La privatització de Bankia sota capa de la seva fusió amb Caixa Bank és un robatori descarat que confirma el rol tradicional de l’estat sota el capitalisme: socialitzar les pèrdues, privatitzar el guanys. Res de nou sota el sol.
Buscar la sortida de la crisi bancària amb una major concentració de capitals i accentuant la tendència cap a una major monopolització del sector confirma la vella però no menys certa tesi de Lenin sobre el capitalisme monopolista d’estat.
Que això hagi estat orquestrat sota un govern del PSOE tampoc no hauria de sorprendre. Els governs de Felipe González y de José Luis Rodríguez no es varen dedicar a altra cosa. Malgrat tota la retòrica “progressista i esquerrana” dels darrers temps, Pedro Sánchez no ha significat cap canvi del caràcter de classe del PSOE actual, ni de les seves polítiques pro-capitalistes. El PSOE actual segueix ésent una màquina que gestiona “lleialment” els interessos del capital.
Alguns no volen veure la marxa inexorable cap a les polítiques de “concentració nacional” endegades pel sanchisme des de abans de la constitució d’aquest govern i durant tota la gestió de l’actual govern. No és Calviño, és Sánchez, senyors!
Aquesta ceguera voluntària és un suïcidi polític.
Que tot plegat representi un robatori de 20.000 milions d’euros de tots els espanyols per part del gang d’Isidre Fainé tampoc ens hauria de sorprendre. No era la primera vegada que ho intentaven. A la tercera va la vençuda. Ara ho han aconseguit sota la protecció del govern més “progressista i d’esquerres” de la història.
Ara em vull referir ara a un aspecte colateral, menor però no anecdòtic. Es tracta de l’actitud d’UP davant tot aquest desgavell. Les negociacions s’han realitzat, segons diuen els d’UP, sense que Pablo Iglesias en fora coneixedor. Això converteix a Pablo Iglesias i a UP és un component impotent e inoperant dins del govern. Les protestes posteriors no deixen de ser un element retòric, ritual i, gairebé, litúrgic. La conclusió colateral és que la presencia dels “nostres” en el govern tant sols serveix per a legitimar els propers robatoris agendats: els pressupostos generals de l’estat i el repartiment dels 140.000 milions d’Europa entre les diverses fraccions de la burgesia espanyola ( inclosa la catalana).
La impunitat amb que es fan aquests atracaments a les butxaques dels poble és directament proporcional i la nostra incapacitat e impotència per a denunciar, protestar i sortir al carrer i produir una crisi política. Quan parlo de la nostra incapacitat e impotència em refereixo a la del conjunt del poble treballador, dels seus sindicats i de l’esquerra política que afirma estar a l’esquerra del PSOE.
Un element culturalment devastador i deleteri de tot plegat és l’excusa que s’argüeix des de UP. Diuen: la correlació de forces no permet fer altra cosa que emetre patètics comunicats de queixa. És una actitud devastadora culturalment per que condemna al poble treballador a la passivitat, a la subalternitat, a la impotència.
Si que hi han i que hi havíen altres possibilitats. Però les vàreu rebutjar i combatre des de l’inici de la constitució de Podemos com a “màquina de guerra electoral”.
Per a aquest viatge no feien falta tantes alforges.
Sabadell, 6 de setembre de 2020.
POST-DATA
RES DE NOU SOTA LA CAPA DEL SOL.
“... l’ afirmació atribuïda a Vittorio Emmanuel II de "tenir a la butxaca" al Partit d’ Acció o quelcom similar es pràcticament exacta i no solament pels contactes personals del Rei amb Garibaldi sinó per que de fet, el Partit d’ Acció fou dirigit "indirectament" per Cavour i pel Rei. El criteri metodològic en que cal basar el propi examen es el següent: que la supremacia d’ un grup social es manifesta de dues maneres, com "domini" i com "direcció intel·lectual i moral". Un grup social es dominant dels grups adversaris que tendeix a "liquidar" o a sotmetre inclús amb la força armada i es dirigent dels grups afins i aliats. Un grup social pot e inclús ha de ser dirigent abans de conquerir el poder governamental (aquesta es una de les condiciones principals para la pròpia conquesta del poder); després, quan exerceix el poder i encara que el tingui fortament en el puny, es tornava dominant però ha de seguir essent també "dirigent". Els moderats seguiren dirigint el Partit d’Acció inclús després de 1870 i de 1876 i l’anomenat "transformisme" no fou sinó la expressió parlamentaria de esta acció hegemònica intel·lectual, moral i política. Pot inclús dir-se que tota la vida estatal italiana des de 1848 en endavant està caracteritzada pel transformisme, o sia por l’ elaboració d’ una classe dirigent cada cop més nombrosa en los marcs establerts pels moderats després de 1848 i la caiguda de les utopies neogüelfes i federalistes, amb l’absorció gradual, però continua i obtinguda amb mètodes diversos en la seva eficàcia, dels elements actius sorgits dels grups aliats e inclús dels adversaris i que semblaven irreconciliablement enemics. En aquest sentit la direcció política es va convertir en un aspecte de la funció de domini, en quant que la absorció de las elits dels grups enemics condueix a la decapitació de d’aquests i al seu aniquilament durant un període a sovint molt llarg. De la política dels moderats resulta clar que pot i ha d’existir una activitat hegemònica abans inclús de l’ascens al poder i que no s’ha de comptar només amb la força material Que el poder permet exercir una direcció eficaç: precisament la brillant solució d’ aquests problemes va fer possible el Ressorgiment en las formes i els límits en que es realitzà, sense “Terror", com "revolució sense revolució", o sigui com a "revolució passiva" per a emprar una expressió de Cuoco en un sentit una mica distint del que Cuoco vol dir (...)”
Quadern 19 (X)El Ressorgiment italià <24> El problema de la direcció política en la formació i desenvolupament de la nació i de l’Estat modern a Itàlia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada