Hola a totes i tots
Les companyes de Trenquem el Silenci m’han preguntat per a què penso que serveix una biblioteca feminista. Diu la Malala Yousafzai: "Existeixen poques armes al mon tan poderoses com una nena amb un llibre a la mà".
Una biblioteca feminista salva vides, millora vides, amplia vides.
Quan sentim la noticia d’un feminicidi, acostumem a sentir ràbia i indignació cap al feminicida. Segurament li dediquem algún insult i sovint tenim la idea que és un “boig”, de que ho ha fet pres de l’emoció. Però la realitat ens diu que no són una excepció, que no són una ruptura amb la norma, si no més aviat una repetició constant; la punta d’un iceberg que es sustenta en un entramat ideològic i aquest, en un sistema econòmic. El feminicida, és un fill sa del patriarcat. Allò que executa és un càstig sobre el cos d’una dona que ha gosat sortir de la norma. El feminicida, el violador, exerceix el que considera un dret. I en la seva acció de dominació llança un missatge sobre totes les dones i dissidències: el teu cos no és teu i la disidència té un càstig. I ho sabem prou bé: si ens toquen a una ens toquen a totes. Si ens toquen a una, responem totes.
Silvia Federicci ens explica com el patriarcat i el capitalisme estan intimament lligats i com necessiten executar aquesta violència per a existir. També necessiten justificar la seva existència amb un sistema cultural que ens diu que hi ha dos sexes. I que un té drets i l’altre obligacions. Que un és fort i raonable, que l’altre és dèbil i salvatge. Que un necessita ser cuidat però sense que es noti, i l’altre pot suportar el pes de cuidar tota una família, també sense que es noti. Que un no plora si no que s’enfada i l’altre no s’enfada sinó que plora. Que un no pot reprimir el seu desig i que l’altre provoca desig i ademés és la seva obligació ser desitjable. Aquest marc de pensament és el mateix que sosté que l’humà té dret sobre la natura i els animals, que l’home blanc té drets sobre els pobles a qui ha racialitzat, i que si algú se surt del binomi home-dona, és un monstre. Que hi ha cossos vàlids i cossos no vàlids i que hi ha una sola manera vàlida de relacionar-nos erótica i sexualment. Ens hem passat la vida veient pel·lícules, anuncis, llegint novel·les, que reprodueixen aquest discurs. Reproduïnt nosaltres mateixes aquest discurs. Procurant encaixar en el model, perquè el contrari és massa perillós.
El feminisme és la idea radical que sosté que les dones som persones, diu Angela Davis. El feminisme és teoria i és lluita al carrer, com saben les companyes de Trenquem el Silenci, i una alimenta l’altre. “A tu teoría le falta calle” reclamen les companyes de Ni una menos, a Mèxic. És per això que és tant ric el pensament feminista, perquè discuteix amb si mateix i creix constantment. A la biblioteca hi trobarem llibres sobre la història del feminisme: sobre les sufragistes a catalunya, o títols insignes com Una habitació pròpia, de Virginia Wolf. A aquest feminisme que exigeix drets de ciutadania per les dones, se li reclama que no està tenint en compte els eixos de classe social o de raça: Que no sóc una dona? exclama el 1851 Sojourner Truth, nascuda esclava i alliberada per si mateixa, que va lluitar durant tota la seva vida per la llibertat de les seves germanes i germans. Dona, raça i classe, d’Angela Davis, o Feminisme i Anarquisme, d’Emma Goldman ens aporten matisos i riquesa a aquest primer feminisme que reclama dret de vot i de propietat privada.
El feminisme és per a tothom, ens diu la Bell Hooks, i la Chimamanda Ngozi ens recorda que tothom hauria de ser feminista. I a les pancartes de les companyes racialitzades llegim que el feminisme serà antiracista o no serà. Perquè un feminisme que no té present el racisme estructural del sistema, el privilegi en el que vivim les dones blanques vers els pobles racialitzats, no és feminisme d’arrel. Un feminisme que se sostenta en traspassar les tasques de cures a dones més precàries, un feminisme que no doni importància econòmica i moral a aquestes tasques, que no reclami que se solucionin colectivament, no és un feminisme d’arrel. Les companyes de Sindillar, sindicat de Treballadores domèstiques ho tenen ben clar. Ningú no serà lliure fins que totes ho siguem, diu la Fannie Lou Hamem. I és important dir-ho també ara que assistim a un genocidi televisat a Palestina. Acàs no maten dones i nens, les bombes d’Israel?
És importantíssim escoltar i donar veu a les feministes gitanes Movimiento de mujeres romaníes d’ANGELÁ KÓCZÉ, a les marroquines com la Fàtima Mernissi (Marruecos a través de sus mujeres) i llegir sobre l’esperança construida col·lectivament a Rojava, Kurdistàn: Dona, Vida, Llibertat.
A El otro lado de la montaña, Minna Salami es pregunta, si només la gent amb poder ens ha explicat sempre què és allò important, quantes formes de saber valuoses ens hem perdut? Durant segles, l’imperialisme i el patriarcat han dominat les cultures i formes de pensament imperants i han definit així qui som i qui volem ser. I ens convida a mirar les coses des de l’altre banda de la muntanya.
Es queixa la Rebecca Solnit que els homes li expliquen coses. L’anècdota és d’un en concret que li va explicar un llibre que ella mateixa havia escrit i que ell ni tan sols havia llegit, encara que ella l’anava avisant. I la Najat El Hacmi ens parla de feminisme i identitat a Sempre han parlat per nosaltres.
A “No me cuentes cuentos”, la Sandra Sabatés, narra històries reals d’agressions sexistes que tenen ressò en alguns contes populars. I la Graciela Perriconi ens parla de la construcció del génere en la literatura infantil i juvenil.
Dret al propi cos ha sigut una consigna feminista al llarg de la història. Les dissidències sexuals i de gènere, el dret a l'avortament o el treball sexual són algunes de les manifestacions d’aquesta consigna. A la biblioteca hi trobem llibres sobre justícia i feminisme, treball sexual, consentiment, maternitat i desig. Ningú no neix dona, s'arriba a ser-ho, assenyala Simone de Beauvoir als anys 50 i el sistema sexe-gènere va començar a no ser tan ferm.
Si s’arriba a ser dona, també es pot no ser-ho, ens explicarà més endavant la Monique Wittig a El pensament heterosexual, i en la mateixa línia i una miqueta més punk, tenim a la Despentes, amb la seva Teoria King Kong.
Com és possible que un mal que aqueixa el 51% de la població, de dos a cinc dies al mes, durant més o menys la meitat de la seva vida, no hagi trobat encara un remei? A Mujeres invisibles para la Medicina la Carme Valls ens parla del biaix de gènere en la ciència mèdica.
Vivir y Superar el Cáncer de Mama d’Ilaria Bianchi, Tu menstruación sostenible y en positivo de Paloma Alma, o Coño Potens, de Diana Junyent.
¿Sabíeu que les dones tenim pròstata? I que la forma i mida real del clítoris es van descobrir el 2005? Mi cuerpo, mi vida, mi forma de follar, no se arrodilla ante el sistema patriarcal. A Sin reglas: Érotica y libertad femenina en la madurez Anna Freixas Farre ens parla de la sexualitat després de la menopausa.
A la intersecció entre la salut, el dret al propi cos i la obligatorietat de la bellesa, ens trobem amb la grassofobia. La meravellosa Magdalena Piñeiro desmunta els mites sobre el cos gros i analitza el perquè i com actua la grassofobia a Stop Gordofobia y las panzas rebeldes.
És imprescindible també el clàssic El mite de la Bellesa, de Naomi Wolf, on l’autora analitza la relació entre l’alliberament femení i l’exigència de cànons de bellesa cada vegada menys realistes.
¿Existeix un urbanisme feminista? També les ciutats han sigut construïdes a la mida dels homes, del capitalisme i del patriarcat. El Col·lectiu punt 6 ens parla d’Urbanisme Feminista.
Autodefensa feminista, la Maitena Monroy ens ofereix eines pràctiques per a identificar i encarar les diferents formes de violència masclista que ens trobem a la vida quotidiana, física, sexual i psicológica.
A Voluntat de canviar: homes, masculinitat i amor ,
Bell Hooks parla amb amor als companys homes i procura donar claus per a trascendir el model patriarcal i masclista de relació.
I a Masculinidades y feminismo, el Jokin Aspiazu es cuestiona el rol de les noves masculinitats i convida a una mirada crítica sobre elles.
Perquè les dones salvaran el planeta? és un llibre que evidencia com la igualtat de gènere és imprescindible per a l’acció climàtica. Vandana Shiva, Caroline Lucas, Maria Mies y Yayo Herrero, entre altres, exposen els vincles entre ecologisme i feminisme.
Espero que gaudiu d’aquest cofre del tresor i desitjo a la biblioteca molta activitat, lectures i debats, i que segueixi aportant cada any títols tant interessants i obrint noves línies de debat.
Vull tancar amb una frase d’una de les autores de la biblioteca, la Chimamanda Ngozi:
Imagina com de felices seríem, cuanta llibertat tindriem per a ser nosaltres mateixes, si no tinguéssim el pes de les expectatives de gènere.
