Joan Tafalla
La
capacitat del PSC i del PSOE per a fagocitar pretesos comunistes ve de
lluny. És el sub-producte d'una derrota de llarga durada: la derrota de
la transició i el canvi lampedusià del règim franquista en això que "li
diuen democràcia, però no ho és".
La
derrota de la transició fou producte i causa, totes dues coses al
mateix temps, de l'eurocomunisme. Aquesta fou forma política que adoptà
el reformisme i la socialdemocràcia al nostre país .
Per
a alguns, aquesta forma política nacional del reformisme fou un
trampolí provisional per a l'ascens social. El bitllet d'entrada per a
aquest ascens social fou ajudar a la voladura gradual del PSUC i del PCE
per a, finalment, negociar un lloc al PSOE. La llista de noms es
inacabable, les formes foren diverses i creatives.
Altres
eurocomunistes no es varen integrar directament al PSOE. Per a ells
l'eurocomunisme fou la forma política que els permetè ser part integrant
del règim des de fora del PSOE, tot practicant una política
complementària, i a cops de suport obert. La funció d'aquests era
controlar i desactivar el moviment obrer i popular. A l'hora es
dedicaren a congelar el PSUC fins a transformar-lo en una organització
post-comunista. Eco-socialista, li deien. Les ganes!
La
transició ( o millor, la "transacció") fou la tercera revolució passiva
en la història d'Espanya. Tota revolució passiva té com a component el
trasformisme dels sectors d'avantguarda de les classes subalternes. La
transacció compta amb la seva forma pròpia de transformisme:
l'eurocomunisme.
Un
cop consolidat el règim quina forma política és el Regne d'Espanya, en
els anys noranta els eurocomunistes ( amb l'ajut inestimable de El País,
de la SER i del PSOE) se dedicaren a combatre fins finalment derrotar
el meritori intent del company Julio Anguita. El nostre enyorat company
intentà aixecar una proposta profundament democràtica i social, capaç
d'aplegar l'esquerra que no es resignava en vegetar en els marges del
règim. Coincidien en l'operació de derrotat de Julio una conjunció entre
"eurocomunistes de tota la vida" i alguns que es proclamaven els seus
més fidels seguidors. El resultat fou el pacte Frutos-Almunia que
ensorrà IU sota mínims.
La
crisi del 2008, amb l'aparició d'un massiu moviment social de rebuig a
les seves conseqüències, i l'aparició a Catalunya d'un fort, massiu i
interclassista moviment d'alliberament nacional obriren una bretxa ( o
millor dit: una escletxa) en el règim.
Aquesta
escletxa s'està tancant amb la integració de la força política va
sorgir de les mobilitzacions a les àrees de govern del règim. Aquesta
integració en les àrees és una política totalment utòpica: la crisi del
capitalisme no deixa espai per a un reformisme de govern. El seu únic
resultat previsible és la derrota i la integració del moviment social i
la consolidació per altres quaranta anys del règim borbònic.
Crec
que s'està operant la quarta revolució passiva al nostre país. Per la
via del PSOE el règim cerca de reformar-se lampedusianament: que
"quelcom" canviï per a que res no canviï.
Tota
revolució passiva té la seva corresponent dosi de transformisme. A
Catalunya, avui s'ha anunciat una petita operació transformista. La
tragedia de la transició s'ha convertit en una mini-farsa.
Estem
davant d'una clàssica operació de classe política, una recol·locació de
petits peons en el tauler de joc. Darrera els peons, si hi ha lloc o
espai, vindran les peces grosses. Algunes ja s'ha apressat a mostrar el
seu recolzament. El transformisme sempre es gradual, pas a pas, mai no
mostra totes les cartes del joc.
En
els propers dies veurem pretesos comunistes recolzant el règim,
recolzant passivament la monarquia, i argumentant que les úniques
polítiques possibles son les de Calviño i d'Escrivà.
Temps al temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada