diumenge, 2 de febrer de 2020

Per què un jove de l’any 2020 hauria estudiar la vida i l’obra de Gramsci?

Paraules introductòries al seminari  "Gramsci i la revolució, entre Orient i Occident", desenvolupat a l' Escola Lina Odena, de la JCC. 
Joan Tafalla
Barcelona, 1 de febrer de 2020.
La pregunta que se m’ha passat pel cap en tornar a venir a l’escola Lina Odena a parlar de Gramsci és la següent: Per què un jove de l’any 2020 hauria estudiar la vida i l’obra de Gramsci?
La darrera que vaig parlar de Gramsci a l'escola de la JCC va ser l’any 2015. [1] No sé si llavors vaig convèncer aquells joves de fa cinc anys sobre la necessitat d’estudiar a Gramsci. Si que sé que m’agradaria poder-vos convencer a vosaltres.

Tant sols assenyalaré algunes de les raons per les quals un jove comunista del segle XXI hauria o podria estar interessat en llegir i estudiar Gramsci avui.

Primera raó: un pensament potent.
El 5 de novembre de 1926 el Parlament italià aprovà la legislació excepcional proposada per Mussolini per a poder processar el PCI. La legislació tenia un caràcter escandalosament retroactiu, que va permetre una onada de detencions. El 8 de novembre de 1926 van ser detinguts Antonio Gramsci i altres membres del Comitè Central del PCd'I. En el processone, és a dir, el procés en contra del grup dirigent del PCd'I, que va tenir lloc entre el 28 de maig i el 4 de juny de 1928, Gramsci seria condemnat a vint anys, quatre mesos i cinc dies de presó. En el seu al·legat final, el fiscal feixista va dir al tribunal feixista: “Cal impedir a aquest cervell pensar durant vint anys”. 
Cal calibrar el valor d'aquesta frase, més enllà de la anècdota. És, en si mateixa,  tota un reconeixement de la importància del pensament i de l’acció de Gramsci. I del perill que tant el pensament com l’acció del comunista sard, italià i universal representaven i representen encara avui per a el feixisme i per a el propi capitalisme.
Enfrontar-se a l’actual ascens del feixisme, i a la crisi global del capitalisme per la que travessem, ens demanen un pensament fort. Un pensament autònom de la ideologia hegemònica, que és la ideologia dominant i dirigent. En cal, en resum, un pensament que superi l’anti-capitalisme defensiu i corporatiu, un pensament que sigui, en definitiva, comunista. 
Llegir Gramsci, junt a molts altres, pot ser una ajuda en la construcció d’aquest pensament i d’aquesta acció comunista per a el segle que vivim.
Aigua passada no mou molí?
Si val... però, això va passar fa 94 anys. Ja sabeu la dita “aigua passada no mou molí”. 
Us podeu preguntar: quina importància té tot això per a nosaltres, joves de vint o menys anys? Allò que ens interessa és saber com lluitar contra la precarietat, contra l’atur juvenil, contra la repressió, contra les taxes universitàries, contra l’ agressió a la supervivència de l’espècie humana que representa el canvi climàtic, contra el capitalisme i contra l’estat que el representa entre nosaltres, el Regne d’Espanya...
O sigui us podeu preguntar: per a què ens serveix Gramsci avui al jovent que vol superar el capitalisme, que vol fer la revolució? 
Gramsci, com Marx, com Lenin i d’altres militants comunistes ens apareixen avui com a un important contenidor de conceptes teòrics i pràctics fruit de l’experiència del moviment obrer i de la reflexió teòrica. 
Naturalment, tant sols podeu verificar la veracitat d’aquest afirmació després de fer l’esforç de llegir-los i estudiar-los.
Conceptes com classe, constitució d’una classe en classe a través de la lluita i de la reflexió democràtica sobre la seva experiència en la lluita de classes (Quaderns de Presó, 25 i 27); com democràcia obrera com a mitjà imprescindible de la construcció d’un nou estat; com hegemonia entesa no com a majoria electoral sinó com a combinació entre direcció i dominació polítiques; com la seva concepció de l’estat com a estat integral que va més enllà del simple aparell repressiu i administració; la seva concepció de la societat civil; o la seva concepció del bloc històric que enriqueix i supera la mecànica divisió entre superestructura ideològica i base econòmica de la societat; com la proposta de reforma intel·lectual i moral que supera l’estreta concepció de la simple lluita ideològica; com l’estudi que ens proposa sobre la construcció nacional i estatal d’una determinada societat ( El problema de la direcció política en la formació de la nació i de l’Estat modern a Itàlia, quadern 19); com les seves interesantíssimes idees de la revolució passiva, del cesarisme i del transformisme; o bé o la seva re-actualització del republicanisme democràtic de Maquiavel i la seva proposta d’un nou Príncep modern, o sigui d’un partit comunista entès com a intel·lectual col·lectiu actiu i operant; o la seva articulada reflexió sobre el rol dels intel·lectuals i sobre les aliances de classes, sobre la qüestió meridional, sobre la formació d’una voluntat nacional-popular... 
Perdoneu el desordre i els oblits en aquesta breu enumeració. Però aquest son alguns exemples dels conceptes que podeu trobar si estudieu l’obra de Gramsci. Uns conceptes que us poden ajudar a analitzar millor els complexos fenòmens socials que s’esdevenen davant nostre i que condicionen la nostra acció política, cultural, social i econòmica.
Us pregunto: podem analitzar la situació política, econòmica i social del jovent i de la resta del poble treballador sense aquests conceptes? A mi em sembla que no. Si renunciéssim a l’estudi permanent de Marx, de Lenin o de Gramsci ens trobaríem condemnats a usar per a pensar i obrar els conceptes de l’enemic de classe. Estaríem sota la seva hegemonia, és a dir sota la seva direcció política i cultural. Això seria tant com renunciar a lluitar per a superar el capitalisme, és a dir seria tant com renunciar a la revolució.
En conclusió: estudiar la vida i la obra de Gramsci és imprescindible per algú que aspiri a ser comunista. I això comporta temps. Heu de saber trobar aquest temps, per a combinar-lo amb la vostra militància, amb la vostra lluita social o sindical, amb la intervenció política. Un militant que no estudia està condemnat a l’activisme cec, sense rumb, a caure constantment en tots els paranys de la lluita quotidiana. Està condemnat a sofrir la influència de la cultura dominant. Està condemnat a no tenir cap estratègia de superació del capitalisme. 

Aquest és el sentit profund de la coneguda frase que Gramsci i els seus companys van col·locar ,un 1er. de maig de 1919, a la capçalera del diari L’Ordine Nuovo. El periòdic que jugaria un rol clau en el intent de revolució dels consells obreres a Torí durant el bienni roig italià: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”.

Ara bé, com estudiar Gramsci?

Per suposat, llegiu-lo directament. Desconfieu dels intermediaris; desconfieu de les reduccions. No us faci cap por. Sé, per experiència, que no és tasca fàcil. Sé que es tracta d’una tasca de llarg abast. Sé que es possible fer-ho combinant la lluita pràctica amb l’estudi. 

Potser ens podria ser útil de seguir el consell que Gramsci donava per a estudiar una altra vida i obra essencial, la de Marx: 

Totes aquestes observacions valen encara més quan el pensador que es tracta és impetuós, de caràcter polèmic o li manca l’esperit de sistema, quan es tracta d’una personalitat en la qual l’activitat teòrica i la pràctica estan indissolublement entrellaçades, d’un intel·lecte en contínua creació i en perpetu moviment, que sent vigorosament l’autocrítica de la manera més despietada i conseqüent. Vistes aquestes premisses, el treball ha de seguir aquestes línies: 1) la reconstrucció de la biografia no solament pel que fa a l’activitat pràctica sinó especialment per l’activitat intel·lectual; 2) el registre de totes les obres, incloses les més irrellevants, en ordre cronològic, organitzat segons temes intrínsecs: de formació intel·lectual, de maduresa, de possessió i aplicació del nou tipus de pensament i de concebre la vida i el món. La recerca del leitmotiv, del ritme del pensament en desenvolupament, ha de ser més important que les afirmacions casuals o els aforismes aïllats”.[2]
L’actitud moral de Gramsci
Acabo amb dues petites referències al capteniment moral de Gramsci.
Per a un jove comunista, ( i també per a els que tenim més joventut acumulada) a més de l’obra teòrica i pràctica de Gramsci hauria de ser cabdal el coneixement i, m’atreviré a dir-ho, la imitació del seu capteniment moral. 
Un comunista sense moral, sense costums comunistes, republicanes i democràtiques, sense l’ètica que faci concordar els mitjans amb els fins podria acabar imitant els costums, la moral i la ètica dels nostres dominadors i opressors. És també per aquesta raó moral que Gramsci defensava la necessitat de la democràcia obrera com a mitjà, és per això que defensava la necessitat d’una completa reforma intel·lectual i moral. Per a ell, aquests eren mitjans imprescindibles sense els quals no era possible la revolució. En el seu article sobre la democràcia obrera afirma: “Qui vol els fins vol els mitjans”. És una frase que no podem confondre amb el maquiavel·lisme tòpic que denuncien els hipòcrites moralistes burgesos.
Podem (podreu) trobar constantment molts exemples d’aquest capteniment moral gramscià en els seus escrits i en les seves cartes.  Tant sols us posaré dos exemples breus i útils per a il·lustrar el capteniment moral comunista de Gramsci. 
El primer exemple és el d’una carta que Gramsci escriu a Palmiro Togliatti el 26 d'octubre de 1926. Davant l’actitud pragmàtica de Togliatti amb allò que estava a punt de succeir, Gramsci li diu: «Seríem revolucionaris molt deplorables i irresponsables si deixéssim passivament que es consumessin els fets consumats, justificant a priori la seva necessitat.». 
Us he de dir que, des de que vaig conèixer aquesta carta, tota la meva vida comunista, sobretot en els moments decisius de crisi, en aquells moments en que la situació m’ha obligat optar sense matisos entre una opció a altra, aquesta dura frase de Gramsci m’ha obsedit de forma potent. Sóc conscient del fet que no sempre he sabut ser tant conseqüent com Gramsci li demanava al seu company i amic Palmi en aquella cruïlla decisiva del moviment comunista.
El segon exemple d’aquest capteniment moral de Gramsci és una de les cartes que ja a la presó i en espera del procés, Gramsci li escriu a la seva mare. Una mare quin món era el món reclòs d’un petit poble sard en el que el fet que algú de la família estigui a la presó s’ entenia com una deshonra  que tacava tota la família. Una mare que, a més, estimava el seu fill amb aquell amor que tant sols pot donar una mare. En aquelles circumstàncies li escriu el següent:
«[…] Estimadíssima mare, no m'agradaria tornar a repetir el que t'he escrit sovint per tranquil·litzar-te sobre les meves condicions físiques i morals. M'agradaria, també per estar tranquil, que tu no t'espantessis o et torbessis gaire per la condemna que em donaran. Que comprenguessis bé, també amb el sentiment, que sóc un pres polític i que seré un condemnat polític, que no tinc ni tindré vergonya d'aquesta situació. Que, en el fons, la detenció i la sentència me les he buscat en certa manera jo mateix, perquè mai he volgut canviar les meves opinions, per les quals estaria disposat a donar la vida i no només a quedar-me a la presó. És per això que només puc estar tranquil i feliç amb mi mateix. Estimada mare, també voldria abraçar-te fort, fort, perquè sentis com t'estimo i com m'agradaria consolar-te d'aquest disgust que t'he donat: però jo no podia actuar d'altra manera. La vida és així, molt dura, i a vegades els fills han de donar grans dolors a les seves mares, si volen conservar el seu honor i la seva dignitat com a homes.»[3]
Què us sembla si comencem el seminari?



 




[1] Fou al Masnou, el dia 14 de març de 2015. Vaig presentar una ponència amb el títol : “Una ullada al pensament polític d’Antonio Gramsci”. 
[2] Antonio Gramsci, Quadern de la presó, 16 (XXII), Arguments de cultura, 1933-1934, paràgraf 2, Qüestions de mètode (QP, 1975, p. 1840-1842). Es reprodueix incomplet.

[3] Antonio Gramsci, Vita attraverso le lettere (1994)a cura de Giuseppe Fiori, Torino, Einaudi, 1994, p. 202-203.

diumenge, 26 de gener de 2020

Un estudio sobre el rostro social y cambiante de una amenaza.

per Guido Ligouri,
Vicepresident de la International Gramsci Society (IGS) i President de la IGS Itàlia
Article publicat a Il Manifesto el dia 23 de gener de 2020.
Indagine sul volto sociale e cangiante di una minaccia

La nueva edición de las Lecciones sobre el fascismo en los Editori Riuniti de Roma.

Historia. Una nueva edición de las "Lecciones sobre el fascismo" de Palmiro Togliatti, con prólogo de Paolo Ciofi, introducción de Piero Di Siena y prefacio de Ernesto Ragionieri, propuesta por los Editori riuniti de Roma. En el texto se avanza un "análisis diferenciado" del fenómeno: desde el programa rebelde de la plaza del Santo Sepolcro, pasando por la violencia de los patronos antisocialistas, hasta la fundación del estado totalitario.

La iniciativa de los Editori Riuniti de promover una nueva edición de las Lecciones sobre el fascismo de Palmiro Togliatti es, como siempre, muy oportuna (Prólogo de Paolo Ciofi, Introducción de Piero Di Siena, Prefacio a la primera edición de Ernesto Ragionieri, pp. 200, 15 euros). Un libro importante, no solo desde el punto de vista historiográfico (como reconoció Renzo De Felice), sino también por la lección de método que contiene y que aún nos habla.

ORGANIZADAS en enero-abril de 1935 en la escuela del Comintern de Moscú para los comunistas italianos, han llegado hasta nosotros gracias a las notas de un alumno encontradas y publicadas por Ragioneri en 1970. Las lecciones, por lo tanto, se remontan al período inmediatamente anterior al VIIº Congreso del Tercer Internacional, que lanzó la política de frentes populares. Pero ya la victoria del nazismo (enero de 1933) había arrinconado la política sectaria del “social-fascismo” y había dado paso, en primer lugar en Francia, a una nueva política de alianza entre las fuerzas de izquierda. Togliatti, que con dificultad había aceptado el giro estalinista de 1928 y que había sido dejado de lado en la Internacional Comunista, fue llamado a dirigir la nueva política junto con Dimitrov.

Por lo tanto, las lecciones deben colocarse en este pasaje, en el que Togliatti se convierte en uno de los protagonistas del comunismo internacional. Son la parte más sustancial (más de dos tercios) de un curso que el líder comunista mantiene sobre las fuerzas políticas italianas (socialistas, anarquistas, republicanos) y constituyen, con mucho, la parte más relevante, no solo cuantitativamente.

En las Lecciones sobre el fascismo, Togliatti acepta como punto de partida la definición de fascismo de la Tercera Internacional ("una dictadura terrorista de los sectores más reaccionarios, más chovinistas y más imperialistas del capital financiero"), pero a partir de ella pone en juego una interpretación original, que va más allá de las tesis respaldadas por otros intérpretes de la época, con la excepción de la reflexión de la prisión de Gramsci, convergente en muchos aspectos, pero desconocida en ese momento. 

En la base de las Lecciones existe la conciencia de que con el nuevo protagonismo de las masas el viejo estado liberal ya no era suficiente. Los liberales italianos no lo entendieron y la burguesía tuvo que encontrar una solución diferente, recurrió al fascismo, dice Togliatti, porque "no puede gobernar con los viejos sistemas". En ese camino, el fascismo se convirtió por primera vez en Italia, en el partido unitario de la burguesía, (como antes solo la masonería lo había logrado).

ES REMARCABLE en el libro, el "análisis diferenciado" del fascismo que Togliatti pone en marcha y que nos invita a distinguir entre fascismos en los diversos países y dentro del fascismo italiano a lo largo de su historia (desde el programa rebelde de la plaza del Santo Sepolcro, pasando por el  fascismo patronal antisocialista, hasta la fundación del estado totalitario). El fascismo no siempre es el mismo, nos dice Togliatti, y nos equivocamos si definimos cualquier fenómeno reaccionario como fascista: una advertencia a tener en cuenta incluso hoy. El término debe usarse "cuando la lucha contra la clase obrera se desarrolla sobre una nueva base de masas con un carácter pequeño burgués". Los puntos de inflexión se identifican cuando el capital interviene y organiza el fascismo, a partir de 1921, y luego a partir de 1926, con la organización estatal de las masas.

PERTINENTE, y actual, resulta la autocrítica que Togliatti hace en estas Lecciones: los comunistas fueron incapaces, dice, de ver "las causas sociales" que determinaron el fascismo. Para vencerlo, uno tenía que "conquistar una parte de aquella masa" organizada por el fascismo y "neutralizar la otra parte". No fue hecho. El fascismo tomó el poder y comprendió tanto la "necesidad de algún elemento de organización del capitalismo, de algún elemento de la planificación", así como la necesidad de un control generalizado de las masas.

Por un lado, por lo tanto, el fascismo reproduce esa nueva relación entre economía y política, típica de la primera mitad del siglo XX y de todos los regímenes (democrático, socialista, comunista, fascista), para hacer frente a la crisis y modernizar la economía; por otro a partir de 1926 estableció un monopolio sindical: comenzó la "política de masas" del fascismo que ahora se había convertido en un estado, una política necesaria para la burguesía frente a la crisis económica. Aquí comienzan las maravillosas lecciones de Togliatti sobre el corporativismo y sobre "organizaciones colaterales" del fascismo. Los comunistas deben ingresar en ellas porque es donde están las masas, y se pueden aprovechar las contradicciones existentes en su vida real. Los trabajadores que se unen a los sindicatos fascistas y las organizaciones del “dopolavoro”, dice Togliatti, "no son nuestros opositores, son masas de trabajadores que debemos hacer todo lo posible por conquistar" y las masas "pueden hacer de estas organizaciones centros de resistencia, centros para luchar contra el fascismo ". Togliatti concluye: "Nuestro deber es ingresar a estas organizaciones y organizar la lucha por nuestros principios", ya que debemos "permanecer constantemente vinculados a la masa".

ESTAS SON PALABRAS que parecen dirigidas a los izquierdistas y comunistas de hoy, aunque sea en una situación tan diferente. Dirigidas a aquellos izquierdistas que ya no tienen relaciones de masas, que ya no están presentes entre los trabajadores, los trabajadores precarios, las clases populares, que a menudo renuncian a ir a buscar al pueblo allá donde está. Las palabras de Togliatti invitan a reflexionar.

Traducción al castellano de Joan Tafalla 

ANEXO:

Una edición anterior ( 2010) del libro se puede encontrar en Einaudi : 



Sin embargo el índice de esta edición es diferente y, aparentemente, más completo. El cambio del título parece lógico si se lee el índice que sigue:


Corso sugli avversari
Lezione I
Il fascismo: definizione e caratteri generali

Lezione II L’evoluzione del Pnf
Lezione III
Il Pnf, organizzazione borghese di tipo nuovo

Lezione IV
La Milizia e le organizzazioni giovanili

Lezione VI
I sindacati fascisti

Lezione VII II Dopolavoro
Lezione VIII
Il corporativismo

Lezione IX
La lotta nelle corporazioni

Lezione X
Il fascismo nelle campagne
Lezione X I
La socialdemocrazia
Lezione XII
La socialdemocrazia italiana

Lezione XIV
Massimalisti e repubblicani

Lezione X V Gli anarchici
Appendice I materiali didattici 255 i. Gli indici delle dispense
I brani redazionali del quaderno n. 2
Amb un Annex: 

Togliatti, i l fascismo, la guerra civile europea di Francesco M. Biscione

Existe una edición en castellano de esta obra que incluye el estudio de Ernesto Ragioneri:


Ediciones de Cultura Popular, México D.F., traducido por David Huerta a partir de la primera edición de los Editori Riuniti de Roma de 1970.





Un estudi sobre el rostre social i canviant d’una amenaça

per Guido Ligouri,
Vicepresident de la International Gramsci Society (IGS) i President de la IGS Itàlia
Article publicat a Il Manifesto el dia 23 de gener de 2020.
Indagine sul volto sociale e cangiante di una minaccia

La nova edició de les Lliçons sobre el feixisme, als Editori Riuniti.
Història. Una nova edició de "Les lliçons sobre el feixisme" de Palmiro Togliatti - amb un pròleg de Paolo Ciofi, introducció de Piero Di Siena i Prefaci d'Ernesto Ragionieri - proposat pels Editori riuniti de Roma. En el text s’avança una "anàlisi diferenciada" del fenomen: des del programa rebel de la plaça del Santo Sepolcro, pasant per la violència dels patrons anti-socialistes, fins a la fundació de l'estat totalitari.

La iniciativa de l’Editori Riuniti per promoure una nova edició de les Lliçons sobre el feixisme de Palmiro Togliatti és, com sempre, molt adequada (Pròleg de Paolo Ciofi, Introducció de Piero Di Siena, Prefaci a la primera edició d’Ernesto Ragionieri, pp. 200, 15 euros). Un llibre important, no només des del punt de vista historiogràfic (com va reconèixer Renzo De Felice), sinó també per a la lliçó de mètode que conté i que encara ens parla.

ORGANITZADES el gener-abril de 1935 a l'escola del Comintern de Moscou per als comunistes italians, ens han arribat gràcies a les notes d'un alumne trobades i publicases per Ernesto Ragioneri l’any 1970. Les lliçons es remunten, doncs, al període immediatament anterior al VIIè Congrés de la Tercera Internacional, que va posar en marxa la política dels Fronts Populars. Abans, però, la victòria del nazisme (gener del 1933) havia deixat de banda la política sectària del “social-feixisme” i donat pas, primer a França, a una nova política d’aliança entre les forces d’esquerres. Togliatti, que havia acceptat amb dificultat el tombant estalinista de 1928 i que havia estat apartat al Comintern, havia estat cridat a dirigir la nova política juntament amb Dimitrov.

Les lliçons s’han de situar, doncs, en aquell passatge, en què Togliatti es converteix en el protagonista del comunisme internacional. Són la part més substancial (més de dos terços) d’un curs que el líder comunista manté sobre les forces polítiques italianes (socialistes, anarquistes, republicans) i constitueixen, amb diferència, la part més rellevant, no només quantitativament.

Togliatti accepta com a punt de partida la definició del feixisme de la Tercera Internacional ("una dictadura terrorista dels sectors més reaccionaris, més xovinistes i més imperialistes del capital financer"), però a partir d'ella posa en joc una interpretació original, que va més enllà de les tesis recolzades per altres intèrprets de l’època, a excepció de la reflexió de la presó de Gramsci, convergent en molts aspectes, però desconeguda en aquell moment. 

A la base de les lliçons hi ha la consciència que amb el nou protagonisme de les masses ja no és suficient l’antic estat liberal. Els liberals italians no ho van entendre i la burgesia va haver de trobar una solució diferent, va recórrer al feixisme -diu Togliatti- perquè "no pot governar amb els antics sistemes". El feixisme es converteix llavors, tot fent camí i per primera vegada a Itàlia en el partit unitari de la burgesia, (com potser abans només ho havia pogut fer la maçoneria).

CAL REMARCAR en el llibre, l’anàlisi “diferenciada” del feixisme que Togliatti posa en pràctica, convidant-nos a distingir entre els feixismes dels diversos països i dins del feixisme italià al llarg de la seva història (des del programa rebel de la plaça del Santo Sepolcro, passant  pel feixisme patronal anti-socialista, fins a la fundació de l’estat totalitari). El feixisme no sempre és el mateix, ens diu Togliatti, i és erroni definir qualsevol fenomen reaccionari com a feixista: una advertència a tenir en compte encara avui. El terme s'ha d'utilitzar "quan la lluita contra la classe treballadora es desenvolupa sobre una nova base de masses amb un caràcter petit-burgès". Els punts d’inflexió s’identifiquen quan el capital intervé i organitza el feixisme, a partir del 1921 i després a partir del 1926, amb l’organització estatal de les masses.

RELEVANT, i actual, resulta  l’autocrítica que Togliatti fa en aquestes lliçons: els comunistes no van ser capaços –diu– de veure “les causes socials” que van determinar el feixisme. Per vèncer-lo, calia “conquerir una part d’aquella massa” organitzada pel feixisme i “neutralitzar l’altra part”. No es va fer. El feixisme va prendre així el poder i va comprendre tant la "necessitat d'algun element d'organització del capitalisme, d'algun element de planificació", així com la necessitat d'un control generalitzat de les masses.

D’una banda, doncs, el feixisme reprodueix aquella nova relació entre l’economia i la política pròpies de la primera meitat dels anys 1900 i de tots els règims (democràtics, socialistes, comunistes, feixistes), per fer front a la crisi i modernitzar l’economia; d’altra banda a partir de 1926 va establir un monopoli sindical: la "política de masses" del feixisme que ara s'havia convertit en un estat, una política necessària per a la burgesia davant la crisi econòmica. Aquí comencen les meravelloses lliçons de Togliatti sobre el corporativisme i sobre "organitzacions col·laterals" del feixisme. Els comunistes han d’entrar dins d’elels, perquè és on les masses estan, i es poden aprofitar les contradiccions de la seva vida real. Els treballadors que s’uneixen als sindicats feixistes i del “dopolavoro”, diu Togliatti, "no són els nostres opositors, són masses de treballadors que hem de fer tots els esforços per conquerir" i les masses "poden transformar aquestes organitzacions en centres de resistència; en centres per a lluitar contra el feixisme ". Togliatti conclou: "El nostre deure és entrar en aquestes organitzacions i organitzar la lluita pels nostres principis", ja que hem de "mantenir-nos constantment vinculats a la massa".

SÓN PARAULES que semblen adreçades a les esquerres i als comunistes d’avui, encara que en una situació tan diferent. Semblen adreçades a aquelles esquerres que ja no tenen relacions de masses, que ja no estan presents entre els treballadors, els precaris, les classes populars, que sovint renuncien a anar a buscar el poble allà on es troba. Les paraules de Togliatti conviden a reflexionar.

Traducció de l'italià de Joan Tafalla 

ANNEX:

Una edició anterior ( 2010) del llibre es pot trobar a Einaudi : 


Pero l´index d'aquest llibre és diferent i més complet. El canvi de títol sembla natural si es llegeix l'index que segueix:


Corso sugli avversari
Lezione I
Il fascismo: definizione e caratteri generali

Lezione II L’evoluzione del Pnf
Lezione III
Il Pnf, organizzazione borghese di tipo nuovo

Lezione IV
La Milizia e le organizzazioni giovanili

Lezione VI
I sindacati fascisti

Lezione VII II Dopolavoro
Lezione VIII
Il corporativismo

Lezione IX
La lotta nelle corporazioni

Lezione X
Il fascismo nelle campagne

Lezione X I
La socialdemocrazia
Lezione XII
La socialdemocrazia italiana

Lezione XIV
Massimalisti e repubblicani

Lezione X V Gli anarchici
Appendice I materiali didattici 255 i. Gli indici delle dispense
I brani redazionali del quaderno n. 2
Amb un Annex: 

Togliatti, i l fascismo, la guerra civile europea di Francesco M. Biscione

diumenge, 12 de gener de 2020

Una proposta d'internacionalisme solidari a Europa

El passat 4 de desembre de 2019, Comunistes de Catalunya va organizar a Sabadell una xerrada amb la finalitat de presentar el  Manifest per un nou internacionalisme dels pobles a Europa

La xerrada va anar a càrrec de Sergi Cutillas, economista, membre de la Plataforma per l'Auditoria Ciutadana del Deute (PACD); fundador de Ekona. També es compta entre els fundadors d'EreNSEP . 

Presentà la xerrada en Joan Tafalla.

Publiquem a continuació el video de la xerrada, dividit en tres parts per a fer-ne més facil el seu visionat.

Vídeo 1.

Vídeo 2.


Vídeo 3.




Un mes després de la xerrada, després de la constitució del nou govern progressista a Madrid, els continguts d'aquest xerrada son més rellevants. Espero que us interessi.



diumenge, 29 de desembre de 2019

El sastre de Ulm vive en Brooklyn

Historia y escollos de una ideología de democracia radical y autoemancipación de los trabajadores: "Manifiesto socialista para el siglo XXI" por Bhaskar Sunkara, publicado en Italia por Laterza. 
(Versión en castellano)
Il Manifesto, 28 de desembre de 2019.
Al principio parece una novela utópica, ambientada en Nueva Jersey en 2036: a partir de los acontecimientos de un joven trabajador. El autor nos habla sobre la fealdad de la sociedad capitalista y cómo será la futura sociedad socialista, fundada en la cooperación en lugar de la competencia, en la autogestión, sobre la abolición del dinero, sobre el apoyo del Estado, sobre el desarrollo de la tecnología, sobre un igualitarismo no absoluto, pero con un abanico salarial reducido.

EL RELATO MUESTRA el socialismo del futuro basado en la democracia política, las decisiones tomadas desde abajo, el lado racional y ético de las personas, la mejora efectiva que el socialismo traerá en la vida diaria, en la liberación del trabajo y de las personas respecto al trabajo. Un mundo fundado en una especie de "comunismo democrático", dado que el autor también está a favor de la abolición de la propiedad privada de los medios de producción y de la supresión del trabajo asalariado.

Sin embargo, esta no es una novela, sino el prólogo del ensayo del Manifiesto Socialista para el siglo XXI de Bhaskar Sunkara (Laterza, pp. 290, euro 18). El autor, hijo de inmigrantes indios, vive en Brooklyn y ha ganado fama internacional gracias al éxito de la revista Jacobin (Jacobin Italy también se ha publicado durante un año), concebida y fundada en 2011, cuando era un estudiante universitario muy joven. El prólogo no indica la predilección del autor por el socialismo utópico; más bien, quiere resaltar la importancia de saber comunicarse escapando de la tradición académica para dirigirse a un público joven y recientemente politizado. Por otra parte, sirve para transmitir un mensaje importante: otro mundo es posible, es decir, puede haber una alternativa al capitalismo, y en el que viviríamos mejor que en éste.

El libro continúa por otra vía: una "historia del socialismo desde Marx hasta nuestros días", que también tiene un tono popular, típicamente anglosajón, aunque con un aparato consistente de notas. Tras examinar las principales ideas-fuerza de Marx, Sunkara se detiene en los eventos y protagonistas del socialismo marxista, desde Lassalle, Bernstein y Kautsky hasta Rosa Luxemburgo.

Luego pasa a hablar de los socialistas rusos, la Revolución de Octubre, los primeros gobiernos bolcheviques, el estalinismo. Sus juicios no son maniqueos, aunque a veces cuestionables. En general, lo positivo es la evaluación del trabajo de Lenin, para comprender las dificultades objetivas en las que operaba. El juicio sobre Stalin es mucho más negativo, pero también lo es cuando habla de Trotsky, descrito como no muy diferente (al menos desde un punto de vista ético-político) del de su rival histórico. El autor reconoce el gran progreso realizado por la Unión Soviética en las primeras décadas de su historia, pero considera "imperdonable" que "un modelo construido con errores y excesos, forjado en las peores condiciones, se convierta en sinónimo de la idea socialista".
El maoísmo tampoco convence a Sunkara. La reconstrucción del comunismo chino de la década de 1920 muestra sus luces y sombras: junto con el gran éxito en términos de progreso material, los muchos errores y, sobre todo, la prevalencia de un gobierno no democrático de la sociedad y el estado. Entonces, al final de la larga discusión, el desconsolado Sunkara concluye: "El socialismo nació como una ideología de democracia radical, de auto emancipación de los trabajadores, no como un instrumento de desarrollo gobernado por el estado". Quizás un "desarrollo desde arriba" puede ser un hecho históricamente progresivo, pero sigue siendo una "fórmula autoritaria".

SUNKARA  TAMPOCO SE HACE ILUSIONES SOBRE EL SOCIALISMO REFORMISTA. Después de algunas páginas sobre el primer gobierno laborista y sobre el gobierno de Blum, se demora mucho tiempo en el "caso sueco". Mientras elogia sus éxitos, el libro enfatiza que, eventualmente, en una fase recesiva, las contradicciones del capitalismo retoman el impulso reabsorbiendo los logros de los trabajadores. Tampoco las vías más tradicionales (nacionalizaciones, apoyo público al empleo) conducen a nada: debido a la fuga de capitales Mitterrand se vio obligado a una rápida retirada  en comparación con las intenciones combativas del inicio. La “retirada socialdemócrata" fue codificada más tarde por líderes como Blair o Clinton.
Sunkara extrae una lección de esto: la acción de la socialdemocracia siempre encuentra límites estructurales, por lo que la única solución para el autor es salir del capitalismo. Se debe evitar el riesgo de convertirse en "accionistas minoritarios". Aunque no todos los socialdemócratas son iguales (hay una socialdemocracia que reactiva el conflicto, como en los casos de Sanders y Corbyn, en lugar de sofocarlo con la concertación), sus logros están destinados a ser reabsorbidos por la misma tendencia del ciclo capitalista y por sus crisis periódicas.

UN LARGO CAPÍTULO está dedicado a la historia del socialismo en los Estados Unidos. "¿Por qué no hay socialismo en los Estados Unidos?", preguntó Sombart en 1906. A esta pregunta Sunkara responde volviendo sobre la rica historia del movimiento socialista, sindical y político de los Estados Unidos desde las primeras décadas del siglo XIX: huelgas y luchas políticas, los Caballeros del Trabajo y los IWW, Daniel De Leon y Eugene Debs (quien postulándose por el Partido Socialista, obtuvo casi un millón de votos).
Un movimiento "multilingüe, geográficamente disperso e ideológicamente dividido", severamente reprimido, que nunca supo cómo darse una verdadera organización centralizada. Y los comunistas, activos desde 1919, no pudieron hacerlo mejor, demasiado subordinados a las directivas de Moscú y poco críticos con la URSS. La Nueva Izquierda tampoco sabrá cómo crear experiencias políticas duraderas e incisivas más adelante.
Sin embargo, después de décadas de derrotas y olvidos de la misma palabra "socialista", según Sunkara, el aire ha cambiado: "La pregunta hoy es si podemos hacer que la corriente principal sea la izquierda" y "construir un proyecto político independiente para la clase trabajadora que sea algo más que una oposición leal al liberalismo". Para hacer esto, dice Sunkara, necesitamos pasar de la socialdemocracia al "socialismo democrático", transformando verdaderamente la sociedad a través de "reformas no reformistas".

Para lograr esto, paso a paso, no solo se debe evitar caer en la "irrelevancia sectaria", sino también trabajar en los sindicatos, entre las masas, explotar los éxitos de Sanders y el pequeño pero fuerte grupo Democratic Socialist of America, pedir una ley electoral proporcional. Llegar a un nuevo partido socialista visible y creíble. Si bien no faltan pistas sobre la importancia de las luchas antirracistas, antisexualista y ambiental, el autor sigue colocando en el centro una política basada en la lucha de clases.
En este discurso, fuertemente optimista (quizás demasiado) y voluntarista, parece faltar una consideración del movimiento italiano, sobre todo a partir de Gramsci. Pero las últimas páginas reservan una sorpresa: el final es confiado a las palabras de Lucio Magri y de Pietro Ingrao que evocan hecha por ellos del famoso  cuento "El sastre de Ulm" de Bertolt Brecht. y Con ello Sunkara afirma que nuevo y siempre, a pesar de todo, aún debemos intentar volar, partiendo de Brooklyn.
[Traducido del italiano al castellano por Joan Tafalla, Sabadell, 29 de desembre de 2019].

Enlace al artículo en italiano: Il sarto di Ulm abita a Brooklyn 

dissabte, 28 de desembre de 2019

El sastre d’Ulm viu a Brooklyn

Història i ensopecs d'una ideologia de la democràcia radical i de l'auto-emancipació obrera: "Manifest socialista del segle XXI" de Bhaskar Sunkara, publicat per Laterza
Il Manifesto, 28 de desembre de 2019.
Al principi sembla una novel·la utòpica, ambientada a Nova Jersey el 2036: arran dels esdeveniments d’un jove treballador, l’autor ens parla de la lletjor de la societat capitalista i de com serà la futura societat socialista, fundada en la cooperació en lloc de la competència, l’ autogestió, sobre l’abolició del diner, amb el suport de l’Estat, sobre el desenvolupament de la tecnologia, sobre un igualitarisme no absolut, però amb un ventall salarial reduït.

EL RELAT MOSTRA el socialisme del futur basat en la democràcia política, les decisions preses des de baix, l’apel·lació al costat racional i ètic de les persones, la millora efectiva que el socialisme comportarà en la vida diària, en l’alliberament del treball i del treball. Un món fundat en una mena de "comunisme democràtic", atès que l'autor també està per a l'abolició de la propietat privada dels mitjans de producció i del treball assalariat.

Tanmateix, això no és un relat, sinó el pròleg de l’assaig de Bhaskar Sunkara, Manifest socialista del segle XXI (Laterza, pàg. 290, euro 18). L’autor, fill d’immigrants indis, viu a Brooklyn i ha guanyat fama internacional gràcies a l’èxit de la revista Jacobin (Jacobin Itàlia també s’ha publicat durant un any), concebuda i fundada el 2011, quan era un estudiant universitari molt jove. El pròleg no indica la predilecció de l’autor pel socialisme utòpic, sinó que vol destacar la importància de saber comunicar-se escapant de la tradició acadèmica per adreçar-se a un públic jove i recentment polititzat. En segon lloc, serveix per a transmetre un missatge important: un altre món és possible, és a dir, hi pot haver una alternativa al capitalisme i hi viurem millor.

El llibre continua sobre una altra via: una "història del socialisme des de Marx fins a l'actualitat", que també té un to popular, típicament anglosaxó, tot i que amb un aparell consistent de notes. Després de les principals idees fortes de Marx, Sunkara se centra en els esdeveniments i protagonistes del socialisme marxista, des de Lassalle, Bernstein i Kautsky fins a Rosa Luxemburg.

Després passa a parlar sobre els socialistes russos, sobre la revolució d’octubre, sobre els primers governs bolxevics, i sobre l’estalinisme. Els seus judicis no són maniqueus, tot i que de vegades siguin discutibles. Tot plegat, fa una positiva l’avaluació del treball de Lenin per comprendre les dificultats objectives en què va operar. El judici sobre Stalin és molt més negatiu, però també sobre Trotsqui, qualificat de no gaire diferent (almenys des del punt de vista ètic-polític) del seu rival històric. L’autor reconeix els grans avenços realitzats per la Unió Soviètica en les primeres dècades de la vida, però considera “imperdonable” que “un model construït amb errors i excessos, forjat en les pitjors condicions, esdevingui sinònim de la idea socialista”.

El maoisme tampoc no convenç Sunkara. La reconstrucció del comunisme xinès a partir dels anys vint mostra les seves llums i ombres: al costat del gran èxit pel que fa al progrés material, els nombrosos errors i sobretot la prevalença d’un govern antidemocràtic de la societat i l’estat. Així, al final de la llarga discussió, Sunkara desconsolat conclou: "El socialisme va néixer com una ideologia de la democràcia radical, de l'auto-emancipació obrera, no per tant com un instrument de desenvolupament governat per l'estat". Un "desenvolupament des de dalt" pot ser un fet històricament progressista, però segueix sent una "fórmula autoritària".

TAMPOC SOBRE EL SOCIALISME REFORMISTA Sunkara no  es fa gaires il·lusions. Després d’unes quantes pàgines sobre el primer govern laborista i sobre el govern de Blum, s’atura força estona en el "cas suec". Tot i elogiant els seus èxits, el llibre destaca que amb el temps, en una recessió, es reprenen les contradiccions del capitalisme i es reabsorbeixen els èxits obrers. Fins i tot les vies més tradicionals (nacionalitzacions, suport públic per a l’ocupació) no condueixen a res: després de la fugida de les capitals, Mitterrand es va veure obligat  a una ràpida retirada en comparació amb les intencions combatives del l'inici. El "retrocés socialdemòcrata" va ser codificat després per líders com Blair o Clinton.

Sunkara en treu una lliçó: l’acció de la socialdemocràcia sempre troba límits estructurals, per la qual cosa a l’autor li sembla que l’única solució és la d’escapar del capitalisme. S'ha d'evitar el risc de convertir-se en els "accionistes minoritaris". Tot i que no tots els socialdemòcrates són iguals (hi ha una socialdemocràcia que reactiva el conflicte, com en els casos de Sanders i Corbyn, en lloc d’ofegar-lo amb la concertació), els seus èxits estan destinats a ser reabsorbits per la mateixa tendència del cicle capitalista i per les seves crisis periòdiques.

UN LLARG CAPÍTOL està dedicat a la història del socialisme als Estat Units. "Per què no hi ha socialisme als Estats Units?". Va preguntar Sombart el 1906. Sunkara respon recorrent la rica història del moviment socialista, sindical i polític dels Estats Units des de les primeres dècades del 1800. Les vagues i les lluites polítiques, els cavallers del treball i la IWW, Daniel De Leon i Eugene Debs (que, candidat al Partit Socialista, van obtenir gairebé un milió de vots).
Un moviment "multilingüe, geogràficament dispers i ideològicament dividit", durament reprimit, que mai no va saber donar-se una veritable organització centralitzada. I els comunistes, actius des del 1919, no van poder fer-ho millor, massa subordinats a les directives de Moscou i poc crítics cap a l’URSS. Tampoc la Nova Esquerra sabrà crear experiències polítiques duradores i incisives després.
Després de dècades de derrotes i oblits de la mateixa paraula "socialista", però, segons Sunkara, l'aire ha canviat: "La qüestió actual és si podem fer que l'esquerra arrive a ser la corrent principal", per "construir un projecte polític independent per a la classe treballadora, que pugui ser quelcom més que una lleial oposició al liberalisme ". Per fer-ho, diu Sunkara, hem de passar de la socialdemocràcia al "socialisme democràtic", transformant la societat realment a través de "reformes no reformistes".

Per aconseguir-ho, pas a pas, cal evitar caure en la “irrelevància sectària”, sinó que cal dedicarse al treball en els sindicats, entre les masses, explotar els èxits de Sanders i del petit però fortament creixent grup de Democratic Socialist of America , demanant una llei electoral proporcional. I tractant d'arribar a construir un nou partit socialista visible i creïble. Si no be, en el llibre no hi falten orientacions sobre la importància de les lluites anti-racistes, anti-masclistes i anti degradació ambiental, l’autor del centre segueix considerant central una política basada en la lluita de classes.

En aquest discurs fortament optimista (potser massa) i voluntarista, sembla que hi falta una consideració del moviment italià, a partir de Gramsci. Però les darreres pàgines reserven una sorpresa: el final es confia en les paraules de Lucio Magri i Pietro Ingrao, a l’evocació que van fer ells del famós Sastre d’Ulm de Brecht. Que ens diu, i amb ell Sunkara, que de nou i sempre, malgrat tot, encara hem d’intentar volar. A partir de Brooklyn.

[Traduït de l'italià al català per Joan Tafalla, Sabadell, 28 de desembre de 2019].

dijous, 5 de desembre de 2019

Missatge dins d’una ampolla



Acabo de posar un missatge en forma de diàleg inventat dins d’una ampolla. El llenço al mar amb l’esperança de que arribi a alguna llunyana platja on pugui ser recollit i llegit per algun company o companya. El missatge diu així:

Alguns amics meus critiqueu la política del meu partit: Comunistes.Cat.  Esteu en el vostre dret. Faltaria més!

Pot ser que el partit s'equivoqui. No ho nego. Tant sols pot creure que no s'equivoca aquell que no es mou. Tanmateix l'immobilisme potser sigui el major dels errors. Sobretot en situacions tant convulses i complexes com les que viu el nostre poble treballador. De Catalunya i d’arreu. 

Algunes d'aquestes crítiques son raonades i raonables. Les escolto, tracto de comprende-les i miro d’aprendre. 

La prudència política sempre dicta escoltar i aprendre de l’altre, sigui de l’ amic, de l’ adversari inclus de l’ enemic. En situacions complicades, fer cas d’aquest consell encara es més important. 

La prudència política és una virtut del republicanisme clàssic. Pero convé  no confondre la prudència amb la manca de coratge.

De totes maneres, algunes de les crítiques que llegeixo o que escolto venen carregades de pre-judicis i de desconeixement. M'explico amb dos exemples.

Primer exemple: el pre-judici: 

- "Tot allò que fa Comunistes.Cat és dolent, equivocat o carregat de mala fe". – És un resum real. No una reducció a l’absurd de coses que llegeixo o escolto de la boca d’algun amic i company.

-  “Per què?”, pregunto jo. 

- "Per que Comunistes "és intrínsecament pervers". Em responen. “Com deia aquell papa de Roma”, penso jo.

- “I, per què Comunistes ‘és intrínsecament pervers"?- re-pregunto jo.

- "Doncs per que n'estic convençut”.

- “Com probes una acusació tant greu?- pregunto jo.

- “No calen més proves que el meu convenciment"- resumeixo la resposta, però no la redueixo. Us ho asseguro. Aquesta resposta provinent de persones preparades intel·lectualment, en submergeix en la malenconia. 

- "És un raonament legítim?" Em pregunto jo a mi mateix. I em responc: 

- "Si, les opinions son personals e intransferibles. Però - segueixo pensant- estem davant d'un pre-judici. És a dir, davant d'un tipus de pensament immòbil, inalterable, fixat d'una vegada per totes a partir d'una experiència particular personal e intransferible. Una experiència real, potser exagerada en el transcurs del temps, però amb una base real. Segueixo pensant: una experiència és un fet singular del que no se’n pot extreure una generalització com aquesta. 

Així doncs, respecto als companys que operen amb aquest pre-judici. Qui estigui lliure de pre-judicis que tiri la primera pedra. Per la meva part, no solament no comparteixo sinó que no crec que hagi de dedicar ni un segon més a debatre sobre aquesta qüestió amb aquests amics. Sense perdre l’amistat o, si més no, la relació. No trencar ponts. Sempre podem seguir col·laborant, debatent i compartint d'altres aspectes de la vida amb ells. Però del partit, pel moment, més val no parlar-ne. No ens posarem d'acord.

Ara posaré un exemple de les crítiques basades en el desconeixement. Més o menys em diuen: 

- "Comunistes.cat s'està diluint dins d'Esquerra"- Fins i tot un estimat camarada s’ha permès dubtar sobre si jo no sóc membre d’ERC. “Lo juro por la gloria de mi madre”. Hi ha testimonis. Fa mal, però tampoc penso trencar aquest pont. 

Intento mirar la lluna i no pas el dit i responc:

- "Amic, company, ignores que una coalició electoral no comporta necessàriament la dissolució d'un partit? De ser així, estaríem dissolts des de 1987, l’any de la creació d’Iniciativa per Catalunya, que era en els seus inicis una simple coalició electoral, producte d’una derrota. Ho puc afirmar per que jo hi era. Sí tens raó en part: una coalició electoral, en determinades circumstàncies, comporta el perill de supeditació o de sub-alternització del partit petit. Sempre ha comportat aquest perill. Des de 1987 hem viscut molts episodis de sub-alternització del partit. Però el partit ha resistit i aquí estem. Recuperant l’autonomia del partit per a establir les seves aliances. Equivocats o no, aquí estem. Si ICV no va aconseguir diluir-nos l'actual coalició entre ERC i Sobiranistes no té per que significar la dissolució del partit. Crec i espero. El temps mostrarà si això és cert”.

Amb aquesta resposta no crec haver convençut a ningú però és la meva opinió tant vàlida com la teva. Seguim la conversa. 

Ara aquest amic rebla el clau de la seva crítica tot dient:

- "Comunistes.Cat calla sobre les polítiques econòmiques de Pere Aragonés. A més d’una coalició electoral esteu essent còmplices d’unes polítiques neo-liberals".

- “És una fake-news que recorre les xarxes”- li responc jo, i segueixo: “Per desmentir-la tant sols cal que es conegui la política escrita i les actituds del partit davant la llei Aragonés”. I li ensenyo la declaració del partit al respecte. Amable lector, llegeix-la i després podem seguir debatent.

Segur que no he convençut al meu amic i company però, per lo menys, ara no podrà adduir desconeixement.

També li proposo que llegeixi les conclusions de la recentment celebrada II Conferencia Nacional del partit. Cito textualment:

"Cal avançar cap a un nou país, que deixi enrere les retallades i les polítiques d’austeritat i recuperi la sobirania econòmica -avançant cap a la superació del capitalisme i de l' hetero-patriarcat- i per això és imprescindible acabar amb un bloc processista que estableix les aliances en funció de l’eix nacional en detriment del social, i sota el lideratge i hegemonia de la dreta post-convergent. Cal doncs, construir aliances de classe amb l’independentisme progressista i les esquerres sobiranistes i federalistes per formar un Front Democràtic i Social."

Continuo parlant amb el meu amic:

- “Estimat amic, un cop llegit aquest paràgraf de les conclusions de la II Conferència Nacional de Comunistes ja no pots adduir desconeixement. O la teva crítica té algun fonament polític objectiu o bé acabes de desembarcar a la platja del pre-judici” – i segueixo:- “Ara podem debatre amb respecte mutu, empatia i amb coneixement de causa, qualsevol aspecte de la política del partit”.

No sé si l’ampolla arribarà a alguna platja. No sé si el missatge serà llegit i considerat digne de ser debatut. Però que fa temps que he aprés una cosa: de les crítiques sempre aprenc. No va ser fàcil aprendre tal cosa. Ha estat un dur aprenentatge, fruit de l’experiència.  També crec haver aprés que inclús aquelles crítiques amb les que no estic d’acord m'ensenyen coses.

Amic, seguim conversant. Sols poso una condició: respecte i empatia. T'escolto.

Sabadell, 5 de desembre de 2019
Joan Tafalla