Un text de 1996: "Hegemonia, identitat nacional i política d'esquerres"

Publico avui (4 d'abril de 2025) el text que vaig presentar a les "Primeres Jornades sobre la Qüestió Nacional", organitzades pel PC de les Illes Balears, pel Partit Comunista del Pais Valencià i pel Partit dels Comunistes de Catalunya, celebrades a Barcelona els dies 13 i 14 de gener de 1996. El text fou inclós en el llibre: AAVV, La qüestió nacional: un debat obert, publicat per la Fundació Pere Ardiaca, Barcelona, planes 105-111. 

Cal tenir en compte el context en que es van celebrar aquelles jornades en que els tres Partits Comunistes dels països catalans es reunien per a reflexionar junts. L' ensulsiada de l'anomenat "socialisme real" era molt recent. El rol que hi havien jugat els problemes nacionals no resolts presidien les preocupacions de molts comunistes. Calia replantejar-se moltes qüestions sobre l'experiència que havia marcat el segle XX i, entre moltes altres temes, també tot allò que atenyia al fet nacional. 

Pel que fa a mi, feia quatre anys que havia deixat la direcció de l'òrgan central del PCC: Avant. L'any 1996 encara era Primer tinent d'alcalde de Badia del Vallès per l'Alternativa d'Esquerres per Badia ( legalment: ICV-EV; en la realitat un fenomen polític local que anava més enllà). Per poc temps: a Badia tomb va vèncer la socio-vergència. Encara era membre del CC del PCC. La meva cultura política comunista, ser badienc des de el segon any de l'existència de Badia, i fer política al meu municipi alimentaren alguns dels problemes que vaig plantejar en el tex. 

El text fou escrit quan el nostre país tenia 6 milions d'habitants. Avui, els catalans som 8.067.454 (IDESCAT), si incloem els ciutadans de ple dret i els metecs als que cal donar plens drets. Els problemes de la construcció nacional de Catalunya s'han fet molt més complexos. Els reptes molt més difícils que llavors, que ja és dir.

No està de més dir que amb el temps he anat enriquint i fent més complexa la meva visió del problema. Però allò que no he canviat és la idea principal que s'expressa en la conclusió del text, per molt que vint-i quatre anys després, i amb l'experiència acumulada avui ho escriuria amb d'altres paraules: 

"Si l'esquerra i els treballadors volen arribar a l’hegemonia sobre la societat s'hauran d'apoderar de la identitat nacional, fer-la seva, construir i fer hegemònica una identitat nacional basada en la ciutadania, és a dir, en els drets ciutadans. Una identitat nacional que fugi de l'uniformisme cultural i lingüístic, que es caracteritzi pel mestissatge. Construir aquesta identitat nacional de progrés i confrontar-la amb la identitat nacional que avui, a Catalunya, protagonitza el projecte neoliberal de Pujol, no és feina fàcil ni de curt abast. Em sembla, però, que és la condició per a que un dia, els de sota s'elevin a classe dirigent del país."

"Hegemonia, identitat nacional i política d'esquerres"

Joan Tafalla 

«La principal raó de ser (del moviment catalanista) és la consciencia de la nostra identitat, la voluntat de defensar-la, d'enfortir-la». Amb aquest argument, Jordi Pujol defensava, en el debat sobre el procés autonòmic de 1994 desenvolupat en el Senat, la raó essencial de la seva negativa, rotunda en les paraules i ambigua en els fets, al "cafè per a tots" autonòmic. Per a Pujol, la tendència a la generalització autonòmica, que ell no posa en qüestió a l'hora de la negociació concreta, no pot esborrar allò que dona raó de ser al catalanisme polític: "el som i serem", la defensa de la identitat.

Pujol utilitza el concepte d'identitat per a explicar tant a Catalunya com a la resta d'Espanya un moviment, el nacionalista català, que avui per avui, en la mesura que no és un invent actual ni és un producte artificial, en la mesura que és interclassista, és hegemònic a Catalunya, i ho és, simplement perquè és des de la gramàtica i el lèxic del discurs nacionalista, o bé de forma subordinada a aquest, que la majoria social catalana analitza i dona explicació als fenòmens polítics i socials. Simplement, perquè la classe dominant, alhora que s'apropia del discurs nacional, s'apropia del conjunt de les relacions socials i pot exercir, així, la direcció política del país.

Des de la lògica d'en Pujol, la identitat catalana: «Ve de lluny, és de tothom, o, com a mínim; d'amplis sectors majoritaris i és reclamada per tot un moviment que a més de polític és cultural, lingüístic, social, econòmic, artístic i literari, de sentiment i de doctrina.»

Aquest recurs a la identitat no és pas quelcom a menysprear. No hi ha cosa que hagi fet més mal al moviment obrer que el cosmopolitisme mal entès, que el desarrelament de les realitats nacionals, que un internacionalisme abstracte que sovint amaga el nacionalisme de les nacions grans en el seu argumentar i batallar en contra de les nacions petites. Aquest universalisme abstracte fa que menystinguem conceptes tan essencials com el d’hegemonia o el d' identitat a l’hora d'analitzar les relacions socials. I Pujol, no sols no oblida aquests conceptes sinó que els practica amb major fortuna, de moment, que els que ens reclamem marxistes. Potser aquesta serà una contradicció que els historiadors estudiaran en el futur.

Interessa, a efectes de l'exposició d'avui, recordar la disjuntiva que fa moure el catalanisme entre les teoritzacions ètniques ( comentant perles del demògraf para-feixista deis anys 30, Josep A. Vandellós) i les visions més hegemòniques i integradores del mateix Pujol. Vandellós teoritzava el 1935 que Catalunya era un poble decadent que estava en perill de desaparició ofegat per la «invasió» de l'emigració. Basava aquesta tesi en estudis demogràfics en que es comparaven les taxes de natalitat de les famílies catalanes de soca-rel i de l'emigració.

Aquesta visió xovinista i tancada del demògraf feixista ha estat desmentida pels fets: «El fenomen migratori a Catalunya sembla un fet consubstancial, i no fa falta remuntar-se a èpoques molt llunyanes: els 2.000.000 d'habitants amb que comptava Catalunya l’any 1900 s'haurien transformat, en el cas que no s'haguessin produït migracions, en una població inferior als 2.400.000, en lloc dels 6.000.000 actuals, i el pes de Catalunya dins d'Espanya seria el 6% en lloc del 16% que suposa actualment. Si es té en compte que l'emigració s'ha fos amb la població global, això significa que els habitants de Catalunya els avantpassats dels quals eren aquí el 1900 es troben amb prou feines en la proporció d'un a quatre. O sigui 3 de cada quatre habitants de l'actualitat tenen avis, pares o mares que han immigrat durant el segle XX o bé són, ells mateixos, immigrants. En canvi, aquest fet no s'ha traduït en una des-estructuració ni en una pèrdua de la identitat catalana, sinó al contrari: malgrat l 'heterogeneïtat dels orígens deis immigrants, Catalunya dona una imatge  d'una societat fortament cohesionada, amb unes característiques distintives inconfusibles.» (Hugues de JouveneI, I 994).

Malgrat que la majoria de nosaltres som fills o nets de "xarnegos", la identitat nacional catalana no esta a punt d'extingir-se, i el nacionalisme continua imposant-se com a ideologia majoritària.

La visió d'en Pujol sobre la identitat catalana no es basa en el ius sanguini, sinó en el ius soli. Malgrat episodis importants com la reivindicació carolíngia del ser dels catalans, realitzada pel mateix Pujol l'estiu del 94, la línia general del catalanisme polític hegemònic avui en dia a Catalunya no es sustenta en un plantejament etnicista, com sembla que passa en el cas del nacionalisme basc.

Caldrà posar aquest «episodi carolingi» dins del catàleg del episodis de «rauxa» que Pujol subministra curosament, i en moments determinats, per a mantenir determinades bases socials satisfetes i, alhora, per a reaccionar en front dels atacs contra el seu projecte polític. Un projecte polític, que de passada direm que, com sempre en la burgesia catalana, pretén governar Catalunya però també tot Espanya.

Fonamentar, com fa en Pujol, la reivindicació catalanista en la identitat i no en la ètnia significa fonamentar el "ser de la nació" en un element mòbil, modelable, històricament determinat, que per pròpia essència canvia amb el decurs deis processos socials (la identitat, la psicologia col·lectiva) i no en un element històric o biològic (la raça, els gens) com farien els partidaris d'un nacionalisme xovinista i excloent. Aquesta és la principal característica que permet avui que el nacionalisme sigui hegemònic a Catalunya.

Mentre que un 36% deis ciutadans es senten espanyols, un 4% més espanyol que català, i sols un 19% es sent exclusivament català, un 11 % més català que espanyol i el restant 30% se sent tant català com espanyol. («El sistema de valors deis catalans», 1991). Aquestes xifres li donarien a un projecte de nacionalisme excloent i xovinista solament un trenta per cent d'electorat fix.

Reconèixer que la cara del nacionalisme català que predomina és la del nacionalisme integrador ens permetria avançar més. Reconèixer que el concepte clau en el catalanisme polític és el d'identitat i no el d' ètnia, permetria a l'esquerra catalana, en un moment en que esta en l'ordre del dia la seva recomposició, de poder analitzar el fenomen i combatre per la direcció del país amb alguna perspectiva d’èxit. La resta, el simplisme reduccionista, el cosmopolitisme buit, el nacionalisme espanyolista disfressat d' internacionalisme abstracte, sols ajuda a mantenir les classes subalternes catalanes dividides i a la defensiva, malgrat que pugui permetre pensar en algun èxit tàctic (o electoral) immediat. Qui perd el sentit estratègic no podrà aspirar mai a la victòria.

En una nota dels Quaderni del Carcere titulada significativament «El problema de la direcció política en la formació i el desenvolupament de la nació i de l'Estat modern a Itàlia», Gramsci defineix la construcció de la nació italiana com el fenomen de la construcció de l'hegemonia d'una classe sobre el conjunt de la nació sencera. És en aquest context que dona una de les definicions claus del concepte d'hegemonia: « ... la supremacia d'un grup social es manifesta de dues maneres, com a "domini" i com a "direcció intel·lectual i moral". Un grup social és dominant respecte deis grups adversaris que tendeix a "liquidar" o a sotmetre fins i tot amb la força armada i és dirigent dels grups afins i aliats. Un grup social pot i fins i tot ha d'ésser dirigent abans de conquerir el poder governatiu (aquesta és una de les condicions principals per a la conquesta del poder); després, quan exerceix el poder ( ... ) es fa dominant, però ha de seguir essent dirigent» (Gramsci, Antologia, pag. 486). .

Avui la burgesia catalana hegemonitza el conjunt del bloc històric català en base al fet que la ideologia nacionalista té un paper central en la cohesió d'aquest bloc. Això succeeix de forma espontània, a través no de formes de falsa consciencia sinó del mecanisme de la identitat. Per a Gramsci, la ideologia, recordem-ho, actua com el ciment que cohesiona el bloc històric. Canviar l 'hegemonia, construir un nou bloc històric, depèn del fet que l'esquerra entengui, sense reduccionismes, aquest fenomen.

 

El concepte d'identitat

 

Els grups socials construeixen consciencia de si mateixos a través de processos llarguíssims i complexíssims en el temps. E.P. Thompson ha assenyalat com els treballadors de la societat de l'antic regim varen anar arribant, progressivament, a tenir una consciencia de classe a partir de les experiències de microgrups locals. Passant per allò que ell anomena «economia moral de la multitud”, pels amotinaments de subsistència, pels moviments ludites, fins a arribar al moviment cartista, que era una expressió molt elevada de la identitat obrera. Aquesta moral col· lectiva dels sectors populars, aquest conjunt d 'usos i costums, varen constituir, des del final de l'antic regim i des del principi de la industrialització una cultura material comú, uns usos i costums concrets que acabaren amb la construcció d'una identitat de classe; amb organització fins i tot internacional. Una construcció d'identitat de classe que partia del procés de socialització que es realitzava en un conjunt de micro-institucions socials, en un lloc de socialització que començaven al lloc de treball, continuaven a la taverna, i acabaven en el procés associacionista dels gremis, corporacions i sindicats (Agulhon, Sewell, 1992). 

«Així també és veritat que existeix una "moral del poble" entesa com a conjunt determinat ... de màximes de conducta practica i de costums que es deriven d'aquelles o que les han precedit...» (A.G. Antologia, pp.s. 489, 490). En aquests processos socials es construeix allò que Agnes Heller ha anomenat «la consciencia del nosaltres». Aquest saber qui som nosaltres per contraposició a qui són els altres, ve a ésser un element essencial de l'estructura sòcio-psicològica de les persones. Dona punts de referencia claríssims, permet guiar-se en un món força complex, dona seguretat i estableix normes.

Per a un gitano, aquesta consciencia del nosaltres significa acatar unes normes de conducta, una moral, unes costums i fins i tot una llengua que permeten al grup i als individus sobreviure en un món advers. Com diu Heller: «L'eventual pertinència a una comunitat i el tipus d'aquesta comunitat s'expressen -sempre i necessàriament- en la vida quotidiana de la persona en qüestió per la seva total estructura, compresa la ètica» (Heller, 79). D'altra banda, cal dir que la construcció d'aquesta identitat no és producte d'un simple adoctrinament extern a les estructures de socialització. Pel contrari: «La consciencia del nosaltres es interioritzada espontàniament» (Heller, 87).

«La identitat consisteix essencialment en la recerca de la idea de continuïtat dels grups socials, a través de les discontinuïtats, els creuaments i els canvis de rumb, en forma de confrontació dialèctica constant entre el bagatge sòcio-cultural-simbòlic identificat pel grup com a genuí i les circumstancies globals 'objectives' que emmarquen, constrenyen o delimiten la reproducció del propi grup» (Pujadas, 63).

Coetàniament a la construcció de la identitat de classe, a la formació de la classe obrera, va néixer i es desenvolupà la nova identitat nacional. Sovint ambdós processos socials entraven en confrontació. La identitat nacional ha estat sovint hegemonitzada, quan no monopolitzada, per les classes dominants. Sovint i, com a reacció a aquest fet, la identitat de classe s'ha confrontat amb la identitat nacional i ha sortit perdent, com el 4 d'agost de 1914 quan les masses obreres i populars van assumir amb entusiasme la guerra  imperialista, o amb la pujada del nazisme al poder (recordem-ho: per les urnes), o bé després de l'ensulsiada d'aquells règims que anomenarem com a «socialisme real», o bé amb el creixement de l'integrisme islàmic entre les masses explotades nord-africanes o de l’ orient mitjà.

Alguns defineixen el nacionalisme com el desig dels naturals d'una nació d'arribar a auto-governar-se. Aquest concepte es basa en la idea que la nació existeix des de sempre. Contràriament a la llegenda, no existeix quelcom anterior, etern, que es digui nació, que sigui, quan és oprimida (o quan decideix que té dret a oprimir-ne d'altres), la causa del despertar del nacionalisme. Al contrari: és el nacionalisme qui crea i dona lloc a l’existència de les nacions.

Les nacions sorgeixen com a quelcom visible, com a subjecte de la historia fa uns dos-cents anys, amb la revolució francesa. La nació per als jacobins és sinònim de poble, de dipositari de la sobirania, no de raça o d’ètnia. Per tant, el nacionalisme té, originalment, un lligam amb la democràcia radical (1789, Italià jacobina, 1848).

Abans de la revolució burgesa i de la industrialització existien unes identitats culturals o lingüístiques que en la major part deis casos convivien entremesclades amb altres identitats culturals o lingüístiques dins d'estats dinàstics. L'idea d'estat-nació no era possible dins d'aquest context.

Aquestes identitats podien desaparèixer fins a l'auto-dissolució o re-afirmar-se en demanda d'un poder polític, depenent de la lluita de classes i de la lluita entre diversos projectes d'estat. La identitat obrera neix també en aquella època i ha estat històricament en competència amb la identitat nacional o ètnica. L'actual retrocés de la identitat de classe esta donant espai polític i social a la identitat nacional i als nacionalismes.

Per tant, la nació no existeix eternament, des de sempre; la nació és un procés històric. No depèn d'una identitat que seria eterna, definida d'un cop per tots. Pel contrari, la identitat també es construeix històricament i per tant es modifica amb el pas del temps i el canvi de les circumstàncies.

El fet que la identitat sigui un tret present en la psicologia col·lectiva no implica que calgui considerar el nacionalisme com un fenomen consubstancial a la natura humana: «El nacionalisme - el principi que predica que la base de la vida política ha d'estar en l’existència d'unitats culturals homogènies i que ha d'existir obligatòriament unitat cultural entre governants i governats - no és quelcom natural, no esta en el cor dels homes i tampoc està inscrit en les condicions prèvies de la vida social en general; aquestes asseveracions són una falsedat que la doctrina nacionalista ha aconseguit fer passar per evidencia. En canvi, com a fenomen, - no com a doctrina presentada pels nacionalistes-, el nacionalisme és inherent a cert conjunt de condicions socials; i aquestes condicions socials, casualment, són les del nostre temps» (Gellner, 1988)

La identitat nacional podria ésser de dos tipus: la voluntat d'ésser i la identitat cultural. La primera seria la nació dels ciutadans. La segona la nació dels naturals. La primera dona peu a una identitat oberta; la segona, a una identitat tancada. La segona és més simple, més d’acord amb el sentit comú i sol vèncer en les confrontacions polítiques: es més fàcil crear referents identitaris de caràcter ètnic o cultural, per molt artificials que siguin i per molt que creïn confrontació, que entendre que la nova comunitat nacional haurà de ser necessàriament mestissa. Que haurà de ser una espècie d'escudella barrejada en la que els diversos components no perden res pel fet d’ haver estat bullint durant unes quantes hores junts, i en canvi junts i barrejats expressen una nova substancia.

Si l'esquerra i els treballadors volen arribar a l’hegemonia sobre la societat s'hauran d'apoderar de la identitat nacional, fer-la seva, construir i fer hegemònica una identitat nacional basada en la ciutadania, és a dir, en els drets ciutadans. Una identitat nacional que fugi de l'uniformisme cultural i lingüístic, que es caracteritzi pel mestissatge. Construir aquesta identitat nacional de progrés i confrontar-la amb la identitat nacional que avui, a Catalunya, protagonitza el projecte neoliberal de Pujol, no és feina fàcil ni de curt abast. Em sembla, però, que és la condició per a que un dia, els de sota s'elevin a classe dirigent del país.

Bibliografia usada en la confecció d’aquest tex

 

Ramón Maíz

«Hegemonía i cuestión nacional», en Teoria, nº 7 (Julio-setiembre de 1981).

«Política e identidad colectiva. Notas para una lectura postmarxista de la cuestión nacional», Papeles de la F.lM., nº 1.Segunda época, 1994.

 

Jaume Vicens Vives.

Notícia de Catalunya. Llibres a ma. Edicions Destino. Barcelona, 1984.

 

Antonio Gramsci

Quaderni del carcere. edizione a cura de Valentino Garratana. Ed. Einaudi, Torino, 1975.

Antología, Selección, traducción y notas de Manuel Sacristán. Ed. Siglo XXI. Madrid,

 

Institut Catala d'Estudis Mediterranis

«El sistema de valors dels catalans». Catalunya dins l'enquesta europea de valors dels anys 90. Barcelona, 199 l.

 

Hugues de Jouvenel/Maria Ángels Roque

Catalunya en el horizonte 2010. Prospectiva mediterránea, Institut Catala d'Estudis Mediterranis. Ediciones de la revista «Política exterior». Madrid, 1994. 

 

Agnes Heller

Sociología de la vida cotidiana, Ed. Península; Barcelona, 1987.

 

E.P. Thompson

Costumbres en común, Editorial Crítica. Barcelona, 1995

«Algunas observaciones sobre clase y "falsa conciencia"», Historia Social nº 10 Valencia, 1991.

 

Eric. J. Hobsbawn

«Identidad» Revista internacional de filosofía política. Madrid, mayo 1994. Nº 3.

L 'invent de la tradició, Eumo Editorial, Vic, 1988.

Naciones y nacionalismo desde 1780, Editorial Crítica, Barcelona, 1992.

 

Joan Josep Pujadas

Etnicidad. Identidad cultural de los pueblos, Eudema, Madrid, 1993.

 

Ernest Gellner

Naciones y nacionalismo, Alianza editorial. Madrid, 1988

 

Ignasi Álvarez Dorronsoro

Diversidad cultural y conflicto nacional, Talassa, Madrid, 1993.

 

Josep A: Vandellós

Catalunya, poble decadent. Biblioteca Catalana d' Autors independents, Barcelona, 1935.

 

William H. Sewell

«Los artesanos, los obreros de las fábricas y la formación de la clase obrera francesa, 1789-1848, Historia Social, nº 12, Valencia, 1992.

 

Maurice Agulhon

«Clase obrera y sociabilidad antes de 1848», Historia Social, nº 12, Valencia, 1992.

 

 

 

La violencia es la sentencia.

Los datos de la represión policial compartida y coordinada entre los cuerpos represivos del Estado (Mossos, Policía Nacional y Guardia Civil) son absolutamente intolerables. 4 personas han perdido un ojo. 600 heridos, 194 detenidos, 28 encarcelados, 18 hospitalizados. Una chica ha pasado la noche entre la vida y la muerte en el Hospital del Valle de Hebrón con un traumatismo cráneo-encefálico que le dejará consecuencias graves y permanentes. Cientos de heridos atendidos por el SEM. 

Jóvenes detenidos ilegalmente, maltratados y condenados sin juicio a una prisión preventiva, sin fianza, que destrozará sus vidas. Después vendrá la condena en juicios sin garantías, donde la policía tiene “presunción de veracidad”, según una ley antidemocrática. Quien quiera ver esta realidad sólo tiene que consultar lo que explican el Síndic de Greuges, Amnistía internacional e Iridia, por ejemplo.

Las imágenes de abusos policiales cometidos "in situ" por los cuerpos represivos son recurrentes. Demasiado recurrentes. Está claro que obedecen a una estrategia. No son unos polis fachas aislados dentro de los cuerpos de una policía "correcta y democrática". No son manzanas podridas dentro de una cesta. Es una estrategia acordada y coordinada desde el CECOR. Es decir, desde las fuerzas represivas del estado y sus cipayos autonómicos.

Una sentencia infame que transforma la desobediencia en sedición.

El abuso recurrente y la violencia policial que vemos estos días es una aplicación "de facto" de la jurisprudencia marcada por la sentencia infame que transforma la desobediencia en sedición. Marca toda una nueva época represiva en el ya de por sí represivo estado del Reino de España.

La masa del movimiento popular y democrático por la autodeterminación está descubriendo, a partir de su experiencia práctica y masiva el verdadero carácter de clase del estado capitalista y para qué sirve el monopolio de la violencia que ejerce. El “procesismo” se había esforzado durante siete años en no mostrarle al movimiento popular este carácter represivo. El 1 de octubre de 2017 fue, en este sentido un gran acto pedagógico por parte del estado. La sentencia infame también. Los actos represivos de estos días, aún más. La experiencia siempre es la madre de la conciencia, como decía aquel señor barbudo del siglo XIX: "Cada paso de movimiento real vale más que una docena de programas".

La violencia la ejerce de manera unilateral y monopolista del estado capitalista, castiga sin piedad a aquellos que están dispuestos a discutirle su monopolio de la fuerza. La violencia es la sentencia. La violencia es investigar el “tsunami democrático” o los CDR por "terrorismo". La violencia son las detenciones arbitrarias de los miembros de los CDR semanas antes de la publicación de la sentencia infame. Este es el elemento esencial de lo que está pasando.

Los equidistantes que miran estos hechos desde fuera, equiparando la violencia de unos y otros están jugando un rol muy penoso. No han entendido que si ellos, algún día constituyeran un peligro para el status quo se les aplicaría esta misma doctrina. Quizá se creen protegidos por que ya no creen ser un peligro para el poder. Quizás ni lo quieren ser. De hecho, se han transformado en un elemento absolutamente marginal, e incluso algunos de ellos ya son miembros de lo que el historiador  Xavier Domènec llama "frente de orden".

Es de esperar que las conclusiones sobre la situación que se están extrayendo de forma masiva por parte de decenas de miles de personas no sean demasiado reductivas y que no lleven al movimiento i a toda una generación de jóvenes a auto-destruirse chocando estérilmente contra el monopolio de la violencia del estado capitalista.

La lucha es larga y estratégica. Los “procesistas” que os dijeron que el asunto era fácil y rápido os mintieron. Ahora ya lo sabéis. Si alguien te dice ahora que encendiendo contenedores o tirando piedras a los miembros de las fuerzas represivas, conseguirás algo inmediato te está mintiendo.

Libertad, amnistía, derecho de autodeterminación.

La respuesta correcta a la nueva fase de la situación no puede ser: "Nuestra sentencia, independencia", como dice la organización independentista Assemblea Nacional Catalana. En la fase actual la respuesta correcta es: "Libertad, amnistía, derecho de autodeterminación". Esta es la dura realidad de la fase actual. Quizás, a muchos sectores del movimiento popular por la autodeterminación les costará asumir esta realidad. Es natural. Cuando se abre una nueva etapa de la lucha, muchos siguen arrastrando las ilusiones acumuladas en la etapa anterior. Pero la mayoría de la gente tiene capacidad de pensar por su propia cabeza y la dura realidad de la nueva etapa se acabará imponiendo. 

Las revoluciones las hacen los millones y millones de personas que ya no tienen nada que perder. Los revolucionarios debemos saber caminar al paso de los más lentos para ayudar a avanzar a la gente desde su sentido común actual hasta la necesaria conclusión de que hay que cambiarlo todo. Los revolucionarios debemos saber que cuando estos millones y millones lleguen por su experiencia a esta conclusión nos superarán, nos desbordarán. Y que esto será un hecho extremadamente positivo. El movimiento democrático y popular es necesario, las vanguardias son contingentes. 

Pero, a pesar de las movilizaciones juveniles que han sacudido las cuatro capitales de provincia de Catalunya el deseado desbordamiento del procesismo no se ha producido. Además, hay que afrontar otra realidad. La mayoría del movimiento en la calle de estas noches son sectores de una juventud justamente enfadada por la sentencia y decepcionada por la inanidad de la estrategia anterior del movimiento. Es decir, mayoritariamente estamos ante un movimiento de carácter espontáneo. Pero si la base social mayoritaria es ésta, no podemos negar que hay pequeñas vanguardias que creen llegado su "momentum". Existen y actúan activamente en el seno del movimiento de estas noches. Tratan de substituir al propio movimiento y a su experiencia colectiva. Olvidan que la conciencia política solo puede surgir de la experiencia masiva y de la deliberación.

Algunos han venido de fuera. El 13 %  de los detenidos, según "informa" el CECOR y los medios de manipulación a su servicio. No tenemos aún datos concretos de carácter cualitativo y cuantitativo sobre estos detenidos como para poder valorarlos en su justa medida. Los antecedentes de las mentiras proferidas de manera habitual en diversos caso por los órganos represivos del estado nos obligan a ser prudentes. Autocrítica: es posible que me precipitara en la versión catalana de este artículo publicada en este blog hace cinco días. Agradezco algunas observaciones que se me han hecho llegar. De otro lado, los detenidos no son necesariamente un reflejo de la realidad global del movimiento.

Otra pequeña parte de los participantes forma parte de vanguardias locales, minoritarias y sempiternas. También existen y basan su ausencia de estrategia en la “acción por la acción”. La cultura de estas vanguardias suele ser la sustitución de la experiencia del movimiento. Tratan de imprimir al movimiento una estrategia basada en la "carga permanente", en la blitz krieg. Lo harán hasta el agotamiento final de las reservas, sin tener en cuenta el saldo de bajas. Sin debatir de manera transparente y democrática la supuesta estrategia que hay detrás de las acciones.

Creo que no tienen ninguna estrategia, más allá de la conocida: "acción-represión-acción". Es una estrategia que ya ha sido superada por "la crítica de las armas" en otros lugares. Lleva a un callejón sin salida con un saldo histórico que no es precisamente positivo. En otros lugares, los responsables de aquella estrategia ya han hecho un balance y han extraído las consecuencias. Y actúan en coherencia con las conclusiones a las que han llegado. 

Seamos claros: ¿Debemos menospreciar la experiencia ajena, aquí y ahora? ¿ En este momento crucial?

Por encima de todo, hay que dar perspectiva política a la rabia.

El activismo ciego puede ser bien acogido momentáneamente por los jóvenes que se incorporan ahora a la lucha, sin la necesaria experiencia por evidentes razones de edad. Algunos acusan a cualquier crítico con este activismo ciego de "criminalizar" las víctimas de la represión estatal. Es normal que se hagan estas acusaciones, forma parte de los rituales habituales. No es el caso de este comentarista, que ha manifestado por escrito y se ha manifestado las calles durante estos días contra la represión policial. Y hace cuatro décadas que lo hace. Este tipo de acusaciones forman parte del arsenal retórico del verticalismo de algunas de estas prácticas vanguardistas. 

La rabia ante la violencia de los cuerpos represivos del Reino de España es natural. La rabia es un signo saludable de la energía revolucionaria de nuestra juventud. Pero la rabia hay organizarla, hay que darle una perspectiva política más allá del momento de la asonada.

Y la perspectiva no puede ser otra que la de reconocer que tras la sentencia, en la nueva fase del movimiento se trata de volver a poner en valor un viejo lema de la Assemblea de Catalunya, es decir del movimiento por la ruptura democrática de principios de los años setenta del siglo pasado: “Libertad, amnistía, derecho de autodeterminación”. 

La violència és la sentència.

Zero a l'esquerra

Les dades de la repressió policial compartida i coordinada entre els cossos policials de l’estat (Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Civil) son absolutament intolerables. 4 persones han perdut un ull. 18 hospitalizas. Una noia ha passat la nit entre la vida i la mort a l’Hospital de la Vall d’ Hebrón amb un traumatisme craneo-encefàlic que li deixarà conseqüències greus i permanents.  Centenars de ferits atesos pel SEM. Joves detinguts il·legalment, maltractats i condemnats sense judici a una presó preventiva, sense fiança, que destrossarà les seves vides. Després els hi vindrà la condemna en judicis sense garanties. Qui vulgui veure aquesta realitat només cal que consulti allò que expliquen Amnistia internacional i Iridia, per exemple.

Les imatges del abusos policials comesos “in situ” pels cossos repressius son recurrents. Massa recurrents. Està clar que obeeixen a una estratègia. No son uns polis fatxes aïllats dins dels cossos d’una policia “correcta i democràtica”. No son pomes podrides dins d’un cistell. És una estratègia acordada i coordinada des del CECOR. Es a dir, des de les forces repressives de l’estat i els seus sipais autonòmics.

Una sentencia infame que transforma una desobediència en sedició.

L’abús recurrent i la violència policial que veiem aquests dies és una aplicació “de facto” de la jurisprudència marcada per la sentencia infame que transforma una desobediència en sedició. Marca tota una nova època repressiva en la ja de per si repressiu estat del Regne d’Espanya.

La massa del moviment popular i democràtic per l’autodeterminació està descobrint, a partir de la seva experiència pràctica i massiva el veritable caràcter de classe de l’estat capitalista i per a què serveix el monopoli de la violència que exerceix. El processisme s’havia esforçat per a no mostrar-li-ho. L’1 d’octubre va ser, en aquest sentit un gran acte pedagògic per part de l’estat. Els actes d’aquests dies, encara més. La experiència sempre és la mare de la consciencia, com deia aquell senyor barbut del segle XIX:  “Cada pas de moviment real val més que una dotzena de programes”. 

La violència l’exerceix de manera unilateral i monopolista l’estat capitalista, castiga sense pietat a aquells que estan disposats a discutir-li el seu monopoli de la força. La violència és la sentència. La violència es investigar el tsunami democràtic o dels CDR per “terrorisme”. La violència son les detencions arbitràries dels membres dels CDR setmanes abans de la publicació de la sentencia infame. Aquest és l’element essencial d’allò que està passant.

Els equidistants que s’ho miren equiparant la violència dels uns i dels altres estan jugant un rol ben galdós. No han entès que si ells, algun dia constituïssin un perill per a l’estatus quo se’ls hi aplicaria aquesta mateixa doctrina. Potser es creuen protegits per que ja no creuen ser un perill per a el poder. Potser ni ho volen ser. De fet, s’han transformat en un element absolutament marginal, i àdhuc alguns d’ells ja són membres d’allò que Xavier Domènec anomena “front d’ordre”. 

Es d’esperar que les conclusions sobre la situació que s’estan extraient de forma massiva per part de desenes de milers de persones no siguin massa reductives i que portin al moviment i a tota una generació de jovent a auto-destruir-se xocant estèrilment contra el monopoli de la violència de l’estat capitalista. 

La lluita és llarga i estratègica. Els processistes que us van dir que l’assumpte era fàcil i ràpid us van mentir. Ara ja ho sabeu. Si algú us diu ara que encenent contenidors o llençant pedres als membres de les forces repressives, aconseguireu quelcom immediat us està mentint. 

Llibertat, amnistia, dret d’auto-determinació.

La resposta correcta a la nova fase de la situació no pot ser: “La nostra sentència, independència”. La resposta correcta a la fase actual és: “Llibertat, amnistia, dret d’auto-determinació”. Aquesta és la dura realitat de la fase actual. Potser, a molts sectors els costarà assumir aquesta realitat. És natural. Quan s’obre una nova etapa de la lluita, la majoria segueix arrossegant les il·lusions acumulades en l’etapa anterior. La majoria de la gent té capacitat de pensar pel seu propi cap i la dura realitat  de la nova etapa s’acabarà imposant.

Les revolucions les fan els milions i milions de persones no les minories. Els revolucionaris hem de saber caminar al pas dels més lents per tal d’ajudar a avançar a la gent des de el seu sentit comú actual fins a la necessària conclusió de que cal canviar-ho tot. El revolucionaris hem de saber que quan aquests milions i milions arribin per la seva experiència a aquesta conclusió ens superaran, ens desbordaran. I que això serà un fet extremadament positiu. El moviment democràtic és necessari, les avantguardes son contingents.

Cal afrontar-se també a una realitat. La majoria del moviment al carrer d’aquests dies és la de sectors d’un jovent justament enrabiat per la sentència i decebut per la inanitat de l’estratègia anterior del moviment. És a dir, majoritàriament estem davant d’un moviment de caràcter espontani. Però si la base social és aquesta, no podem negar que hi han avantguardes que creuen arribat el seu moment. Hi son, i actuen activament al si del moviment. A cops substitueixen el propi moviment.

Alguns han vingut de fora. No són tants com ens asseguren els mitjans de manipulació i la policia. Però n’hi han i negar-ho no ens ajuda a entendre allò que passa. Altres son velles avantguardes nostrades, de tota la vida. També hi són i pretenen colar la seva estratègia en base a l’acció per l’acció. La cultura d'aquestes avantguardes sol ser la substitució de l'experiència del moviment. 

Volen i poden aprofitar el “momentum”. Tracten  d’imprimir al moviment una estratègia basada en la “càrrega permanent”, en la blitz krieg. Ho faran fins l’esgotament final de les reserves, sense tenir en compte el saldo de baixes. Sense debatre de manera transparent l’estratègia que hi ha al darrera. 

Si és que en tenen alguna, més enllà de la coneguda: “acció-repressió-acció”. És una estratègia que ja ha estat superada per “la crítica de les armes” en d’altres indrets. Du a un atzucac amb un saldo històric que no és precisament positiu. A d’altres indrets, els responsables d’aquella estratègia ja n’han fet un balanç i n’ han extret les conseqüències. I actuen en coherència amb les conclusions a les que han arribat. Cal menystenir  l’experiència aliena, ara i aquí?

Però la ràbia cal organitzar-la

L’activisme cec pot ser ben acollit momentàniament pels joves que s’incorporen ara a la lluita. També tindrà bona acollida la denuncia de tots aquells que no obeeixen les consignes emanades des dalt, com a tebis o fins i tot traïdors.  Fins i tot s’acusa a qualsevol crític amb aquesta estratègia suïcida de “criminalitzar” les víctimes de la repressió estatal. És normal, forma part dels rituals.

Aquest tipus d’acusacions formen part de l’arsenal retòric del verticalisme d’algunes pràctiques avantguardistes, tipus “black block”. Ja les hem vist actuar des de fa anys. Però el saldo d’aquesta “estratègia” ja el podem fer des d’ ara mateix: centenars de ferits, anys i anys de presó. I retrocés i divisió general del moviment. És l'experiència acumulada per anys i anys de moviment i no crec que ara sigui diferent. 

La ràbia davant la violència del Regne d’Espanya és lo natural. La ràbia és un signe saludable de l’energia revolucionària del nostre jovent. Però la ràbia cal organitzar-la, donar-li una perspectiva política més enllà del moment de l’aldarull.

Sabadell, 20 d'octubre de 2019

Post-data: No em feu gaire cas. Sóc un vell auto-determinista, que ha viscut dos terços de la seva vida en el segle XX.

Tot preparant intensament el meu proper error

Esquema ( no redactat definitiu) de la meva intervenció al debat: “Reptes per a la lluita davant del cicle de regressió democràtica”. Festa de Realitat, 6 de juliol de 2019. La intervenció real així com les intervencions molt interessants de Laia Facet i de David Fernández les podeu escoltar en el vídeo. 

Zero a l’esquerra, 6 de juliol de 2019

Un dia algú li va preguntar al senyor Keuner. aquell entranyable personatge Bertold Brecht: 

            - En què treballa vostè?

I ell va respondre:

-       Treballo intensament en la preparació del meu proper error

Personalment, ja fa molts anys m’identifico molt amb aquesta expressió del senyor Keuner.  O sigui que no feu gaire cas a allò que us diré a continuació.

Per raons de temps, ara i aquí tant sols exposaré breument uns apunts d’anàlisi i valoració sobre el final de cicle en que ens trobem. La versió ampliada de lo que presento avui aquí la podeu trobar clicant aquí: Sobre l’art de no posar tots els ous al mateix cistell

La pregunta clau a la que cal respondre és sempre “què fer?”. És en la resposta es doni a aquesta pregunta fonamental  que es mesura la veracitat i l’encert d’una anàlisi. 

Però jo no soc competent per a donar una resposta positiva a la pregunta “què fer”? Aquesta resposta és tasca col·lectiva l’ha de trobar i donar la nostra classe, el nostre poble treballador, la nostra esquerra rupturista i, naturalment, també el nostre partit. 

Així doncs, les línies que segueixen son, tan sols axis: unes línies d’anàlisi en forma d'esquema.

1.- Els temps de les conseqüències. 

Luckács parlà en un moment determinat del “temps de les conseqüències”. Es referia a aquelles etapes finals de un determinat cicle històric de lluita i de construcció en les que tot allò que hem fet (per bé o per mal) i tot allò que no hem fet ( però hauriem d’haver fet) ens passa les comptes. Estem donc en el temps de les conseqüències.

Considero que estem al final del cicle de lluites obreres i populars que obrí la crisi del règim després de la crisi del 2008. 

La constitució material del règim del 78 es basava no sols en un pacte social entre classe obrera i burgesia ( recollit jurídicament en els Pactes de la Moncloa i en l' Estatut del Treballador) sinó també entre diverses fraccions territorials de la burgesia espanyola (recollit jurídicament en la Constitució i en els estatus d’autonomia). 

Aquell equilibri entre diverses fraccions territorials de la burgesia espanyola ha estat trencat per la mundialització i per 40 anys de pertinença a l’UE. També la part que les diverses economies territorials tenen en el PIB del conjunt espanyol ha variat. Ha variat fins i tot el caràcter de la nostra burgesia. Aquests canvis foren recollits en diverses “Opinions” del Cercle d’Economia. Veure el document presentat pel Cercle d’Economia l’any 2001 i els successius. La primera conseqüència fou una agudització de la competència entre fraccions de la burgesia radicada a Catalunya i de la burgesia radicada a l’àrea de Madrid. Una competència molt sovint dura per les inversions de l’estat, per les infraestructures, pel finançament d’aquesta estructura descentralitzada de l’estat que és l’autonomia.[1]Anton Costa ens parla de que la concentració de poder en l’àrea de Madrid comporta els mateixos problemes per a el conjunt de les burgesies perifèriques siguin la gallega, la basca o les demés.

Aquestes reclamacions de la burgesia radicada a Catalunya es començaren a formular en la darrera dècada del segle vint i en els primer anys dels present segle. Estigué representada políticament jurídica per la proposta de nou Estatut de Maragall. Però les contradiccions entre les diverses fraccions territorials de la burgesia són dures i a més, són gairebé innegociables. L’estat no està per a cap reforma que sigui reconèixer mínimament el caràcter plurinacional i d’unió lliure dels pobles. L’estat està concebut com a monarquia única i indivisible amb un cert grau de descentralització (autonomies). I d’aquí no es passarà. Cal valorar la impugnació del PP i la sentencia del tribunal constitucional des d’aquest punt de vista de l’estat profund (deep state) i no pas com una simple deriva nacionalista de les elits polítiques.

La burgesia catalana vell estil s’ha modificat del tot. Cal llegir veure les cròniques d’aquesta transformació que ens ofereix gent com Anton Costa o de Manel Pérez. Però una cosa ha de quedar clara: si la fracció catalana de la burgesia espanyola, històricament mai no va ser independentista, tampoc ho és ara, ni es previsible que se’n faci. Si van llençar el procés com a forma de pressió per a negociar la nova constitució material de l’estat, ara van a la recerca d’un tancament per dalt de l’atzucac en que es troba el procés.

En tot el procés el processisme ha estat hegemònic sobre el moviment popular independentista i no diguem ja sobre els auto-deterministes, que hem estat i som una minoria minoritària. Només l’1 i el 3 d’octubre de 2017 el moviment de masses independentista va prendre per breus jornades la iniciativa i desbordà els processistes. Però aquest desbordament fou ràpidament recuperat i superat. Em refereixo a la declaració faked’independència. Retòrica i no fets.

El programa de la burgesia radicada a Catalunya i la recomposició política del règim polític català en la fase actual.

Les reunions anuals del Cercle d’Economia, des de 2001 fins aquí han anat traçant les línies d’un programa per a aquesta superació/ recuperació per dalt del moviment popular independentista i de 

La burgesia davant Torra i Puigdemont. La burgesia davant Junqueres.

Llistat de reivindicacions: 

1.- Infraestructures: aeroport, port, corredor mediterrani, autopistes

2.- Finançament de l’autonomia.

3.- Nou estatut amb caràcter de constitució de Catalunya.

4.- Elements simbòlics llengua, ensenyament.

A Sitges 2019, sembla que es tanca una aliança entre el Cercle ( Brugera i el seu successor, Faus) i Foment ( Sánchez Llibre) en la cerca d’un nou lideratge. Manel Pérez.[2]

Forces polítiques disponibles. Sembla clar que ni el PP ni Ciutadans formen part de la solució sinó és ja com a forces auxiliars. Símptoma: la seva absència de la reunió de Sitges 2019. Descomposició de l’antic món convergent. Quant a Ciutadans, l’operació Valls i la seva actual voladura controlada. Partits disponibles per a la recomposició política: Valls, sectors neo-liberals d’ ERC, PSC, restes d’Unió, sector clàssic de l’antiga Convergència ( Mas, Roca, regidors i batlles...). 

Com deia Jesucrist: “Molts son els cridats i pocs els elegits”. Com deia en Roman: “La burgesia no posa mai tots els ous en el mateix cistell”

Allò que sembla és que pel moment la burgesia radicada a Catalunya no considera el cesarisme de Puigdemont ni, encara menys el de Torra com una alternativa. 

Si és certa la meva hipòtesi pessimista de que estem en la fase de la quarta revolució passiva de la història d’Espanya, els camins d’aquesta revolució passiva a Catalunya son encara difícils de preveure. Però el meu pessimisme potser sigui producte de la meva particular evolució política. En els darrers temps el 15 M i l’1 d’O van venir a demostrar que l’optimisme de la voluntat té raons substancioses.

La sentència del judici serà un cop més un element de mobilització popular que marcarà un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya i també, a l’interior de Catalunya.  També, i segons sigui de dura serà una greu dificultat per poder articular un compromiso històric per dalt per a donar sortida a l'atzucac polític i a la inestabilitat.

Au bout de souffle és el títol d’una pel·lícula de Jean-Luc Godard. Un simpàtic Jean Paul Belmondo, protagonitza un jove rebel que empès per les circumstàncies i per les seves derives inicia una fugida de la policia, que acaba amb la seva mort ja sense “alè”. 

Considero que el processisme, es troba ja sense alè.
 L’estat profund ha mostrat que no negociarà un dels elements centrals de la seva constitució jurídica i material: la sagrada unitat de la pàtria. De la seva pàtria, és a dir del seu mercat i de la unitat del seu mercat. I ho ha mostrat amb la contundència dels fets: amb l’ús del monopoli de la violència que és propi de qualsevol estat. Un ús moderat ( malgrat els 1000 ferits) si tenim en compte allò que hauria passat si enlloc de la declaració fake d’independència del dia 27 d’octubre de 2017, el processisme hagués estat conseqüent independentista i hagués fet una declaració efectiva.
El processisme mai no va pretendre posar seriosament la qüestió de la independència, tant sols pretenia crear una correlació de forces que li permetés discutir i negociar les condicions que la fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya considera necessàries per a poder seguir competint en el nou marc econòmic mundialitzat i en la divisió internacional del treball a l’interior de la Unió Europea. 

La competència entre les diverses fraccions del  capital és així. El processisme ho sap, sap que ha arribat au bout de souffle. I sap que ha de negociar, malgrat la situació dels presos, ha de negociar. Fins i tot ho saben els propis presos. 

Al final del processisme, si el moviment popular independentista no aconsegueix desbordar el pacte entre ERC, les restes del PDCAT, Pedro Sánchez, i el Cercle d’Economia i Foment, un compromís històric recolzat de manera subsidiària per Podemos i Els Comuns; si el fràgil projecte sanchista aconsegueix la seva investidura i per tant, no cau, a Catalunya s’hi albira una segona edició del tripartit socialdemòcrata. Vull dir entre ERC, PSC i Comuns. Un tripartit que ja intenta operar actualment en un mar de dificultats i de contradiccions. Un tripartit que operarà abans i després de l’arribada al govern. 

Hi haurà tripartit? Aquesta sembla ser l’alternativa (com a mal menor transitori) de Foment i del Cercle d’Economia és off course. I de l’òrgan orgànic de la gran burgesia radicada a Catalunya ( La Vanguardia), és clar, que ja treballa activament per afavorir aquesta sortida, que considera un mal menor de caràcter transitori. Es possible que aquesta pronòstic sigui difícil d’empassar i de digerir per part alguns dels que m’escolteu. Espero que siguin indulgents amb aquest pobre missatger i no em prenguin com a boc emissari. 

2.- La fi de cicle a Espanya.

L’ ensulsiada de la raó populista. El populisme ha estat un factor que ha obert bretxa en el règim. Però la derrota és evident. El règim es re-composa. Potser ha arribat l’hora d’examinar els errors comesos. Pot ser caldria reconèixer que el cicle de protesta que del 15 M fou molt gran, fou molt important però no va superar mai la fase econòmic-corporativa o sigui defensiva. 

Potser cal reconèixer que no hi havien dreceres, que la Blitz Krieg, que la guerra llamp i l’assaltament als cels, que ens prometien no contaven amb les forces necessàries. Que la guerra de moviments que ens proposaven els generals no comptava amb les bases logístiques suficients per a prendre el conjunt de les trinxeres i casamates de la societat civil, del règim ni de l’estat integral en el senti que l’entenia Antonio Gramsci. Potser ha arribat l’hora de reconèixer que enviar les Marxes de la Dignitat a casa i substituir-les per la representació, com va fer Podemos no va ser un encert. 

En la fase actual, la critica teòrica del populisme, la recuperació del mètode d’anàlisi de Lenin i de Gramsci és essencial, estratègica.

Junt a això posseir una concepcio forta de la democràcia com a moviment popular i no com representació. En cal una crítica pràctica dels lideratges carismàtics, que son una conseqüència de la raó populista i que en temps de derrota ens porten a la divisió. Aqueta crítica pràctica no pot ser altra que la construcció de la democràcia popular. Una democràcia popular que no pot ser altra cosa que de masses, col·lectiva, de classe i nacional. Aquesta és la única alternativa real i concreta a la divisió entre els líders carismàtics. 

3.- Conclusió: sobre els senders i viaranys intricats de la quarta revolució passiva.

"A l' expressió de Víctor Emmanuel II, digna del sargent major 

que era: "al Partit d' Acció en l'hem posar a la butxaca", 

hi ha més sentit històric-polític que en tot Mazzini".

Antonio Gramsci.

La descripció dels camins de la revolució passiva en curs, son difícils de reconèixer. per part dels participants en la lluita que es neguen a replegar-se, a re-agrupar  i a re-composar forces per a abordar la següent fase de la lluita. És una actitut normal i lloable, però no és realista.

Ells mecanismes de subordinació i de re-subalternització d'uns moviments rebels ( 15 M, PAH, 1 d'O...) que no han tingut prou temps per a esdevenir autònoms i revolucionaris, son complexos. No es poden resumir o exorcitzar a base d' acusacions rituals de traïció i d'altres similars. Per a poder combatre la re-subalternització, la primera condició és reconèixer el problema, estudiar-lo des de dins i comprende'l. A partir d'aquí potser es poden articular accions per a combatre aquest fenomen. 

La descripció de les senderes i viaranys intricats pels que transcorre el transformisme molecular dels quadres polítics sorgits d’aquestes moviments troba nombroses dificultats per a ésser entesa quan es formulada en temps real. És a dir mentre els esdeveniments es desenvolupen amb tota la seva virulència. 

Al capvespre, quan l’òliba de Minerva aixequi el vol seran legió aquells que compartiran algunes de les hipòtesis que he tractat d’exposar en aquest text. 

-->

---

[1]Opinió del Cercle d’Economia 2001, El papel del estado en el mantenimiento del equilibrio económico territorial en España.  https://admin.cercledeconomia.com/content/uploads/2014/12/40_cas.pdf. Les “Opinions” que cada any emet el Cercle, en els seves reunions anuals són, en aquest sentit, reveladores. Veure per exemple la de l’any 2007.

[2]Manel Pérez, Entre el acto fallido y el favor, La Vanguardia, 2 de junio de 2019, 

 https://www.lavanguardia.com/economia/20190602/462616542535/pedro-sanchez-cercle-economia-catalunya.html