Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Togliatti. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Togliatti. Mostrar tots els missatges

diumenge, 26 de gener del 2020

Un estudio sobre el rostro social y cambiante de una amenaza.

per Guido Ligouri,
Vicepresident de la International Gramsci Society (IGS) i President de la IGS Itàlia
Article publicat a Il Manifesto el dia 23 de gener de 2020.
Indagine sul volto sociale e cangiante di una minaccia

La nueva edición de las Lecciones sobre el fascismo en los Editori Riuniti de Roma.

Historia. Una nueva edición de las "Lecciones sobre el fascismo" de Palmiro Togliatti, con prólogo de Paolo Ciofi, introducción de Piero Di Siena y prefacio de Ernesto Ragionieri, propuesta por los Editori riuniti de Roma. En el texto se avanza un "análisis diferenciado" del fenómeno: desde el programa rebelde de la plaza del Santo Sepolcro, pasando por la violencia de los patronos antisocialistas, hasta la fundación del estado totalitario.

La iniciativa de los Editori Riuniti de promover una nueva edición de las Lecciones sobre el fascismo de Palmiro Togliatti es, como siempre, muy oportuna (Prólogo de Paolo Ciofi, Introducción de Piero Di Siena, Prefacio a la primera edición de Ernesto Ragionieri, pp. 200, 15 euros). Un libro importante, no solo desde el punto de vista historiográfico (como reconoció Renzo De Felice), sino también por la lección de método que contiene y que aún nos habla.

ORGANIZADAS en enero-abril de 1935 en la escuela del Comintern de Moscú para los comunistas italianos, han llegado hasta nosotros gracias a las notas de un alumno encontradas y publicadas por Ragioneri en 1970. Las lecciones, por lo tanto, se remontan al período inmediatamente anterior al VIIº Congreso del Tercer Internacional, que lanzó la política de frentes populares. Pero ya la victoria del nazismo (enero de 1933) había arrinconado la política sectaria del “social-fascismo” y había dado paso, en primer lugar en Francia, a una nueva política de alianza entre las fuerzas de izquierda. Togliatti, que con dificultad había aceptado el giro estalinista de 1928 y que había sido dejado de lado en la Internacional Comunista, fue llamado a dirigir la nueva política junto con Dimitrov.

Por lo tanto, las lecciones deben colocarse en este pasaje, en el que Togliatti se convierte en uno de los protagonistas del comunismo internacional. Son la parte más sustancial (más de dos tercios) de un curso que el líder comunista mantiene sobre las fuerzas políticas italianas (socialistas, anarquistas, republicanos) y constituyen, con mucho, la parte más relevante, no solo cuantitativamente.

En las Lecciones sobre el fascismo, Togliatti acepta como punto de partida la definición de fascismo de la Tercera Internacional ("una dictadura terrorista de los sectores más reaccionarios, más chovinistas y más imperialistas del capital financiero"), pero a partir de ella pone en juego una interpretación original, que va más allá de las tesis respaldadas por otros intérpretes de la época, con la excepción de la reflexión de la prisión de Gramsci, convergente en muchos aspectos, pero desconocida en ese momento. 

En la base de las Lecciones existe la conciencia de que con el nuevo protagonismo de las masas el viejo estado liberal ya no era suficiente. Los liberales italianos no lo entendieron y la burguesía tuvo que encontrar una solución diferente, recurrió al fascismo, dice Togliatti, porque "no puede gobernar con los viejos sistemas". En ese camino, el fascismo se convirtió por primera vez en Italia, en el partido unitario de la burguesía, (como antes solo la masonería lo había logrado).

ES REMARCABLE en el libro, el "análisis diferenciado" del fascismo que Togliatti pone en marcha y que nos invita a distinguir entre fascismos en los diversos países y dentro del fascismo italiano a lo largo de su historia (desde el programa rebelde de la plaza del Santo Sepolcro, pasando por el  fascismo patronal antisocialista, hasta la fundación del estado totalitario). El fascismo no siempre es el mismo, nos dice Togliatti, y nos equivocamos si definimos cualquier fenómeno reaccionario como fascista: una advertencia a tener en cuenta incluso hoy. El término debe usarse "cuando la lucha contra la clase obrera se desarrolla sobre una nueva base de masas con un carácter pequeño burgués". Los puntos de inflexión se identifican cuando el capital interviene y organiza el fascismo, a partir de 1921, y luego a partir de 1926, con la organización estatal de las masas.

PERTINENTE, y actual, resulta la autocrítica que Togliatti hace en estas Lecciones: los comunistas fueron incapaces, dice, de ver "las causas sociales" que determinaron el fascismo. Para vencerlo, uno tenía que "conquistar una parte de aquella masa" organizada por el fascismo y "neutralizar la otra parte". No fue hecho. El fascismo tomó el poder y comprendió tanto la "necesidad de algún elemento de organización del capitalismo, de algún elemento de la planificación", así como la necesidad de un control generalizado de las masas.

Por un lado, por lo tanto, el fascismo reproduce esa nueva relación entre economía y política, típica de la primera mitad del siglo XX y de todos los regímenes (democrático, socialista, comunista, fascista), para hacer frente a la crisis y modernizar la economía; por otro a partir de 1926 estableció un monopolio sindical: comenzó la "política de masas" del fascismo que ahora se había convertido en un estado, una política necesaria para la burguesía frente a la crisis económica. Aquí comienzan las maravillosas lecciones de Togliatti sobre el corporativismo y sobre "organizaciones colaterales" del fascismo. Los comunistas deben ingresar en ellas porque es donde están las masas, y se pueden aprovechar las contradicciones existentes en su vida real. Los trabajadores que se unen a los sindicatos fascistas y las organizaciones del “dopolavoro”, dice Togliatti, "no son nuestros opositores, son masas de trabajadores que debemos hacer todo lo posible por conquistar" y las masas "pueden hacer de estas organizaciones centros de resistencia, centros para luchar contra el fascismo ". Togliatti concluye: "Nuestro deber es ingresar a estas organizaciones y organizar la lucha por nuestros principios", ya que debemos "permanecer constantemente vinculados a la masa".

ESTAS SON PALABRAS que parecen dirigidas a los izquierdistas y comunistas de hoy, aunque sea en una situación tan diferente. Dirigidas a aquellos izquierdistas que ya no tienen relaciones de masas, que ya no están presentes entre los trabajadores, los trabajadores precarios, las clases populares, que a menudo renuncian a ir a buscar al pueblo allá donde está. Las palabras de Togliatti invitan a reflexionar.

Traducción al castellano de Joan Tafalla 

ANEXO:

Una edición anterior ( 2010) del libro se puede encontrar en Einaudi : 



Sin embargo el índice de esta edición es diferente y, aparentemente, más completo. El cambio del título parece lógico si se lee el índice que sigue:


Corso sugli avversari
Lezione I
Il fascismo: definizione e caratteri generali

Lezione II L’evoluzione del Pnf
Lezione III
Il Pnf, organizzazione borghese di tipo nuovo

Lezione IV
La Milizia e le organizzazioni giovanili

Lezione VI
I sindacati fascisti

Lezione VII II Dopolavoro
Lezione VIII
Il corporativismo

Lezione IX
La lotta nelle corporazioni

Lezione X
Il fascismo nelle campagne
Lezione X I
La socialdemocrazia
Lezione XII
La socialdemocrazia italiana

Lezione XIV
Massimalisti e repubblicani

Lezione X V Gli anarchici
Appendice I materiali didattici 255 i. Gli indici delle dispense
I brani redazionali del quaderno n. 2
Amb un Annex: 

Togliatti, i l fascismo, la guerra civile europea di Francesco M. Biscione

Existe una edición en castellano de esta obra que incluye el estudio de Ernesto Ragioneri:


Ediciones de Cultura Popular, México D.F., traducido por David Huerta a partir de la primera edición de los Editori Riuniti de Roma de 1970.





Un estudi sobre el rostre social i canviant d’una amenaça

per Guido Ligouri,
Vicepresident de la International Gramsci Society (IGS) i President de la IGS Itàlia
Article publicat a Il Manifesto el dia 23 de gener de 2020.
Indagine sul volto sociale e cangiante di una minaccia

La nova edició de les Lliçons sobre el feixisme, als Editori Riuniti.
Història. Una nova edició de "Les lliçons sobre el feixisme" de Palmiro Togliatti - amb un pròleg de Paolo Ciofi, introducció de Piero Di Siena i Prefaci d'Ernesto Ragionieri - proposat pels Editori riuniti de Roma. En el text s’avança una "anàlisi diferenciada" del fenomen: des del programa rebel de la plaça del Santo Sepolcro, pasant per la violència dels patrons anti-socialistes, fins a la fundació de l'estat totalitari.

La iniciativa de l’Editori Riuniti per promoure una nova edició de les Lliçons sobre el feixisme de Palmiro Togliatti és, com sempre, molt adequada (Pròleg de Paolo Ciofi, Introducció de Piero Di Siena, Prefaci a la primera edició d’Ernesto Ragionieri, pp. 200, 15 euros). Un llibre important, no només des del punt de vista historiogràfic (com va reconèixer Renzo De Felice), sinó també per a la lliçó de mètode que conté i que encara ens parla.

ORGANITZADES el gener-abril de 1935 a l'escola del Comintern de Moscou per als comunistes italians, ens han arribat gràcies a les notes d'un alumne trobades i publicases per Ernesto Ragioneri l’any 1970. Les lliçons es remunten, doncs, al període immediatament anterior al VIIè Congrés de la Tercera Internacional, que va posar en marxa la política dels Fronts Populars. Abans, però, la victòria del nazisme (gener del 1933) havia deixat de banda la política sectària del “social-feixisme” i donat pas, primer a França, a una nova política d’aliança entre les forces d’esquerres. Togliatti, que havia acceptat amb dificultat el tombant estalinista de 1928 i que havia estat apartat al Comintern, havia estat cridat a dirigir la nova política juntament amb Dimitrov.

Les lliçons s’han de situar, doncs, en aquell passatge, en què Togliatti es converteix en el protagonista del comunisme internacional. Són la part més substancial (més de dos terços) d’un curs que el líder comunista manté sobre les forces polítiques italianes (socialistes, anarquistes, republicans) i constitueixen, amb diferència, la part més rellevant, no només quantitativament.

Togliatti accepta com a punt de partida la definició del feixisme de la Tercera Internacional ("una dictadura terrorista dels sectors més reaccionaris, més xovinistes i més imperialistes del capital financer"), però a partir d'ella posa en joc una interpretació original, que va més enllà de les tesis recolzades per altres intèrprets de l’època, a excepció de la reflexió de la presó de Gramsci, convergent en molts aspectes, però desconeguda en aquell moment. 

A la base de les lliçons hi ha la consciència que amb el nou protagonisme de les masses ja no és suficient l’antic estat liberal. Els liberals italians no ho van entendre i la burgesia va haver de trobar una solució diferent, va recórrer al feixisme -diu Togliatti- perquè "no pot governar amb els antics sistemes". El feixisme es converteix llavors, tot fent camí i per primera vegada a Itàlia en el partit unitari de la burgesia, (com potser abans només ho havia pogut fer la maçoneria).

CAL REMARCAR en el llibre, l’anàlisi “diferenciada” del feixisme que Togliatti posa en pràctica, convidant-nos a distingir entre els feixismes dels diversos països i dins del feixisme italià al llarg de la seva història (des del programa rebel de la plaça del Santo Sepolcro, passant  pel feixisme patronal anti-socialista, fins a la fundació de l’estat totalitari). El feixisme no sempre és el mateix, ens diu Togliatti, i és erroni definir qualsevol fenomen reaccionari com a feixista: una advertència a tenir en compte encara avui. El terme s'ha d'utilitzar "quan la lluita contra la classe treballadora es desenvolupa sobre una nova base de masses amb un caràcter petit-burgès". Els punts d’inflexió s’identifiquen quan el capital intervé i organitza el feixisme, a partir del 1921 i després a partir del 1926, amb l’organització estatal de les masses.

RELEVANT, i actual, resulta  l’autocrítica que Togliatti fa en aquestes lliçons: els comunistes no van ser capaços –diu– de veure “les causes socials” que van determinar el feixisme. Per vèncer-lo, calia “conquerir una part d’aquella massa” organitzada pel feixisme i “neutralitzar l’altra part”. No es va fer. El feixisme va prendre així el poder i va comprendre tant la "necessitat d'algun element d'organització del capitalisme, d'algun element de planificació", així com la necessitat d'un control generalitzat de les masses.

D’una banda, doncs, el feixisme reprodueix aquella nova relació entre l’economia i la política pròpies de la primera meitat dels anys 1900 i de tots els règims (democràtics, socialistes, comunistes, feixistes), per fer front a la crisi i modernitzar l’economia; d’altra banda a partir de 1926 va establir un monopoli sindical: la "política de masses" del feixisme que ara s'havia convertit en un estat, una política necessària per a la burgesia davant la crisi econòmica. Aquí comencen les meravelloses lliçons de Togliatti sobre el corporativisme i sobre "organitzacions col·laterals" del feixisme. Els comunistes han d’entrar dins d’elels, perquè és on les masses estan, i es poden aprofitar les contradiccions de la seva vida real. Els treballadors que s’uneixen als sindicats feixistes i del “dopolavoro”, diu Togliatti, "no són els nostres opositors, són masses de treballadors que hem de fer tots els esforços per conquerir" i les masses "poden transformar aquestes organitzacions en centres de resistència; en centres per a lluitar contra el feixisme ". Togliatti conclou: "El nostre deure és entrar en aquestes organitzacions i organitzar la lluita pels nostres principis", ja que hem de "mantenir-nos constantment vinculats a la massa".

SÓN PARAULES que semblen adreçades a les esquerres i als comunistes d’avui, encara que en una situació tan diferent. Semblen adreçades a aquelles esquerres que ja no tenen relacions de masses, que ja no estan presents entre els treballadors, els precaris, les classes populars, que sovint renuncien a anar a buscar el poble allà on es troba. Les paraules de Togliatti conviden a reflexionar.

Traducció de l'italià de Joan Tafalla 

ANNEX:

Una edició anterior ( 2010) del llibre es pot trobar a Einaudi : 


Pero l´index d'aquest llibre és diferent i més complet. El canvi de títol sembla natural si es llegeix l'index que segueix:


Corso sugli avversari
Lezione I
Il fascismo: definizione e caratteri generali

Lezione II L’evoluzione del Pnf
Lezione III
Il Pnf, organizzazione borghese di tipo nuovo

Lezione IV
La Milizia e le organizzazioni giovanili

Lezione VI
I sindacati fascisti

Lezione VII II Dopolavoro
Lezione VIII
Il corporativismo

Lezione IX
La lotta nelle corporazioni

Lezione X
Il fascismo nelle campagne

Lezione X I
La socialdemocrazia
Lezione XII
La socialdemocrazia italiana

Lezione XIV
Massimalisti e repubblicani

Lezione X V Gli anarchici
Appendice I materiali didattici 255 i. Gli indici delle dispense
I brani redazionali del quaderno n. 2
Amb un Annex: 

Togliatti, i l fascismo, la guerra civile europea di Francesco M. Biscione