caràcter neo-colonial. En tot sistema de caire colonial es produeix un fenomen
comú: la burgesia metropolitana dominant necessita una aliança amb les
burgesies compradores de les colònies. Res no hi fa que aquestes burgesies emmascarin
la seva submissió sota posicions aferrissadament nacionalistes. Elles no poden
ser altra cosa que col·laboracionistes. En ocasions, el “partit del
l’estranger” és aquell que adopta una màscara més nacionalista, com ens
explicava Gramsci (Quadern 13,
§ <2>).
Aquests tipus de règims perifèrics han estat comparats amb el règim de Vichy (Veure
lectures recomanades, LR, nº 3).
c.- Aquest
mecanisme neo-colonial és el fruit necessari d’una fèrria divisió internacional
del treball orgànica, necessària, imprescindible per a que el gran capital
euro-alemany pugui participar en la cada cop més implacable competència entre
els diversos pols imperialistes en presència (LR, nº 6). La gran oligarquia
europea no podria actuar de manera gaire diferent d’allò que ens fa. O, sigui
dit d’altra manera, que la UE no es reformable des de dins.
d.-
L’instrument principal de tot aquest ordre imperial dins l’UE ha estat el segrest de la sobirania del vells estats
nació configurats en el segle XIX o després de les dues guerres mundials del
segle XX, quan no la seva destrucció (Vichy per a tothom, LR nº 3). Les
màquines executores d’aquest segrest són el Banc Central europeu, la Comissió
europea, la imposició de l’euro, l’obligació del pagament del deute i seves
polítiques d’equilibri fiscal i de retallades imposades a governs, estats i
pobles.
e.- Els
pobles dels estats perifèrics tenen raons sobrades per a aixecar-se front la tirania
d’aquesta Europa alemanya. En aquest
aixecament juga un rol clau el tema de la lluita per la sobirania
nacional-popular. Alliberar-se de l’imperi posa a l’ordre del dia la
construcció de noves formes de sobiranisme popular. Formes que apostin
coratjosament per a la reconquesta de la sobirania segrestada i que, de manera
complementària i necessària es proposin formes de cooperació, confederació, i
unió lliure d’esforços entre els pobles perifèrics. Cal, a l’ensems aixecar un nou
internacionalisme, que es proposi la cooperació econòmica, social i cultural
entre els pobles, un intercanvi comercial just i la construcció d’instruments
econòmics i socials comuns, com poden ser una política monetària comuna i una
divisió internacional del treball acordada democràticament que permeti obrir
sinergies i reforçar un nou bloc dels pobles perifèrics. On hi han majors
possibilitats de construir això, són els països del sud d’Europa.
Crec fermament que les properes eleccions a Grècia,
en el cas de triomf de Syriza, obriran tot aquest ventall de problemes orgànics
en la construcció de l’espai europeu. No és que jo tingui una gran fe en Syriza
i les seves virtuts com a esquerra transformadora. Però els seus límits són
estrets. En els darrers temps, Tsipras intenta convèncer el nucli oligàrquic de
l’Europa alemanya respecte a les
seves intencions d’arreglar els assumptes per les bones ( veure la seva
intervenció en el Foro Ambrosetti celebrada el
5 de setembre de 2014 en el llac
de Como: http://www.espai-marx.net/ca?id=9226). Segur que aquesta no és la única ocasió en
que ha tractat de tranquil·litzar el nucli dur del poder euro-alemany. Però no
sembla que aquest nucli estigui disposat a donar-li gaire marge de maniobra. Les
amenaces que a dia d’avui està rebent son dures. Per exemple les declaracions
del ministre alemany de finances, Wolfgang Schäuble (29-12-2014) per a no mencionar les
declaracions anteriors del director del Bundesbank Jens Weidmann
o les “indiscrecions”
de cercles del govern al semanari Der Spiegel ( 04-01-2015).
Afegim
a tot plegat l’actual estat de guerra econòmica calenta contra Rússia, amb
escalades cada cop més fortes pot arribar a tenir conseqüències molt
perilloses. Com a contrapartida geo-política la creació de la Unió
euro-asiàtica el passat 1 de gener i l’enfortiment de les relacions comercials
russo-xineses-iranianes, mostren que la guerra que es desenvolupa en l’escaquer
auto-asiàtic, conté unes potencialitats molt perilloses.
Caldrà
estar atents als esdeveniments per a observar com van apareixent aquestes
contradiccions i per a intervenir amb decisió front els mateixos. L’any 2015
serà força “interessant” per a tots els pobles del Sud d’Europa. La lluita de
classes farà un pas endavant. Caldrà tenir coratge i fer-lo servir.
Alternatives a la dictadura
de l’euro.
Front a aquesta situació apareix l’elaboració econòmica d’un
economista espanyol, Pedro Montes, que ja va denunciar les debilitats i els
perills de l’euro en 2001 ( veure LR, nº 2), o sigui des de l’inici. Montes i
altres quadres de l’esquerra espanyola, minoritaris fins el moment, però dotats
d’una visió global realista i coherent proposaren la sortida d’Espanya de
l’euro, com una forma de recuperar la sobirania popular en un manfiest http://salirdeleuro.wordpress.com/ . Jo mateix
vaig signar aquest manifest i crec que la proposta segueix essent essencialment
correcta.
Considero, però que cal fugir del simplisme de pensar que la
sortida de l’euro, per si mateixa en donaria la clau de la situació. El tema és
més complex, com el propi manifest assenyala. La creació d’una moneda pròpia hauria
de venir acompanyada de la suspensió immediata del pagament del deute, de la
recuperació i reforçament del rol del banc d’ España, de la nacionalització, de
la banca rescatada amb fons públics, i d’ una política industrial coherent amb
la situación de España en el contexto internacional y con las necessitats del
medi ambient. El propi manifest diu coses similars.
Es tracta d’un conjunt de mesures que necessiten una
gigantina, potent i permanent movilització social. Requereix també d’un govern
d’esquerres, consequent i coratjós, decidit a afrontar les profundes transformacions
sociales que el país necessita per a sortir de l’abisme social en que ens ha
colocat un règim submís als diktats del sistema euro. Un govern decidit a enfrontar-se
amb els grans poders fàctics que, si el govern toca els seus interessos,
intentaran enderrocar-lo: poders interns i poders imperialistes europeus
(bàsicament, l’alemany) i dels USA. Aquests poders no són en absolut
“líquidos”. Que li diguin a Grècia o a Berlusconi.
Hi ha autors que discuteixen la viabilitat d’una sortida
nacional de tota aquesta història. Luciano Vasapollo,
Rita Martufi y Joaquin Arriola, en el seu llibre El despertar de los cerdos fan una proposta consistent en la sortida
simultània dels països PIGS (Portugal, Itàlia, Gràcia, Espanya, a partir de
aquí, PIGE) de la Unió Europea i de l’euro. Els països PIGE haurien de crear una
moneda comú, i crear una àrea de cooperació econòmica entre ells. A part, és
clar, de nacionalitzar la banca, reestructurar el seu deute i fer una quitança.
El model s’ inspira en la experiència dels països ibero-americans que, col·laboren
entre ells en el sí de l’ALBA.
La simultaneïtat del procés de sortida, es
considera essencial per a evitar una descapitalització del conjunt de los
països que podria significar la paràlisi de la entera economia de la zona. La
generació d’aquesta esta nova àrea econòmica, independent del domini imperial
alemany, podria assegurar una divisió internacional del treball justa,
economies d’ escala i possibilitats de cooperació inexplorades fins el moment. Es
tracta d’ una alternativa correcta que donaria perspectives reals de desenvolupament
social i econòmic als nostres pobles.
Aquesta proposta fou presentada el 30
novembre de 2013 en un fòrum de debat celebrat a Roma. Entre els nombrosos
intervinents, vaig poder discutir aquesta proposta des de el punt de vista de
les seves condicions de possibilitat política (LR, nº4). EL passat més de maig,
en Ramón Franquesa i jo mateix vàrem debatre aquesta mateixa proposta (LR, nº
5).
Impossible resumir aquí aquest debat. Només
vull afirmar que es tracta d’un debat eminentment pràctic i que la situació de
Grècia l’està posant sobre la taula. Els anàlisis temorencs, la manca de
concreció de l’europeisme light de l’esquerra catalana des de la transició fins
aquí quedaran obsolets davant les contradiccions gravíssimes que viurem en els
temps immediats. Tinc l’esperança que aquestes línies serveixin per a provocar,
entre els lectors tarragonins de l’ Espineta
amb caragolins un debat i per a constatar la necessitat una formació dels
militants de les esquerres farà bona falta en els propers mesos.
Lectures
recomanades en el text.
1.- VASAPOLLO, Luciano, MARTUFI, Rita i ARRIOLA, Joaquín,
El despertar de los cerdos (PIIGS),
Madrid, Editorial Maia, 2014.
2.- MONTES, Pedro, La
historia inacabada del euro, Madrid, Editorial Trotta, 2001.
3.- MONEREO, Manolo/ LLOPIS, Enric, Por europa y contra el sistema del euro, Prólogo de Héctor Illueca,
Barcelona, El Viejo Topo, 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada