Albano Nunes i el llibre “25 de abril, Uma revolução em perspectiva”

(Notes sobre la Festa do Avante!, 2023- I)

  

El proper any 2024 es complirà el 50 aniversari de l' anomenada “revolució dels clavells”, és a dir de la única revolució democràtica i nacional esdevinguda a Europa occidental després de 1945. Una revolució inacabada que tan sols va poder ser frenada amb un cop d’estat.

L’any vinent i amb motiu d’aquest aniversari, a Portugal es desenvoluparà una batalla cultural, ideològica i política de primera magnitud. De fet, fa anys que aquesta dura batalla es desenvolupa a Portugal. 

El creixement brutal d’una extrema dreta que defensa un liberalisme econòmic salvatge, el desmantellament de les conquestes d’Abril i la reducció de l’estat al seu paper d’aparell de repressió crea un marc molt preocupant. Condiciona les polítiques de la dreta que, a Portugal, s’anomena PSD ( és a dir “socialdemòcrata”, però que no es diferencia gens ni mica del PP espanyol). 

El Partit Socialista i d’altres forces més o menys democràtiques llencen la idea d’una revolució d’abril “patrimoni de tots”. Aquest enfoc significa qüestionar els continguts, els procediments i la orientació del propi procés revolucionari. I no es tracta d’una qüestió innòcua ni innocent. Té com objectiu justificar les polítiques del Partit Socialista des de les presidències de Mario Soarea ( 1976-1978 i 1983-1985), d' António Guterres (1995-2002), de José Sócrates (2005-2011) i d' Antonio Costa (2015 fins avui), d'anar desmantellant i reduint les conquestes de la revolució. Cal incloure en aquestes polítiques la seva submissió a l’OTAN i a la UE i la actual política de liquidació de les conquestes de la revolució que encara resten dempeus. 

La severa reducció de la representació institucional del PCP o d’altres forces d’esquerres en les dareres eleccions és una altra dificultat per a la lluita per la memòria d’Abril. Però el PCP es compromet i lliura aquesta batalla amb totes les seves forces. Des de siempre ho ha fet i, durant l'any 2024  seguirà donant aquesta batalla. La defensa de la veritable memòria de la revolució d’Abril no és una simple qüestió d’erudició o de restitució històrica, sinó directament política. Defensar Abril és defensar el futur.

Per a el PCP es tracta d’una batalla per restituir la memòria de les transformacions revolucionàries, per la seva defensa i també per a el futur de Portugal, com a país sobirà respecte de l’OTAN i de la UE, amb una democràcia avançada, de caire anti-monopolista i anti-imperialista. No en va,  el PCP afirma: Avril é mais futuro!

El lector català i de la resta de Borbònia, ha de pensar que aquest 50 aniversari també té i tindrà repercussions en el nostre país. Comparar les dues transicions, les actituds del PCP i del PCE durant les dues transicions, comparar la concepció de l’estat que sostingueren tant Álvaro Cunhal com Santiago Carrillo té un enrome interès, crec, tant per a els comunistes catalans com pels comunistes de la resta del darrer regne borbònic. No és una batalla de passat sino de present i de futur. A estudiar aquesta qüestió dedicaré algunes d’aquestes notes suggerides per la visita d’enguany a la festa i que comencen avui.

 

A la Festa do Avante de 2023, tot cercant l'esperit del 25 d'abril

 

He estat quatre vegades a la Festa do Avante! Dues vegades durant els anys 80 del segle passat. Llavors representava oficialment al PCC i al nostre setmanari Avant, del que era director. Vaig estar a la tribuna del Comicio Central de la Festa i També a les reunions amb la direcció del PCP, encapçalada llavors pel camarada Álvaro Cunhal. Potser algun dia recuperi alguns textos i notes de reunions d’aquella l’època, que poden ser una font per a la història del PCC. Si algú s’atreveix algún día a fer aquella història és clar. 

La tercera vegada que hi vaig anar va ser l’any 2011. Llavors jo era un comunista sense partit crític amb les polítiques del darrer PCC, sobretot amb la seva supeditació al PSC i, en general al govern del Tripartit. De fet llavors militava al partit comunista més gran que hi ha a Catalunya: el dels comunistes sense partit. 

Vam anar-hi amb la meva estimada camarada i amiga Mercedes. La festa ens va tornar a entusiasmar i ens va tornar a carregar les piles amb energia revolucionària i militant. Van tornar a cantar l' "Avante camarada"...

 i vam ballar per primer cop als sons de "La Carvalhesa":

Uns anys després, i després d'un lent, sosegat i crític procés, vaig ingressar al partit on milito: Comunistes de Catalunya. Un dels elements que hem va fer tornar a la militància organitzada va ser aquella visita de 2011. Naturalment, no va ser l´únic motiu per a la meva tornada al tribal com a comunista organitzat, però tornar a la Festa, respirar l'aire del PCP hi va tenir una enorme importància.

La meva visita a la Festa do Avante! d’enguany tenia com a objecte principal acostar-me a l’esperit amb que els comunistes portuguesos enfoquen el treball de memòria sobre Abril en el cinquanta aniversari d’aquella revolució. Volia assistir a tres dels debats en que aquesta qüestió va ser enfocada per a escoltar i prendre nota. Eren aquests tres:

1.- Dissabte 2 de setembre, a les 15 hores, al Fòrum: 50 Aniversário de la revolução de Abril. Abril é mais futuro! No hi vaig poder assistir. Complia un torn a la l'stand que Comunistes de Catalunya, posa des de sempre a la Festa. El torn acabava a les 17 hores i no volia reduir el meu modest ajut, prou limitat, a les tasques de l’equip de la JCC i del partit que hi varen treballar sense descans. Hauria d’haver triat un altre torn per a poder assistir a aquest debat.

2.- Dissabte 2 de setembre, a les 21 hores, Cumprir e fazer cumprir a Constituição. Tampoc hi vaig poder anar: estava esgotat. Aquesta festa, si hi vols participar esgota a qualsevol, sobretot si ja tens 70 o més anys.

O sigui que la meva intenció de respirar l’ambient i la visió del PCP sobre l’aniversari es va veure una mica frustrada. Però va quedar compensada per dos esdeveniments als que si que vaig poder assistir:

1.- El concert de música clàssica que es va desenvolupar a l’Espai central de la Festa, Palco 25 de abril que duia el títol Musica para a libertação do povo português. Va ser un esdeveniment cultural d’altíssim i nivell amb una assistència popular massiva i entusiasta que mereix un comentari a part. Tinc pensat publicar un text amb comentaris i amb vídeos que vaig gravar en una propera nota.

2.- La presentació del llibre “25 de abril, Uma revolução em perspectiva” que es va desenvolupar a l’espai Festa do Livro, a les 19 hores del dissabte. 

Espai "Festa do Libro", a la Festa do Avante! 2 de setembre de 2023.

Van participar a la presentació l’editor de les Edições Avante! Rui Mota, l’historiador Manuel Loff i l’històric dirigent del PCP, Albano Nunes.

Albano Nunes durant la presentació del llibre “25 de abril, Uma revolução em perspectiva”, Festa do Avante!, 2 de setembre de 2023.

Albano Nunes és un dels supervivents de la direcció del PCP des de l’època de la lluita clandestina anti-feixista i del procés revolucionari, fou responsable de relacions internacionals del PCP durant llargs anys i actualment és director de la revista mensual O militante, una revista d’enorme qualitat adreçada al quadres del partit. 

La meva admiració pel company Albano Nunes és enorme. De fet el seu estil d’intervenció i la seva escriptura em recorden moltíssim al company Josep Serradell, Roman. Recentment el company galleg Duarte Correa em va regalar el seu llibre Os Processos Revolucionários: Análise Concreta e Perspectivação Histórica. Un libre del major interès polític i teòric per a qualsevol que no hagi perdut la perspectiva de la transformació revolucionaria de la societat i de la superació del capitalisme.

Es tracta d'un conjunt de textos i articles escrits al llarg dels anys sobre l'experiència revolucionària del moviment comunista internacional i del PCP durant el segle XX i els primers anys del segle XXI. No estem davant d'un tractat teòric ni acadèmic escrit des d'un despatx situat en una torre d'ivori. Son articles vius que reflecteixen la reflexió col·lectiva del PCP sobre qüestions extremadament importants tant en lo nacional com en lo internacional, que debaten sobre l'extrema complexitat teòrica i pràctica que comporta mantenir una estratègia revolucionària, radical i realista alhora. Cap quadre comunista es podrai estalviar aquesta lectura. 

Abans de tancar aquesta nota, el lector em permetrà fer una mica d’ego-història, tot publicant les segments fotografies. Les va prendre la meva camarada Mercedes mentre conversava amb el Albano. Em vaig presentar com algú dels que van treballar en les relacions del PCC amb el PCP durant els anys 80 del segle passat, li vaig recordar les dues converses que vaig tenir amb Antonio Dias Lourenço. Naturalment ell, que va tenir molt a veure en aquella complicada gestió, no em recordava a mi però immediatament em va mostrar la seva simpatia i em va parlar breument sobre aquells anys.

Els vells comunistes encara tenen molt que dir en el món d'avui. Combatre l'adanisme polític em sembla una tasca important.

 

Sabadell, 17 de setembre de 2023.

Post-data: 

Seguiran dues notes amb una breu recensió de la presentació del llibre  amb els vídeos i una breu recensió del llibre en dues notes diferents però vinculades a aquesta.

 

 

 

 

 

 

 

Entre la melancolía y la esperanza.

En el cuarenta aniversario de la formación del PCC 

Joan Tafalla

Llamadme raro. Pero me da igual lo que podáis pensar de mí.

El cuarenta aniversario de la formación de mi querido y añorado PCC ha producido en mí una reacción poco racional.

Durante todo el día han desfilado por mi cabeza viejos y queridos rostros: Pere Ardiaca, Juan Ramos, Aurora Gómez, Josep Serradell, Paco Trives, Neus Català, Margarida Abril, Josep Muni, Salvador Martorell, Carola Ribaudi, Félix Ferrer, Dolores Solis, Leopoldo Espuny,  Esteban Cerdans, Paco Aguilar, Atilano García, Rafael Juan, Quim Horta, Francesc Luchetti, Daniel Mañas, Francesc Noguero, Julián Nuñez, Rafael Parra, Luis Romero, Luis Salvadores, Paco Sancho, Angel Serradell, Pere Soto, Rufino Vas, Isabel Vicente... y tantos otros. Menciono sólo a aquellos que nos han dejado. Tengo también muy presentes a todos aquellos que aún están presentes entre nosotros. No los menciono. Ellos saben que forman parte de mis recuerdos y de mi respeto, militan donde militen, son mis camaradas.

Resuenan en mi mente viejas y bellas palabras escuchadas a todos ellos. Me conmueven antiguas resonancias ético-políticas y emocionales. Para mí todos ellos son aquello que Gramsci denominaba modelos de vida. No les llego ni a la altura de las suelas de sus zapatos. En el periodo que va de mediados de 1981 a abril de 1982 periodo yo era un simple cuadro intermedio de los miles que resistieron a la "normalización" de aquel gran PSUC que se tragó la transición. Sólo después del sexto congreso, el colectivo consideró que debía asumir una responsabilidad mayor: dirigir durante unos años el semanario Avant.

Llevo horas escuchando en mi interior el viejo eco de las sabias palabras de uno de los poetas que cinceló mi educación sentimental:

"No quiero arrepentirme después

De lo que pudo haber sido y no fue...

Sólo se vive una vez

Hay que aprender a querer y vivir

Hay que saber que la vida se aleja

Y nos deja llorando quimeras". 

Un análisis de la educación sentimental de mi generación y de la anterior, ( Machín, Gardel, León y Quiroga, Manzanero...), quizás daría algunas claves para interpretar nuestra mentalidad. Una educación sentimental que produjo un remarcable fenómeno: la resistencia de un buen puñado de comunistas a la normalización y a la re-subalternización sufrida entre 1977 y 1982.

Entre 1981 y 1982, entre siete y ocho mil militantes comunistas rompimos con la resignación y la impotencia experimentada ante la "transacción del 78" y el eurocomunismo. Decidiremos emprender la construcción de una opción política y social rebelde, que pretendía romper con un régimen que todavía no estaba consolidado del todo: contribuimos a formar el PCC.

Fue un movimiento de base, de esos que no suelen salir en las fotografías oficiales. Comparto aquí unas cuantas de aquellas fotografías que no suelen verse en las historias oficiales. Las he sacado del web del Arxiu JosepSerradell.

Era una opción a contrapelo de todo. Fue recibida por la prensa burguesa con improperios e insultos estigmatizantes e incluso con llamamientos al ministerio del interior a poner orden (“El cambio el PSUC”, editorial de La Vanguardia, 07/I/1981). La jerarquía eurocomunista y la burocracia sindical tuvieron que recurrir al estado de excepción en el interior de sus organizaciones: expulsiones de militantes, destitución de alcaldes y concejales, disolución de gobiernos municipales ( Barberà o Montcada), disolución de organismos partidarios y sindicales... Por su parte, el resto de partidos del régimen nos trataron durante años como apestados.

No me quejo de ello. Era la reacción habitual de los de arriba cuando los de abajo se rebelan. El que no quiera polvo, que no vaya a la era. 

Íbamos a contrapelo de la claudicación. Pero el enemigo de clase y los adversarios políticos y sindicales eran mucho más fuertes que nosotros. Una larga batalla de posiciones nos fue desgastando y derrotando, molecularmente, poco a poco. Nuestras fuerzas materiales y morales no fueron suficientes para resistir una batalla de tanto largo aliento. La división y la cooptación, sempiternas compañeras de las derrotas, nos fueron acompañando a lo largo de este viaje de cuatro décadas. No es un reproche a nadie. Quiero y respeto todos los camaradas que he conocido durante esta larga experiencia vital. Más allá de actuales coincidencias o divergencias políticas, creo que nos une el proyecto de la emancipación social y nacional del pueblo trabajador.

 

A pesar de todo, dimos la batalla. No queríamos arrepentirnos "de lo que pudo haber sido y no fue". Creíamos que era necesario reaccionar, y lo hicimos. Y aquí seguimos. 

Quizás nuestra actitud fuera la última carga de la "brigada ligera". Hoy algunos piensan que fue inútil. Yo creo que fue una batalla bellísima, un desafío ético-político que teníamos que sostener. Luchamos y sembramos.

Hoy, cuando veo el breve e impactante video confeccionado y tuiteado por unos jóvenes militantes de Comunistes de Catalunya, mi corazón de viejo comunista no ha podido más que emocionarse.

Hoy me muevo entre el Escila de la melancolía y el Caribdis de la esperanza.

¡No, el comunismo no ha muerto!

 

Adoni i l'estrella polar

 El passat 5 de juny de 2021 la Fundació de la Revolució Democràtica va fer un merescut homenatge al company Adonio Gozález Mateos, presentant al pati de recepció de la Presó Model de Barcelona el seu llibre "Con pasado y con futuro". 

El soroll procedent del carrer no va permetre escoltar algunes parts de les diverses intervencions. Es per això que he gravat domèsticament i publicat aquí la meva intervenció

Adoni i l’estrella polar

Paraules per a la presentació de les memòries d’un comunista dels segles XX i XXI

Joan Tafalla

Presó Model de Barcelona, 5 de juny de 2021.

Vull començar amb una salutació a l’Adoni, als iaios-flautes de Barcelona així com a la resta dels assistents a aquest acte d’homenatge tant nombrós i merescut pel nostre camarada Adoni Gonzalez Mateos.

Agraeixo a la Fundació de la Revolució Democràtica per confiar en que les meves paraules puguin fer alguna aportació útil en aquesta presentació del seu llibre de memòries “Con pasado y con futuro”.

Sosté Adonio González: "Un mariner comunista em va dir que es guiava per l'estrella polar, però que de vegades feien un altre camí pels vents i les tempestes, perquè anant recte s'enfonsarien. Però sempre seguint l'estrella polar. I això és el que hem de fer els comunistes". El llibre de memòries que avui presentem perfectament podria ser resumit amb aquesta esclaridora metàfora.

Unes planes més endavant, tot glosant l'estil de treball dels comunistes durant els anys de plom de la dictadura Adoni fa un elogi a Tomás Chicharro, i, per a descriure’l afirma: "L'únic objectiu que el feia feliç no era el poder, sinó el fer". Tot llegint això em va venir immediatament al cap la coneguda dita de José Martí: “Hacer es la mejor forma de decir”.

Si ens aturem un moment a rumiar sobre aquestes dues invitacions al pensament i a l’acció, veurem que l'autor d'aquestes memòries practica un tipus de comunisme ben especial. L’entén, no pas com una proposta utòpica que, procedent de l’exterior convenç als treballadors, sinó com quelcom més material, més sensorial i sensible alhora. Quelcom que es pot tocar, veure i viure: un comunisme que és el moviment real que anul·la i supera l'estat de coses actual. És a dir, com una filosofia de la praxi, entesa tal com la formulà Marx a la vuitena tesi sobre Feuerbach: “Tota vida social és essencialment pràctica. Tots els misteris, que duen la teoria cap al misticisme, troben la solució radical en la praxi humana i en la comprensió d'aquesta praxi”.

Aquells que, per edat vam entrar a la militància en els entorns del procés de Burgos (novembre-desembre de 1970) vam començar la nostra militància en el declivi de la dictadura feixista. Però ho vam tenir infinitament més fàcil que la generació de Adonio: avançàvem muntats a coll de gegants. Uns gegants que van reconstruir una classe obrera derrotada pel feixisme, delmada per la repressió, per l’exili, pel desarrelament, per la misèria i per l’explotació.

Aquells gegants es movien amb el lema " tot a tots, res per a mi".

Muntats sobre les espatlles d’aquest gegants era, per a nosaltres, pobres aprenents, molt més fàcil afrontar les dificultats, les aspreses, la llarga durada de la lluita, que com diu un xiquet de Xàtiva: “és sorda i constant”.

Sosté Adonio González que: "El Maig de l'68 espanyol va ser molt més important que el francès, tot i que es parla molt d'aquest i poc de el nostre. El maig francès va tenir el resultat d'aconseguir més llibertats individuals de les que ja tenien. El Maig espanyol va ser per les llibertats, per totes les llibertats ... Molt se sap del maig francès, però molt poc de l'espanyol. El camp, les fàbriques, les universitats, les escoles ... tot el país estava en lluita. "

I té tota la raó. Entre 1957 i 1978 la classe obrera catalana, junt a la de la resta del pobles d’Espanya, va protagonitzar un immens cicle de lluites, que li van permetre la seva reconstitució com a classe. Per que la classe a si mateixa actuant com a classe. Aquell formidable cicle de lluites formava integrant part d’un cicle de França, d'Itàlia, d'Alemanya és a dir del conjunt d'Europa occidental.

Al nostre país, això adquiria tenia una característica especial: nosaltres estàvem sota una dictadura feixista. Però el nou moviment obrer va ser capaç de desafiar la dictadura i de forçar el canvi de forma de dominació. Reivindicar avui el paper de la classe obrera en aquell canvi significa reconèixer el paper de desenes de milers de quadres obrers, que van ser-ne el protagonista col·lectiu. Molts entre ells, potser la majòra, eren comunistes.

Reconèixer el seu treball sord, pacient, molecular, capil·lar, difús a través dels teixit de les fàbriques i dels barris, d’aquella ciutat-fàbrica que la globalització i la divisió internacional del treballa han disgregat, és una tasca essencial. significa reconèixer el paper de la tota una generació d’Adonios, Lluises, Manolos, Migueles, de Joseps i de Josés, de Margarides, de Soledats, de Manolas, de Quims, de Juanes, i de Joans...

... imagineu un mosaic romà d’aquells d’Empúries. O potser un d’aquells bellíssims mosaics de l’època del modernisme. Imagineu-vos com aquell mosaic està format per desenes de milers de tessel·les. El mosaic no és res sense cada una de les tessel·les.

Penseu ara en aquest llibre. Imagineu que és una tessel·la de la memòria col·lectiva. Tessel·la a tessel·la, el mosaic de la classe va recuperant la seva imatge. Però si us acosteu una mica, si l’obriu tal com aneu llegint us adonareu que aquest llibre al propi temps és un mosaic compost. Cadascun dels noms que Adonio ha compilat amb la seva memòria prodigiosa i, envejable és una vida sencera, és una tessel·la d’aquell immens mosaic de vides, de lluites. Cadascun del fets que aquestes vides  protagonitzen composen, al seu torn un aspecte nou, sovint desconegut, però essencial per a comprendre el conjunt de la memòria col·lectiva de la classe. La contribució de l’obra de l’Adoni a aquesta reconstrucció de la memòria de la nostra classe i del nostre poble, és molt important.

A la banda dels comunistes, acompanyant-los en les seves accions, oferint refugi a les parròquies, donant suport i en moltes ocasions encapçalant les accions estaven els cristians: els capellans obrers, la cristians pel socialisme i, més enllà d'ells una capa àmplia de cristians que sense estar pel socialisme eren demòcrates, i se sentien part de la lluita. Adoni, comunista i ateu de pedra picada els inclou en aquest complex mosaic que son les seves memòries, sense reticències, amb generositat. Per que aquesta és una altra característica del nostre Adoni: la fermesa combinada amb la flexibilitat. I si el cristià antifranquista José Bergamin va dir “con los comunistes hasta la muerte, pero ni un paso más”. L’Adoni en els seu relat i les seves llistes li fa la recíproca.

Els lectors del llibre també trobareu d'un altre fenomen històric, sense el qual tampoc seria explicable creixement del moviment obrer i popular tant a les empreses, com als barris. Es tracta del moviment de les comissions de solidaritat en el què Adonio, destinat pel partit, va treballar amb dedicació i, cal dir-ho, amb una eficàcia notable. La lluita anti-repressiva, la recollida de fons per a els presos i les seves famílies era la palanca que permetia que la repressió no pogués deturar la lluita. Crec que ho segueix essent.

L'hegemonia del partit dels comunistes entre el poble treballador en els anys del  tardo-franquisme i fins a la transició és un fenomen que avui pot semblar insòlit. El secret ens és desvetllat en gran part en aquest llibre: els comunistes no eren una gent aliena a la classe. Pel contrari, brollaven de la classe quan aquesta es posaven en moviment. Amb la seva acció i amb la seva organització expressaven el creixement de la consciència i de l'autonomia de classe. Era una hegemonia, que no era imposició burocràtica des de fora de la classe o des de dalt de la institució. Era fruit del treball en la base de la societat per part de persones que n’eren membres. Era fruit de anàlisi concret de la situació concreta fet possible per la intervenció eficient en el moll de l’ós del conflicte. Era capacitat real d'organització i de direcció.

L’ Adoni González, la persona que ha recordat i recollit aquest immens elenc de persones i de d’esdeveniments i les ha ressenyat en aquest llibre insisteix en que ell era un entre molts. D'aquí prové la seva insistència, gairebé obsessió en què constessin en el llibre les extenses llistes de persones i grups amb els quals Adonio i els seus han construït la història del nostre país i de la nostra classe. El treball col·lectiu és, per a ell, l'eina sense la qual no és pot fer res. D'aquí la seva crítica radical allò que ell anomena "yoismos", es dir el "jo, jo, jo ...". A aquest fenomen propi de la societat capitalista en la qual el jo substitueix al nosaltres.

Com recordava al principi, Adonio sosté que allò que va permetre a aquelles generacions mantenir el fil vermell de la lluita obrera i popular pel socialisme i per la democràcia fou la seva capacitat per no perdre el rumb, la seva capacitat de, sempre, guiar-se per l'estrella polar.

Amic i camarada Adoni, tu i la teva generació, com les que us van precedir vau ser la nostra estrella polar. Ho seguiu essent.

Així que, para-frasejant la nostra estimada Rosa Luxemburg: “... per que vosaltres heu estat, nosaltres som i aquells que vinguin després de nosaltres també seran”.

 

 

"El coratge consisteix en cercar la veritat i en dir-la". Tot recordant Henry Alleg

Un altre record lluminós espigolat entre els meus vells i polsosos papers.

Corria l’any 1986. Vaig tenir la gran sort de conèixer a Henry Aleg. La coneixença la vaig fer a través de Pere Ardiaca (el millor president que he tingut mai) i venia acompanyada d'un encàrrec editorial.
Per la gent jove us explico breument qui era Henry Alleg.(1921-20013). En realitat s'anomenava Henri Salem i era un comunista, jueu franco/algerià, d'orígen polonès, nascut a Londres.

Fou director d’ "Alger republicain", el diari dels comunistes algerians.
Heroi de la lluita per la independència d'Algèria, fou detingut junt amb el seu amic Maurice Audin. Ambdós foren torturats pels paracaigudistes francesos de l'odiós general Massu. Audin morí com a conseqüència de la brutalitat de les tropes colonials franceses.
Alleg, des de la presó escrigué el llibre "La question" on narrava les terribles tortures sofertes per ambdós. Audin va morir con a conseqüència d'aquestes tortures. 
 
 El llibre, que aparegué a Les Édtions Minuit amb una pròleg de Jean- Paul Sartre, fou segrestat per la censura de la "democràtica" França. 


Condemnat a 10 anys de presó, Alleg s'escapà aprofitant una estada en una hospital i ajudat pels seus camarades travesà clandestinament diversos països europeus fins a poder-se refugiar a Praga. Quan va tornar a França va treballar per a el diari comunista l'Humanité.
L'any 1986 l'editorial l'Eina (vinculada al PCC) edità el seu llibre ¡S.O.S. America! Un llibre reportatge/denuncia sorgit d'un viatge seu als USA. 

Recordo alguns detalls de les converses mantingudes en ocasió de la seva vinguda a Barcelona a presentar el llibre. Era una persona alegre i combativa, no em va semblar amargada per la seva terrible experiència. Un conversador divertit i espurnejant.
En la dedicatòria que va escriure en el meu llibre Henry Alleg menciona el nostre "commun ideál". 
Tot re-llegint aquestes ratlles trenta-dos anys més tard sento un orgull immens de compartir "idéal" amb éssers humans fets amb aquesta fusta. 
Encara que jo no els arribi ni a la sola de la sabata, ha estat i és un privilegi per a mi haver militat en el mateix partit qu'ell, encara que els nostres DNI respectius hi figurin diverses nacionalitats, sento que ambdós i tants milers i milers formàvem part d'un mateix exèrcit internacional: el del proletariat.

Espero que a partir d'avui, el llibre reposi ja definitivament en el seu nou repositori, després de tants anys de nomadisme.

Mil vegades: Avant!

La intervenció d'un dels meus herois: Juan Navarro. "Paso corto i mirada larga".

Paraules de Joan Tafalla en l'acte d'homenatge a Josep Miquel Céspedes, organitzat pel PCC el passat 15 de març de 2014. A mi en tocava intervenir sobre el nº 1000 d'Avant.

L’aparició, el 28 de maig de 1982 del nº 1 d’ Avant, òrgan del PCC, fou una anomalia en la transició. O millor dit, en la transacció que transformà “la ruptura democràtica” en “reforma suplicada”. Avant fou l’òrgan d’una gent que es va rebel·lar aquell cambalache. Avant criticava de manera rotunda de tots i cadascun del eixos d’aquell canviar-ho tot per a que rés no canviés: els pactes de la Moncloa, la monarquia, la Constitució del 78, l’enterrament de la memòria històrica, l’entrada a l’OTAN, l’entrada al Mercat Comú, el sindicalisme, les nuclears...

Però Avant fou molt més que l’òrgan d’un discurs crític. Avant donà expressió escrita a un acte d’autonomia cultural de classe: la voluntat d’organitzar les idees i les persones comunistes a les fàbriques, a les empreses i en els barris. Avant fou, també vehicle setmanal de formació, de cultura comunista. I nogensmenys, fou vehicle d’internacionalisme proletari.

Feia anys que no repassava la meva vella col·lecció d’Avant. Hi he retrobat quelcom més que  tots i cadascun dels temes mencionats: hi he retrobat una amplíssima llista de signatures dels comunistes que hi escrivien. Em refereixo a treballadors manuals e intel·lectuals que ompliren aquelles planes amb informacions, amb reflexions, amb propostes. He retrobat, també, les fotografies d’en Santi Romero que sovint son més eloqüents que els textos.

El meu limitat paper durant vuit anys, fou mirar de coordinar aquella experiència de periodisme revolucionari. No hauria pogut fer res, si no fos pel treball entusiasta d’un reduït i heroic (sí, heroic!) equip de redactors, dels teclistes i dels muntadors, de l’administració i dels nombrosos difusors que feien arribar Avant als barris i a les empreses. Avant fou doncs, una tasca col·lectiva.

Ser membre d’aquell col·lectiu, treballar al seu costat, aprendre tantes coses de tots els seus membres, ha estat l’experiència més enriquidora i gratificant de la meva vida política.

Joan Tafalla fou director d’Avant entre el sisè i el novè congrés del PCC.

Podeu baixar el nº 1000 d'Avant a la següent adreça:  Nº 1000 d'Avant

Un servidor "arengant" als assistents.

Albert Herbera homenatjant Josep Miquel Céspedes. Una intervenció de continguts que recoloca moltes coses al seu lloc. Excel·lent!