Missatge dins d’una ampolla

Acabo de posar un missatge en forma de diàleg inventat dins d’una ampolla. El llenço al mar amb l’esperança de que arribi a alguna llunyana platja on pugui ser recollit i llegit per algun company o companya. El missatge diu així:

Alguns amics meus critiqueu la política del meu partit: Comunistes.Cat.  Esteu en el vostre dret. Faltaria més!

Pot ser que el partit s'equivoqui. No ho nego. Tant sols pot creure que no s'equivoca aquell que no es mou. Tanmateix l'immobilisme potser sigui el major dels errors. Sobretot en situacions tant convulses i complexes com les que viu el nostre poble treballador. De Catalunya i d’arreu. 

Algunes d'aquestes crítiques son raonades i raonables. Les escolto, tracto de comprende-les i miro d’aprendre. 

La prudència política sempre dicta escoltar i aprendre de l’altre, sigui de l’ amic, de l’ adversari inclus de l’ enemic. En situacions complicades, fer cas d’aquest consell encara es més important. 

La prudència política és una virtut del republicanisme clàssic. Pero convé  no confondre la prudència amb la manca de coratge.

De totes maneres, algunes de les crítiques que llegeixo o que escolto venen carregades de pre-judicis i de desconeixement. M'explico amb dos exemples.

Primer exemple: el pre-judici: 

- "Tot allò que fa Comunistes.Cat és dolent, equivocat o carregat de mala fe". – És un resum real. No una reducció a l’absurd de coses que llegeixo o escolto de la boca d’algun amic i company.

-  “Per què?”, pregunto jo. 

- "Per que Comunistes "és intrínsecament pervers". Em responen. “Com deia aquell papa de Roma”, penso jo.

- “I, per què Comunistes ‘és intrínsecament pervers"?- re-pregunto jo.

- "Doncs per que n'estic convençut”.

- “Com probes una acusació tant greu?- pregunto jo.

- “No calen més proves que el meu convenciment"- resumeixo la resposta, però no la redueixo. Us ho asseguro. Aquesta resposta provinent de persones preparades intel·lectualment, en submergeix en la malenconia. 

- "És un raonament legítim?" Em pregunto jo a mi mateix. I em responc: 

- "Si, les opinions son personals e intransferibles. Però - segueixo pensant- estem davant d'un pre-judici. És a dir, davant d'un tipus de pensament immòbil, inalterable, fixat d'una vegada per totes a partir d'una experiència particular personal e intransferible. Una experiència real, potser exagerada en el transcurs del temps, però amb una base real. Segueixo pensant: una experiència és un fet singular del que no se’n pot extreure una generalització com aquesta. 

Així doncs, respecto als companys que operen amb aquest pre-judici. Qui estigui lliure de pre-judicis que tiri la primera pedra. Per la meva part, no solament no comparteixo sinó que no crec que hagi de dedicar ni un segon més a debatre sobre aquesta qüestió amb aquests amics. Sense perdre l’amistat o, si més no, la relació. No trencar ponts. Sempre podem seguir col·laborant, debatent i compartint d'altres aspectes de la vida amb ells. Però del partit, pel moment, més val no parlar-ne. No ens posarem d'acord.

Ara posaré un exemple de les crítiques basades en el desconeixement. Més o menys em diuen: 

- "Comunistes.cat s'està diluint dins d'Esquerra"- Fins i tot un estimat camarada s’ha permès dubtar sobre si jo no sóc membre d’ERC. “Lo juro por la gloria de mi madre”. Hi ha testimonis. Fa mal, però tampoc penso trencar aquest pont. 

Intento mirar la lluna i no pas el dit i responc:

- "Amic, company, ignores que una coalició electoral no comporta necessàriament la dissolució d'un partit? De ser així, estaríem dissolts des de 1987, l’any de la creació d’Iniciativa per Catalunya, que era en els seus inicis una simple coalició electoral, producte d’una derrota. Ho puc afirmar per que jo hi era. Sí tens raó en part: una coalició electoral, en determinades circumstàncies, comporta el perill de supeditació o de sub-alternització del partit petit. Sempre ha comportat aquest perill. Des de 1987 hem viscut molts episodis de sub-alternització del partit. Però el partit ha resistit i aquí estem. Recuperant l’autonomia del partit per a establir les seves aliances. Equivocats o no, aquí estem. Si ICV no va aconseguir diluir-nos l'actual coalició entre ERC i Sobiranistes no té per que significar la dissolució del partit. Crec i espero. El temps mostrarà si això és cert”.

Amb aquesta resposta no crec haver convençut a ningú però és la meva opinió tant vàlida com la teva. Seguim la conversa. 

Ara aquest amic rebla el clau de la seva crítica tot dient:

- "Comunistes.Cat calla sobre les polítiques econòmiques de Pere Aragonés. A més d’una coalició electoral esteu essent còmplices d’unes polítiques neo-liberals".

- “És una fake-news que recorre les xarxes”- li responc jo, i segueixo: “Per desmentir-la tant sols cal que es conegui la política escrita i les actituds del partit davant la llei Aragonés”. I li ensenyo la declaració del partit al respecte. Amable lector, llegeix-la i després podem seguir debatent.

Segur que no he convençut al meu amic i company però, per lo menys, ara no podrà adduir desconeixement.

També li proposo que llegeixi les conclusions de la recentment celebrada II Conferencia Nacional del partit. Cito textualment:

"Cal avançar cap a un nou país, que deixi enrere les retallades i les polítiques d’austeritat i recuperi la sobirania econòmica -avançant cap a la superació del capitalisme i de l' hetero-patriarcat- i per això és imprescindible acabar amb un bloc processista que estableix les aliances en funció de l’eix nacional en detriment del social, i sota el lideratge i hegemonia de la dreta post-convergent. Cal doncs, construir aliances de classe amb l’independentisme progressista i les esquerres sobiranistes i federalistes per formar un Front Democràtic i Social."

Continuo parlant amb el meu amic:

- “Estimat amic, un cop llegit aquest paràgraf de les conclusions de la II Conferència Nacional de Comunistes ja no pots adduir desconeixement. O la teva crítica té algun fonament polític objectiu o bé acabes de desembarcar a la platja del pre-judici” – i segueixo:- “Ara podem debatre amb respecte mutu, empatia i amb coneixement de causa, qualsevol aspecte de la política del partit”.

No sé si l’ampolla arribarà a alguna platja. No sé si el missatge serà llegit i considerat digne de ser debatut. Però que fa temps que he aprés una cosa: de les crítiques sempre aprenc. No va ser fàcil aprendre tal cosa. Ha estat un dur aprenentatge, fruit de l’experiència.  També crec haver aprés que inclús aquelles crítiques amb les que no estic d’acord m'ensenyen coses.

Amic, seguim conversant. Sols poso una condició: respecte i empatia. T'escolto.

Sabadell, 5 de desembre de 2019

Joan Tafalla