Sergio Cararo
La mort de Gorbatxov, l'últim secretari del PCUS i president de la Unió Soviètica, mereix la deguda atenció.
El primer que cal fer és desfer-se de dos plantejaments: el glorificador que avui destaca a tots els mitjans del món occidental i el de la “traïció” que sorgeix en molts àmbits dels camarades.
Com tots els homes que han tingut i porten responsabilitats, Gorbatxov va ser el producte d'un procés històric. Encara que les seves eleccions polítiques han determinat la velocitat d'alguns canvis, si aquests han pogut produir aquestes conseqüències, vol dir que van ser la "revelació" del que ja existia dins del sistema polític i econòmic que s'havia convertit en la Unió Soviètica.
El fet que aquella experiència es va dissoldre en pocs anys sense disparar un tret i sense que es manifestés una contratendència capaç de capgirar el procés en curs, ens revela el profund desgast del qual Gorbatxov va ser alhora una conseqüència i una causa.
Si a mitjans dels anys vuitanta el PCUS va triar com a secretaris del partit personalitats com Gorbatxov o Ieltsin (el primer a nivell nacional, el segon a Moscou), vol dir que l'estructura, la ideologia i el desenvolupament productiu de l'URSS havien abandonat els anticossos necessaris, si no per guanyar almenys per donar suport adequadament al xoc global amb el model capitalista i liberal.
Vam escriure, en aquells i en els darrers anys, que el 1990 era evident que el projecte gorbachevià no era la renovació del socialisme sinó el seu enfontsament. "Mentre que en l'àmbit econòmic els membres del partit i de l'aparell estatal -ara sense restriccions- es preparaven per apropiar-se de les empreses, el PCUS és martellejat des de dalt (Gorbatxov i els seus líders) i des de baix (Ieltsin i opositors interns), i el la majoria dels militants consistents estaven completament marginats, desorientats, subordinats”( “ Una storia anomala, Dall'Organizzazzione Proletaria Romana alla Rete dei Comunisti", volum II).
No podem deixar de subratllar com altres líders comunistes com Fidel Castro van tractar les invitacions de Gorbatxov per "iniciar reformes". També en aquest cas, la història ha donat la raó al líder cubà. També ho van fer els líders del Partit Comunista Xinès.
A nivell internacional a Occident se celebra l'epopeia gorbacheviana per donar llum verda a la reunificació d'Alemanya (sobre la qual Andreotti era més previsor, que "estimava tant Alemanya que en preferia dues", n.d.), però la capitulació decisiva i més devastadora va ser la llum verda donada l'URSS als Estats Units l'any 1991 per a la primera guerra del Golf contra l'Iraq.
Precisament en aquella guerra, els EUA van anunciar explícitament "El nou ordre mundial". L'agost de 1991, després d'un ridícul intent de cop d'estat, Gorbatxov va ser humiliat públicament per Ieltsin i marginat. Uns mesos després la bandera vermella va ser abaixada definitivament pel Kremlin i l'URSS es va dissoldre en tots els sentits.
Aleshores, què era Mihail Gorbatxov? Un traïdor, un agent dels interessos occidentals o la revelació de la crisi d'una gloriosa experimentació històrica del que hem anomenat "socialisme possible"?
Entre les respostes consoladores perquè són fàcils i les més complexes sempre hem triat les darreres. Implica una mica de mal de panxa i més reflexió però ens ajuden a entendre millor els processos històrics i també els homes i dones que produeixen.
Traducció de Joan Tafalla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada