QUÈ S’HA FET D’AQUELLES FLORS?

Zero a l'esquerra, 

dissabte 23 de septembre de 2017.

Veig que els meus camarades Simon, Rosa i Ferran debatien ahir en un post meu publicat al meu compte de Facebook, publicat fa dos dies, sobre quina hauria de ser la posició d’un comunista davant l’ 1 d’octubre. O més àmpliament, sobre la posició que hauríem d’adoptar davant el conjunt del moviment popular independentista i encara més davant el conjunt de la societat catalana, davant la situació política catalana i davant la crisi del règim del 78.

La primera observació que vull fer és que he escrit “...la posició D’UN comunista”, es a dir, estem debatent com a molècules disperses d’un gran organisme que havia estat entre 1965 i 1982 un partit orgànic de les classes populars catalanes, en primer lloc de la classe obrera. Sóm individus, partícules, molècules. No cèl·lules d’un organisme viu, creatiu i operant.

És notable que cadascú de nosaltres tres, comunistes procedents del vell tronc PSUC i del PCC, més o menys de la mateixa  generació podem discutir sense posar-nos gaire nerviosos i intercanviant arguments, i no improperis. És quelcom important. No sempre passa així.

Fa uns anys debatíem en el marc d’unes organitzacions potents, inserides a la societat i en les classes populars, assumíem els acords dels òrgans dirigents, amb disciplina conscient. Avui això ja no es així. Aquelles organitzacions s’han dividit i posteriorment s’han esmicolat. El PSUC ja no és el partit orgànic de les classes subalternes catalanes. És el producte de la derrota de la transició. Una lliçó que prové de la història ( 1794, 1848-51, 1871, 1921, 1939, e via dicendo... és que les derrotes solen produir divisió, fraccionalisme, individualisme, esmicolament).

En els darrers temps, he comptat, pel cap baix, cinc posicions tàctiques ( és a dir, en el fons estratègiques) diferents entre les diverses restes organitzatives o individuals que es reclamen d’aquell gran partit orgànic nacional i de classe. Alguns confonen la seva pertinença a un grup que usa les sigles SU ( PSUC viu o XSUC), on la paraula “comunista” ( Comunistes. Cat) amb la possibilitat de reconstruir en l’actualitat, o en un futur aquell gran partit. No tots, afortunadament.

Una nova generació de comunistes creix ( moderadament) fora d’aquelles velles rengles. El fil conductor que, en duríssimes i heroiques condicions, es va mantenir entre 1936 i 1982 s’ha trencat definitivament. Molts d’aquests nous comunistes busquen les seves arrels en tradicions alienes a la nostra. Comorera és per a ells un nom buit de contingut, una deixalla històrica el que de manera ingènuament optimista anomenen “abocador de la història”. Ardiaca, Roman, López Raimundo són en el millor dels casos, simples noms que no tenen per a ells cap significat. Busquen els seus mestres de vida en altres àmbits.

Abans de contestar a les opinions dels companys, voldria proposar ( mode irònic, amb tocs d’amargor continguda) quatre tesis:

a.- Els vells i bons temps no tornaran.

b.- La nostàlgia ja no és el que era, com deia la camarada Signoret.

c.- Estem debatent en un context en que ha canviat radicalment el paisatge social i el que és més important, el paisanatge.

d.- Parafrasejant el camarada Galeano, les nostres velles respostes no serveixen per a respondre a les noves preguntes.

Ja sé que proposo un beuratge difícil d’empassar. Però reconèixer aquestes realitats és condició necessària, encara que no suficient, per a no equivocar-se massa catastròficament en la situació actual.

En un altre post que estic escrivint ara donaré compte de l’anàlisi que faig de la situació actual i del meu pronòstic del que que està per venir. En els propers dies i a mig termini.

ZERO a L’ESQUERRA

PD. No tinc clar si aquest post serveixi per a altra cosa que no sigui alimentar al pròpia melangia, mentre la nova generació, considera estar intervenint en la fase “burgesa” d’una revolució que els anomenen “anticapitalista”. És a dir, mentre la nova generació exposa els seus cossos a la repressió de l’estat borbònic. Predir la més que probable derrota, analitzar els gèrmens de la revolució passiva en curs no pot ser una excusa per a mantenir-se al marge. Marx no adoptà pas aquesta posició en 1871, tampoc ho va fer Lenin el juliol de 1917.