Elogi del comunisme del segle XX. Un fòrum per discutir-ne... i reivindicar-lo

Roma ,  4, 5 i 6 d'octubre de 2024

 

El socialisme i el moviment comunista internacional del segle XX va patir un fracàs o només una derrota? Davant la regressió global i la guerra que el mode de producció capitalista torna a desencadenar sobre la humanitat, les instàncies d'emancipació i civilització que representen les experiències socialistes del segle passat poden tornar a representar un antídot i una alternativa?

 

Tenim la intenció de parlar d'això en un fòrum que com a Rete dei Comunisti estem treballant per a la propera tardor i al qual us demanem que contribuïu.

 

En aquestes tres dècades hem viscut sense haver acomplert una reflexió - sovint ajornada que no pas començada- sobre el comunisme del segle XX, però mai no l'hem perdut de vista. Sobretot avui que les condicions i contradiccions del Mode de Producció Capitalista permeten i, d'alguna manera obliguen, a reprendre aquest camí i intentar una interpretació, plantejant algunes hipòtesis i un mínim de síntesi per tornar a posar en joc en la contradicció entre el socialisme i la barbàrie.

 

Estem obligats a assenyalar que mai ens han fascinat els intents de fer perviure un mer identitarisme comunista però, al nostre parer, una reflexió sobre les potencialitats i els resultats del moviment comunista al segle XX i del segle XX, és indispensable política e ideològicament si volem redefinir una perspectiva per als comunistes en les transformacions d'època que estan pertorbant el món en què vivim.

 

Una derrota, no un fracàs

 

La tesi que volem discutir és aquella segons la qual el moviment obrer i comunista del segle XX va ser una força poderosa que, com mai abans en la història, va canviar el món emancipant milers de milions de persones, pobles i nacions explotades, soscavant una estructura establerta en centenars d'anys. El segle XX va ser una derrota per als comunistes però no un fracàs. Hi ha una diferència profunda que cal entendre, explorar, reivindicar i rellançar.

 

Les primeres experiències de construcció material d'una societat socialista alternativa al capitalisme - el que vam definir com a "socialisme possible" en les condicions donades- van haver de fer front a dificultats i problemes sense precedents, que les van portar a patir una derrota just al cor del capitalista. Occident i a Europa, és a dir, on va néixer el moviment obrer i amb ell el pensament revolucionari marxista i els primers Partits Socialistes i Comunistes.

 

Però en països i realitats diferents a les europees - des d'Àsia fins a Amèrica Llatina- les coses, com hem vist, han anat d'una altra manera.

 

Es va produir, doncs, una derrota del socialisme on el capitalisme era més avançat i omnipresent i el socialisme estava més estructurat, però no va ser un fracàs com hom voldria creure, ja que el retrocés que es va produir no va impedir en absolut la recuperació de les contradiccions del sistema capitalista i un clar xoc internacional que proposa concretament, encara que en diferents formes històriques i polítiques, la superació del capitalisme i l'imperialisme.

 

En reconstruir el camí que comença amb el 1917 no podem deixar de recordar que aquella revolució, com deia Gramsci, es va fer contra el "Capital", per entendre's com el text de Marx, ja que la revolució a l'Europa capitalista i el moviment obrer més avançat va ser vençut, i la Unió Soviètica va haver de construir el seu propi socialisme partint de l'acumulació primitiva per desenvolupar forces productives adequades al creixement intern i al clima de guerra que hi havia a la primera meitat del segle XX.

 

Això va ser cert per a l'URSS però també per a la Xina, Cuba, Vietnam i tots els països que s'enfrontaven a un canvi estructural i no només a una perspectiva socialista. És a dir, el moviment comunista va haver d'aconseguir en un grapat de dècades -entre altres coses, amb èxit- allò que la societat capitalista havia produït al llarg dels segles, és a dir, un desenvolupament general de la societat, del coneixement, de les forces productives.

 

És d'aquesta condició, produïda pel desenvolupament desigual del capitalisme, és a dir, de les contradiccions inherents a aquesta formació social, que va poder sorgir una ruptura revolucionària tan poderosa que no té precedents en la història de la humanitat.

 

Una ruptura que certament no es va produir en condicions de pau sinó en un llarg període de guerra que va treure recursos a la construcció del socialisme i també es va desviar del potencial original inherent a les revolucions socials produïdes.

 

Socialisme i comunistes del segle XX. No només Europa

 

La lluita de classes internacional del segle XX va obligar el capitalisme a patir una mutació que li va permetre llançar, a principis dels anys vuitanta, la reacció que en poc més de deu anys va provocar l'enfonsament de l'URSS, la desaparició/reducció de les organitzacions comunistes a Europa, però no ha esborrat del món i de la història la realitat de les forces revolucionàries i antiimperialistes i dels països de fora d'Europa, forces i països que avui han trobat la seva pròpia funció rellevant en el creixent conflicte internacional en curs.

 

No van ser gens indiferents als resultats de l'enfrontament entre socialisme i capitalisme al segle XX - de fet va resultar decisiu- tant el procés d'empobriment teòric i polític de l'URSS i els partits comunistes d'arreu d'Europa, com les contradiccions que van sorgir en l'enfrontament entre la Xina i l'URSS al camp comunista i, per tant, la fi d'una relació internacional entre partits que la debilitava ideològicament, teòricament i políticament. Finalment, però no menys important, també es va produir la derrota dels intents dels grans partits comunistes d'Europa occidental d'intentar el camí del canvi amb altres mitjans, des dels camins nacionals al socialisme fins a l'eurocomunisme.

 

Durant gairebé trenta anys, la supremacia del capitalisme no ha trobat l'ombra d'un enemic real, que no sigui l'inventat dels islamistes. Per descomptat, alguns punts de resistència com Cuba i Corea del Nord per exemple s'han mantingut ferms, però d'altres s'han adaptat al sistema econòmic, com la Xina, el Vietnam i els països de l'antic tercer món, però en la narrativa dominant essencialment el definitiu la victòria del capital i la fi de la història va ser exaltada.

 

Però en un moment determinat la joguina es va trencar i els que es consideraven els guanyadors van començar a trontollar.

 

Tornen a sorgir les contradiccions per a una alternativa de sistema?

 

Precisament la victòria de l'imperialisme ha fet ressorgir tots els monstres ja generats en el passat. En les mateixes formes però amb possibilitats de recuperació del capitalisme molt més limitades i amb uns límits objectius de desenvolupament manifestos, un escenari que ja hem intentat explicar amb els Fòrums sobre Piano Inclinato del Capitale (2003) i amb el més recent sobre Il Giardino e la Jungla (2023) sobre la fragmentació del mercat mundial avui admesa i reconeguda per molts.

 

En aquest marc, es trenca el relat d'un capitalisme que produeix creixement i progrés infinit i, per contra, es mostren les seves característiques regressives per al futur de la humanitat.

 

També s'està produint davant els nostres ulls un fenomen inesperat per a molts de nosaltres: la ruptura global en curs, d'una banda, veu com els imperialismes històrics es reagrupen al bloc euro atlàntic per defensar la seva condició hegemònica en crisi, mentre que altres subjectes estatals, polítics i socials - pràcticament les mateixes nascudes a partir de les revolucions del segle XX fora d'Europa- que estan adquirint una funció antagònica, encara que espúria des de diferents punts de vista.

 

“Vell talp has excavat be”, podem dir avui, sobretot perquè aquest factor adquireix formes més intel·ligibles en el conflicte mundial en curs i que confirma la rellevància de l'empenta progressiva de la revolució d'octubre i les posteriors, obrint una nova era.

 

Per això pretenem organitzar per a la tardor un Fòrum sobre L'elogi dels comunisme del segle XX, precisament perquè aquella història no s'ha acabat de cap manera, ha estat derrotada però no fracassada. Al contrari, s'ha transformat, i en part s'ha desviat, però aquest moviment de classe, revolucionari, comunista, ressorgeix avui en diferents formes i torna a posar en crisi l'estructura imperialista actual.

 

Certament, no creiem que les formes polítiques del segle passat es puguin reviure. Tampoc podem saber amb precisió com es pot desenvolupar la situació en el futur. En l'anàlisi com en la investigació només podem procedir per hipòtesis i preguntes.

 

Cal reconèixer, però, que per a aquells que van passar "el gran fred" de les dècades del tombant del segle XX, avui podem entreveure la possibilitat d'una represa de la lluita de classes internacional, fins i tot amb formes polítiques espúries, començant des del paper dels Estats nascuts a partir del conflicte del segle XX o per moviments polítics i socials diferents dels del segle XX.

 

Això vol dir fer un balanç sobre allò que som i que hem fet i entendre quin paper podem jugar com a comunistes i moviment de classe en una societat que mostra característiques cada cop més reaccionàries, regressives i belicistes al cor del capitalisme avançat, als EUA com a la UE.

***

En organitzar la discussió del Fòrum del proper 4/5/6 d'octubre hem esbossat alguns punts sobre els quals articular les quatre sessions del treball. Òbviament no creiem que siguin exhaustives, ans al contrari es poden integrar per i en les aportacions que arribaran a la discussió.

És una esquematització a partir de la qual cada contribució pot desenvolupar el punt o punts que prefereix aportar a la discussió del Fòrum.

Només hem assumit la responsabilitat de destacar allò que creiem i reivindiquem com a punts clau del caràcter emancipador del moviment comunista del segle XX i les seves contradiccions.

El Fòrum que proposem es dividirà en quatre sessions de mig dia cadascuna en les quals, a més de les nostres presentacions per a sessions com RdC, s'inclouran les intervencions i aportacions d'altres ponents que es definiran i organitzaran com a molt tard a principis de setembre. .

Les sessions proposen una sèrie de qüestions que van formar part del debat i conflicte del moviment comunista del segle XX, i se'n poden proposar d'altres, però que han de ser objecte de discussió a la llum de l'actual fase de crisi de la modalitat capitalista. de Producció.

1.- Abans de la Segona Guerra Mundial: l'assalt al cel

2.- Després de la Segona Guerra Mundial. Noves revolucions, conquestes obreres i moviments d'alliberament als països en desenvolupament

3.- La regressió del moviment comunista i la contraofensiva capitalista

4.- Les contradiccions acumulades per la supremacia del capitalisme tornen a sorgir

Rete dei Comunisti

Font: Elogio del comunismo del Novecento. Un forum per discuterne … e rivendicarselo

Sobre el llibre “Stalin, storia di una leggenda nera”

Una carta d'André Tosel al diari italià Libérazione

Diumenge, 18 d'octubre de 2009

Benvolguts amics de Liberazione,

 

Em permeto enviar-vos aquesta carta perquè em va interpel·lar especialment el debat que ha provocat l'últim llibre de Domenico Losurdo, "Stalin Storia di una leggenda nera con un saggio di Luciano Canfora"[1]. Vaig llegir amb gran interès la ressenya crítica de Guido Liguori i la carta titulada “Stalin, non ci stiamo” signada pels membres del consell editorial de Liberazione. Aquest text expressa amb força no només el rebuig ètic i polític de l'estalinisme sinó també una gran amargor, si no indignació, davant la recerca de Losurdo.

En definitiva, la història de la llegenda negra a la qual van donar lloc les vicissituds de la política estalinista és denunciada com una mena de revisionisme cripto-estalinista destinat a revertir la crítica liberal del totalitarisme mitjançant una justificació del realisme estalinista, com una apologia indirecta que la política estalinista va presentar com a única política realista del seu temps, superior en lucidesa a la de les oposicions internes dels anys trenta. Aquesta empresa no només seria inútil, sempre que s'entengui la causa -no hi hauria res a afegir a les crítiques existents de Kroutchev, Arendt i tants altres-, sinó políticament equívoca, fins i tot negativa, sempre que l'esforç de comprensió sigui invertit en justificació de l'injustificable i constitueix un salt enrere que impedeix el rellançament d'una autèntica política d'alliberament.

En aquest punt, m'agradaria fer algunes observacions per contribuir a un debat crucial per al futur de les perspectives d'emancipació.

En cap moment Losurdo nega l'enorme massa d'horror que implica la violència de la política estalinista. Allò que fa és un intent entendre allò que sembla incomprensible. Té el coratge intel·lectual i ètic-polític d'enfrontar-se a la vulgata liberal que s'ha convertit en sentit comú, que també s'ha convertit d'una manera acrítica en el pressupòsit d'una esquerra incapaç de construir el seu propi judici històric, perquè continua dominada per la imaginació que el seu penediment ocupa el lloc de la teoria.

Losurdo presenta una documentació i una bibliografia àmplia i diversa sobre la qual treballa i utilitza els autors més llunyans ideològicament. Ell reconstrueix aquesta història. Almenys hauríem de presentar una altra reconstrucció si acceptem la idea que no tot està dit recorrent a la categoria de totalitarisme sobre la qual Arendt ha fet  diverses variacions, ni tan sols acabant evocant un neo-totalitarisme liberal inscrit en la possible producció d'un altra humanitat supèrflua. Les etapes d'aquesta història s'han de qüestionar almenys: col·lectivització forçada del camp i ruptura de la difícil aliança amb la pagesia, pes enorme de la guerra protagonitzada per les grans potències capitalistes, augment a l'extrem per tots els bàndols en la lluita dels l'oposició interna.

Si l'estalinisme va fracassar i va comprometre la idea socialista o més aviat comunista, aquest fracàs es va demostrar després de 1945 sobretot amb la incapacitat d'una reforma democràtica de l'aparell estatal i les pràctiques de secretisme i coacció. Queda que l'URSS va ser un punt de suport per a les lluites anti-colonials del segle XX, que sota Stalin va poder fer una guerra victoriosa contra el nazisme, la victòria del qual hauria estat una catàstrofe sense nom, que va poder per fragments. i moments per crear elements d'un estat social del qual s'han beneficiat les masses populars i que estan sent destruïts per l'actual capitalisme mafiós rus. No justifica res, però sí.

Losurdo té el dret i el deure de confirmar-ho sense amagar el preu de l'empresa, sense ignorar la fallada definitiva. Aquestes són veritats desagradables per al pseudo sentit comú liberal, de la mateixa manera que les veritats atroces per al sentit comú socialista i comunista són la violència massiva que perpetua l'estat d'excepció més enllà de tota mesura. Però no ens convidava Gramsci a enfrontar-nos a les veritats més desagradables?

El mètode de Losurdo combina dos enfocaments la legitimitat teòrica dels quals em sembla provada. D'una banda, contextualitza permanentment les opcions polítiques internes i externes que es presenten en el relat que es fa. D'altra banda, fa servir una comparació constant entre les pràctiques de l'URSS i les de les democràcies occidentals, no per relativitzar i minimitzar la violència estalinista sinó per entendre-la en relació amb el que era la violència en el seu present. En fer-ho, Losurdo forma part del millor de la tradició del realisme crític italià que passa per Maquiavel, Cuoco, Leopardi, Croce, Gramsci. Destaca sempre del realisme contrarevolucionari i elitista de Mosca, Roberto Michels i Pareto.

La veritable pregunta crítica és si aquest mètode s'aplica sense fallar. Aquí crec que Losurdo tendeix a carregar massa la romana en una altra direcció que la de la vulgata liberal convertida en història sagrada. Afirma que, tot plegat, Stalin es va imposar gràcies al seu realisme, que li va permetre iniciar un procés de modernització i enfrontar-se a l'enemic mortal que era el nazisme.

Es podria preguntar si en el transcurs de la història en acció, que s'està fent, no van ser possibles altres opcions pel que fa a la col·lectivització del camp, el manteniment de les aliances socials, la repressió contra els oponents, el culte del secret, l'obsessió per la traïció i la cultura de la sospita, la negació de qualsevol democràcia de masses. Un cop feta la història, és temptador dir: "prenent tot en consideració, tot va passar així i no d'una altra manera", per aixafar en el resultat que ha arribat el possible reprimit. Aquest, al meu entendre, és el veritable debat. Losurdo no mereix un judici per cripto-estalinisme; la seva investigació imponent mereix una altra benvinguda per a qui es vulgui mantenir. Guido Liguori té raó quan evoca un “storicismo giustificatorio” que amenaça d'absoldre-ho tot en nom del realisme del fet consumat. Losurdo no ho justifica tot; però afirma massa ràpidament el tancament de possibilitats. Aquí segueix sent massa hegelià.

En tot cas, aquest treball de relectura crítica d'aquest passat és imprescindible. Losurdo en treu una última lliçó negativa que es refereix a punts importants de la teoria marxista. L'estalinisme va tenir en compte en la seva manera astuta i brutal l'equilibri de poder tot mantenint la utopia d'una desaparició contínua de l'estat, de la llei, de la religió, de la moral familiar en un moment en què aquestes realitats s'imposaven de noves formes. Critica un cert utopisme marxista que comparteixen tant Rosa Luxembourg com Karl Kaustky reivindicant Gramsci. Tampoc. Tanmateix, una cosa és criticar una utopia abstracta que nega les formes històriques generals, una altra és el sentit d'una esperança concreta que neix de les aspiracions de les masses subalternes i que té com a objectiu la negació decidida de les formes històriques opressores. És aquesta esperança que la dictadura estalinista, malgrat els seus mèrits i el seu realisme limitat, va sufocar.

Així es va acreditar la tesi que la que la història havia decidit i demostrat que qualsevol emancipació comunista, fins i tot socialista, era impossible. És aquesta esperança la que reneix dèbilment en les lluites del present. És a aquesta esperança que la indispensable història crítica de Stalin, a la qual contribueix poderosament Domenico Losurdo, a la seva manera i amb uns límits que no ell no refusarà a discutir.

Gràcies estimats amics per la vostra atenció. Volia participar en un debat que és explosiu sabent que el règim de pensament no és el d'un motor de combustió interna. Espero no haver ofès a ningú. Aquest no era el meu objectiu.

Amb les meves salutacions fraternals.

Abril 2009

 

---

[1] Domenico Losurdo, Stalin Storia di una leggenda nera con un saggio di Luciano Canfora, Roma, Carocci, 2008.  Existeix una edició en castellà: Stalin. Historia y crítica de una leyenda negra, El Viejo Topo D.L., 2011.

"Me lo decía mi papá. Voces de resistencia y dignidad", presentat a Badia del Vallès

 Joan Tafalla

El dia 15 d'abril de 2023 es va presentar a la Biblioteca Vicente Aleixandre de Badia del Vallès, el recull de relats de diversos lluitadors i lluitadores obrers i populars del periode de la república, de la lluita anti-franquista y de la transició: "Me lo decía mi papa. Voces de resistencia y dignidad", recopilat, editat i presentat per Alberto Valenzuela Carreño. El llibre compta amb el pròleg del cantaor flamenc Juan Pinilla.

A lo llarg de 474 planes les veus de disset protagonistes d'aquelles lluites i d'aquelles terribles experiències, es van presentant al lector com a tessel·les d'un mosaic de relats plens de vida i de lluita que mostren la tremenda capacitat de resiliència del poble. A través d'aquestes veus anem descobrint experiències de vida que tenen l'enorme interès de mostrar al lector, com va ser possible que després del genocidi perpetrat ple feixisme durant la guerra i la post-guerra, i a través de quaranta anys de negra nit de la dictadura, el poble hagués resistit, s'hagués re-organitzat i, a partir dels seixanta hagués experimentat un rellançament del moviment obrer ales fàbriques i empreses i popular a les barriades obrers tant fort que va obligar a les classes dominants a haver de canviar de forma de dominació.  A passar de la dictadura a un règim liberal-representatiu que ells anomenen democràcia.

Alberto Valenzuela té el mèrit d'haver recopil·lat aquests relats i també de contextualitzar-los en la seva presentació i en el seu capítol "La voz del sur".

En la construcció de l'immens mosaic del patiment dels notres pobles i de la persistència de la seva rebel·lió contra el feixisme i l'opressió aquesta obra aporta altres disset noves tesel·les, que ens ajuden a completar la imatge sencera. Son veus gairebé anònimes, que no solen sortir als llibres d' Història, així en majúscules. Però la història es mou gràcies a centenars de milers, gràcies a milions de persones que sols no son res, però que quan s'uneixen en l'acció acaben per construir allò que Gramsci anomenava una voluntat nacional i popular.

Naturalment, encara no he pogut llegir el llibre sencer però estic segur que en sortiré molt enriquit i que el meu treball d'historiador i arxiver membre de l'equip de l'Arxiu Josep Serradell, rebrà un important impuls.

Alberto Valenzuela durant la seva intervenció, en primer plà les companyes Maria Ulloa, Roser Escrich i Carmen Torrico.

Va començar l'acte l'autor amb una detallada descripció de totes les persones i de les veus que desfilen per las planes del llibre. És una llàstima que no se'm va ocòrrer gravar la seva intervenció! Va ser al final de la seva intervenció que vaig pensar en gravar. Aixó ho vaig fer amb les intervencions de les tres dones que van explicar la seva experiència.

A la presentació hi varen assistir unes trenta persones que al final vàren entrar en un animat debat.

Intervenció de Maria Ulloa

 "Pese a todo y gracias a ellas nosotras estamos aquí"

Aquest video recull la intervenció de l'activista veinal de Badia del Vallès, Maria Ulloa. En la seva intervenció, la companya Maria va mencionar la lluita per la regularització dels habitatges ocupats a Badia tema que, junt a tota l'experiència de la seva familia forma part del capítol que ha escrit per a el llibre que porta per títol: "La lucha por una vida digna", (pp. 271-301). Però la intervenció va anar més enllà d'aquestes experiències concretes i va compartir amb els assistents una visió global de la importancia de la solidaritat i del recolzament mutus en la lluita contra el capitalisme i en la construcció de la consciència de classe. 

Remarcant el rol de les dones en els procés de producció de la vida així com els intents del capitalisme per a segrestar aquest poderós factor de vida, Maria Ulloa va citar a Silvia Federici: "El treball i la força de treball, segueixens essent crucials per a l'acumulació de capital. Els capitalistes segueixen volent controlar la producció de la força de treball, volen decidir quants treballadors estan produint i en quines condicions". 

Maria va concloure: "Perquè el dret a l'habitatge pugui ser real i efectiu, hi hauria d'haver una llei que la considerés un dret universal." En un altre post d'aquest blog publicaré la seva intervenció.

 

 

 

Intervenció de Roser Escrich

"Mi detención por la polícia franquista, el 6 de febrero de 1969"

 Aquest vídeo recull la intervenció de Roser Escrich, lluitadora anti franquista i represaliada. En ella que es va referir a la experiència de la seva detenció per la polícia franquista junt a d'altres membres de la Joventut Comunista de Catalunya, el 9 de febrer de 1969. Podeu trobar més detalls sobre aquesta detenció en el relat escrit per la companya inclós en el llibre sota el títol "Carmen" ( planes 261-270).

Intervenció de Carmen Torrico

"Hoy, después de tanto tiempo, no cambiaría mi vida de militante"

Finalment va intervenir la companya Carmen Torrico Cañete, activista social i feminista de Nou Barris. Carmen va fer una vivísima narració de la experiència de la seva famila i de la seva experiència personal en aquells duríssims anys. Malgrat tot va afirmar que començar a militar en la Joventut Comunista de Cayalunya al barri de Ciutat Meridiana és lo millor que li ha passat en la seva vida. Per a ella, la militància comunista va ser i és una escola de vida. Si després d'escoltar el video voleu saber més detalls, els trobareu a un dels relats inclosos en el llibres sota el títol: "Moisés y Candelaria, siempre presentes" ( planes 355-376).

En el debat posterior es varen produir diverses veus dels assistents que varen compartir també part de les seves expriències. Un debat ric i del major interès.

En definitiva, "Me lo decía mi papá. Voces de resistencia y dignidad" d'Alberto Valenzuela és una enorme aportació a la construcció, preservació i transmissió de la nostra consciència col·lectiva com a classe.

Com he dit abans a l'hora de redactar aquesta crònica de l'acte de presentació del llibre, encara no he tingut encara temps per a llegir-lo. Quan ho hagi fet en faré una recensió més completa. Em sembla que val la pena.

D'altra banda, no puc tancar la crònica sense dir que "Me lo decía mi papá. Voces de resistencia y dignidad" no deixa de ser una espècie de continuació, una segona part del llibre del mateix autor "Me lo decía mi abuelito. Una crónica sentimental de la experiencia republicana y de la represión franquista". També el vaig comprar al mateix acte i penso llegir-lo després del llibre que és objecte de la present crònica.

Un cop llegits, ambdós llibres passaran a formar part de la Biblioteca de l'Arxiu Serradell que, hores d'ara, és ja un gran dipòsit de memòria col·lectiva.

L' Arxiu Josep Serradell és un Centre de Documentació del Moviment Comunista i Obrer de Catalunya on podeu trobar nombrosos documents i testimonis de la lluita de la nostra classe i del nostre poble. Podeu consultar la web aquí:

https://arxiujosepserradell.cat/

Sabadell, 19 d'abril de 2023

De òmnia dubitandum

 Dos estats d'ànim després de dos debats:

1.- Pessimisme front el consuetudinari vici de pensament consistent en prendre la part pel tot i en valorar els arguments no per seu contingut sinó per la persona que els defensa. O, dit d'una altra manera: sobre la trampa al solitari que signifiquen els arguments "ad hominem".

20 de febrer de 2023 

QUATRE MODESTES PETICIONS

A veure camarades, companys, amics,

Podríem fer el favor d’atendre més als continguts i no pas tant a les formes?

Podríem fer el favor d’atendre més als missatges i no pas tant als missatgers?

Podriem fer el favor d’atendre més a l’argument i no pas tant a la persona que argumenta?

Podriem fer el favor de fixar-nos més en la lluna i no pas tant en el dit que l’assenyala?

Queda vostre, de tot cor

Un Zero a l’Esquerra

2.- Pessimisme davant la inveterada costum d'usar la correlació de forces desfavorable i el fet de trobar-se en una fase d'acumulació de forces en la lluïta de classes com a excusa per a tot tipus de renúncies.

19 de febrer de 2023.

"Sóc conscient de que la meva edat provecta ja no em permet comprendre la fase de la lluita de classes en la que els “experts” asseguren que estem.

Conseqüentment, ja he deixat de percebre quina línia és l’ adient a l’esmentada fase.

Intueixo que llisco lentament i progressiva cap a un espai intermedi entre l’abocador de la història i la fossa comú del temps.

Jo no volia molestar".

“Dixit el salvavi animam meam”, que deia aquell barbut del segle XIX, en constatar que no era profeta en el seu partit.

Segueixo mirant el canvi de roda amb impaciència

Bertold Brecht va morir quan jo tenia tres anys i cinquanta dies.
En la meva formació moral com a comunista no hi va ser present. Fins a principis dels anys setanta, aquesta formació moral me la va proporcionar el meu pare. Era una formació moral pràctica, quotidiana, del dia a dia.
Mon pare no coneixia l'existència de Brecht. 
El meu pare prou tenia treballant primer com a drapaire, després com a fanaler, més endavant baixant al subsòl de Barcelona per a netejar clavegueres o, finalment, després d'un esforç brutal de dues dècades, havia aconseguit pujar un esglaó a l'ascensor social, venent diaris al seu quiosc. 

Així, doncs, no vaig conèixer Brecht fins a principis dels anys setanta. 

No recordo quin company me'l va presentar en la forma de la coneguda edició dels seus "POEMAS Y CANCIONES" d'Aliança Editorial ( Madrid, 1968). Diria que va ser l'estimat Sergi Martínez.
Comparteixo el breu poema ( gairebé un haiku) que més ha influit a la meva vida com a ésser humà i com a comunista. El poso en la traducció al català de Feliu Formosa que vaig conèixer molt, massa, tard:

El canvi de roda

Sec al talús de la carretera.
El xofer canvia la roda.
No estic bé al lloc d’on vinc.
No estic bé al lloc on vaig.
Per què miro el canvi de roda
Amb impaciència?

[Bertolt Brecht, Poemes i cançons, Barcelona, Empúries, Edicions 62, 1998] 

Us vull explicar en quins uns periodes de la meva vida aquest poema va aconseguir expresar el meu desassossec i, al temps, la meva decisió de seguir éssent el que sóc.

És a dir, de seguir éssent allò que el meu pare volia que jo fora.

Els períodes són aquests: 1980-1982; 1989-1891; 2000-2001 i finalment, des de 2017 fins els darrers dels meus dies.
Si, segueixo mirant el canvi de roda amb impaciència!     

Un Zero a l'Esquerra, 

o sigui: Joan Tafalla

Sabadell, 14 d'agost de 2022

Entre la melancolía y la esperanza.

En el cuarenta aniversario de la formación del PCC 

Joan Tafalla

Llamadme raro. Pero me da igual lo que podáis pensar de mí.

El cuarenta aniversario de la formación de mi querido y añorado PCC ha producido en mí una reacción poco racional.

Durante todo el día han desfilado por mi cabeza viejos y queridos rostros: Pere Ardiaca, Juan Ramos, Aurora Gómez, Josep Serradell, Paco Trives, Neus Català, Margarida Abril, Josep Muni, Salvador Martorell, Carola Ribaudi, Félix Ferrer, Dolores Solis, Leopoldo Espuny,  Esteban Cerdans, Paco Aguilar, Atilano García, Rafael Juan, Quim Horta, Francesc Luchetti, Daniel Mañas, Francesc Noguero, Julián Nuñez, Rafael Parra, Luis Romero, Luis Salvadores, Paco Sancho, Angel Serradell, Pere Soto, Rufino Vas, Isabel Vicente... y tantos otros. Menciono sólo a aquellos que nos han dejado. Tengo también muy presentes a todos aquellos que aún están presentes entre nosotros. No los menciono. Ellos saben que forman parte de mis recuerdos y de mi respeto, militan donde militen, son mis camaradas.

Resuenan en mi mente viejas y bellas palabras escuchadas a todos ellos. Me conmueven antiguas resonancias ético-políticas y emocionales. Para mí todos ellos son aquello que Gramsci denominaba modelos de vida. No les llego ni a la altura de las suelas de sus zapatos. En el periodo que va de mediados de 1981 a abril de 1982 periodo yo era un simple cuadro intermedio de los miles que resistieron a la "normalización" de aquel gran PSUC que se tragó la transición. Sólo después del sexto congreso, el colectivo consideró que debía asumir una responsabilidad mayor: dirigir durante unos años el semanario Avant.

Llevo horas escuchando en mi interior el viejo eco de las sabias palabras de uno de los poetas que cinceló mi educación sentimental:

"No quiero arrepentirme después

De lo que pudo haber sido y no fue...

Sólo se vive una vez

Hay que aprender a querer y vivir

Hay que saber que la vida se aleja

Y nos deja llorando quimeras". 

Un análisis de la educación sentimental de mi generación y de la anterior, ( Machín, Gardel, León y Quiroga, Manzanero...), quizás daría algunas claves para interpretar nuestra mentalidad. Una educación sentimental que produjo un remarcable fenómeno: la resistencia de un buen puñado de comunistas a la normalización y a la re-subalternización sufrida entre 1977 y 1982.

Entre 1981 y 1982, entre siete y ocho mil militantes comunistas rompimos con la resignación y la impotencia experimentada ante la "transacción del 78" y el eurocomunismo. Decidiremos emprender la construcción de una opción política y social rebelde, que pretendía romper con un régimen que todavía no estaba consolidado del todo: contribuimos a formar el PCC.

Fue un movimiento de base, de esos que no suelen salir en las fotografías oficiales. Comparto aquí unas cuantas de aquellas fotografías que no suelen verse en las historias oficiales. Las he sacado del web del Arxiu JosepSerradell.

Era una opción a contrapelo de todo. Fue recibida por la prensa burguesa con improperios e insultos estigmatizantes e incluso con llamamientos al ministerio del interior a poner orden (“El cambio el PSUC”, editorial de La Vanguardia, 07/I/1981). La jerarquía eurocomunista y la burocracia sindical tuvieron que recurrir al estado de excepción en el interior de sus organizaciones: expulsiones de militantes, destitución de alcaldes y concejales, disolución de gobiernos municipales ( Barberà o Montcada), disolución de organismos partidarios y sindicales... Por su parte, el resto de partidos del régimen nos trataron durante años como apestados.

No me quejo de ello. Era la reacción habitual de los de arriba cuando los de abajo se rebelan. El que no quiera polvo, que no vaya a la era. 

Íbamos a contrapelo de la claudicación. Pero el enemigo de clase y los adversarios políticos y sindicales eran mucho más fuertes que nosotros. Una larga batalla de posiciones nos fue desgastando y derrotando, molecularmente, poco a poco. Nuestras fuerzas materiales y morales no fueron suficientes para resistir una batalla de tanto largo aliento. La división y la cooptación, sempiternas compañeras de las derrotas, nos fueron acompañando a lo largo de este viaje de cuatro décadas. No es un reproche a nadie. Quiero y respeto todos los camaradas que he conocido durante esta larga experiencia vital. Más allá de actuales coincidencias o divergencias políticas, creo que nos une el proyecto de la emancipación social y nacional del pueblo trabajador.

 

A pesar de todo, dimos la batalla. No queríamos arrepentirnos "de lo que pudo haber sido y no fue". Creíamos que era necesario reaccionar, y lo hicimos. Y aquí seguimos. 

Quizás nuestra actitud fuera la última carga de la "brigada ligera". Hoy algunos piensan que fue inútil. Yo creo que fue una batalla bellísima, un desafío ético-político que teníamos que sostener. Luchamos y sembramos.

Hoy, cuando veo el breve e impactante video confeccionado y tuiteado por unos jóvenes militantes de Comunistes de Catalunya, mi corazón de viejo comunista no ha podido más que emocionarse.

Hoy me muevo entre el Escila de la melancolía y el Caribdis de la esperanza.

¡No, el comunismo no ha muerto!

 

NOUS EPISODIS DE TRANSFORMISME i DE REFORÇAMENT DEL RÈGIM.

 

Joan Tafalla

 

La capacitat del PSC i del PSOE per a fagocitar pretesos comunistes ve de lluny. És el sub-producte d'una derrota de llarga durada: la derrota de la transició i el canvi lampedusià del règim franquista en això que "li diuen democràcia, però no ho és".

La derrota de la transició fou producte i causa, totes dues coses al mateix temps, de l'eurocomunisme. Aquesta fou forma política que adoptà el reformisme i la socialdemocràcia al nostre país .

Per a alguns, aquesta forma política nacional del reformisme fou un trampolí provisional per a l'ascens social. El bitllet d'entrada per a aquest ascens social fou ajudar a la voladura gradual del PSUC i del PCE per a, finalment, negociar un lloc al PSOE. La llista de noms es inacabable, les formes foren diverses i creatives.

 

Altres eurocomunistes no es varen integrar directament al PSOE. Per a ells l'eurocomunisme fou la forma política que els permetè ser part integrant del règim des de fora del PSOE, tot practicant una política complementària, i a cops de suport obert. La funció d'aquests era controlar i desactivar el moviment obrer i popular. A l'hora es dedicaren a congelar el PSUC fins a transformar-lo en una organització post-comunista. Eco-socialista, li deien. Les ganes!

 

La transició ( o millor, la "transacció") fou la tercera revolució passiva en la història d'Espanya. Tota revolució passiva té com a component el trasformisme dels sectors d'avantguarda de les classes subalternes. La transacció compta amb la seva forma pròpia de transformisme: l'eurocomunisme.

 

Un cop consolidat el règim quina forma política és el Regne d'Espanya, en els anys noranta els eurocomunistes ( amb l'ajut inestimable de El País, de la SER i del PSOE) se dedicaren a combatre fins finalment derrotar el meritori intent del company Julio Anguita. El nostre enyorat company intentà aixecar una proposta profundament democràtica i social, capaç d'aplegar l'esquerra que no es resignava en vegetar en els marges del règim. Coincidien en l'operació de derrotat de Julio una conjunció entre "eurocomunistes de tota la vida" i alguns que es proclamaven els seus més fidels seguidors. El resultat fou el pacte Frutos-Almunia que ensorrà IU sota mínims.

 

La crisi del 2008, amb l'aparició d'un massiu moviment social de rebuig a les seves conseqüències, i l'aparició a Catalunya d'un fort, massiu i interclassista moviment d'alliberament nacional obriren una bretxa ( o millor dit: una escletxa) en el règim.

 

Aquesta escletxa s'està tancant amb la integració de la força política va sorgir de les mobilitzacions a les àrees de govern del règim. Aquesta integració en les àrees és una política totalment utòpica: la crisi del capitalisme no deixa espai per a un reformisme de govern. El seu únic resultat previsible és la derrota i la integració del moviment social i la consolidació per altres quaranta anys del règim borbònic.

 

Crec que s'està operant la quarta revolució passiva al nostre país. Per la via del PSOE el règim cerca de reformar-se lampedusianament: que "quelcom" canviï per a que res no canviï.

 

Tota revolució passiva té la seva corresponent dosi de transformisme. A Catalunya, avui s'ha anunciat una petita operació transformista. La tragedia de la transició s'ha convertit en una mini-farsa.

 

Estem davant d'una clàssica operació de classe política, una recol·locació de petits peons en el tauler de joc. Darrera els peons, si hi ha lloc o espai, vindran les peces grosses. Algunes ja s'ha apressat a mostrar el seu recolzament. El transformisme sempre es gradual, pas a pas, mai no mostra totes les cartes del joc.

 

En els propers dies veurem pretesos comunistes recolzant el règim, recolzant passivament la monarquia, i argumentant que les úniques polítiques possibles son les de Calviño i d'Escrivà.

 

Temps al temps.

Una idea incontestable, però ambigua

Joan Tafalla

Sabadell, 2 de juny de 2020

Rellegint el capítol "El compromís històric com a estratègia" del gran llibre de Lucio Magri "El sastre de Ulm", trobo elements de reflexió política que van més enllà de la conjuntura. 

A la llum de la experiència històrica, Lucio Magri comentava l'estrategia del compromís històric esposada per Enrico Berlinguer  després del cop d'estat a Xile en tres articles titulat "Reflexions sobre Itàlia després dels esdeveniments de Xile", publicats a Rinascita, els dies 28 de setembre, 5 i 9 d'octubre de 1973.

Cal llegir el capítol sencer pero aquí i ara destacaré la següent afirmació:

"En el tercer lliurament de l'assaig, Berlinguer tractava precisament de completar l'exposició del seu projecte indicant, en termes més precisos, de com y a partir d'on hauria de partir. Però just aquí van sorgir immediatament les contradiccions que li canviaven el sentit, i comprometien tant la lògica com el realisme de la proposta. L'eix que sostenia aquesta última part estava sintetitzat en una frase que després es va fer famosa. "No es pot governar i transformar un país amb una majoria del 51%". Presa en el seu conjunt, i llegida a la llum de tot el que la precedia, aquesta afirmació era incontestable. No es pot, en efecte, "governar i transformar" un país social, territorial i culturalment complex respectant la Constitució, si no es disposa, també al Parlament, de força suficient per deliberar i gestionar reformes profundes, que toquen extensos interessos o hàbits arrelats, i d'un lapse de temps prou llarg perquè aquestes reformes produeixin els efectes desitjats. Incontestable però ambigua. Per què, què passa, i què es fa si no hi ha encara una força semblant, si hi ha un buit de govern, i una crisi perillosa apressa? Ens mantenim a l'oposició, esperant que la crisi per si mateixa produeixi les condicions d'un veritable canvi de direcció i treballi per construir-lo? O, contràriament, se separa el binomi govern-transformació i, almenys a l'inici, s'accepta la participació en una majoria heterogènia, sobre la base d'un programa mínim, quina actuació resulta incerta, ajornant per a un segon temps un veritable canvi de rumb, en l'esperança que la dinàmica de la col·laboració i els avenços produïts per aquesta en la consciència de massa permetin metes més avançades, i conquistant a el menys mentrestant una legitimació com a força de govern? És evident que no es tractava d'una decisió abstractament de principi, i igualment que no es tractava tan sols d'una tàctica adaptable gradualment segons la conveniència. Era una elecció estratègica per prendre decisions anticipadament, sobre la base d'una anàlisi concret, en una fase històricament determinada".

Malgrat les enormes diferències entre les dues situacions concretes (la italiana dels anys 70 's de segle passat i l'actual cruïlla espanyola) crec que aquesta reflexió de Magri (i el sencer capítol sobre el compromís històric) ens permet per valorar en els seus límits reals i concrets l'estratègia seguida per Unides Podem a l'actualitat.

Nota: els subratllats son meus i no de Lucio Magri.

EL PARTIDO DE LUCHA Y DE GOBIERNO

Joan Tafalla. 

La locución “partido de lucha y de gobierno” fue un oxímoron  puesto en circulación durante los años del eurocomunismo. Era la concreción, en materia de partido, de la estrategia del llamado “gobierno de concentración nacional”, una lectura reductiva que Carrillo hacía del “compromiso histórico” berlingueriano. Era necesario cambiar el carácter combativo del partido y el oxímoron servía a ese objetivo.

El elemento central de esa revolución pasiva fueron los Pactos de la Moncloa y la aceptación de la entrada en el Mercado Común por parte del PCE. Lo del “partido de lucha y de gobierno” era una forma de convertir al partido de la lucha intransigente contra la dictadura, en el partido que debía desmovilizar a las masas.

El eurocomunismo fracasó como estrategia y significó, en Italia, tras la Bolognina, la transformación del PCI en un partido social-liberal.

En España significo la destrucción del PCE y del PSUC.

El breve y feliz paréntesis de Anguita fue liquidado por Paco Frutos con su pacto con Almunia (2000). Tengo numerosos camaradas y amigos en el PCE que se esfuerzan por corregir todo esto y a ellos va dirigido este texto con el afán de debatir estratégicamente.

El gobierno “progresista y de izquierdas” se nos ha vendido como una estrategia de “partido de lucha y de gobierno”. (Nota al margen: escucho a un querido diputado catalán justificar unos nuevos pactos de la Moncloa).

Es preciso valorar a los gobiernos por sus hechos y no por sus promesas. “Facta, non verba”.

Valoro altamente los esfuerzos de Yolanda Díaz y de Pablo Iglesias para crear un “escudo social” ante el duro ataque social que se está perpetrando des de ya. Pero me temo que se trata de esfuerzos vanos y baldíos. No me cabe ninguna duda de que ellos son sinceros y honestos en su lucha dentro del gobierno y contra la CEOE.  Pero cuando una estrategia es errónea, los resultados no pueden ser acertados.

Tener algunos ministros en un gobierno social-liberal no significa de ninguna manera tener ningún poder. No significa ni tan solo, tener el poder de frenar algo tan grave como la vuelta al trabajo el lunes 13 de abril.

Como siempre, la crisis la pagaran la clase obrera y el conjunto del pueblo trabajador.

Lo grave es que Unidas Podemos no va a ser quien denuncie y organice la lucha contra ese nuevo atentado contra el pueblo. Al margen de algunas críticas protocolarias e irrelevantes políticamente.

La consigna “partido de lucha y de gobierno” solo va a servir para erosionar el espíritu crítico de los comunistas y hacerles aceptar pasivamente esta situación.

En fin, lo lamento profundamente. “Es amarga la verdad y debo echarla de la boca”.

“Partido de lucha y de gobierno”, ese oxímoron.

Sabadell, Hospital Parc Tauli, 12 de abril de 2020.