Apunts per a una anàlisi de classe sobre les actituds de la burgesia radicada a Catalunya envers el procés [1]
“Si encara existeix una classe, és la burgesia, aquelles
famílies riques que aconsegueixen mantenir-se
al capdamunt de la societat on hi romanen
sovint des de diverses generacions”.
PINÇON, Michel[2]
És habitual entre les mosques cotxeres no ser conscients del rumb real del cotxe en el que viatgen. Durant tot el recorregut del procés els esdeveniments de la Plaça han corregut un vel espès que impedeix conèixer i comprendre els esdeveniments de Palau.[3] L’enlluernament produït per la retòrica política sol impedir-nos tenir una visió de conjunt del conflicte, copsar-ne la dinàmica, el ritme i la direcció de marxa, esbrinar els objectius reals del contendents o captar en temps real les successives modificacions de les correlacions de forces.
D’una banda, ens enlluernen les brutals actuacions d’un estat profund i integral que considera la sagrada unitat i indivisibilitat de la pàtria com quelcom etern, natural, sagrat, imprescriptible i intangible. En aquest cas parlem de la pàtria espanyola; però qualsevol estat, inclòs un hipotètic estat català independent, engendra i alimenta una concepció del món similar. Els processaments dels presos polítics, dels alcaldes i dels representants de les entitats sobiranistes ritmaran aquest d’any 2019 és, més enllà de la entitat dels “delictes” presumptament comesos, un mecanisme de defensa de l’estat. En connivència a aquesta acció estatal, les provocatives accions de l’extrema dreta contra la llibertat d’expressió del moviment independentista i la subhasta entre el PP, Ciudadanos o Vox per la primacia en la defensa de la sagrada unitat d’Espanya, formen part d’allò que Gramsci anomenava “estat integral”.
També ens enlluernen les accions del sector d’aquell sector de la classe política catalana que, ha perdut el rol de partit orgànic, representatiu i mediador entre les classes dominants i dirigents i la petita i mitjana burgesia catalanes, així com de mediador entre la fracció catalana de la burgesia espanyola i la resta de fraccions burgeses territorials del Regne d’Espanya. Un rol central exercit durant dècades en el si del règim del règim del 78 que se’ls hi esmuny entre els dits de les mans. La lluita per la recomposició de la representació política de la burgesia radicada a Catalunya és un element central d’allò que s’ha anomenat procés. Un element sine qua non. Les contradiccions internes entre els diversos sectors de la classe política de la burgesia han portat al sector post-convergent a transitar pels viaranys de la radicalitat retòrica i del cesarisme encarnats per Puigdemont i el seu vicari a la terra, Torra. Sostinc que la deriva actual del magma post-convergent en aquests darrers no és ni orgànica ni representativa de l’alta burgesia radicada a Catalunya. Cosa que no nega el seu caràcter clarament burgés i neo-liberal.
A l’altra banda de l’escaquer en aquesta lluita per a representar la burgesia, trobem el radicalisme cec i el cesarisme d’Arrimadas i de Manuel Valls,[4] estimulats i fins i tot finançats per un sector molt espanyol de la alta burgesia radicada a Catalunya; pel sector més lligat altres fraccions espanyoles del gran capital.
Entre uns i altres, la campanya electoral segueix imparable per aconseguir la representació de la burgesia radicada a Catalunya, segueix imparable. La producció de retòrica política creix i creixerà i contribuirà a l’enlluernament.
Després del seu triomf aclaparador en el congrés del PDCAT, i de la creació de la Crida per la República, Puigdemont i el seu vicari a la terra fan aquesta campanya electoral d’una manera des-acomplexada: o jo, o el diluvi! Xantatge, pressió, atacs irrespectuosos contra el dissident, OPA’s contra ERC, abducció de part de l’electorat de la CUP (com en part ja ha succeït el 21 de desembre), crides la unitat entorn al líder carismàtic... Tot sota el signe de les presses, del ara o mai, de la il·lusió il·lusòria d’aconseguir un objectiu que ells han transformat en fictici: implementar una avui encara inexistent república catalana. Una república que, en el moment decisiu, tant els uns com els altres varen deixar en una declaració retòrica, en un acte teatral buit de contingut, d’acció i de voluntat.
El 27 d’octubre Puigdemont tenia un pacte amb el PP de Rajoy, mediat pel PNV i pel PSOE. El pacte traïa la retòrica pública usada pels post-convergents després de la substitució d’Artur Mas i, sobretot traïa al moviment popular que havia fet possible aquella substitució i el propi 1 d’Octubre. El pacte no oferia res de nou sota el sol: és el mateix modus operandi de les classes dirigents catalanes des de fa gairebé quatre-cents anys. Però l’aplicació del pacte era complicada. Un cop has estimulat les multituds i aquestes prenen els carrers, els pactes no son fàcils, necessiten un temps llarg de digestió. Així que exposat a la crítica acerba d’altres sectors polítics en competència, Macià le petit, optà per un coitus interruptus: proclamació retòrica la república catalana, cap mesura pràctica real per a implementarla i refugi a l’estranger, deixant a la resta en l’estacada. Com va dir la naïf i nouvinguda al gran joc, Clara Ponsati: anar de farol.[5] Un problema afegit és que amb l’estat espanyol no es pot anar de farol: l’institució posseïdora del monopoli de la violència respon a qualsevol repte a la seva existència amb tota la força que li confereix la Constitució i fins i tot, amb mesures extra-constitucionals.[6] Com faria qualsevol altre estat, d’altra banda. Allò sorprenent va ser la sorpresa que la més que previsible violència de l’estat causà entre les rengleres de l’independentisme
Sols la duresa intransigent d’aquest estat profund personificada en l’acarnissament jurídic de Llarena van transformar un grapat de processistes en màrtirs de la pàtria. Si Puigdemont i els seus acòlits pretenen sincerament que l’1 d’octubre atorgava la legitimitat per a una proclamació unilateral de la república catalana, què motivà la declaració fake i la seva sortida pel darrere de la jornada del 27 d’octubre?
Com a producte contradictori d’aquesta doble pressió (l’estat profund d’una banda, el moviment popular independentista de l’altra) la fracció post-convergent de la classe política burgesa va emprendre un rumb que no agrada gens ni mica a Foment del Treball Nacional, ni al Cercle d’Economia. Un rumb que compta amb nombroses resistències dins de les restes del PDECAT. Per a qualsevol observador atent sembla clar que ni la Crida, ni Puigdemont ni Torra no són, en l’actualitat, ni gens mica representants ni orgànics de la gran burgesia. Cosa que no els transforma ni en representants de les classes subalternes ni en aliats en qui es pugui confiar,
D’altra banda es troben aquells representants clàssics i més orgànics de la alta burgesia radicada a Catalunya que malden per recórrer el viaranys de la moderació: Iceta/Espadaler/Sanchez-Llibre/Cercle d’Econòmia. Les nombroses dificultats que se’ls hi oposen en aquest camí de recerca d’un nou compromís històric entre Catalunya i Espanya dins de la Constitució del 78, no ens haurien d’ocultar que amb tota la seva diversitat, són o han estat membres i/o representants i/o gestors de l’alta burgesia radicada a Catalunya.
Tot plegat ens hauria de portar a la següent pregunta.
Però existeix una burgesia independentista?
“La burgesia no posa mai tots els ous al mateix cistell”
Josep Serradell “Roman”.[7]
Quan succeeix un esdeveniment polític aparentment inexplicable, quan el soroll mediàtic ens impedeix entendre el per què de determinades actituds, hi han dos mètodes per a tractar de comprendre’l. El primer és esperar que el conjunt del cicle històric s’hagi acabat. Ja se sap que l’òliba de Minerva només aixeca el vol al capvespre. Això vol dir que sempre arriba tard. La feina dels historiadors no és la feina dels militants.
I passa que nosaltres som militants, volem intervenir en el transcurs de l’acció, volem influir en ella, volem canviar la societat i, fins i tot, aspirem a capgirar la correlació de forces. Per a aconseguir això necessitem acudir un altre mètode: formular en temps real hipòtesis sobre els moviments que es desenvolupen al davant nostre, fer pronòstics a llarg, mig i curt terminis que ens permetin traçar línia política, intervenir en desenvolupament concret dels esdeveniments. Amb el consegüent risc d’errar, de caure en paranys, d’equivocar el rumb.
Però ens cal rascar més enllà de les aparences, de la retòrica. Ens cal esbrinar la realitat social que s’amaga entre bambolines, els fils que mouen l’acció per molt que s’ocultin en la foscor de l’escenari i que la llum del focus il·lumini tant sols allò que interessa ensenyar. A tractar de inciar aquesta investigació es dediquen els paràgrafs que segueixen.
Existeix un mite compartit tant per un sector de l’esquerra independentista com per l’ esquerra autonomista.[8] És el mite de l’existència d’una burgesia catalana independentista. Una part de l’esquerra independentista necessita alimentar aquest mite per a justificar una política de front nacional per la independència.[9] L’esquerra autonomista/federalista necessita alimentar aquest mite per a justificar el seu rebuig a l’exercici del dret d’autodeterminació per suposades raons de classe: segons ells l’independentisme és redueix a una simple maniobra de la “burgesia catalana”.[10]
En ambdós casos ens trobem davant d’un fetitxe instrumental: les classes dominants i dirigents catalanes no han estat en el passat, ni ho son en l’actualitat, independentistes; és fàcilment previsible que mai no ho siguin. En la seva immensa majoria, és clar. Per a comprovar la certesa d’aquesta afirmació tant sols cal donar una ullada a les planes web de Foment de Treball, del Cercle d’Economia, de les Càmeres de Comerç, del Cercle Eqüestre, del Cercle del Liceu, de la Societat d’Estudis Econòmics, de la Societat Barcelonesa d’Amics del País, del recentment creat club Alexis de Tocqueville, o escoltar o llegir les declaracions en els medis de comunicació a alguns assidus a la llotja del Barça. Una lectura habitual, crítica i atenta de l’òrgan orgànic de la gran burgesia radicada a Catalunya[11] podria ajudar-nos a entendre quines són les orientacions del bloc en el poder a Catalunya en la fase actual de la quarta revolució passiva que transitem.[12] Altres fonts en aquesta recerca serien El Periódico, o escoltar les cadenes de ràdio i TV depenent d’Atresmedia, propietat d’una important família burgesa radicada a Catalunya. O llegir la “Opinió del Cercle d’Economia” presentada en la seva XXXIV Reunió (Sitges, 30 de maig de 2018): “Propostes per modificar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial d’Estat”.[13]
La pregunta que es fan alguns és: si l’alta burgesia radicada a Catalunya no és en la seva majoria partidària de la independència i ni tant sols es partidària de l’exercici del dret d’auto-determinació, si aquesta burgesia es proposa tant sols pactar una reforma gatopardiana del règim del 78... Llavors, què justifica la gesticulació radical dels guanyadors del congrés del PDCAT? Quin caràcter de classe té el moviment que ha creat una part de la classe política post-convergent anomenant Crida per la República? A qui aspira a representar la nova generació de classe política burgesa post-convergent que veiem brollar davant dels nostres ulls? Es creurà la majoria del moviment popular independentista, un moviment profundament democràtic i popular, la falòrnia de que els post-convergents ja no aspiren a representar les velles classes dominants i dirigents? S’empassarà la bola de que aquesta corrua de neo-liberals s’han passat el bàndol de les masses populars?[14]
No sé si l’amic lector creu en miracles. Unes quantes dècades de militància comunista m’han convertit en un descregut. Crec que l’objectiu tàctic de Puigdemont és en una primera fase derrotar els sectors d’esquerres i democràtics del moviment popular independentista, per a subordinar-los al seu projecte, que no és precisament, la independència sinó una sortida negociada. La seva evolució forçada per les circumstàncies els desvia del seu rol tradicional. L’alta burgesia els hi nega la salutació, però no han deixat de ser un partit (en transformació permanent) que aspira a reprendre el seu rol representatiu/orgànic/mediador del bloc burgés a Catalunya i d’aquest amb la resta del bloc en el poder a Espanya. No perden aquesta esperança, saben que les classes dominants i dirigents d’aquest nostre petit país consideren l’exercici de no posar tots els ous en un mateix cistell com una de les belles arts. I ho practiquen des de fa segles.
No caldria dir-ho però ho dic per si de cas algú segueix despistat. Bloc en el poder no és idèntic al partit governant i ni tant sols al govern d’Espanya. I amb més raó no em refereixo a la coalició de partits governants, ni tant sols al govern de Catalunya. Quan dic bloc en el poder l’amable lector hauria de llegir les classes dominants i dirigents es espanyoles i les radicades a Catalunya.
Com he assenyalat més amunt, el creixement del moviment independentista a Catalunya ha portat a alguns auto-designats "marxistes" a caracteritzar aquest moviment com un moviment burgès. Aquests "anàlisis" estan ben allunyats de la realitat. Em sembla irrefutable que la burgesia catalana (entesa la classe burgesa com un bloc complex en procés constant de recomposició) fou sempre una classe espanyola, o millor dit una de las fraccions de classe que formen part d’allò que podem anomenar burgesia espanyola.[15]
No, no existeix una burgesia independentista catalana.
Aquesta conclusió em sembla ben clara. Algunes dades ho demostren:
1.- Les organitzacions econòmic-corporatives burgeses, és a dir les organitzacions patronals que van des de la gran empresa catalana tant Foment del Treball Nacional,[16]o la Cambra Oficial de Contractistes d 'Obres de Catalunya, fins a les organitzacions de la petita i mitjana empresa, als gremis i col·legis professionals formen un bloc complex de grups socials i fraccions de classes que no està exempt de contradiccions internes i de confrontacions en funció d'interessos materials contraposats. No obstant això, per múltiples raons que no puc exposar aquí, l’alta burgesia radicada a Catalunya exerceix una clara hegemonia sobre el conjunt.
La seva actitud davant el règim de 1978 i davant el regne d'Espanya sempre ha estat de participació activa i entusiasta en el mateix. I segueix sent-ho. En cap moment l’alta burgesia radicada a Catalunya s'ha mostrat ni anti-espanyola, ni, encara menys, favorable a la independència. D'una banda, Foment de Treball Nacional (FNT) ha seguit la seva tradició anterior a la guerra civil i al franquisme: per a ella la N de “nacional” que apareix en les seves sigles es refereix a la nació espanyola que el Regne d’Espanya pretén conformar. La burgesia radicada a Catalunya ha tingut i té el seu mercat “nacional” en els territoris compresos en el Regne d’Espanya. Malgrat la internacionalització de l’economia aquesta realitat encara es manté.[17]I la burgesia sol confondre la nació amb el mercat. També hi ha tingut el seu dipòsit d’importació de força de treball. Ambdues qüestions ( mercat i dipòsit de força de treball), han variat en els darrers decennis. Molt. Però no ho han fet prou com per a variar les prioritats polítiques de l’alta burgesia.
Això no exclou que aquesta fracció burgesa no tingui contradiccions econòmiques i polítiques amb d’altres fraccions territorials de la burgesia espanyola. Algunes d’aquestes contradiccions poden ser molt rellevants i a cops assoleixen un grau d’antagonisme molt important. Però l’alta burgesia radicada a Catalunya no s’ha fet independentista ni malda per a aconseguir un nou estat català dins Europa.
Un altre motiu per a aquest anti-independentisme de l’alta burgesia radicada a Catalunya és el fet de que el Regne d’Espanya segueix aportant a l’alta burgesia radicada a Catalunya un estat (administració, política econòmica i aparells repressius) que administra i defensa els seus interessos de classe. Potser els procés europeu, potser la mundialització han induït canvis que beneficien a d’altres fraccions de la burgesia espanyola i redueixen la part del pastís que pensen que correspondria a la burgesia radicada a Catalunya. Cert, i d’aquí es desprenen els diversos catàlegs de reivindicacions, els diversos quaderns de greuges que actualment es negocien, sense gaire llums ni taquígrafs.[18] Però això no significa que la gran burgesia radicada a Catalunya hagi deixat de considerar-se part de la gran burgesia espanyola.
D’altra banda, la patronal catalana ha estat i segueix sent un puntal de les organitzacions de la gran patronal espanyola. Cal esmentar només de passada el paper desenvolupat per Carles Ferrer Salat en la formació de la gran patronal espanyola la Confederación Española de Organizaciones Empresariales(CEOE) durant la formació del règim de 1978. Aquest paper fundador i central de la gran patronal catalana en el si de la patronal espanyola, ha estat i és una característica del règim sense la qual no es comprenen els seus comportaments polítics.
2.- Les institucions sociopolítiques de la burgesia, com el Cercle d’Economia, i els llocs de socialització, d'oci, on entre trobades recreatives i culturals o esportives l’elit catalana es troba, debat i forma opinió col·lectiva i consciència de classe són variats: el Cercle Eqüestre, el, el Cercle del Liceu, o el Patronat de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, entre d'altres. Pel que fa a la formació i reclutament de quadres dirigents de les empreses cal reconèixer que les Escoles de Negocis ESADE[19] i IESE[20] corporativament i en la majoria del seu professorat s'han mostrat gairebé de manera unànime en contra de la independència i, la majoria en contra de l'anomenat Procés. Cosa que no hauria de sorprendre a ningú: com està demostrat, des de la guerra de la independència de 1808-1814[21] fins als nostres dies, aquesta ha estat la seva pauta de comportament.
3.- La burgesia financera d’origen català tampoc no ha estat ni és independentista. A tot lo llarg dels segles XVIII, XIX i gran part del XX, el paper preponderant, motor de la industrialització i modernització de la burgesia catalana, tenia un punt feble. Era la debilitat del sector financer català. Aquest factor l'afeblia en els seus enfrontaments amb altres fraccions burgeses espanyoles. Des dels anys 60 i 70 del segle XX, el regionalisme polític de Jordi Pujol va considerar aquest dèficit, com un taló d'Aquil·les, del seu projecte hegemònic que va anomenar fer país i va treballar per donar-li solució amb la creació de Banca Catalana. La fallida fraudulenta d'aquest banc va significar una derrota personal de Pujol però també de la fracció de classe que representava. Amb els anys i amb l’ajut de la crisi i de la concentració bancària subsegüent dos gegants financers tant en l'esfera espanyola com en la internacional tenen el seu origen a Catalunya: Caixabank i el Banc de Sabadell. Però la dimensió d’aquest dos bancs ja no es catalana. La seva dimensió es espanyola i internacionalitzada. Conseqüentment amb aquesta dimensió i amb el seu mercat els directius de tots dos bancs no només s'han mostrat radicalment contraris a la independència sinó també al seu simulacre, el procés. Aquest sector financer suposadament català ja no fa país. Fins i tot ha desplaçat la seva seu fora de Catalunya durant la crisi de tardor de 2017. A l’ensems s’han trencat radicalment les relacions entre les direccions d’aquests bancs i els successius avatars del món post-convergent, per passar a donar suport al partit neoliberal i espanyolista anomenat Ciutadans.
4.- Cal diferenciar d'aquest bloc burgés contrari a la independència respecte dels sectors minoritaris de la petita i mitjana empresa, representats en la patronal CECOT. També de les entitats minoritàries creades artificialment pel món post-convergent, com el Cercle Català de Negocis i el petit lobby anomenat FemCat. Però l'ardor independentista d'aquesta petita patronal no és molt gran i es limita a l'ús del procés com a instrument de pressió i de negociació per aconseguir més inversions estatals, les infraestructures que l'estat central es nega a construir a Catalunya i una millora de les balances fiscals. Al mateix temps aquesta patronal de la petita i mitjana empresa considera interessant abandonar el mercat espanyol, cap al qual dirigeix una part important dels seus productes.
Sense alè.
Au bout de souffleés el títol d’una pel·lícula de Jean-Luc Godard. Un simpàtic Jean Paul Belmondo, protagonitza un jove rebel que empès per les circumstàncies i per les seves derives inicia una fugida de la policia, que acaba amb la seva mort ja sense “alè”.
Considero que el processisme, es troba ja sense alè.
L’estat profund ha mostrat que no negociarà un dels elements centrals de la seva constitució jurídica i material: la sagrada unitat de la pàtria. De la seva pàtria, és a dir del seu mercat. I ho ha mostrat amb la contundència dels fets: amb l’ús del monopoli de la violència que és propi de qualsevol estat. Un ús moderat ( malgrat els 1000 ferits) si tenim en compte allò que hauria passat si enlloc de la declaració fake d’independència del dia 27 d’octubre de 2017, el processisme hagués estat conseqüent independentista i hagués fet una declaració efectiva.
El processisme mai no va pretendre posar seriosament la qüestió de la independència,[22] tant sols pretenia crear una correlació de forces que li permetés discutir i negociar les condicions que el capital radicat a Catalunya considera necessàries per a poder seguir competint en el nou marc econòmic mundialitzat i en la divisió internacional del treball a l’interior de la Unió Europea.
Si la coalició de facto entre dreta extrema i extrema dreta, si el trident d’Aznar aconsegueix derrotar Sánchez i fotre’l fora del govern aplicarà la força com a únic argument. Sense pietat. La competència entre les diverses fraccions del capital és així. El processisme ho sap, sap que ha arribat au bout de souffle. I sap que ha de negociar, malgrat la situació dels presos, ha de negociar.[23]
Al final del processisme, si el moviment popular independentista no aconsegueix desbordar el pacte entre ERC, les restes del PDCAT, Pedro Sánchez,[24] i el Cercle d’Economia i Foment, un compromís històric propiciat per Podemos i Els Comuns; si el fràgil govern sanchista aconsegueix aprovar els pressupostos i, per tant, no cau, a Catalunya s’hi albira un cicle polític tripartit socialdemòcrata. Vull dir entre ERC, PSC i Comuns. Un tripartit que intenta operar actualment en un mar de dificultats. Un tripartit que operarà abans i després de l’arribada al govern. Un tripartit quines primeres accions coordinades, dins de les immenses dificultats de la fase actual, es poden percebre avui mateix.
Hi haurà tripartit amb la benedicció de Foment i del Cercle d’Economia és off course. I de l’òrgan orgànic de la gran burgesia radicada a Catalunya, és clar, que ja treballa activament per afavorir aquesta sortida, que considera un mal menor.[25]
Es possible que aquesta pronòstic sigui difícil d’empassar i de digerir per part alguns dels meus amables lectors. Espero que siguin indulgents amb aquest pobre missatger i no em prenguin com a boc emissari. La descripció dels camins de la revolució passiva, els mecanismes de subordinació dels moviments rebels que no han tingut prou temps per a esdevenir autònoms, els senders del transformisme molecular dels quadres polítics sorgits d’aquestes moviments troba nombroses dificultats per a ésser entesa quan es formulada en temps real. És a dir mentre els esdeveniments es desenvolupen amb tota la seva virulència.
Al capvespre, quan l’òliba de Minerva aixequi el vol seran legió aquells que compartiran algunes de les hipòtesis que he tractat d’exposar en aquest text. Al temps.
Joan Tafalla
Sabadell, 3 de febrer de 2019
Post- escriptum.- Publico aquest text el dia 16 de febrer. Entre el seu tancament i la publicació han passat 13 dies que han resúltate ser claus. La coincidencia de l'inici del judici als consellers del govern, a la presidenta del Parlament i als líders d'Omnium i de l'ANC, amb la discusió dels pressupostos de l'estat i la manifestació de la plaza Colon, han precipitat la convocatoria d'eleccions generals. Potser alguns dels pronòstics que es fan a l'article quedin durant algun temps ajornats o esvaïts. Però crec que les preguntes, les hipòtesis de recerca i alguns dels pronòstics que es fan a l'article segueixen essent d'interés.
[1]Aquesta es la versió àmplia, amb aparell de notes del l’ article publicat a: https://catarsimagazin.cat/burgesia-catalana-foment/?fbclid=IwAR1-63eLPl09yTIyvmCGrrd0aXH3Fn5iAVr04jYWqSWO2xW9-UeBD5oyWxc. Consulta: 16-02-2019.
[3] L’amable lector d’aquest text hauria de llegir per Plaça l’espai públic, és a dir el carrer, la suposada àgora, les associacions d’allò que impròpiament i reductiva s’anomena societat civil, però també el debat polític, inclòs el teatrí del debat parlamentari i del soroll mediàtic. Per Palauhauria d’entendre no tant el Govern o el Parlament, sinó els espais reals del poder de classe.
[4] Sobre Manuel Valls i les seves relacions amb la burgesia barcelonesa les referències son amplies. En particular amb la família Gallardo.Roger Vinton ens informa:"Segons la publicació nord-americana Forbes, el 2015 els Gallardo eren la cinquena fortuna de Catalunya i la setena d'Espanya, amb un patrimoni de 3.200 milions d'euros. Si atenem a la informació que elabora el diari El Mundo, el 2016 els Gallardo eren la segona fortuna catalana entre les empreses cotitzades i la setena d'Espanya amb un patrimoni de 2.354 milions d'euros. (.) Al juny de 2016, la premsa espanyola va publicar una filtració segons la qual els germans Gallardo s' havien beneficiat de l'amnistia fiscal decretada per govern de Mariano Rajoy quatre anys abans. Segons aquestes fonts, van legalitzar, 113 milions d'euros procedents de comptes a Suïssa amb el pagament de només el 2,7% de penalització sobre la totalitat dels saldos repatriats (.) La filla d'un dels dos germans propietaris (de laboratoris Almirall) Antonio Gallardo Ballart, és Susana Gallardo Torrededía, membre del Consell d'Administració de La Caixa ( fins a l'any 2014) i durant un temps casada amb Alberto Palatchi Ribera (1949), el multimilionari propietari de Pronovias, l'imperi tèxtil dels vestits de núvia. Tant Palatchi com el germà del seu ex-sogre, Jorge Gallardo, s'han manifestat públicament en contra de la independència de Catalunya", Roger Vinton, La gran Teranyina, Barcelona, edicions del Periscopi, 217, p. 137.Vaig escriure una nota al meu blog: Manuel Valls ja surt a la revista ¡Hola!, http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2018/09/manuel-valls-ja-surt-la-revista-hola.html
[6] L’amable lector haurà de tenir en compte que no uso la locució “estat espanyol”, com a sinònim d’Espanya o dels pobles que hi conviuen o malviuen dins de les fronteres del Regne d’Espanya, com se sol fer en el món independentista. Estat espanyol s’usa aquí en el seu sentit estricte: aparell administratiu, polític i repressiu que serveix a la classe burgesa espanyola per a conservar el seu domini sobre les classes subalternes. També l’uso en el sentit d’estat “integral”, en la mesura que cap estat pot sobreviure sense imposar una cultura material de vida, un ethos i una direcció política.
[7] Potser gairebé cap dels lectors d’aquest text sàpiga qui era Josep Serradell Roman. Dirigent històric del PSUC de la clandestinitat i fundador a partir de 1982 del Partit dels Comunistes de Catalunya Romanacumulava un coneixement profund i molt concret de la història política de la Catalunya franquista i de la anti-franquista entre les dècades que van de 1950 a la seva mort l’any 2004. L’esmentada frase és producte d’una experiència destil·lada lentament durant aquestes dècades de lluita.
[9] No analitzaré aquí els errors polítics comesos per aquest corrent. No en tinc un coneixement detallat. Penso que l’ajornament de les reivindicacions socials a la conquesta de la independència seria el principal d’aquests errors. Un error que ha restat molts recolzaments.
[10] Em refereixo al sector majoritari d’aquesta esquerra. Descarto fer aquí un comentari sobre el minúscul grupet nacionalista espanyol que es disfressa de roig per a donar una patètica versió nostrada del roig-pardisme. Em refereixo a Armesilla i els seus consorts de la Izquierda Hispánica. Crec que algun dia, algú ho hauria de fer un anàlisi seriós que mostrés la supeditació d’aquest sector literari a la ideologia nacionalista que secreta l’estat integral anomenat Regne d’ Espanya. La barreja d’hilaritat i d’enuig profund que la lectura dels esgarips estripats d’aquest sector em produeix m’incapacita per a fer-ne un anàlisi crític competent des del punt de vista científic.
[11] Uso la locució “òrgan orgànic de la gran burgesia radicada a Catalunya”, per a referir-me al diari liberal/conservador i monàrquic per excel·lència: La Vanguardia. Junt amb RAC1, 8tv i la resta del Grup Godó, un dels puntals clau del règim en el camp de la comunicació. D’altra banda utilitzo l’expressió “gran burgesia radicada a Catalunya”, per a matisar la reductiva i matussera expressió “burgesia catalana” usada sense cap precaució metodològica per part de gairebé tota l’esquerra, sigui espanyolista, sigui independentista.
[12] Qui vulgui saber a què em refereixo amb l’expressió “quarta revolució passiva” pot llegir el llibret La izquierda como problema, escrit a quatre mans l’any 2013 entre qui subscriu i en Joaquin Miras (Vilassar de Mar, El Viejo Topo, 2013). Allà proposàvem una interpretació de la història contemporània d’Espanya com la història de tres revolucions passives amb un genocidi intercalat. Des de fa uns dos o tres anys defenso la hipòtesi de que estaríem transitant pels viaranys de la quarta revolució passiva.
[13] Es pot llegir a: https://www.cercleeconomia.com/propostes-per-modificar-lautogovern-de-catalunya-i-el-funcionament-del-model-territorial-destat/. Resulta sorprenent que un document cabdal com aquest no haig merescut gaires anàlisis seriosos per part de l’esquerra comunista d’aquest país. A mi no em consta que s’hagi publicat cap anàlisi marxista d’aquesta pressa de posició col·lectiva de la classe dominant i dirigent catalana.
[14] Segons les enquestes del CEO sembla que la majoria del moviment popular independentista no es vol empassar un altre cop aquesta falòrnia. Però el passat 21 de desembre les enquestes assenyalaven el mateix i els post-convergents varen pispar una part de l’electorat tant a ERC com a la CUP, fins a col·locar-se com a primera força dins del camp polític independentista.
[15] He tractat de demostrar breument això en la intervenció que vaig fer en el debat públic organitzat pel col·lectiu POLEX en el seminari Problématique des nations du XVIIIème siècle a nos jours, celebrat a Saint Ouen el día17 de març de 2018. El text titulat Espanya/Catalunya: poble/nació/estat (segles XVIII-XXI) es pot llegir a:
[16] La nova direcció de Foment de Treball escollida el passat novembre ha estat analitzada acuradament per Laia Altarriba a: http://www.elcritic.cat/actualitat/qui-es-qui-a-la-nova-cupula-de-foment-del-treball-27237. Que llegeixi aquest excel·lent treball periodístic podrà comprovar de nou l’oposició d’aquest organisme dirigent de la burgesia radicada a Catalunya no sols a l’independentisme sinó també al simple dret a l’autodeterminació. Un bon anàlisi des de les planes de La Vanguardia de l’orientació de la nova direcció patronal el podem trobar en Manel Pérez, El nuevo Foment i la política: https://www.lavanguardia.com/opinion/20181223/453706048617/el-nuevo-foment-y-la-politica.htmlD’altra banda, el sopar de 20 de desembre de 2018, organitzat pel nou Foment de Sánchez Llibra que havia de reunir en una mateixa taula a Sánchez, Torra i al mateix president de la patronal, reuní 600 empresaris que segons l’organització patronal representaven el 60 % del PIB català. Veure: https://www.lavanguardia.com/vida/20181220/453654276531/sanchez-llibre-creu-que-la-trobada-entre-el-govern-catala-i-lespanyol-contribuira-a-generar-estabilitat-politica.html.
[17] Un anàlisi de les balances comercials ens ho mostra.
[18] Una part de les peticions que la fracció catalana de la burgesia espanyola té pendents amb el bloc en el poder a Espanya es pot rastrejar en el document presentat per Mas a Rajoy el 30 de juliol de 2014, https://file.lavanguardia.com/ext1/file02/2014/07/31/54412657584-url.pdf. També es poden rastrejar en les 46 peticions que Puigdemont va presentar el 20 d’abril de 2016: https://www.vilaweb.cat/noticies/les-46-demandes-i-incompliments-que-puigdemont-ha-entregat-a-rajoy-document/. El document que el Cercle d’Economia pretenia presentar a Rajoy el dia 30 d’abril de 2018 és molt més orgànic: “Propostes per modificar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial d’Estat”. D’un anàlisi comparatiu de tots tres documents es podria fer un resum d’aquestes demandes que el govern de Rajoy no va voler negociar. No el va poder presentar pel fet que Rajoy havia estat substituït per Pedro Sánchez a conseqüència de la moció de censura en la que la part menys puigdemontista del grup parlamentari post-convergent hi va jugar un rol decisiu. De tota manera, i aquí ho deixo la proposta de nou estatut proposada per Sánchez és realment convergent amb la proposta del Cercle d’Economia.
[19] Escola de negocis vinculada a la Companyia de Jesús. Ha passat desapercebut que tant Joan Coscubiela com Ramon Valls hagin trobat aixopluc com a professors d’aquesta escola de negocis on es forma la flor i nata dels dirigents empresarials catalans. Jo, sense voler fer amalgames injustes, ho trobo significatiu.
[21] Veure Joan-Lluís Marfany, Nacionalisme espanyol i catalanitat, Cap a una revisió de la Renaixença, Barcelona, Edicions 62, gener de 2017.
[22] El lector pot trobar nombroses probes d’aquesta afirmació en els llibres de Guillem Martínez La gran ilusión: Mito y realidad del proceso indepe, Editorial Debate, 2016 i 57 días en Piolín, Procesando el procés: el Caso, la Cosa, la Trila, Madrid, Lengua de Trapo, 2018. Tot i no compartir la interpretació de conjunt de Martínez, reconec que el volum de fets narrats al fil dels esdeveniments dels darrers anys és monumental i mostra, fil per randa la impostura dels processistes.
[23] I negocia, i tant que negocia. Tant el vicepresident Pere Aragonés, com la consellera Artadi negocien a contracorrent del clima creat pel processament dels dirigents independentistes i de les estridències retòriques de Torra i de la des-ubicació estratègica en que la seva decisió de marxar a Waterloo l’han col·locat. I negocien sobre infraestructures, sobre inversions de l’estat a Catalunya i sobre el finançament de l’autonomia. De la mateixa manera que segueixen negociant els veritables representats de les diverses fraccions burgeses espanyoles que formen el bloc de poder. Dos exemples: la recent incorporació del president de la Cambra Oficial de Contractistes d’Obres de Catalunya (CCOC), Joaquim Llansó al Consell Assessor del Ministerio de Fomento d’Espanyaon segons la plana web de Foment: “hi defensarà els postulats del Foment i del Consell Assessor d’Infraestructures de Catalunya per impulsar un nou model de gestió de les infraestructures publiques”. Veure: https://www.foment.com/joaquim-llanso-sincorpora-al-consejo-asesor-del-ministerio-de-fomento/. O la recent incorporació de Duran Lleida al Consell d’Administració d’AENA, en substitució de l’ex-ministre Josep Piqué. Veure: https://www.lavanguardia.com/economia/20190129/4687972078/duran-lleida-sustituye-pique-consejero-aena.html.
[24] Que a part de amb el tripartit de dreta extrema i extrema dreta ha de lidiar amb els membres de l’estat profund que té al seu propi partit i per tant té mol mala peça al teler.
[25] Tant sols cal saber interpretar la línia editorial, els articles del director i els de la majoria dels periodistes i articulistes de La Vanguardia. En el grup Godó el darrer bastió del processisme son alguns programes de RAC 1.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada