Her Majesty's Most Loyal Opposition

Al Regne Unit existeix la institució anomenada Her Majesty's Most Loyal Opposition

o sigui, la “molt lleial oposició de sa majestat”. 

 

Al regne d’Espanya, des de la transacció del 78, existeix la trista realitat de...

 

“la molt lleial esquerra de sa majestat”, 

els “molt lleials demòcrates de sa majestat”, i

“ els molt lleials republicans de sa majestat”.

 

Fa quaranta anys, la lleial oposició de sa majestat va aconseguir frenar la ruptura democràtica, que algunes coses canviessin per a que res de lo substancial canviés. Fou un canvi controlat en les formes de dominació aconseguit a canvi de conquestes elementals: asfalt als carrers dels obrers, d’escola i de sanitat públiques arrencades en lluita aferrissada des de baix. Han estat quaranta-dos anys de règim retocat, de revolució passiva i de transformisme, que deia el company Antonio.

 

Darrerament, els “molt lleials republicans de sa majestat” han arribat al govern. 

En el marc de la crisi “en el regim” que vivim des de fa set o vuit anys “la molt lleial esquerra de sa majestat” pretén gestionar la situació per a que, de nou, quelcom canviï per a que res no canviï. Es tracta de traslladar la qüestió republicana a la següent generació. Res de nou sota el sol. Es tracta de sortir d’aquesta crisi tot salvant i consolidant la figura del monarca jove, es tracta de canviar algunes formes per a deixar intocat e intocable el règim oligàrquic on segueixin dominant els poders de sempre. Això si, es tracta de depurar el règim de les formes més escandaloses i anecdòtiques de la corrupció, com les que veiem amb el sainet de la fuga del rei pare. 

 

Per a obrar aquest miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos cal prendre diverses providències:

 

La primera providència es mantenir el carrers buits. Divisió de rols: uns ( Sánchez i Marlaska) hi envien els cossos repressius a fer por. Altres (PP, VOX, forces armades...) mostren musculatura amb l’extrema dreta, també a fer por. Altres es limiten a no convocar la gent al carrer per que, segons diuen, “no hi ha correlació de forces”. Allò que no hi han són ganes!

 

La segona providència és silenciar l’oposició republicana: querelles de la fiscalia ( o sigui.. del govern) contra ERC, BNG i Adelante Andalucia; rapers a presó; detencions i maltractes contra els manifestants republicans; impedir que el Parlament de Catalunya publiqui una declaració republicanista, aprovada pel ple; argumentar que segons la Constitució els òrgans escollits per sufragi universal no poden posar en qüestió la pròpia constitució, i tractar de frenar el moviment republicanista en els ajuntaments argumentant que amb el poble no menja república. 

 

La “molt lleial oposició de sa majestat” de moment no mou un dit front l’onada repressiva: els querellats son indepes, o troscos o, qui sap quina altra variant de l’extremisme i del radicalisme ... Quelcom hauran fet, no? “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”?, etcètera... el catàleg de la covardia i de la baixesa moral és inesgotable.

 

La tercera providència és la producció de declaracions de premsa o de tweets  retòricament republicans i democràtics. Declaracions que tranquil·litzen les consciències i mantenen un ramat poruc i angoixat agrupat, obedient i a l’hora confortat per la litúrgia, davant la perspectiva de la desestabilització i de les mobilitzacions dels “radicals”.

 

Però no tot està dat ni beneit. La partida encara està oberta. Allò important no és que fa o que deixarà de fer la “la molt lleial esquerra de sa majestat”. 

Allò  important, allò essencial és què farem o què deixarem de fer nosaltres!