Una idea incontestable, però ambigua

Joan Tafalla

Sabadell, 2 de juny de 2020

Rellegint el capítol "El compromís històric com a estratègia" del gran llibre de Lucio Magri "El sastre de Ulm", trobo elements de reflexió política que van més enllà de la conjuntura. 

A la llum de la experiència històrica, Lucio Magri comentava l'estrategia del compromís històric esposada per Enrico Berlinguer  després del cop d'estat a Xile en tres articles titulat "Reflexions sobre Itàlia després dels esdeveniments de Xile", publicats a Rinascita, els dies 28 de setembre, 5 i 9 d'octubre de 1973.

Cal llegir el capítol sencer pero aquí i ara destacaré la següent afirmació:

"En el tercer lliurament de l'assaig, Berlinguer tractava precisament de completar l'exposició del seu projecte indicant, en termes més precisos, de com y a partir d'on hauria de partir. Però just aquí van sorgir immediatament les contradiccions que li canviaven el sentit, i comprometien tant la lògica com el realisme de la proposta. L'eix que sostenia aquesta última part estava sintetitzat en una frase que després es va fer famosa. "No es pot governar i transformar un país amb una majoria del 51%". Presa en el seu conjunt, i llegida a la llum de tot el que la precedia, aquesta afirmació era incontestable. No es pot, en efecte, "governar i transformar" un país social, territorial i culturalment complex respectant la Constitució, si no es disposa, també al Parlament, de força suficient per deliberar i gestionar reformes profundes, que toquen extensos interessos o hàbits arrelats, i d'un lapse de temps prou llarg perquè aquestes reformes produeixin els efectes desitjats. Incontestable però ambigua. Per què, què passa, i què es fa si no hi ha encara una força semblant, si hi ha un buit de govern, i una crisi perillosa apressa? Ens mantenim a l'oposició, esperant que la crisi per si mateixa produeixi les condicions d'un veritable canvi de direcció i treballi per construir-lo? O, contràriament, se separa el binomi govern-transformació i, almenys a l'inici, s'accepta la participació en una majoria heterogènia, sobre la base d'un programa mínim, quina actuació resulta incerta, ajornant per a un segon temps un veritable canvi de rumb, en l'esperança que la dinàmica de la col·laboració i els avenços produïts per aquesta en la consciència de massa permetin metes més avançades, i conquistant a el menys mentrestant una legitimació com a força de govern? És evident que no es tractava d'una decisió abstractament de principi, i igualment que no es tractava tan sols d'una tàctica adaptable gradualment segons la conveniència. Era una elecció estratègica per prendre decisions anticipadament, sobre la base d'una anàlisi concret, en una fase històricament determinada".

Malgrat les enormes diferències entre les dues situacions concretes (la italiana dels anys 70 's de segle passat i l'actual cruïlla espanyola) crec que aquesta reflexió de Magri (i el sencer capítol sobre el compromís històric) ens permet per valorar en els seus límits reals i concrets l'estratègia seguida per Unides Podem a l'actualitat.

Nota: els subratllats son meus i no de Lucio Magri.