Sobre les dificultats per a comprendre la natura del feixisme
El cas italià (1919-1935)
“No existeix una essència del feixisme en el propi feixisme”
"Quan s'erra en l'anàlisi, s'erra en l'orientació política"
Proemi
El tex que segueix tan sols és un intent de mostrar breument com, quan el feixisme aparegué per primer cop, a Itàlia, després de la primera guerra mundial i a inicis dels any vint, l’esquerra marxista italiana, fora socialista o comunista, experimentà moltes dificultats per a captar la novetat d’aquell moviment i per a traçar una estratègia de resistència eficaç. El text també tracta de mostrar de manera breu i esquemàtica el camí seguit pel PC d’I fins a arribar a una anàlisi concreta del fenomen feixista italià com a condició necessària per a combatre’l amb eficàcia.
1.- Del front únic del proletariat al front popular passant per la teoria del social-feixisme.
Resumeixo breument: se sol afirmar que el moviment comunista internacional considerava entre 1922 i 1935 el feixisme com una forma més de dictadura burgesa escassament diferent de la dictadura de classe que son els règims parlamentaris. D’aquí es deduiria que la única estratègia defensada per la IC, entesa com a partit mundial totalitari, era que sols es pot superar el feixisme a través d’una sortida revolucionària socialista. Afegim que se sol donar la culpa d’aquest esquerranisme estèril a un constructe que s’anomena estalinisme on es barreja a tiris i troians. La ruptura de la memòria històrica comunista i incultura històrica imperant fan la resta. En aquest text intento mostrar que aquesta construcció dels fets és massa reductiva i per tant enganyosa. Assenyalo que l’efecte secundari pitjor de tot plegat és que no ens permet extreure de la experiència històrica lliçons útils.
El fracàs de la revolució a occident portà a la IC a la formulació les propostes de front únic obrer i més endavant de govern obrer i camperol fetes en el III i en el IV congrés de la IC. Aquesta política de front únic trobà enemics i resistències en les ales esquerres de tots els partits comunistes entre la fundació de la IC i el VIè. Congrés de la IC. Però entre 1922 i 1928 fou la política oficial de la direcció de la Internacional. El cas italià mostra la història de com aquesta política acabà essent la política del partit malgrat la resistència radical oposada per Amadeo Bordiga i els seus partidaris.
Cal afegir immediatament, per a no ser unilaterals, que les resistències a les polítiques d’unitat també provingueren dels partits de la IIª Internacional. Posem quatre breus exemples a tall de recordatori:
1. l’assassinat de Rosa Luxemburg i la repressió de la insurrecció espartaquista (15 de gener de 1919),
2. El pacte de pacificació entre socialistes i feixistes italians el 7 d’agost de 1921. Un pacte inic i perfectament inútil. Lo primer que van fer els feixistes fou vulnerar-lo.
3. Els acords del 20è. congrés del PSI que, aprofitant la detenció del tercerista Serrati decidí no fusionar-se amb el PC d’I i escollir que va Pietro Nenni ( ferotgement oposat a la unificació) com a secretari.
4. La matança d’obrers comunistes del 1er. de maig de 1929 a Berlin a càrrec de la policia comandada per un ministre de l’interior socialista.
Tant Lenin, com Trotsqui, com Zinoviev, com Bujarin criticaren durament un esquerranisme que no comprenia que la derrota de la revolució a occident i que l’aparició del feixisme requerien la més àmplia unitat obrera i camperola i fins i tot, acords amb d’altres forces democràtiques. El cap de l’esquerranisme internacional entre 1922 i 1928 fou el primer secretari general del PC d’I Amadeo Bordiga.
A partir del VIè. congrés de la IC celebrat l’estiu de 1928 la IC inicia un viratge ultra-esquerrà en que en la pràctica es posa en qüestió o s’aparca la política de front únic ( que passa a ser únicament “per la base” i s’entén més com una política per a denunciar les “direccions traïdores”). Es preveu una agudització de la lluita de classes, la perspectiva d’una nova onada revolucionària i per tant, la socialdemocràcia passa a ser considerada com el principal obstacle. Fins i tot, en els moments més durs es passa a considerar els socialistes com a feixistes disfressats i per tant, la lluita contra l’anomenat social-feixisme passa a ocupar el primer pla. Les conseqüències d’aquesta política foren desastroses. L’ascens del nazisme al poder el més de gener de 1933 en fou una d’elles. Però la política errònia dels comunistes alemanys en aquesta fase no és la responsable de la pujada del nazisme com se sol dir de manera francament enganyosa. Els responsables de l’ascens del nazisme foren el gran capital financer e industrial alemanys i els terratinents. I, en el camp del moviment obrer els comunistes compartiren la responsabilitat de la manca d’unitat amb els socialistes.
Tot i això, en el període entre el VI congrés de la IC (1928) i el VIIè. congrés (1935) a l’interior de la IC i del PC’s hi operaven dirigents que s’oposaven a aquesta línia sectària i estèril: podem anomenar alguns noms. Anomenem primer aquells que caigueren en la lluita política interna i foren apartats de llocs dirigents o fins i tot, expulsats: Bujarin, Jules Humbert Droz, Angelo Tasca o Joaquin Maurin.
Altres, resistiren des de l’interior de l’IC el període sectari dins de la IC, treballant disciplinadament però operant discretament per a propiciar un canvi d’orientació. Canvi d’orientació que finalment s’imposà l’any 1935. Els dos noms més destacats entre aquests foren George Dimitrov i Palmiro Togliatti, que prepararen les condicions per a el viratge del VIIè Congrés.
A partir del VIIè congrés de la IC (agost 1935) es reconeixen diferències entre el mode de dominació burgés exercit a través del règim liberal i els règims feixistes, s’abandonà la caracterització dels partits socialistes com a el principal enemic, i s’articularen estratègies d’unitat anti-feixista, de caire inter-classista que foren la base del Fronts Populars, i més endavant de les resistències antifeixistes i dels governs dels Consells Nacionals de la Resistència tant a l’Est com a l’Oest. Uns governs que duraren fins l’esclat de la guerra freda per part de l’imperialisme USA. Front les crítiques esquerranistes habituals contra aquesta política cal explicar que la política de front popular ( que era complementària d’una política de front únic obrer i de la proposta de creació de partits únics del proletariat, tipus PSUC) era una proposta no sols defensiva sinó també ofensiva: es proposava una nova democràcia popular amb transformacions socials de fons.
2.- El feixisme, un producte “nacional” italià.
Ni els socialistes “maximalistes”, majoritaris al PSI, ni la primera direcció del PCI varen ser capaços de fer un anàlisi mínimament correcte del nou fenomen que creixia davant dels seus ulls i sobre les seves costelles.
Una cronologia mínima:
1913, primera bretxa en el règim liberal i censatari: primeres eleccions per sufragi universal. Malgrat la llei electoral, irrupció dels socialistes al Parlament. Una primera crisi de règim.
1914-1918 Primera guerra mundial.
Setembre de 1915 el PSI participa a la conferencia de Zimmerwald. Política de “Ni intervenir ni sabotejar”. Primeres violències nacionalistes contra les organitzacions i locals socialistes.
1919-1920 Ocupacions de fàbriques a Torí. Generen terror pànic entre la petita burgesia i entre comandaments intermedis de les fàbriques ocupades (enginyers i d’altres).
1919 Onada d’ocupació de terres. Els propietaris rurals utilitzen esquadres d’ex-combatents en atur per a acabar utilitzant mètodes de guerra civil amb el moviment associatiu dels jornalers i dels parcers.
1919. Eleccions amb sufragi universal i proporcional. Irrupció de socialistes i populars. En els Quaderns, Gramsci parlarà d’aquestes eleccions com un “moment constituent” quin significat se’ls escapà als partits populars.Angelo Tasca afirmarà que l’error de maximalistes i de comunistes fou no entendre que aquesta no era una revolució socialista si no una revolució democràtica.
Fases de l’ascens del feixisme:
1. La post-guerra i la fase “revolucionària del feixisme” (1919-1922).
2. L’acció “legal” del govern Mussolini 1923- 1926.
3. La dictadura plenament totalitària: 1926
2.1. Anàlisi de Bordiga entre 1921-1925.
Amadeo Bordiga fou, com s’ha dit, el primer secretari general del PC d’I, entre el primer congrés ( Livorno, 21 de gener de 1921), re-elegit en el segon congrés ( Roma, 20-24 març de 1922) fins la seva detenció ( 3 de febrer de 1923). Fou el líder de l’extrema esquerra de la internacional comunista fins 1926 i encapçalà la lluita contra la política de front únic.
Un resum fet per partidaris d’Amadeo Bordiga dels diversos articles de Bordiga en els quals s'exposa el seu anàlisi del feixisme diu així:
“1.- El feixisme defensa l'Estat democràtic contra un proletariat revolucionari que vol destruir-lo. 2.- Des de la Gran Guerra el respecte als drets i llibertats democràtiques, que constituïen el fonament de la ideologia liberal, van entrar en contradicció amb la defensa dels interessos del capital per part de l'Estat. 3.- Aquesta contradicció condueix a la burgesia a renunciar a la seva pròpia ideologia liberal i revela el caràcter repressiu de l'Estat, que ha de defensar els interessos de classe de la burgesia per tots els mitjans, inclosos els que suposen l'abolició dels drets i llibertats democràtics. 4.- Democràcia i feixisme no s'oposen sinó que es complementen, ja sigui de forma alternativa o l'uníson. 5.- El desdoblament polític de la burgesia, davant la constant amenaça revolucionària del proletariat, sota els seus dos aspectes de violència feixista i democràcia parlamentària, convergeixen en una estratègia comuna de la burgesia, en defensa dels seus interessos històrics de classe. 6.- La funció de la socialdemocràcia és la de desviar les lluites del proletariat del seu objectiu revolucionari, per portar-les a la defensa de la democràcia burgesa. 7.- El feixisme no té programa. La seva funció és la de reprimir el proletariat en substitució de l'Estat, que aconsegueix d'aquesta manera conservar la il·lusió democràticaentre les masses. 8.- El feixisme no és un producte de les capes reaccionàries de la burgesia, ni producte d'una societat feudal, sinó per contra és producte d'un capitalisme industrial avançat que, davant l'amenaça revolucionària, passa a l'ofensiva. 9.- L'antifeixisme és la conseqüència més greu del feixisme. substitueix la alternativa revolucionària capitalisme / comunisme, per l'opció (sempre burgesa) democràcia / feixisme. 10.- Bordiga afirma la continuïtat essencial entre democràcia i feixisme, de la mateixa manera que existia una continuïtat bàsica entre liberalisme i democràcia. Els mètodes socialdemòcrata i feixista en lloc de alternar-se en el govern tendien a fusionar-se.”.
Aquesta política portà al PC d’I, contra les indicacions de Lenin i de la IC, a rebutjar tota col·laboració amb el PSI, precisament en els anys que el PSI havia decidit ingressar a la 3aInternacional. Bordiga, per a posar un exemple, també rebutjà recolzar el moviment dels arditi del popolobasant la seva posició en que aquest moviment no havia estat creat pel partit ni obeïa la seva disciplina. Aquí hi apareix un primer desacord amb Gramsci.
Segons opinió de Trotsqui expressada l’any 1931: "El partit comunista no era conscient de la magnitud del perill feixista, s'alimentava d'il·lusions revolucionàries ... Es considerava el feixisme com 'reacció capitalista'. El Partit comunista no destriava les característiques particulars del feixisme, determinades per la mobilització de la petita burgesia contra el proletariat. Segons les informacions dels amics italians, exceptuat Gramsci, el PC no admetia ni la possibilitat de la presa del poder per part dels feixistes ... No cal oblidar que el feixisme italià era llavors poca cosa més que un fenomen nou, en via de formació; hagués estat difícil també per a un partit experimentat definir les seves característiques específiques ".
2.2. L’anàlisi del feixisme en el IV congrés de la Internacional Comunista.
Tota aquesta política portà al PC d’I a l’aïllament i a una crisi de direcció a finals de 1922. De fet, el 28 d’octubre de 1922 es va produir la marxa sobre Roma. Per part socialista no es va prendre seriosament l'arribada de Mussolini al govern, primer pas de la conquesta feixista de l'estat. Per la seva banda, la direcció comunista que romania a l’interior (mentre la direcció es trobava a Moscou a la reunió del IV Congrés de la IC) va cridar a la vaga general, però la direcció del sindicat CGL ho va considerar una provocació i va cridar els treballadors a mantenir-se al marge dels esdeveniments.
Certament el feixisme era una nova forma de reacció anti-obrera i anti-popular que l'esquerra en general, encara no podia valorar adequadament per la seva novetat. Prou tenia l’esquerra tractant d’aturar es incendis, les bastonades, els assassinats, la destrucció de locals sindicals i de cases del poble.
Poc després de la marxa sobre Roma se celebrà el IV Congrés de la IC ( entre 30 de novembre i 5 de desembre de 1922). En els dies previs Lenin tingué una entrevista amb Bordiga en la que li mostrà la seva discrepància més absoluta amb la seva política. També tingué una entrevista amb Gramsci (25 de novembre) en la que li exposà la necessitat d’aplicar a Itàlia la política de front únic, criticà la política de Bordiga i plantejà la necessitat de la unificació del PCd’I amb els terceristes de Serrati que encara estaven dins del PSI. La intervenció de Lenin en el congrés fou demolidora per a aquesta política ultra-esquerrana i sectària: “Potser els feixistes d’Itàlia, per exemple ens prestin un bon servei, explicant als italians que encara no són prou cultes i que el seu país no està garantit contra les centúries negres. Potser això sigui útil”.
En aquest congrés Palmiro Togliatti va presentar ( encara que no va assistir) un Informe sobre el feixisme,i Gramsci va pronunciar un discurs sobre La qüestió italiana. De fet ambdues intervencions contenen ja anàlisis més rics i matisats sobre aquell nou fenomen que havia deixat el moviment obrer i socialista estorat i contra les cordes. Però Bordiga s’oposà a aquests elements que enriquien l’anàlisi.
Per la seva banda, ni Togliatti ni Gramsci s’enfrontaren en aquell moment de manera oberta amb Bordiga. El VI Congrés mundial considerà que “La situació general a Itàlia, sobretot després de la victòria de la reacció feixista, exigeix imperiosament la ràpida fusió de totes les forces revolucionàries del proletariat. Els obrers italians recuperaran les seves forces si veuen que es produeix, després de les derrotes i de les escissions, una nova concentració de totes les forces revolucionàries”.
En conseqüència el congrés, aprovà la fusió immediata entre el PC d’I i el PSI. Amb l’oposició radical d’ Amadeo Bordiga i després de que aquest fora substituït en la direcció, amb l’oposició de la majoria bordiguiana que encara dirigí el partit durant un temps. La maniobra de Nenni prenent el poder en el PSI també impossibilità que la fusió es dugués a terme. De nou, la confluència pràctica entre l’esquerranisme que predominava en el PC d’I i l’ala dretana del PSI impossibilitaren la creació d’una eina que encara podria haver estat útil en la lluita contra el feixisme.
Antonio Gramsci, Togliatti i d’altres trigarien més de dos anys a construir un nou grup dirigent del PC d’I.I fins gener de 1926 en el tercer congrés del PC d’I ( celebrat clandestinament a la ciutat francesa de Lyó) no aconseguiren derrotar el sectarisme i implantar la línia política de front únic i a adaptar la política de “govern obrer i camperol” propugnada per la IC en la forma italiana de “república federal dels obrers i dels camperols”.Però ja era massa tard.
L’òliba de Minerva sempre arriba tard.
2.3. Anàlisi del feixisme per part de Gramsci entre 1921 i finals de 1925.
Resumeixo aquí alguns trets de l’anàlisi del feixisme avançat per Gramsci entre 1921 i finals de 1925, en nombrosos articles publicats en la premsa del partit. Hi veurem un fort contrast amb l’esquematisme de Bordiga.
· Gramsci no ofereix una anàlisi general, intemporal, internacional del feixisme sinó que s’esforça en captar les característiques específiques, “nacionals” del feixisme italià. L’analitza el feixisme com a un fenomen italià, com un producte de la història concreta d’Itàlia.
· Gramsci considera Il Risorgimento, és a dir la creació de l’estat nacional i de la nació italiana com a procés elitista i liberal, és a dir no democràtic. Ell no confon, com ho fa Bordiga, el règim liberal amb la democràcia.
· Al propi temps, percep la unificació italiana com a conquesta colonial del sud pel nord. Per tant la no reeixida unificació nacional italiana i la qüestió meridional és un element clau en el sorgiment del feixisme.Com a política, Gramsci elabora una proposta d’aliança obrer-camperola que a Itàlia havia de prendre la forma d’una aliança del moviment obrer del nord amb el meridionalisme progressista. Per exemple, amb el sardisme d’ Emilio Lusuo de Guido Dorso.
· La irrupció de les masses en la política i la crisi del règim liberal: 1913 (sufragi universal) i 1919 (sufragi universal i proporcional) suposa una crisi del règim. La incapacitat de socialistes i comunistes per a empènyer endavant aquesta revolució democràtica fins al final estaria també en l’espai polític deixat buit.
· El futurismei el nacionalisme.
· L’onada de vagues i d’ocupacions de terres de 1919 una part d’aquests obrers sense terra són socialistes una altra part son catòlics. El feixisme els vol esclafar a tots ells. Política de Gramsci de relació amb el líder camperol catòlic Migliori, fou criticada durament per Bordiga.
· La barbàrie feixista. Dos feixismes: el rural ( Novecento) i el dels industrials. La confluència entre ambdós.
· El rol de la petita burgesia i dels intel·lectuals desocupats. El desesper es tradueix en nacionalisme exacerbat, aventurerisme, en arditisme.
· La qüestió dels arditi del popolo.
· La intervenció de Gramsci al Parlament front a Mussolini. 16 de maig de 1925.
Molts d’aquest anàlisis seran aprofundits en els Quaderns de la Presó
3.- L’anàlisi del feixisme en les Tesis de Lió (les de la majoria i les de Bordiga).
Entre el 20 i 26 de gener de 1926 se celebra a Lyon el III Congrés del PCI. Les tesis presentades por Gramsci obtingueren el 90,8 %, l’esquerra (Bordiga) obtingué el 9,2 %, els absents i no consultats (?) foren el 18,9 %. La dreta (Tasca) no va presentar un document propi.
Que deien les tesi 15, 16, 17 i 18 dedicades a la qüestió del feixisme?
En faig un somer resum.
Sobre la composició de classe del moviment feixista trobem lo següent a la Tesi 15: “El feixisme, com a moviment de la reacció armada que es proposa l'objectiu de disgregar i desorganitzar la classe treballadora per immobilitzar-la, entra en el quadre de la política tradicional de les classes dirigents italianes, i en la lluita del capitalisme contra la classe obrera. Per aquest motiu, es veu afavorit en els seus orígens, en la seva organització i en els seus camins, indistintament per tots els vells grups dirigents, de preferència però, pels agraris, els quals se senten més amenaçats per la pressió de la plebs rural. No obstant això, socialment el feixisme troba la seva base social a la petita burgesia urbana i en una nova burgesia agrària sorgida d'una transformació de la propietat rural en algunes regions (...)”.
És a dir, per a les Tesis de Lyó, el feixisme no es, simplement un replegament reaccionari tradicional, conservador. Al contrari, el feixisme és una renovació de la vella política reaccionària:
“En essència, el feixisme modifica el programa de conservació i reacció que sempre ha dominat la política italiana només amb una manera diferent de concebre el procés d'unificació de la força reaccionària. A la tàctica dels acords i els compromisos, substitueix el propòsit de realitzar una unitat orgànica de totes les forces de la burgesia en un sol organisme polític sota el control d'una única central que hauria de dirigir conjuntament el partit, el govern i l'Estat. (...)”
Precisament per això la Tesi 16 assenyala les possibilitats de coincidència amb forces no feixistes representatives de la burgesia, encara no integrades per la força dins del partit únic burgés que Mussolini construeix a base de la llei electoral (llei Acerbo), i de les lleis especials (contra la maçoneria) o d’altres:
“En el camp polític, abans de res, la unitat orgànica de la burgesia en el feixisme no es realitza immediatament després de la conquesta del poder. Fora del feixisme queden els centres d'una oposició burgesa al règim. D'una banda, no queda absorbit el grup que confia en la solució giolittiana de l'Estat. (...)
Així que el feixisme es veu obligat a lluitar contra aquests grups supervivents (...). Aquesta lluita, que és, es vulgui o no, l'indici d'una fissura en el bloc de les forces conservadores i anti-proletàries, pot en determinades circumstàncies afavorir el desenvolupament i l'afirmació del proletariat com a tercer i decisiu factor d'una situació política.”
La tesi segueix amb un detallat anàlisi de les polítiques econòmiques del feixisme i de les contradiccions entre diversos sectors de la burgesia, també entre fraccions territorials de la burgesia que poden desenvolupar-se.
D’altra banda la tesi insereix el feixisme dins la competició inter-imperialista per a trobar un lloc al sol. Això era una tendència necessària per a el desenvolupament del capitalisme italià: “Coronació de tota la propaganda ideològica, de l'acció econòmica i política del feixisme és la seva tendència a l’ "imperialisme". Aquesta tendència és l'expressió de la necessitat sentida per les classes dirigents industrial-agrària italianes per trobar fora del camp nacional els elements per a la resolució de la crisi de la societat italiana.”
Sobre la qüestió camperola i la qüestió catòlica.
L’anàlisi de la qüestió camperola, estretament lligada a la qüestió catòlica trenca amb l’obrerisme present en el maximalisme socialista i en l’orientació sectària del bordiguisme. També amb l’anticlericalisme primari present en el moviment obrer com a producte de la influència de la maçoneria. L’apertura a aquestes realitats es pot llegir a la tesi 17:
“Com a conseqüència de la política del feixisme, es determinen profundes reaccions de les masses. (...) La petita burgesia tendeix, doncs, a aproximar-se als camperols. El sistema d'explotació i d'opressió de les masses meridionals es veu portat pel feixisme a l'extrem; això facilita la radicalització també de les categories intermèdies i planteja la qüestió meridional en els seus veritables termes, com a qüestió que s'ha de resoldre només amb la insurrecció dels camperols aliats amb el proletariat en la lluita contra els capitalistes i contra els agraris. (...)
“També els camperols mitjans i pobres de les altres regions d'Itàlia compleixen una funció revolucionària, encara que de manera més lenta. El Vaticà – quina funció reaccionària ha estat assumida pel feixisme ja no controla la població rural de manera completa a través dels capellans, la "Acció Catòlica" i el Partit Popular. Una part dels pagesos que ha estat despertada a la lluita per la defensa dels seus interessos en les mateixes organitzacions autoritzades i dirigides per l'autoritat eclesiàstica, i ara, sota la pressió econòmica i política del feixisme, accentua la seva pròpia orientació de classe i comença a sentir que la seva sort no pot separar-se de la qual corre la classe obrera. Indici d'aquesta tendència és el fenomen Miglioli. Un símptoma bastant interessant d'això és també el fet que les organitzacions blanques, que sent una part de "Acció Catòlica", s'enfronten directament amb el Vaticà, i han entrat en els comitès intersindicals amb la Lliga Roja, expressió d'aquell període proletari que els catòlics indicaven cap a fins de 1870 com imminent en la societat italiana”.
Sobre les característiques de la nova forma de dominació sobre les classes subalternes amb les que el feixisme volia tancar la crisi del règim, a la tesi 18 hi trobem el següent:
(...) el feixisme reacciona fent gravar sobre tota la societat el pes d'una força militar i un sistema d'opressió que té a la població subjecta al fet mecànic de la producció, sense possibilitat de tenir una vida pròpia, de manifestar una voluntat i de organitzar-se per la defensa dels seus propi interessos. (...) L'anomenada legislació feixista no té altre objectiu que el de consolidar i convertir en permanent aquest sistema. La nova llei electoral política, les modificacions del règim administratiu amb la introducció de l'alcalde per les comunes rurals, etc., volen marcar la fi de la participació de les masses en la vida política i administrativa del país. El control sobre les associacions impedeix tota forma permanent "legal" d'organització de les masses. La nova política sindical priva la Confederació del Treball i els sindicats de classe de la possibilitat de negociar acords per tal d’excloure-la del contacte amb les masses que s'havien organitzat al voltant d'ella. La premsa proletària s'ha vist suprimida; el partit de classe del proletariat, reduït a la vida plenament il·legal. La violència física i la persecució de la policia s'empren sistemàticament, sobretot al camp, per infondre terror i mantenir una situació d'estat de setge. (...)
Per la seva banda, l’anàlisi de Bordiga sobre el feixisme en les tesis alternatives que presentà al congrés de Lió manté els aspectes essencials d’allò que s’ha exposat més amunt.
L’agost de 1926 dos mesos abans de ser detingut Gramsci afirmà en l’informe presentat al Comitè Central: “Si bé es veritat que políticament el feixisme pot ser succeït per la dictadura del proletariat, donat que cap partit o coalició intermèdia està en condicions de donar satisfacció, ni tant sols mínima, a les exigències econòmiques de les classes treballadores que irrompran violentament a l’escena política en el moment de la ruptura de les relacions existents, no és cert ni tant sols probable que el pas del feixisme a la dictadura del proletariat sigui immediat”. És a dir, calia una política unitària i una fase intermèdia entre la caiguda del feixisme i el socialisme. Els mesos de setembre i d’octubre de 1926, Gramsci redactà Alguns temes de la qüestió meridional, que junt a les Tesis de Lyó era allò que avui s’anomena una full de ruta en la lluita contra el feixisme.Malauradament el fulletó restà inacabat per culpa de la detenció. Era un intent d’interpretació de la història d’Itàlia on hi trobem moltes claus de la l’elaboració sobre el feixisme presents en els Quaderns.
El 8 de novembre de 1926detenció de Gramsci, es tancat a la presó de Regina Coeli, vulnerant la seva immunitat com a diputat. Deportat a l’illa d’Ustica on es retrobà amb Bordiga. El 7 de febrer de 1927 es traslladat a la presó milanesa de San Vittore, en espera del judici.El 28 de maig de 1928El “processone”, Gramsci i altres 22 dos imputats (entre els quals Umberto Terracini, Mauro Scoccimarro e Giovanni Roveda) son jutjats pel “Tribunale Speciale Fascista”. El president del tribunal era el general Alessandro Saporiti, mentre que els jurats eren cinc cònsuls de la milicia feixista. L’acusació era: activitat conspirativa, instigació a la guerra civil, apologia del crim i incitació a l’odi de classe. 4 de juny de 1928 Gramsci es condemnat a 21 anys, quatre mesos i cinc dies de presó que haurà d’acomplir a la presó de Turi. El fiscal Isgró, va tancar la seva requisitòria amb la frase: “Hem d’impedir aquest cervell funcionar durant vint anys”.
4.- La resistència de Togliatti al gir del VIè Congrés de la IC
El mateix any 1928 en que Gramsci era jutjat i condemnat,Palmiro Togliatti treballava a Moscou on era membre del Comitè Executiu de la Internacional Comunista. Publicà un article titulat: A propòsit del feixisme. Aquest article és una mostra ben clara de la resistència de Togliatti al gir ultra-esquerrà i sectari del VIè. Congrés.
Extracte de l’article: A propòsit del feixisme
El feixisme, la seva essència, els seus orígens, el seu desenvolupament, com a objecte d'estudi, semblen interessar cada vegada més al món del treball i als partits que conformen la Internacional Comunista. No obstant això, crec que aquesta necessitat de coneixement no sempre correspon sempre a una concepció exacta del fenomen feixista examinat sota els seus diversos aspectes. Crec que aquest desig de saber no sempre acompanya la ferma intenció d'arribar a un coneixement tot estudiant amb cura el feixisme com es manifesta concretament a Itàlia i en altres països. Al contrari, em sembla que reemplacem l'estudi detallat d'aquest fenomen mitjançant l'exposició de generalitzacions que són completament abstractes que no es corresponen completament amb la realitat.
No obstant això, el defecte que és generalitzar a ultrança no és el pitjor, ja que no és estrany que tot parlant del feixisme es cometin greus errors de judici i d'interpretació política i històrica. No proposo aquí detectar tots aquests errors; simplement vull insistir en algun aspecte del problema i treure algunes conclusions. Amb a aquesta finalitat utilitzaré els resultats obtinguts mitjançant l'anàlisi i la investigació realitzada en aquest camp pel nostre propi partit. (...)
S'ha adoptat el costum d’utilitzar el concepte de feixisme per designar qualsevol forma de reacció. Un company està detingut, una manifestació de treballadors és brutalment dispersada per la policia, un tribunal sentència ferotgement el moviment obrer combatiu, un fracció parlamentària comunista veu violats els seus drets o abrogades, en fi, a cada atac o violació de les anomenades llibertats democràtiques establertes per les constitucions burgeses, se senten crits: "Això és feixisme! Estem en el feixisme!".
S'ha d'entendre: això no és una simple qüestió senzilla de terminologia. Es considera correcte aplicar la designació de feixisme a qualsevol forma o etapes de la reacció. Però no entenc quin avantatge hi podem trobar, excepte potser per a l'agitació.
La realitat és una altra. El feixisme és una forma particular de reacció específica; i hem d'entendre bé què consisteix aquesta particularitat. Tampoc hem d'imaginar que aquesta anàlisi només és necessària per arribar a una distinció objectiva i científica. És igualment indispensable per a aconseguir un objectiu polític, per poder definir exactament l'actitud que s'ha de prendre davant del feixisme i sobretot quina és la conducta que s'ha d'adoptar en el futur durant el període de preparació i desenvolupament d'un moviment feixista.
De fet, podríem realitzar durant aquest període preparatori una acció precisa, destinada a obstaculitzar aquests preparatius, per evitar aquest desenvolupament, però la nostra activitat només pot tenir èxit si sabem com avaluar exactament allò que es teixeix al camp contrari. Al contrari, si prenem com a punt de partida el famós refrany segons el qual "tots els gats són grisos de nit" deduirem que tots els fenòmens de la reacció són feixistes, mai arribarem a ocupar posicions polítiques i tàctiques sòlides.
El primer exemple que vull utilitzar per provar la rectitud de la meva afirmació prové de l’experiència del nostre partit. Els anys 1921-22, tot i que encara no tenia dos anys d'existència, l'ofensiva feixista havia arribat al seu punt màxim, sense haver aconseguit la victòria completa, és a dir, la conquesta del poder pel feixisme. Llavors vam veure triomfar al si del nostre Comitè Central, una doctrina que va penetrar tota la política de la nostra organització i que partia de l'afirmació que el feixisme era, simplement, la reacció capitalista. És evident que aquesta declaració no era totalment equivocada. Al contrari, expressava una veritat, ja que en el transcurs d'aquests anys l'activitat desenvolupada per les esquadres feixistes en contra del moviment obrer i camperol d'Itàlia es va exercir naturalment en benefici del capital industrial i financer.
Però el feixisme no era només una reacció capitalista. Incloïa al mateix temps molts altres elements. Incloïa un moviment de les masses petites burgeses rurals; també va ser una lluita política duta a terme per certs representants de la petita i mitjana burgesia contra una part de les classes dominants antigues; es tractava d'intentar crear una organització unificada, estenent-la a tot el país, agrupant una fracció de petita burgesia de ciutats encapçalada per elements substancials (ex-oficials, professionals aturats); va ser finalment una organització militar que podria pretendre oposar-se amb èxit a la força armada regular de l'Estat. Comprenent el feixisme tots aquests elements, a més de la reacció capitalista, el seu desenvolupament necessàriament havia de ser complex. Era absolutament ingenu pensar que el capitalisme utilitzaria aquest moviment com un instrument dissenyat per trencar el poder del proletariat, llevat que continués mantenint el poder retornant a les formes habituals, utilitzant les mateixes institucions, els mateixos polítics, els mateixos mètodes que abans. La complexitat del fenomen feixista va significar que l'evolució del moviment no va ser determinada exclusivament per la fi cap al qual tendeix la burgesia i els agraris, sinó que també va ser influenciat per altres motius, sorgits en el si del propi moviment i que, de vegades fins i tot intentaven dominar-lo.
El simplisme mostrat pel nostre partit va tenir dues conseqüències que van causar grans danys. En primer lloc no ens vam adonar que hauria estat possible impedir al feixisme, tot guanyant a certs cercles de la petita burgesia; més precisament, hauríem pogut contribuir a accentuar les contradiccions inherents a aquest moviment entre les masses petit burgeses. A més no ens vam adonar que la conquesta del poder pels feixistes no podria tenir lloc fins després d'una lluita bastant violenta entre ells i algunes de les velles classes dominants.
Fins a la vigília del propi esdeveniment i inclús durant la seva realització, negàvem la possibilitat d'un cop d'estat feixista. Com podem veure actualment, això tingué conseqüències bastant importants per a la política.
(...)
5.- L’anàlisi del feixisme als Quaderns de Presó.
Des de la presó Gramsci s’oposa obertament al viratge sectari adoptat en el VIè congrés de la IC ( 7 juliol-1 de setembre de 1928) i en el Xè plè ampliat del CE (juliol de 1929). En aquest congrés, Bujarin deixà de ser president de la IC. El 23 d’abril de 1929 el CC del PCUS exclou Bujarin del Buró Polític. El 9 de juny de 1930 Leonetti, Tresso i Ravazzoli foren expulsats del PC d’I. El 16 de juny de 1930 el germà Gennaro visita Gramsci a la presó de Turi i li explica els acords del PC d’I. Ell es mostra en desacord i Gennaro n’informà ni que fora de manera poc concreta Togliatti.
Els mesos de novembre-desembre 1930, comença a la presó un cicle orgànic de discussions polítiques durant els passejos. Els temes: els intel·lectuals i el partit, el problema militar i el partit, la Constituent. En aquestes converses, Gramsci hi desenvolupa la seva política de l’etapa Matteoti, preveu una fase democràtica i suggereix la consigna de la Constituent. Això provoca el descontentament d’alguns companys i aconsella a Gramsci de suspendre les discussions. Testimoni d’aquestes posicions el tenim per l’informe que Athos Lisa envia al Centre del Partit el 22 de març de 1933.A part de l’informe d’Athos Lisa comptem amb els de Giuseppe Ceresa, Umberto Clementi, Giovanni Lai, Angelo Succhia, Bruno Tossin i Gustavo Trombetti.
En els Quaderns hi podem trobar tres nivells d’anàlisi del feixisme: com a
1. Ideologia que pretén acabar amb la lluita de classes a través de la hipòstasi de la nació. [Cesarisme i Bonapartisme, revolució sense revolució o revolució passiva com a forma històrica de l’hegemonia en els països on el capitalisme s’havia introduït de a mà de la reacció. També com a forma específica italiana de ser “nacional”, es a dir el fracàs de la construcció liberal de la nació italiana. Degut la cosmopolitisme de l’Esglesia, i a la forma concreta que adoptà el Risorgimento. El nacionalisme apareix com a forma específica de la revolució passiva a Itàlia, partint d’aquells sectors sindicalistes revolucionaris que transformaren la causa de la revolució del proletariat per la causa de la revolució de les nacions proletàries. Aquesta va ser una de les vies del transformisme i de la cooptació.
2. Com a canvi en la forma de dominació per a fer possible la completa transformació social i antropològica de la societat pageso-industrial a la societat industrial de massa Per això es necessitava la unificació política forçosa de la burgesia, la substitució de la maçoneria per un partit únic. La dominació de l’estat per part d’aquest partit i la del partit per part de l’estat.
3. El feixisme com a producte d’una entera fase de crisi orgànica del capitalisme. (americanisme i fordisme, quadern 22).
6.- Gramsci, Togliatti, l’anàlisi del feixisme i el VIIè Congrés de la IC
Basant-se en la greu discrepància de la carta al CC del PCUS de 14 d’octubre de 1926, Giuseppe Fiori va afirmar: «Aquesta fou la ruptura definitiva entre Gramsci i Togliatti. Ja no es van escriure més».[27]L'avenç de la historiografia ha mostrat que es tracta d'una afirmació incerta i injusta que ha de ser contextualitzada en els debats de l'època en què Fiori escrivia la biografia. Era una època en què alguns autors pretenien contraposar la figura del Gramsci màrtir antifeixista amb la d'un Togliatti estalinista. Era una tendència historiogràfica de guerra freda que encara té continuïtat.
Efectivament, Gramsci i Togliatti no van tornar a escriure's directament entre ells. Però la causa principal que no hi hagués contacte epistolar no va ser l'innegable enuig de Gramsci amb el seu camarada i amic, sinó la seva detenció el 8 de novembre de 1926. La presó impossibilitava una correspondència directa. La realitat és que Togliatti i Gramsci van mantenir el contacte durant els anys de la presó per mitjà d’un quadrilàter epistolar que passava per la mediació de la cunyada Tatiana Schucht i de l'amic de Gramsci Piero Sraffa.[28]
D’altra banda, Gennaro Gramsci, com Athos Lisa informaren directament a Togliatti sobre les opinions de Gramsci en relació al gir sectari de la Internacional Comunista després del VIè congrés. Togliatti, en els durs anys 1930-1933 tancà el dossier en un calaix les discrepàncies del seu camarada i amic amb l’IC per tal de impedir que li passés el mateix que als expulsats.
Les coincidències entre Gramsci i Togliatti en l’anàlisi del feixisme i en la proposta política de front únic varen elaborades treballosament entre els anys 1924 i 1926 i continuaren existint i treballant-se entre tots dos malgrat la separació. Indicis d’això són l’article de Togliatti al numero d’octubre de 1934 de la revista L’Internationale communiste,publicat sota el títol: Où en est la force du fascisme italien?. O bé, uns mesos després entre gener i abril de 1935, les Lliçons sobre el feixisme, impartides per Togliatti durant els mesos de gener i febrer de 1935 a l’escola leninista de Moscou, que foren passos claus en la direcció de la política del front popular antifeixista.
Els temes abordats eren d’una riquesa extraordinària. Per suposat no a a l’alçada de la reflexió de Gramsci en els Quaderns, però l‘esforç de coneixement concret del feixisme italià en la seva fase de dictadura totalitària consolidada, i de les vies per a combatre’l segueixen la metodologia marcada durant els anys 1924 i 1926.
Trets principals de l’anàlisi de Togliatti:
1. El règim feixista com una dictadura de classe però a l’ensems com a règim reaccionari de masses.
2. El feixisme com a partit de nou tipus de la burgesia
3. Les organitzacions militar-propagandistes del feixisme
4. Els sindicats feixistes
5. Les organitzacions del temps lliure
6. La política del feixisme cap a els camperols.
7. El corporativisme base social del feixisme.
Tot mantenint-se entre 1929 i 1934 dins de la disciplina de la IC, el dirigent comunista italià treballava per a un canvi d’orientació que, si bé arribà una mica tard, finalment obrí tota una fase de lluita front-populista, democràtica i antifeixista que durà fins l’inici de la guerra freda, és a dir, fins els anys 1946-47.
7.- Per a que ens serveix avui aquest relat històric?
Correm el perill de les translacions mecàniques d’una experiència de fa 90 anys en un altre país. Allò que ens interessa en les proposicions de Gramsci i de Togliatti no és la lletra sinó el mètode de l’anàlisi.
El nostre feixisme, la nostra extrema dreta han de ser estudiats en concret en la nostra situació concreta. On ensorren les seves arrels? A quines classes serveix? El seu programa (no l’electoral si no el real) en què consisteix. Quins sectors socials se senten atrets per la seva demagògia i per la seva demo-fòbia? Malgrat la seva reivindicació del franquisme, quina funció actual
La multiplicació de les acusacions de feixisme proliferen en els discursos del polítics i a les xarxes. Tothom és feixista: Torra, Casado, Pablo Iglesias, Saenz de Santamaría, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Otegui, Rivera, Abascal... també sentim dir: “l’estat espanyol és un estat feixista”.
La polisèmia d’un concepte el buida de contingut i n’impedeix un ús operatiu. En aquest cas, a més, banalitza el concepte, banalitza el mal i fent-lo el fa naturalitza, el fa inevitable.
Al costat d’això, certament els nostàlgics la nova extrema dreta espanyola ( una barreja de neo-franquisme i d’ultraliberalisme autoritari) creixen davant dels nostres ulls. Els resultats electoral de les eleccions del passat 28 d’abril en son un símptoma clar.
Cal una reaccionar de manera urgent davant d’aquest fenomen que ens posa en perill a tots, no només a uns quants. Cal espolsar-se la passivitat del damunt. Però no per a passar a l’acció per l’acció, per a l’acció sense idees. Darrera d’aquestes propostes de l’ “acció per l’acció”, sol haver una idea ben concreta. Una idea que és quelcom més que una idea: és tota una estratègia. Una estratègia que es s’amaga darrera d’una suposada espontaneïtat, però que no ho és. Una estratègia que du a un atzucac.
Sortir de la retòrica i de la gestualitat. Fer una manifestació litúrgicament anti-feixista és quelcom necessari però manifestament insuficient. Si es queda en això sols serveix per a exorcitzar la nostra por i la nostra impotència.
Ens cal “baixar” a l’anàlisi concret del feixisme dels nostres dies. Articular una estratègia anti-feixista basada en la construcció de comunitats de vida i de lluita. A cada barri, a cada empresa. Aquesta seria la meva modesta proposició.
-->
Aquest text ha estat presentat amb diverses variacions en tres ocasions i en tres àmbits diferents: a l’ Espai Roig, vila de Gràcia, l’ 11 de març de 2019; al barri de Torre Romeu de Sabadell el dia 6 d’abril de 2019 i a la vila d’Olot el dia 30 d’abril de 2019. El lector comprendrà que es tracta d’un text encara en construcció en el que nombrosos assumptes es tracten de manera massa esquemàtica o simplement no hi son tractats. L’autor agrairà totes les crítiques i aportacions que se li vulguin fer. Es pot veure el vídeo de la presentació feta a la vila de Gràcia a: http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2019/03/sobre-les-dificultats-per-comprendre-la.html
No sóc un prou coneixedor dels debats sobre el feixisme que es donaren en el camp anarquista i per tant no en parlaré. Intueixo que entre allò que deien i feien Joan Peiró i Federica Montseny a finals dels anys vint i la decisió d’entrar al govern de la República el 4 de novembre de 1936 hi ha una notable evolució.
De l’article de Gramsci a l’Ordine Nuovo, Il Mezzogiorno e il fascismo.
Emilio Lussu, Marcia su Roma e dintorni, Torino, Giulio Einaudi, 1945 i 2002. També: Antonio Gramsci, Otto domande a Lussu, lletra de 12 de juliol de 1926, inVita attraverso le lettere, ob.cit. Un antecedent d’aquesta iniciativa: la Internacional Camperola transmet a finals de 1925 un missatge redactat per Ruggero Grieco, però inspirat per Gramsci sobre l’aliança dels obrers italians amb els pagesos i pastors sards, al congrés celebrat a Macomer del Partit Sard d’Acció.
Respecte d’això es poden llegir els capítols corresponents a Giuseppe Vacca, Vita e pensiero di Antonio Gramsci (2012); Giancarlo de Vivo, Nella bufera del Novecento(2017), o Angelo Rossi, Gramsci e la crisi europea negli anni Trenta(2017).
