dissabte, 19 de maig de 2018

Sensacions d'un convidat

Zero a l'esquerra

Ahir vaig assistir, en condició de convidat, a la Conferència de Moviment Obrer de Comunistes.Cat.


És el primer cop que assisteixo a un acte orgànic central d’aquest partit des de 2001.[1] No estic encara en condicions de escriure sobre què en penso dels documents sotmesos a discussió i aprovats. Els he de llegir de nou i processar-los a la llum de les intervencions que vaig escoltar en el trasncurs de la conferència. El debat i els propis documents m’han interessat molt i per tant, escriuré al respecte. Escriuré, és clar, per esclarir-me jo mateix. No per esmenar ningú o per a impartir lliçons a un col·lectiu que he pogut observar que malgrat tot, segueix viu i segueix intervenint, en la mesura que pot, en diversos fronts de la realitat real i no tant sols en el front electoral.
Ara mateix només vull dir dues cosetes. La primera és que, sensible com sóc (encara que, a cops sembli tot lo contrari) les mostres de discreta afecció que alguns companys em vàrem mostrar a base d’abraçades, encaixades de mans, mirades brillants i guinyades d’ulls no em deixa, de cap de les maneres indiferent. Gràcies Navarro, Lluís, Domingo, Carlos, Lillo, Carmen, Roque, Juan, Adoni, Jordi, Salva i tants d’altres per la vostra fraternitat i camaraderia.
Durant tot el matí no deixaren de rondar-me pel cap les paraules del poeta:

Un hombre solo, una mujer

así tomados, de uno en uno 

son como polvo, no son nada”.

Elles resumeixen allò que sentia ahir i encara sento en els moments en que escric aquests ratlles.
La segona qüestió és allò que vaig dir a algun company responsable que, al final de la jornada em demanava la meva opinió sobre el que acabava de veure i escoltar. Em sembla d’una gran transcendència que una de les quatre organitzacions comunistes existents a Catalunya deixi, ni que sigui per una estona, l’agenda del procés i l’agenda de les combinacions electorals per a reunir prèviament a 40 de les seves cèl·lules  i a prop de 150 companys durant un matí de dissabte per debatre els documents i per a posar-se les piles per a re-organitzar-se en funció de millorar la seva intervenció  envers del moviment obrer. És podrà dir que és un fet petit, però crec que és un fet gens intrascendent.
Penso que estem davant d’un gir important que es condició “sine qua non” de la necessària recomposició de la classe treballadora i de la seva re-aparició com a classe, en l’escenari polític català. Una re-aparició que fa falta, molta falta.
Atenció, aquesta conferència i els seus debats i els seus documents són condició necessària d'aquesta re-composició de la nostra classe, però no és condició suficient, és clar. Tot dependrà de la capacitat real que tingui aquesta organització per a implementar una aplicació real de la seva política.
En quant als continguts dels documents, ja he dit que necessito una mica de temps per a valorar-los més detingudament i prendre una posició al respecte. Mentre, de nou el poeta m’estalvia de dir més:

Sec al talús de la carretera.

El xofer canvia la roda.

No estic bé al lloc d'on vinc.

No estic bé al lloc on vaig.

Per què miro el canvi de roda
 amb impaciència?


Bertolt Brecht, Poemes i cançons,
Traduït per Feliu Formosa









[1] Abans havia assistit, també com invitat, a una reunió de cèl·lula de Sabadell d’aquest partit on es varen discutir els documents.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada