Foment: la única solució és la repressió

Joan Tafalla 

La campanya mediàtica sobre la inseguretat ciutadana a Barcelona i àrea metropolitana és un episodi més de la competència entre dues fraccions de la burgesia espanyola. 

En refereixo a la competència entre la fracció de la burgesia espanyola radicada a l’àrea metropolitana de Barcelona i la fracció de la burgesia espanyola radicada en l’àrea de metropolitana de Madrid.

O sigui que en el rerefons de la campanya mediàtica, hi han coses una mica més complexes que les que solem discutir.

En un país del sud europeu, cada cop menys industrialitzat i cada cop més dependent de sectors no productius ni sostenibles com el turisme, la construcció i les finances, la competència entre fraccions burgeses es duríssima. 

Inclou temes com les inversions estatals en infraestructures, la competència entre aeroports, la qüestió del corredor mediterrani i d’altres.

À la guerre comme à la guerre

Aquest estiu la competència s’ha traslladat a la qüestió de la seguretat. Segons la premsa i els medis de comunicació addictes i subvencionats per la fracció madrilenya de la burgesia espanyola, Barcelona és el comble de la inseguretat o sigui que: “turistes nord-europeus, aneu a Madrid, que encara que no tingui platja també és molt guapu i sobretot, més segur”.  Tant i fa que les xifres no justifiquin les notícies escandaloses que es publiquen, à la guerre comme à la guerre, que traduït al català i aplicat al cas: “en la competència entre burgesies tot si val”.

La solució de Foment: incrementar l’aparell repressiu.

És evident  que la campanya està afectant i pot afectar a la capacitat de Barcelona per a atreure el “turisme de multituds”.  I per tant, al negoci.

Naturalment, quan les fraccions burgeses entre en competència, el poble treballador sempre surt perdent. 

Ara Foment de Treball ha proposat un “Plan de choque de la sociedad civil contra la inseguridad en Barcelona” ( La Vanguardia, 1 de setembre de 2019). 

La resposta de la fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya no és precisament la que interessaria al poble treballador. O sigui, no és reduir el sector turístic a uns límits sostenibles que permetessin recuperar Barcelona per a els barcelonins. No és assajar de competir en d' altres sectors productius de major valor afegit. 

La resposta de la burgesia barcelonina és la de sempre: augmentar la repressió. En això tant Valls com Batlle s’han avançat a aquest comunicat de Foment. En això el PSC, Valls, Ciutadans i Junts per Catalunya es mostren fidels gestors de la burgesia radicada a l’àrea metropolitana de Catalunya. 

Ens queda saber què en diuen Maragall i Colau sobre aquest pla de Foment. O sigui ERC i els Comuns. 

Suposo que demà o passat sabrem alguna cosa al respecte. 

(Continuarà)

Grecia: cinco preguntas que necesitan respuesta

Kostas Lapavitsas

Kostas Lapavitsas es docente de Economía en la Universidad de Londres, es dirigente de la “Corriente de Izquierdas” de Syriza y ha sido elegido diputado por este partido en las elecciones del 25 de enero. En un artículo publicado el miércoles 25 de febrero, critica el resultado de las negociaciones conducidas  por el gobierno griego con la Troika y con el Eurogrupo, y pone en su blog, cinco preguntas al gobierno y a la dirección de su partido. Lapavitsas es autor del imprescindible libro:

El acuerdo con el Eurogrupo aún no se ha completado, porque no sabemos qué "reformas" se propondrán hoy (el lunes 23 de febrero) por el gobierno griego y cuáles de ellas serán aceptadas. Pero nosotros, los que han sido elegidos sobre la base del programa de SYRIZA y creemos que las promesas de Tesalónica representan nuestro compromiso con el pueblo griego, alimentamos un profunda preocupación. Tenemos la obligación de de dar cuenta de los hechos.

El planteamiento general del acuerdo es el siguiente:

1. Grecia pide la prórroga del acuerdo de apoyo financiero actual, que se basa en una serie de compromisos.

2. El objetivo es permitir la realización de la evaluación del acuerdo actual y para dar tiempo a un posible nuevo acuerdo.

3. Grecia presentará inmediatamente una lista de las "reformas" que serán evaluados por las "instituciones" y, finalmente, acordadas en el mes de abril. Si la evaluación es positiva, se pagará el dinero no pagado incluso del acuerdo actual, más el reembolso de los beneficios del BCE.

4. Los fondos existentes del Fondo de Estabilidad Financiera se utilizarán exclusivamente para las necesidades de los bancos y estarán fuera del control griego. 

5. Grecia se ha comprometido a cumplir plena y oportunamente todas sus obligaciones financieras para con sus socios. 

6. Grecia se ha comprometido a garantizar superávit primarios "adecuadas" para garantizar la sostenibilidad de la deuda, sobre la base de la decisión del Eurogrupo de noviembre de 2012. El superávit para 2015 tendrá en cuenta las condiciones económicas de 2015.

7. Grecia no revoca las medidas, ni hará cambios unilaterales que pueden tener un impacto negativo sobre los objetivos presupuestarios, la recuperación de la economía, o la estabilidad financiera, de acuerdo con las evaluaciones de estas instituciones.

Sobre esta base, el Eurogrupo iniciará el procedimiento nacional para una extensión de cuatro meses del actual acuerdo e insta a las autoridades griegas a fin de dar inicio inmediato al proceso para la realización de su evaluación.

Es difícil ver cómo, a través de este acuerdo se aplicarán a las promesas de 'Tesalónica', que implica la eliminación de la mayor parte de la deuda y la sustitución inmediata del memorando con el Plan de Reconstrucción Nacional. Aquellos que fueron elegidos con SYRIZA se han comprometido a avanzar en la aplicación del Plan Nacional, independientemente de las negociaciones sobre la deuda, porque tenemos que reactivar la economía y dar alivio a la empresa. Por tanto, es necesario explicar ahora cómo se implementarán estos compromisos y cómo el nuevo gobierno va a cambiar la trágica situación que heredó.

Para ser más precisos, el Plan Nacional incluye cuatro pilares, a un costo para el primer año como se especifica a continuación:

I) Afrontar la crisis humanitaria (1,9 millones).

II) Reiniciar la economía mediante la reducción de la presión fiscal y el establecimiento de líneas de crédito especial del Banco de Desarrollo. Reajuste el salario mínimo a € 751 (en total 6,5 mil millones).

III) Programa de Empleo Público de 300.000 puestos de trabajo (3 mil millones en el primer año y otros 2 mil millones en el segundo).

IV) La transformación del sistema político con las intervenciones en los gobiernos locales y en el parlamento.

Las fuentes de financiación habían sido planeados de la siguiente manera:

I) Liquidación de deudas con la Agencia Tributaria ( 3 mil millones)

II) La lucha contra el fraude y el contrabando (3 mil millones)

III) Fondo de Estabilidad Financiera (3 mil millones)

IV) NSFR y otros programas europeos (3 mil millones)

Sobre la base de la prensa del Eurogrupo, pregunto:

1. Plan de Reconstrucción Nacional

¿Cómo financiar el Plan de Reconstrucción Nacional, ya que los 3 millones de dólares en el Fondo de Estabilidad Financiera están ahora fuera de griego control? La eliminación de estos fondos hace que sea aún más urgente la colección de una gran cantidad de la evasión fiscal y la liquidación de las deudas en un tiempo muy corto. ¿Qué tan factible es esta perspectiva?

2. La remisión de la deuda

¿Cómo se puede hacer la cancelación de la deuda, cuando Grecia se ha comprometido a respetar plenamente y con prontitud todas las obligaciones financieras con sus socios? 

3. La revocación de la austeridad

¿Cómo puede revocar la austeridad, cuando Grecia está obligada a llevar superávit primarios "apropiado" para hacer "sostenible" la enorme deuda existente? La "sostenibilidad" de la deuda - según las estimaciones de la Troika - era exactamente la razón por la cual se debían evitar de los superávit primarios. Dado que la deuda no se ha reducido significativamente, ¿ dejará de existir este vínculo con el superávit que es tan catastrófico para la economía griega y que es la esencia misma de la austeridad?

4. Supervisión y costo financiero

¿Cómo llevar a cabo cualquier cambio progresivo en el país, cuando las “instituciones” ejercerán un estricto control y las acciones unilaterales están prohibidas? Estas instituciones permitirán la ejecución de los pilares del programa de Tesalónica, con costos financieros directos o indirectos?

5. Las negociaciones futuras

¿Qué es lo que va a cambiar exactamente en los próximos cuatro meses de “prórroga”, de manera que las nuevas negociaciones con nuestros socios pueden conducir a mejores resultados? ¿Qué va a evitar el deterioro del desarrollo político, económico y social del país?

Estos momentos son absolutamente fundamentales para la sociedad, para la nación y, por supuesto, para la izquierda. La legitimidad democrática del gobierno se basa en el programa de SYRIZA. El requisito mínimo es tener una discusión abierta entre los miembros del partido y el grupo parlamentario. Inmediatamente se debe dar las respuestas a estas preguntas fundamentales, para mantener el gran apoyo y el impulso que proviene del pueblo griego. Las respuestas que se darán en el futuro próximo determinarán el futuro del país y de la sociedad.

Traducción manifiestamente mejorable de la traducción al italiano, de un texto original en inglés; realizada mediante el traductor de Google y revisada por Zero a la Izquierda. Se admiten enmiendas y mejoras.

file://localhost/Fuente/ http/::contropiano.org:documenti:item:29349-grecia-cinque-domande-che-richiedono-una-risposta

VERTIGEN

Joan Tafalla

Aquesta nota va, de nou, sobre el vertigen que produeix la distancia sideral entre la barbàrie capitalista que s’aprofundeix progressivament e inexorable i l’absència de correlació de forces per a combatre-la. El motiu del renovat vertigen davant del buit estratègic, que torno a experimentar avui, no és un, en són quatre:

1.- L’amic Giaime Pala en va fer, recentment una observació sobre la meva intervenció a Roma el passat 30 de novembre de 2013[1]. A en Giaime el preocupa la meva asseveració sobre la inviabilitat del keynesianisme com a sortida a les actuals polítiques d’expropiació de la classe obrera i dels sectors populars que s’apliquin sota el rètol d’austeritat. En substància afirmo que el keynesianisme no tornarà[2]. Tot pensant-ho bé en aquesta observació d’en Giaime i rau el mateix vertigen que vaig patir la primera vegada des de que vaig arribar a aquesta conclusió. És normal, per gent com en Giaime i jo una afirmació d’aquest estil significa que no hi ha fase transitòria entre la barbàrie actual i la transició al socialisme. 

2.- A cimentar aquesta sensació ha vingut a afegir-se la lectura, aquest matí d’un article de Michel Husson, titulat “A la izquierda de la crisis: el discurso heterodoxo”[3]. En l’article Husson assenyala les convergències i divergències entre economistes marxistes “ortodoxes” y “heterodoxes” ( denominacions de MH) i la convergència entre aquests darrers i els keynesians. El material està dedicat al debat entre marxistes anglesos que, ho confesso, no he llegit. Les temàtiques abordades en aquests debats si que les conec i em preocupen des de fa anys. Segons MH es tracta de tres temàtiques: el retorn actual de les idees keynesianes, el debat sobre el desenvolupament de la crisi i la incidència dels problemes ecològics en aquestes dues problemàtiques.  Afegeixo jo, per que apareix en la nota de MH i per de fet influeix tremendament en tot plegat, la qüestió de la crisi del deute en el marc de la Unió Europea. Vertigen estratègic, de nou: la incapacitat no de Michel Husson si no dels comunistes de lligar tots aquests aspectes en una elaboració de caire estratègic.

3.- La lectura i comentari crític d’un document titulat “Salir del euro, salir de la Europa del capital” que els companys de Red Roja Catalunya deuen debatre mentre escric aquestes ratlles. El document mostra un anàlisi un mica irregular de l caràcter de classe de la construcció de l’espai europeu d’hegemonia alemanya. Anàlisi que mostra una deficiència bàsica: el menysteniment del factor del imperialisme alemany i de les seves conseqüències sobre la classe obrera y sobre els pobles del continent, però sobretot sobre dels països perifèrics (PIIGS). Els companys un cop feta la crítica de IU i de l’euro-esquerra keynesiana, un cop assenyalat el caràcter utòpicament reformista d’aquestes tendències, no es conformen. Passen a una crítica dels partidaris de la proposta de la sortida unilateral de l’euro ( ells l’anomenen “sortida nacional”) amb arguments catastrofistes extrets de la pitjor retòrica d’Antonio Domènec. A continuació la seva proposta consisteix en ( tatxan!): Els Estats Units Socialistes d’Europa.  El salt estratègic no està gens malament. En tant que utòpic, inviable no té res a envejar a l’utopisme de l’estratègia keynesiana d’IU. Sorprèn que els autors del paper ignorin olímpicament  les reunions internacionals celebrades el passat 30 de novembre tant a Roma com a Atenes. Si Deu no hi posa remei ( cosa improbable) els companys de RR en el cas d’aprovar el document s’incapaciten ells mateixos per a articular qualsevol política envers aquesta arma de destrucció massiva dels drets socials que s’anomena euro. La sensació de vertigen davant el buit sideral entre la fase actual de la lluita de classes en el marc espanyol de lluita de classes i en l’europeu d’una banda i una proposta tant vetero-trotsquista com els EUSE!.

4- Un altre motiu per a el meu vertigen matutí, és l’ actual coexistència  de quatre formes o propostes de renda bàsica: la aprovada al país basc, la proposada pels companys dels Campamentos Dignidad d’Extremadura, que realment va aprovar el parlament d’aquella comunitat i que no s’està aplicant, i la recentment presentada a les Corts Generals. Cal afegir la iniciaitva europea que porta el mateix títol. El vertigen, en aquest cas me’l produeix la proliferació de propostes que expressa la divisió i sovint un l'enconat combat entre avantguardes mentre la gent pateix fam, atur i marginació social. El vertigen me’l produeix la proliferació de propostes confrontada amb la debilitat del moviment que malda per a defensar el dret a l’existència. Encara més vertigen estratègic: un programa com la renda bàsica sols podria ser aplicat per un potent i articulat front democràtic i popular que arribés al govern després de llarga i aspra lluita de classes i que estigués disposat a finançar aquest programa de renda bàsica. La única forma seria deixar de pagar el deute, el que automàticament duria a l’expulsió de la UE, a constituir un Banc Central capaç de finançar el projecte de RB. Però encara no he acabat: quina hegemonia es pot crear a partir de l’aplicació d’un programa redistributiu, quin bloc històric, quina societat alternativa?

El vertigen davant del buit estratègic que patim, davant la distància sideral existent entre els programes de les avant-guardes i la situació real i concreta del poble treballadors, me la resumeix en Costas Lapavitsas, de manera ben sòbria:

“El impago a iniciativa del deudor podría suponer  el inicio de un giro anticapitalista en la periferia de la zona euro que disminuyese el dominio neoliberal sobre la UE, y que por tanto promoviese en Europa una organización asociativa de la sociedad. Queda por ver si los trabajadores europeos, tanto de la periferia como del núcleo, tiene suficiente fuerza organizativa e ideológica para provocar un proceso de cambio tan profundo”[4].

Sota el Matagalls, 18 gener 2014.

---

[1] Joan Tafalla, ¿Cómo construir un bloque histórico de los países del Mezzogiorno europeo por la recuperación de la democracia, de la soberanía nacional y del desarrollo social y ecológicamente justos?, http://www.espai-marx.net/ca?id=8605

[2] Ho fem també amb el meu amic Joaquin Miras en el nostre llibret: La izquierda como problema, Barcelona, El Viejo Topo, 2013.

[3] Sin Permiso, butlletí setmanal 12-10-14.

[4] Costas Lapavitsas, Crisis en la zona euro, Madrid, Capitan Swing,  2013, p. 186.

ATUREM ELS PRESSUPOSTOS ANTISOCIALS

Els governs de l’Estat i de la Generalitat, al servei i obediència de la Troika, pròximament aprovaran els pressupostos més antisocials des de que va començar la crisi al 2008. Des de que va començar aquest llarg túnel d’austericidi permanent les lluites han estat moltes i molt diverses, però l’ofensiva dels poders financers, amb la submissió dels governs de l’Estat i de Catalunya, fa que es continuïn aplicant retallades cada vegada més agressives contra les classes populars.

En els propers mesos estem a punt d’assistir a l’aprovació d‘uns pressupostos que lluny d’alleugerir les càrregues i retallades sobre les classes populars, no fan més que aprofundir els atacs contra la ciutadania a tot l’Estat i a Catalunya. Els governs del PP i de CiU tenen previst, una darrera l’altra, implementar una clatellada més en forma de retallades a les pensions, més retallades en educació, sanitat, serveis socials i altres, i l’aprovació de la llei de reforma de l’administració local no farà més que deixar als ajuntaments sense molts dels serveis que fins ara donaven a les poblacions del territori, i amb un nou increment del nombre de persones que passaran a engreixar les xifres de l’atur.

Ens trobem amb un escenari on la falta de transparència, els casos de corrupció i un aclaparador descrèdit social de la política posen en entredit la legitimitat per aprovar unes mesures de tal magnitud antisocial com les que se’ns presenten. Això és vàlid tant pel que fa a l’Estat espanyol com al Govern de la Generalitat. Per tant, la unitat d’acció de tota la ciutadania, la desobediència i la lluita han d’expressar la voluntat de confluir al carrer per expressar el rebuig a que l’única prioritat del govern sigui pagar el deute mentre es continua retallant i retallant, mentre es permet la pervivència del frau i les prebendes fiscals de grans fortunes i grans empreses. No a una política d’austericidi constant!

El dret a decidir també ens vincula, com a persones i com a organitzacions, als qui avui s’han quedat sense casa, als qui es troben en situació d’atur i als qui, a més, ja no cobren cap prestació. Ens vincula també a sectors com el de la sanitat, l’educació, els serveis socials i tants d’altres, que veuen dilapidades totes les estructures del pacte social construït des de la transició, veient com salten pels aires, dia a dia, dret a dret.

També amb els pensionistes, que seran el següent esglaó en del desmantellament dels drets conquerits amb tants anys de lluita, i els joves, que es troben en una realitat sense oportunitats ni futur, patint la precarietat i l’atur amb tanta intensitat. I també amb els treballadors i treballadores, que es troben sotmesos a la pèrdua de drets laborals i a l'autoritarisme empresarial que imposa la injusta contrareforma laboral, i que està provocant acomiadaments injustos, precarietat i un empitjorament de les condicions de treball.

Per tot això és ara, més que mai, que cal sortir al carrer i mobilitzar-nos de nou! Des de tots els sectors, des de totes les lluites, des de la diversitat i la pluralitat de tots els moviments, organitzacions, assemblees i sindicats ens apleguem per dir que no acceptem aquests pressupostos antisocials!

I emplacem a tota la ciutadania a expressar-ho en les mobilitzacions i manifestacions que es duran a terme els dies 23 i 24 de novembre a tot Catalunya, coincidint amb mobilitzacions a tot l’Estat i amb les convocades al conjunt d'Europa aquella setmana per organitzacions sindicals i socials, i el dia 4 de desembre a Barcelona, a les portes del Parlament, i davant les delegacions de la Generalitat i els ajuntaments, fent una crida als i les polítiques per tal que no aprovin aquests pressupostos que suposen una nova retallada contra el simbòlic 99% del poble!

ATUREM ELS PRESSUPOSTOS ANTISOCIALS!!