"Un poble que oprimeix un altre poble, forja les seres pròpies cadenes". Karl Marx.
"Aquell que oprimeix una nació, es declara enemic de totes". Maximilien Robespierre
Ahir tant sols vam viure un episodi més de l'etern retorn de la revolució passiva a l'estat espanyol. Ja en portem quatre de revolucions passives des de 1812. Amb un genocidi intercalat, no ho oblidem!
La aquesta persistència de la revolució passiva durant més de dos segles ha produit l'etern retorn del règim borbònic. Corcat, corrupte, en declivi, però aquí el tenim: resistint la seva crisi política i recomposant el seu poder.
La tercera revolució passiva va començar l'any 1978 i, fins avui, ens ha costat 45 anys de règim borbònic. Enlloc de transició sembla més adient anomenar-la "transacció".
Naturalment que el règim borbònic és millor ( diguem menys dolent) que la dictadura franquista. Però segueixen manant els mateixos poders que llavors. Segueixen manant aquells que no es presenten a les eleccions. O no?
La quarta revolució passiva, va començar quan la potència democràtica, social i republicana del 15 M va ser subsumida per una representació política que va enviar la gent a casa. La representació política va servir per anul·lar i re-subalternitzar el moviment democràtic. Un moviment que començava a ser profundament popular i de classe, però que va arribar a ser-ho.
Podemos i també Más País es van esmerçar per a re-subalternitzar un moviment que havia començat a mostrar una incipient autonomia de classe. La "ciencia política" va substituir la política com un art dels de baix. Els mitjans de comunicació van encimbellar una proposta de caire cesarista: "Tranquils, torneu a casa que ja os ho solucionem nosaltres". Ara estem davant d'una proposta similar, però en femení.
Aquesta història ja ens l'havia explicat Benjamin Constant: la llibertat dels moderns és millor que la llibertat dels antics. És més còmode ser espectador que protagonista. És el principi bàsic del liberalisme. La representació substitueix a la democràcia: apa, dissolgueu-vos, que aquí no hi res a veure!
Ahir aquesta quarta revolució passiva va donar un nou gran salt endavant. Si aspirem a l' autonomia del moviment democràtic i popular potser seria més adequat dir que acabem de donar un gran salt enrere.
Però lo d'ahir és torna a presentar com el camí de la victòria. Normal: una característica de les forces polítiques subalternitzades i subalternitzadores sol ser transformar les derrotes en victòries. En avenços estratègics sobre la reraguarda, com fan tots els generals Cadorna que en el món han existit.
"La república no toca ara". Ahir, el règim borbònic va rebre una nova pròrroga. Fins quan? Esperem uns altres 45 anys?
S'abandona la lluita per la sortida de l'OTAN i pel desmantellament de les bases ianquis. Això no toca.
L' "esquerra de sa majestat" torna a traicionar al poble sahrauí. No sigui que s'enfadi el cosí magrebí de sa majestat. Autodeterminació del Sàhara? Això no toca!
No parlem res de la guerra imperialista de l'OTAN contra Rússia. Això no toca, no sigui que s'enfadin els nostres "socis" atlàntics. Si de cas, donem la culpa de la inflacció que ofega les llars obreres i populars a Putín que, com és ben sabut, té la culpa de tot.
No es deroga la llei mordassa: no sigui que s'enfadi l'estat profon. Això no toca. Donem la culpa de la no derogació a ERC i a Bildu, que no accepten el "realisme" curt de gambals de Sumar.
La reforma laboral del PP s'ha derogat a mitjes. Però segons la lideressa estem davant d'una enorme victòria. Si no ho veiem així, la patronal s'enfada. Reclamar la derogació completa? Això no toca.
La reforma de les pensions, una vergonya. Pa per avui, gana per demà. Cal que acceptem que la gent es jubili als 67. Recordeu França? Això no toca. Com sempre, França és un mal exemple!
El deute públic? "No sabe, no contesta". A pagar! No oblidem que estem en un "estat de dret" i que tant en Zapatero com RAjoy ja van posar el pagamennt del deute a l'article 137 de la Constitució. O sigui: això no toca.
La Unió Europea? Que tenim una desindustrialització que produeix un atur estructural i un empobriment creixent des de l'entrada a l'UE? Això no toca. Tranquils: vivim en el millor dels mons possibles, com deia el doctor Pangloss. O en un jardí, com afirma el panglossià: Josep Borrell.
En tota revolució passiva, s'han de produir algunes millores per a els de baix: pujada del salari mínim, pujada insuficient de les pensions, millora de les beques, ingrés mínim vital... No nego que per a molta gent aquestes petites molles signifiquen poder resistir millor l'empobriment creixent. És cert, però estem lluny, molt lluny d'uns salaris i d'unes pensions dignes, o de la renda bàsica universal. Caldrà seguir lluitant. I sobretot, no oblidar allò que és essencial: la funció d'aquestes millores és que ens conformem amb les molles. Que deixem de reclamar el pà sencer.
El transformisme forma sempre part de tota revolució passiva. Davant del fenòmen del transformisme, el nous quadres polítics sorgits al calor de la lluita de les classes populars contra les conseqüències de la crisi del 2008 poden prendre dos camins. Una de dos:
Primer camí. Endegar una nova travessia del desert contra la consolidació del règim borbònic, otànic i submís a l'EU. Seguir, en les noves condicions d'avui, el mateix camí que varen seguir aquells que l'any 1982 ens vàrem rebelar contra la "transacció" de Carrillo, Tamames, Sole Tura i tans d'altres amb els poders de l'estat. Reconec que és una opció incomoda. La consigna de "Llibertat, Amnistia, dret d'Autodeterminació" segueix estant vigent. També: derogació de la llei mordaça, derogació total de la reforma laboral del PP en els aspectes que escara estan vigents, renda bàsica universal, reforma i depuració dels cossos repressius de l'estat... Serem pocs, ja us ho dic! Però ho seguirem fent!
Segón cami.- De manera lenta i molecular aquells que encara, no ho son, s'aniran transformant en l'esquerra de sa majestat. Ja que no han pogut canviar el règim, el règim els està canviant a ells. Sovint és un procés tant lent, tant molecular que no és percebut per aquells que l'experimenten. Seran la majoria, ja us ho dic! Però el seu espai s'anirà reduint com la "pell de sapa" de Balzac. I les batalles per les llistes i les divisions d'avui, seguiran. La divisió no és un fenomen nou: apareix en cada derrota. La divisó és la causa de la derrota. La divisió és una de les conseqüències de la derrota. Masses culs per a tant poques cadires.
Notes a propòsit del
debat organitzat per ERC, celebrat a Sabadell el dia 20 de març de 2023, a
l'entorn de la situació de la Prova Pilot per a la Implantació
d'una Renda Bàsica Universal.
Joan Tafalla
Ahir 20 de març vàrem
poder assistir a un acte força interessant dins el marc de la
campanya electoral municipal d'ERC de Sabadell. Es tractava de la
presentació de l'Oficina del Pla Pilot per Implementar la Renda
Bàsica Universal (OPPIRBU). Van intervenir: la diputada d'ERC Najat
Driouech, l'ex-diputada d'ERC Carme Porta, i el cap de l’Oficina
del Pla Pilot de la Generalitat, en Sergi Raventós.
Va tancar l'acte el candidat a alcalde d'ERC Gabriel Fernández. No
vull exagerar la importància de l'acte, però crec que, qui va
voler, va poder constatar a partir d'aquest tema, com la situació
política global catalana i sabadellenca es troba en un cul de sac.
D' aquesta manera, la qüestio de l'Oficina Pilot actua cum grano
salis de tota la situació.
Alguns antecedents
del tema
1.- Aclarir en primer lloc,
que ni de lluny estem davant de la proposta d'implantació de la
renda bàsica universal (RBU). És tracta de quelcom molt més
modest: una prova pilot. Aquesta prova pilot: “En cas de
materialitzar-se, ... tindria uns 5.000 participants que rebrien unes
assignacions mensuals fixes (800 euros els adults i de 300 euros els
menors d’edat). Malgrat que hi ha altres casos de proves similars a
l’estranger, Raventós ha explicat que el pla pilot de la
Generalitat obriria la porta a estudiar més a fons les conseqüències
d’una aplicació a major escala”1.
Com diu L'Isabadell... “en cas de materialitzar-se”. Avui tots
sabem que aquest any no ho es materialitzarà.
2.- D'altra banda:
“L’objectiu de la proposta, segons han coincidit els tres
ponents, és experimentar amb una política que podria permetre a
moltes famílies sortir de la pobresa. També dotaria d’una
llibertat econòmica extra a la ciutadania, d’acord amb el
que ha apuntat Raventós.
“Un dels arguments que utilitza Esquerra
a favor d’aquesta política és la manca d’efectivitat de les
ajudes actuals. “És evident que les rendes condicionades no ens
estan donant solucions i els treballadors socials acaben sent gestors
de prestacions”, ha defensat Porta. L’exdiputada també ha
suggerit que oferiria llibertat econòmica, per exemple, a dones
víctimes del masclisme”.
Segons el futlletó de l'OPPIRBU, que es va repartir
durant l'acte, el pla pilot havia de tenir “una duració de 2 anys
i, al final de l'experiment s'avaluarien i es farien públics els
resultats. Es fa un Pla Pilot per a: avaluar l'impacte sobre d'altres
polítiques socials, els seus efectes sobre els individus i el seu
encaix en l'actual model polític, jurídic i institucional. Serveix
per simular la dimensió de l'efecte redistributiu que suposari la
implementació d'una Renda Bàsica Universal i... permetrà
minimitzar qualsevol desajust o efecte no desitjat que pogués
comportar”2.
3.- Cal escriure tot plegat en temps passat ja que el
passat 10 de març amb l'aprovació dels pressupostos de la
Generalitat de Catalunya a partir d'un acord entre ERC, PSC i Comuns,
aquesta prova ja no compta amb cap dotació econòmica. Aquesta
liquidació del Pla Pilot, forma part del paquet de concessions que
ERC s'ha vist obligada a fer per aprovar els pressupostos: Hard Rock,
ampliació de l'aeroport del Prat i Quart Cinturó. El PSC ha actuat
com el partit representant de la burgesia catalana imposant uns
macro-projectes que trinxen el territori i consoliden un model de
país i de societat que rebutgem. Els hi ha imposat una ERC que se
sitúa a tímidament l'esquerra del PSC, però que ha hagut de
claudicar davant la perspectiva de que la no aprovació dels
pressupostos precipités la convocatòria d' eleccions. Unes
eleccions per a les que, crec que no se sent encara preparada per a
guanyar-les. Però el cas de la prova pilot de la RBU, el PSC ha
mostrat quelcom més terrible: el seu odi als pobres, la seva
aporofòbia, liquidant quelcom tant modest i tímid com una
prova que afectaria solament a 5.000 ciutadans. Una prova pilot que,
recordem-ho, està a una distància sideral de la possible aplicació
d'una RBU. El PSC ha mostrat el seu rostre veritable i la seva
aspiració: representar els interessos de la patronal i de la
burgesia catalana, recolzant-se en els vots de la classe obrera
metropolitana3.
4.- Aquesta prova pilot era producte de l'acord d'
investidura del president Pere Aragonés, entre ERC i la CUP. Des de
la mesa, tots quatre intervinents es mostraren com a decidits
defensors de la prova pilot. Això mostra que hi ha un espai d'entesa
entre ERC, la CUP i, segurament, els Comuns. Llàstima que el
pervertit debat electoral no permeti de moment la creació d'un front
unit entre ERC, CUP i Comuns en defensa de la Prova Pilot i de més
enllà de la RBU. D'altra banda comprenc el vot contrari de la CUP
als pressupostos. Crec està clarament justificat, no només contra
mega-projectes imposats pel PSC, sinó també per que la Prova Pilot
no s'aplicarà aquest any i, a mig termini pot deixar d'existir. Un
es pot preguntar pell futur de la pròpia Oficina del Pla Pilot. Tot
i això, la diputada Najat Driouech va dir: “La prova pilot no
acaba amb la no-aprovació als pressupostos de 2023”. Això
assenyalaria que hi ha un sector d'ERC que intenta a resistir a
aquestes imposicions del PSC. I no ho oblidem de Junts per Catalunya, encara que
hagin votat en contra dels Pressupostos.
5.- Per la seva banda, Gabriel Fernández, cap de llita
sabadellenc d'ERC va informar que a proposta del seu partit el ple
municipal de Sabadell la nostra ciutat es va sumar a la prova pilot. Segons
l'Isabadell:“En aquest sentit, Najat Driouech ha
valorat la llum verda del ple municipal, que va aprovar la moció
d’ERC amb l’abstenció de PSC i
Cs, que van considerar que era inviable establir la
RBU a nivell pràctic. “Nosaltres com a Esquerra
Republicana agafarem l’exemple de Sabadell, amb aquesta
moció, i la voluntat és que aquesta mesura arribi al màxim
d’ajuntaments possible”, ha dit Driouech. Es fa difícil saber
què passarà amb aquesta moció aprovada al ple municipal.
Segurament no serà complerta per l'actual govern, com tantes altres
mocions aprovades pel pla. Caldria que a Sabadell hi hagués un
govern republicà per a que aquella moció es pugués aplicar. Tot i
així, en el cas de que Gabriel Fernández fora el futur alcalde, amb
l'aplicació de la llei de pressupostos imposada pel PSC, no hi haurà
diners per a aplicar-ho durant l'any 2023. I... els pressupostos del
2024, qui els ha vist?
Reticències davant la
RBU
No recordo literalment totes
les intervencions que es varen produir durant el debat. Vàrem parlar
cinc persones. Només recullo alguns elements del debat que em van cridar poderosament l'atenció. No asseguro que recordi fidelment el tenor d'aquestes
intervencions.
a.- Un dels assistents va
intervenir tot afirmar que la implantació de la RBU produiria
inflació. És una argument usual en aquests debats. Aquesta
inflacció, segons ell indesitjable pels seus efectes negatius
generals per a l'economia4,
a més tindria a més un efecte negatiu per a els sectors més
pobres. És a dir per a els beneficiaris directes de la RBU:
annul·laria els efectes paliatius de la mesura.
La resposta de Sergi
Raventós va ser també la usual en aquests debats: segons els
estudis acadèmics afectuats, la RBU “no crearia diner”. Dit en
llenguatge profà: no crearia inflació. Per tant negà la premisa
major de la intervenció d'aquests assistent. Touché.
Un altre aspecte que va
assenyalar el mateix assistent és que no comprenia el caràcter
universal de la RBU. Per què els rics haurien de rebre la mateixa
RBU que els pobres? Ho considera absurd. Cal dir que aquesta
intervenció reflexa el sentit comú de molta gent, inclosos alguns
sindicalistes propers. La resposta que se li va donar des de la taula
fou la clàssica en aquests debats per part dels defensors de la RBU:
per a aplicar la RBU cal una reforma fiscal progressiva. Queda per
saber com es conseguiria aplicar ambus mesures si no és amb una
tremenda correlació de forces favorable a l'esquerra veritablement
reformista.
b.- Un altre dels
intervinents va incidir en que per a implantar la RBU caldria que
s'implantés la República Catalana donat que dins d'Espanya mai no
hi haurà una correlació de forces favorable a la RBU. L'amic
intervinent potser oblida dues qüestions: si les coses no canvien en
la correlació de forces a Catalunya, en una hipotètica República
Catalana tampoc no hi hauria una majoria favorable a la RBU: ni PSC,
ni Junts per Catalunya, ni el PP, ni VOX, hi estan a favor. I se
suposa que aquests partits i els seus votants formaran part, vulguin
o no, de la hipotètica República Catalana. De moment, els únics
partits que estan d'acord amb una de les diverses propostes de RBU
son: ERC, Comuns i CUP. I no és segur que tots els seus votants
estiguin d'acord amb allò que pensen les direccions.
Diguem que l'argument de la
independència com a un marc millor per a l'aplicació d'una RBU
només té un argument teòric a favor: la hipotètica sobirania
fiscal. Però el mateix intervinent semblava ignorar que la política
fiscal està determinada per la Comissió Europea. Dins l'UE no hi ha
sobirania fiscal.
El mateix amic va proposar
un altre incovenient per a la RBU. Partint de la premisa de la
implantació d'una futura República Catalana a l'interior de la UE,
va afirmar que la implantació de la RBU produiria un “efecte
crida” sobre els ciutadans d'altres països que podrien veure's
atrets per la perspectiva de viure sense treballar. No queda gaire
cosa a comentar, el substracte cultural d'aquesta intervenció em
sembla transparent.
Des de la taula es va
considerar innecesari respondre a aquesta objecció.
Línies de la meva
intervenció
Resumeixo aquí les línies
essencials de la meva breu intervenció. La intervenció fou,
necessàriament breu. Aquí la desenvolupo una miqueta però, per
raons d'espai, no gaire.
D'antuvi assenyalo que, més
enllà del cul de sac actual de la política catalana i espanyola;
més enllà de la minsa qüestio d'una hipotètica prova pilot
ara ajornada pel PSC ad calendas graecas; més
enllà dels aspectes tàctics i cojunturals,la
qüestió de la RBU planteja una qüestió de caràcter estratègic,
estructural: quin model de país i de societat volem? O sigui: quina
Catalunya volem?
1.- El dret a
l'existència és la consubstancial del republicanisme social i
democràtic. Només recordar que durant els debats constituents
de la primera república francesa, el 24 d'abril de 1793, Maximilien
Robespierre va fer una proposta de Declaració dels Drets de l'Home i
del Ciutadà on constava el següent article: “ Els principals
drets de l'home son el de proveïr a la conservación de la seva
existència i el de la llibertat”. És dir, no hi ha llibertat
republicana sense respectar el dret a l'existència. Si no
existeixes, no pots ser llibre. Aquests article no va ser acceptat
pels constituents del 93. Encara menys pels constituent termidorians
de la “república dels millors” de 1795. Ni pels constituents de
la segona república francesa de 1848. Aquesta és la raó de que els
insurrectes parisencs de 1848 i de 1871 reclamàven no solament la
república, sinó la república social. Per que hi han repúbliques
que no son socials, que son les repúbliques dels auto-considerats
“millors”, repúbliques de l' “aristocràcia del diner”,
repúbliques de la burgesia.
Vaig exposar això
àmpliament en la meva intervenció “República i dret a
l'existència” en el cicle de xerrades sobre la Renda Bàsica
Universal organitzada per Sabadell per la República el 22 de
setembre de 2020. Us deixo aquí el video d'aquella intervenció on
explico aquesta qüestió més àmpliament.
Xerrada "República i dret a l'existència" de Joan Tafalla, Sabadell per la República el 22 de
setembre de 2020.
Al final d'aquest text faig una
relació incompleta d' alguns vells textos meus sobre la relació
entre el republicanisme i el dret a l'existència. És la meva
aprotació des de la meva posició d'historiador de la Revolució
francesa i, més en general, del republicanisme a la qüestió del dret a l'existència.
2.- L’empobriment
creixent és consubstancial a les actuales relacions de producció.
Si parlem de la
necessitat d'una RBU és per raons estructurals del mode de producció
en que mal-vivim: l'empobriment creixent de la població forma part
consubstancial d'aquest sistema. Només cal veure les xifres de la
pobresa a nivell mundial. També i això ens hauria de mobilitzar i
organitzar les de la pobresa a casa nostra. La única possibilitat de
tractar de superar això és superar el sistema capitalista, establir
una democràcia republicana i socialista.
La RBU és solament un
tractament de cures pal·liatives per a aliviar el dolor d'aquest
fase declinant del capitalisme. Pero no resol les raons estructurals
de l'atur, de la misèria i de l'empobriment progressiu.
Estic d'acord amb la
proposta RBU per que, mentre no hi hagi correlació de forces
per a avançar cap a la superació del capitalisme, potser és un bon
instrument per a denunciar el sistema capitalista i, per organitzar
la lluita pel dret a l'existència.
Si no s'enten com a
instrument d'organització i de lluita, em sembla que no té gaire
sentit.
3.- Les prestacions
actuals son ineficaces, injustes i humiliants.
Aquest
és un argument fort dels defensors de la proposta de la RBU.
L'immens laberint de prestacions i ajuts, “renda garantida”,
“ingrés mínim vital”, “beca de menjador”, bonos elèctrics,
etc., etc, etc.... no arriben a aquells que les necessiten, a cops se
n'aprofiten alguns que no les coneixen, sovint son una humiliació i
a cops estimulen la guerra entre pobres. Son un mecanisme de
generació de clientelisme municipal i de racisme i feixisme.
Una
RBU acabaria amb tots aquestes fenomens deleteris. És cert, però
mentrestant, què?
4.- El caràcter
universal de la RBU xoca amb el sentit comú.
Molta gent no entén la
necessitat de pagar una renda bàsica universal a aquells sectors que
no la necessiten i, sobretot a les capes més riques ( riquíssimes)
de la població. El senti comú ho considera un contrasentit. Però
no hem de confondre el sentit comú amb el bon sentit. La resposta a
aquesta objecció és que això vindria compensat per una reforma
fiscal progressiva que faria que quedés compensat. Però em sembla
una resposta massa acadèmica o abstracta.
D'altra banda, em pregunto:
si un dia tinguéssim la immensa acumulació de forces per a imposar
la RBU i la reforma fiscal, no sería potser el moment d'aplicar
aquesta força per a introduir transformacions socio-econòmiques més
profundes?
5.- L’atzucac
institucional. Per la via parlamentària o s’aconseguirà mai una
RBU.
Bé, no
diguem mai. Potser algún dia. Però si amb una proposta tan tímida
i minsa com és implementar una prova pilot s'han unit el PSC, Junts,
el PP, Ciutadans i Vox, la patronal de la gran i dela mitjana empresa
per a impedir-la, no sembla gaire fàcil.
Només
un nouc cicle ascendent de mobilització pot modificar aquesta
correlació institucional. La única possiblitat seria un moviment
unitari i real dels sectors més pobres de la classe obrera i dels
sectors populars. Potser no és condició suficient, però si que és
condició absolutament necessària.
Si
no és ara, quan?
Sabadell,
21 de març de 2023
Annex
Textos
sobre republicanisme i dret a l'existència
Processos
constituents en la Revolución francesa (1789-1795). Selecció de
textos, cronologies, mapes i materials complementaris a cura de Joan
Tafalla. Escola
de formació política de Nou Barris. Sessió de 18 d’octubre de
2014
3Vaig
escriure la recomposició de la representació política de la
burgesia radicada a Catalunya en diversos textos publicats al meu
blog: La llibertat dels antics. Per exemple aquest: Amb la
benedicció de Foment
Raymond
Williams va escriure l'any 1970: "Un moviment que havia aconseguit
sostenir una significativa unitat de l'esquerra es va desintegrar durant
el procés electoral... Una estratègia d'unitat d'acció podria
sobreviure a qualsevol cosa excepte a unes eleccions"
Llegit
a: Phil O'Brien, "Introducción, Raymond Williams sobre la cultura y la
política", dins de la recopilació d'articles de Raymond Williams,
publicada recentment Sota el títol: "Cultura y política. Clase escritura
y socialismo", amb pròleg d' Iván alvarado y diego Prieto, Madrid,
Lengua de Trapo, novembre 2022, p. 36.
Comentari escrit "tal com raja".
Llegit 52 dos anys
després indueix a la melàngia. Sembla que el trist sinó de l'esquerra
sigui ensopegar una i mil vegades amb la mateixa pedra.
La "democràcia" burgesa (un
oxímoron: la burgesia no ha estat mai demòcrata; com a màxim liberal) és
un mecanisme basat en la representació. No en la participació directa dels membres del poble, de la nació o de la classe. Ja ens ho va dir el reaccionari Benjamin Constant tot distingint entre la llibertat dels antics (democracia) i la llibertat dels moderns (representació).
El sistema liberal és basa en la llibertat dels moderns, És la diferencia entre allò que representa La Comuna ( república comunal) i lo que representa la III república francesa.
La representació és el mecanisme a través del qual inevitablement es crea una classe política.
No
hi ha cosa que destrueixi més la unitat d'acció per la base dels
moviments socials que posar els companys i companyes en ordre en una
llista electoral. La batalla dels egos està servida.
Si no hi ha control des de baix; si no hi ha rendiment permanent de comptes; si no s'evita
la concentració de poder en poques mans; si no es limita la duració
dels càrrecs... si no es fa tot això, l' oligarquització de les
organitzacions i la corresponent cooptació per part del sistema es fan
inevitables.
Representació, cooptació i transformisme son inseparables de tota revolució passiva.
Al Regne Unit existeix la institució anomenada Her Majesty's Most Loyal Opposition
o sigui, la “molt lleial oposició de sa majestat”.
Al regne d’Espanya, des de la transacció del 78, existeix la trista realitat de...
“la molt lleial esquerra de sa majestat”,
els “molt lleials demòcrates de sa majestat”, i
“ els molt lleials republicans de sa majestat”.
Fa quaranta anys, la lleial oposició de sa majestat va aconseguir frenar la ruptura democràtica, que algunes coses canviessin per a que res de lo substancial canviés. Fou un canvi controlat en les formes de dominació aconseguit a canvi de conquestes elementals: asfalt als carrers dels obrers, d’escola i de sanitat públiques arrencades en lluita aferrissada des de baix. Han estat quaranta-dos anys de règim retocat, de revolució passiva i de transformisme, que deia el company Antonio.
Darrerament, els “molt lleials republicans de sa majestat” han arribat al govern.
En el marc de la crisi “en el regim” que vivim des de fa set o vuit anys “la molt lleial esquerra de sa majestat” pretén gestionar la situació per a que, de nou, quelcom canviï per a que res no canviï. Es tracta de traslladar la qüestió republicana a la següent generació. Res de nou sota el sol. Es tracta de sortir d’aquesta crisi tot salvant i consolidant la figura del monarca jove, es tracta de canviar algunes formes per a deixar intocat e intocable el règim oligàrquic on segueixin dominant els poders de sempre. Això si, es tracta de depurar el règim de les formes més escandaloses i anecdòtiques de la corrupció, com les que veiem amb el sainet de la fuga del rei pare.
Per a obrar aquest miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos cal prendre diverses providències:
La primera providència es mantenir el carrers buits. Divisió de rols: uns ( Sánchez i Marlaska) hi envien els cossos repressius a fer por. Altres (PP, VOX, forces armades...) mostren musculatura amb l’extrema dreta, també a fer por. Altres es limiten a no convocar la gent al carrer per que, segons diuen, “no hi ha correlació de forces”. Allò que no hi han són ganes!
La segona providència és silenciar l’oposició republicana: querelles de la fiscalia ( o sigui.. del govern) contra ERC, BNG i Adelante Andalucia; rapers a presó; detencions i maltractes contra els manifestants republicans; impedir que el Parlament de Catalunya publiqui una declaració republicanista, aprovada pel ple; argumentar que segons la Constitució els òrgans escollits per sufragi universal no poden posar en qüestió la pròpia constitució, i tractar de frenar el moviment republicanista en els ajuntaments argumentant que amb el poble no menja república.
La “molt lleial oposició de sa majestat” de moment no mou un dit front l’onada repressiva: els querellats son indepes, o troscos o, qui sap quina altra variant de l’extremisme i del radicalisme ... Quelcom hauran fet, no? “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”?, etcètera... el catàleg de la covardia i de la baixesa moral és inesgotable.
La tercera providència és la producció de declaracions de premsa o de tweets retòricament republicans i democràtics. Declaracions que tranquil·litzen les consciències i mantenen un ramat poruc i angoixat agrupat, obedient i a l’hora confortat per la litúrgia, davant la perspectiva de la desestabilització i de les mobilitzacions dels “radicals”.
Però no tot està dat ni beneit. La partida encara està oberta. Allò important no és que fa o que deixarà de fer la “la molt lleial esquerra de sa majestat”.
Allò important, allò essencial és què farem o què deixarem de fer nosaltres!
El company i amic Albert Diez em passa aquest comunicat de l'Alternativa d'Esquerres per Badia que publico amb molt de gust en aquest blog que publica un badienc exiliat a Sabadell que sempre portarà la república i Badia al cor.
Quinze anys després d'acordar-ho, Badia ret homenatge a la IIa República
Badia tindrà finalment el monument en record de la IIa República al parc que duu el seu nom.
En el marc de la remodelació del parc situat en la confluència entre les avingudes Mediterrani i Via de la Plata, l'empresa encarregada de les obres ha procedit a instal·lar l'escultura que portava 8 anys a un magatzem municipal.
Cal recordar que es tracta d'una escultura de l'artista sabadellenc Ivan Morató Perales, sufragada per subscripció popular per la societat civil badienca a proposta de l'Alternativa d'Esquerres per Badia. La història d'aquest monument, tot i no estar encara oficialment inaugurat, és llarga i no exempta de dificultats.
El març de 2004 l’Ajuntament de Badia del Vallès decideix dedicar un espai de la ciutat al record de la II República i les persones que van lluitar en la seva defensa i un any després aprova que el lloc escollit sigui l’espai verd que hi ha entre els carrers Mediterrani i Via de la Plata a la confluència amb la carretera de Cerdanyola.
L’abril de 2006, coincidint amb el 75è aniversari de la proclamació de la IIa república, l’AEB fa una crida a la societat civil badienca, associacions, partits i sindicats, per tal de fer entre tots un projecte d’escultura commemorativa i aconseguir els recursos econòmics per fer-la realitat. Inicialment responen de forma positiva la CGT, Els Verds i ICV, a més del’AEB, i més tard es sumen al projecte CATAC, CCOO, UGT i l'entitat Ciudadanos por la República. La idea inicial és que el projecte i els diners siguin lliurats després a l’ajuntament.
Durant el 2008 apareixen els primers problemes a conseqüència d’una important variació en el cost del projecte. Després d’una reunió amb les entitats que hi donen suport i convençuts que aconseguirem suficient finançament, decidim iniciar la construcció de l’escultura tot i no tenir encara tot l'import.
Durant aquest procés, el govern municipal, a través de l'alcalde d'aquell moment, José Luis Jimeno, es compromet a sufragar el cost de la instal·lació de l'escultura un cop rebuda la seva donació. L'obra es finalitza el 2010 i es lliura a l'ajuntament l'any següent. Des de llavors, en diversos moments el govern municipal s'ha compromès a fer efectiva la instal·lació del monument que, per fi, en aquest 2019 és una realitat.
La intenció del monument és simbolitzar el concepte de República amb la màxima amplitud possible. És per això que l’escultura no representa a una persona en concret,j a que els protagonistes van ser tots i cadascun dels homes i dones que van triar aquesta opció i van lluitar per mantenir el govern legítim del país. La idea és representar la visió de la vida, els valors i les persones que durant aquell període històric es va intentar consolidar, i que molts encara continuem tenint com a opció. El fet d’instal·lar-la en una plaça pública, ens adreça a la idea de llibertat com un dels valors principals de la República.
La proposta presenta una erra amb la tipografia Courier, emprada per les màquines d’escriure dels anys trenta. Aquesta erra la trobem enlairada per uns cables en tensió que simbolitzen les diferents forces que van intentar derrocar la República. Els parèntesis volen representar que la República va ser un moment històric enmig de dues dictadures. Finalment, els dos pals recolzats al seu costat fan referència a que aquella va ser la segona República. Volem recordar que hi va haver un primer intent, i que pot ser la tercera serà la definitiva.
Tot i les dificultats, els endarreriments i que la instal·lació coincideixi amb unes obres de remodelació en període electoral, celebrem la notícia que, per fi, l'escultura ocupi el lloc que li pertoca, així com el record de les persones que van lluitar per la justícia i la llibertat l'ocupa a la nostra memòria compartida. Considerem que la recuperació de la memòria històrica és necessària com a justícia cap als protagonistes d'aquells fets, però també com a forma d'aprenentatge per a les lluites d'avui.
El passat dilluns 17 de desembre vaig intervenir en un debat sobre Valors republicans organitzat pels amics de l’Observatori Guinardó-Can Baró en defensa dels Serveis Públics i dels Drets Socials. Ho vaig fer junt a na Mar Vallecillos ( periodista de La Directa i escriptora). El presentador de l’acte fou Leopold Magrinyà, que és un dels animadors de l’Observatori del del Guinardó. Aprofito aquest post per animar-vos a fer una passejada pel seu interessant blog, on recullen la important tasca de reflexió, debat i acció que proposen aquests amics.
Com es pot apreciar en el vídeo, vaig arribar 26 minuts després de que comencés l’acte per culpa del tràfic ( i de la meva imprevisió!) i llavors no vaig poder escoltar la intervenció prèvia de la Mar Vallecillos. Ara que he pogut escoltar-la he de dir que m’ha agradat molt i que hi coincideixo en moltes coses, així com el debat que va suscitar.
De la meva intervenció que comença al minut 27, el millor de tot, en sembla que foren les intervencions que va suscitar en el transcurs del debat posterior.
Aquí us deixo el vídeo:
Com deien els sans-culottes i les membres del sector de la Muntanya del Convenció Nacional,
Dos textos breves sobre la democracia y el socialismo, motivados por la asamblea nacional de la CUP celebrada en Sabadell el dia 27 de diciembre de 2015. Publicados
en catalán en facebook: https://www.facebook.com/jtafallamonferrer
SOBRE
EL METODO DEMOCRÁTICO DE LA ASAMBLEA NACIONAL DE LA CUP
(
Publicado pocos minutos antes de conocerse el resultado de la votación, 27 de diciembre de 2015)
Al margen del resultado final de las
votaciones de la Asamblea Nacional de la CUP, ya podemos extraer algunas
conclusiones:
1º- Los procedimientos empleados
pueden tener defectos (se hace camino al andar). Pero estos procedimientos
superan en democracia y de largo, a todos los métodos que he visto emplear en
mis 45 años de militancia.
2º- La aparente complicación de la
votación no es tal. Simplemente, tener en cuenta todas las propuestas significa
dedicar mucho tiempo. Y la democracia significa "isegoria" (igualdad
en la palabra) y "isonomía" (igualdad ante la ley). Había cuatro
propuestas y las cuatro han podido ser debatidas y votadas. Además el
procedimiento no permite juegos de manos.
3º- Sea cual sea el resultado este
tres meses han servido para poner el régimen del 78 en Cataluña (Mas y CiU) en
la picota. Las críticas a la corrupción ya los recortes han salido a todos los
medios, han estado en boca de todos. La CUP, con su método lo ha hecho posible.
4º- Otra ventaja de este método es que
la CUP ha conseguido centrar la atención de los medios de comunicación del
sistema. Los que en sí constituye una victoria.
5º - Si gana el no, el camino de la
unidad de la izquierda catalana estaría más cerca. Si ganara el si a Mas éste
sería investido pero su gobierno será débil y estará muy condicionado. Aunque
la convergencia de las izquierdas estará más lejos.
Si yo fuera de la CUP (que no lo soy),
sean cuales sean los resultados de la votación, estaría orgulloso de estas
conquistas de la democracia.
La política de izquierdas, en Cataluña
ya no será igual después de la Asamblea Nacional de la CUP. Las decisiones
adoptadas en despachos y sin luces ni taquígrafos han pasado a mejor vida.
AVISO LOS PATÉTICOS IMITADORES DE
CONDORCET
(Publicado el lunes 28 de diciembre de
2015 ante la avalancha de descalificaciones aparecidas en los medios de
comunicación y en las redes sociales, a cargo de hooligans de Mas y de las viejas burocracias de la izquierda institucional)
Fue
el fisiócrata (o sea proto-liberal) Condorcet quien intentó mezclar las
matemáticas con las decisiones democráticas para tratar de evitar que las élites
perdieran el control de las masas.
Se
puede leer su libro de 1785: "Essai sur l'application del analyse à la
probabilité diciembre decisiones Rendu à la pluralité diciembre voix".
Condorcet pretendía superar el antiguo régimen en provecho de los capitalistas
agrarios, haciendo posible que las élites pudieran excluir a la "lie du
peuple" (o sea, a los "zarrapastrosos", o la "hez del
pueblo", o el pueblo pequeño, o el populacho) de las decisiones.
Ahora,
toda la fauna de los masistas, desesperados por el resultado de la asamblea
nacional de la CUP se lanzan a especulaciones matemáticas para demostrar que o
bien hubo "tongo" o bien que el sistema asambleario (una persona un
voto) no es un buen sistema para que las organizaciones tomen decisiones. Intentan
demostrar que lo mejor es que las decisiones de la CUP se tomen en los despachos
y no en las asambleas. Para se dedican a todo tipo de especulaciones
matemáticas chapuceras usando el cálculo de probabilidades.
Cuando
dicen que el empate técnico tenía una probabilidad muy baja de salir olvidan
dos cosas: 1ª, que si tenía probabilidad de salir, sencillamente podía salir y
2ª, que el empate tenía las mismas probabilidades que cualquier otro resultado.
Pero a estos patéticos imitadores de Condorcet, tanto les da. Su única preocupación
es salvar de la quema a Mas. Salvarlo de unas nuevas elecciones.
Aún
más patéticos son los representantes de las burocracias sindicales y políticas
de la vieja y de la nueva izquierda. Éstos, viendo el peligro sus métodos
elitistas, verticalistas, de despacho o de cena de notables o varones, se lanzan
a copiar la consigna de los masistas para descalificar no sólo a la CUP, si no
también a sus métodos democráticos. Son patéticos. Después de la asamblea
nacional de la CUP, sus métodos han quedado definitivamente desenmascarados.
Encima copian los argumentos seudo-matemáticos de la derecha
Los
patéticos imitadores de Condorcet, olvidan que las asambleas no son como las
bolas de la lotería dentro del bombo o como las monedas lanzadas al aire. La
asamblea nacional está compuesta por personas que al propio tiempo forman parte
de una asamblea local donde se ha debatido el problema sobre el que debe
pronunciarse. Son personas que deliberan, que tienen experiencias sociales y
políticas, que piensan las cosas en virtud de una tradición política, de los
aciertos y de los errores de su práctica social o política. Personas que tienen
un entorno familiar, social o de trabajo que los presiona, que los condiciona.
Personas en fin, inteligentes o sea con capacidad de pensar y de actuar, con
capacidad de decidir con su voto.
Por
muy penosos esfuerzos de descalificación que hagan no podrán evitar reconocer
que ayer se produjeron dos fenómenos importantes:
a.-
los mecanismos de decisión política aristocráticos, burocráticos o elitistas
han recibido un golpe muy duro. Las cosas, en este ámbito ya no podrán ser del
mismo estilo. Gracias CUP!
b.-
Mas tendrá que esperar al año que viene para saber si será investido o no. Las
decisiones sobre la representación política han salido de la oscuridad de los
despachos y de los lugares de reuniones de las 400 familias a la luz de la
calle, de la sociedad. De nuevo, gracias CUP!
