Un text de 1996: "Hegemonia, identitat nacional i política d'esquerres"

Publico avui (4 d'abril de 2025) el text que vaig presentar a les "Primeres Jornades sobre la Qüestió Nacional", organitzades pel PC de les Illes Balears, pel Partit Comunista del Pais Valencià i pel Partit dels Comunistes de Catalunya, celebrades a Barcelona els dies 13 i 14 de gener de 1996. El text fou inclós en el llibre: AAVV, La qüestió nacional: un debat obert, publicat per la Fundació Pere Ardiaca, Barcelona, planes 105-111. 

Cal tenir en compte el context en que es van celebrar aquelles jornades en que els tres Partits Comunistes dels països catalans es reunien per a reflexionar junts. L' ensulsiada de l'anomenat "socialisme real" era molt recent. El rol que hi havien jugat els problemes nacionals no resolts presidien les preocupacions de molts comunistes. Calia replantejar-se moltes qüestions sobre l'experiència que havia marcat el segle XX i, entre moltes altres temes, també tot allò que atenyia al fet nacional. 

Pel que fa a mi, feia quatre anys que havia deixat la direcció de l'òrgan central del PCC: Avant. L'any 1996 encara era Primer tinent d'alcalde de Badia del Vallès per l'Alternativa d'Esquerres per Badia ( legalment: ICV-EV; en la realitat un fenomen polític local que anava més enllà). Per poc temps: a Badia tomb va vèncer la socio-vergència. Encara era membre del CC del PCC. La meva cultura política comunista, ser badienc des de el segon any de l'existència de Badia, i fer política al meu municipi alimentaren alguns dels problemes que vaig plantejar en el tex. 

El text fou escrit quan el nostre país tenia 6 milions d'habitants. Avui, els catalans som 8.067.454 (IDESCAT), si incloem els ciutadans de ple dret i els metecs als que cal donar plens drets. Els problemes de la construcció nacional de Catalunya s'han fet molt més complexos. Els reptes molt més difícils que llavors, que ja és dir.

No està de més dir que amb el temps he anat enriquint i fent més complexa la meva visió del problema. Però allò que no he canviat és la idea principal que s'expressa en la conclusió del text, per molt que vint-i quatre anys després, i amb l'experiència acumulada avui ho escriuria amb d'altres paraules: 

"Si l'esquerra i els treballadors volen arribar a l’hegemonia sobre la societat s'hauran d'apoderar de la identitat nacional, fer-la seva, construir i fer hegemònica una identitat nacional basada en la ciutadania, és a dir, en els drets ciutadans. Una identitat nacional que fugi de l'uniformisme cultural i lingüístic, que es caracteritzi pel mestissatge. Construir aquesta identitat nacional de progrés i confrontar-la amb la identitat nacional que avui, a Catalunya, protagonitza el projecte neoliberal de Pujol, no és feina fàcil ni de curt abast. Em sembla, però, que és la condició per a que un dia, els de sota s'elevin a classe dirigent del país."

"Hegemonia, identitat nacional i política d'esquerres"

Joan Tafalla 

«La principal raó de ser (del moviment catalanista) és la consciencia de la nostra identitat, la voluntat de defensar-la, d'enfortir-la». Amb aquest argument, Jordi Pujol defensava, en el debat sobre el procés autonòmic de 1994 desenvolupat en el Senat, la raó essencial de la seva negativa, rotunda en les paraules i ambigua en els fets, al "cafè per a tots" autonòmic. Per a Pujol, la tendència a la generalització autonòmica, que ell no posa en qüestió a l'hora de la negociació concreta, no pot esborrar allò que dona raó de ser al catalanisme polític: "el som i serem", la defensa de la identitat.

Pujol utilitza el concepte d'identitat per a explicar tant a Catalunya com a la resta d'Espanya un moviment, el nacionalista català, que avui per avui, en la mesura que no és un invent actual ni és un producte artificial, en la mesura que és interclassista, és hegemònic a Catalunya, i ho és, simplement perquè és des de la gramàtica i el lèxic del discurs nacionalista, o bé de forma subordinada a aquest, que la majoria social catalana analitza i dona explicació als fenòmens polítics i socials. Simplement, perquè la classe dominant, alhora que s'apropia del discurs nacional, s'apropia del conjunt de les relacions socials i pot exercir, així, la direcció política del país.

Des de la lògica d'en Pujol, la identitat catalana: «Ve de lluny, és de tothom, o, com a mínim; d'amplis sectors majoritaris i és reclamada per tot un moviment que a més de polític és cultural, lingüístic, social, econòmic, artístic i literari, de sentiment i de doctrina.»

Aquest recurs a la identitat no és pas quelcom a menysprear. No hi ha cosa que hagi fet més mal al moviment obrer que el cosmopolitisme mal entès, que el desarrelament de les realitats nacionals, que un internacionalisme abstracte que sovint amaga el nacionalisme de les nacions grans en el seu argumentar i batallar en contra de les nacions petites. Aquest universalisme abstracte fa que menystinguem conceptes tan essencials com el d’hegemonia o el d' identitat a l’hora d'analitzar les relacions socials. I Pujol, no sols no oblida aquests conceptes sinó que els practica amb major fortuna, de moment, que els que ens reclamem marxistes. Potser aquesta serà una contradicció que els historiadors estudiaran en el futur.

Interessa, a efectes de l'exposició d'avui, recordar la disjuntiva que fa moure el catalanisme entre les teoritzacions ètniques ( comentant perles del demògraf para-feixista deis anys 30, Josep A. Vandellós) i les visions més hegemòniques i integradores del mateix Pujol. Vandellós teoritzava el 1935 que Catalunya era un poble decadent que estava en perill de desaparició ofegat per la «invasió» de l'emigració. Basava aquesta tesi en estudis demogràfics en que es comparaven les taxes de natalitat de les famílies catalanes de soca-rel i de l'emigració.

Aquesta visió xovinista i tancada del demògraf feixista ha estat desmentida pels fets: «El fenomen migratori a Catalunya sembla un fet consubstancial, i no fa falta remuntar-se a èpoques molt llunyanes: els 2.000.000 d'habitants amb que comptava Catalunya l’any 1900 s'haurien transformat, en el cas que no s'haguessin produït migracions, en una població inferior als 2.400.000, en lloc dels 6.000.000 actuals, i el pes de Catalunya dins d'Espanya seria el 6% en lloc del 16% que suposa actualment. Si es té en compte que l'emigració s'ha fos amb la població global, això significa que els habitants de Catalunya els avantpassats dels quals eren aquí el 1900 es troben amb prou feines en la proporció d'un a quatre. O sigui 3 de cada quatre habitants de l'actualitat tenen avis, pares o mares que han immigrat durant el segle XX o bé són, ells mateixos, immigrants. En canvi, aquest fet no s'ha traduït en una des-estructuració ni en una pèrdua de la identitat catalana, sinó al contrari: malgrat l 'heterogeneïtat dels orígens deis immigrants, Catalunya dona una imatge  d'una societat fortament cohesionada, amb unes característiques distintives inconfusibles.» (Hugues de JouveneI, I 994).

Malgrat que la majoria de nosaltres som fills o nets de "xarnegos", la identitat nacional catalana no esta a punt d'extingir-se, i el nacionalisme continua imposant-se com a ideologia majoritària.

La visió d'en Pujol sobre la identitat catalana no es basa en el ius sanguini, sinó en el ius soli. Malgrat episodis importants com la reivindicació carolíngia del ser dels catalans, realitzada pel mateix Pujol l'estiu del 94, la línia general del catalanisme polític hegemònic avui en dia a Catalunya no es sustenta en un plantejament etnicista, com sembla que passa en el cas del nacionalisme basc.

Caldrà posar aquest «episodi carolingi» dins del catàleg del episodis de «rauxa» que Pujol subministra curosament, i en moments determinats, per a mantenir determinades bases socials satisfetes i, alhora, per a reaccionar en front dels atacs contra el seu projecte polític. Un projecte polític, que de passada direm que, com sempre en la burgesia catalana, pretén governar Catalunya però també tot Espanya.

Fonamentar, com fa en Pujol, la reivindicació catalanista en la identitat i no en la ètnia significa fonamentar el "ser de la nació" en un element mòbil, modelable, històricament determinat, que per pròpia essència canvia amb el decurs deis processos socials (la identitat, la psicologia col·lectiva) i no en un element històric o biològic (la raça, els gens) com farien els partidaris d'un nacionalisme xovinista i excloent. Aquesta és la principal característica que permet avui que el nacionalisme sigui hegemònic a Catalunya.

Mentre que un 36% deis ciutadans es senten espanyols, un 4% més espanyol que català, i sols un 19% es sent exclusivament català, un 11 % més català que espanyol i el restant 30% se sent tant català com espanyol. («El sistema de valors deis catalans», 1991). Aquestes xifres li donarien a un projecte de nacionalisme excloent i xovinista solament un trenta per cent d'electorat fix.

Reconèixer que la cara del nacionalisme català que predomina és la del nacionalisme integrador ens permetria avançar més. Reconèixer que el concepte clau en el catalanisme polític és el d'identitat i no el d' ètnia, permetria a l'esquerra catalana, en un moment en que esta en l'ordre del dia la seva recomposició, de poder analitzar el fenomen i combatre per la direcció del país amb alguna perspectiva d’èxit. La resta, el simplisme reduccionista, el cosmopolitisme buit, el nacionalisme espanyolista disfressat d' internacionalisme abstracte, sols ajuda a mantenir les classes subalternes catalanes dividides i a la defensiva, malgrat que pugui permetre pensar en algun èxit tàctic (o electoral) immediat. Qui perd el sentit estratègic no podrà aspirar mai a la victòria.

En una nota dels Quaderni del Carcere titulada significativament «El problema de la direcció política en la formació i el desenvolupament de la nació i de l'Estat modern a Itàlia», Gramsci defineix la construcció de la nació italiana com el fenomen de la construcció de l'hegemonia d'una classe sobre el conjunt de la nació sencera. És en aquest context que dona una de les definicions claus del concepte d'hegemonia: « ... la supremacia d'un grup social es manifesta de dues maneres, com a "domini" i com a "direcció intel·lectual i moral". Un grup social és dominant respecte deis grups adversaris que tendeix a "liquidar" o a sotmetre fins i tot amb la força armada i és dirigent dels grups afins i aliats. Un grup social pot i fins i tot ha d'ésser dirigent abans de conquerir el poder governatiu (aquesta és una de les condicions principals per a la conquesta del poder); després, quan exerceix el poder ( ... ) es fa dominant, però ha de seguir essent dirigent» (Gramsci, Antologia, pag. 486). .

Avui la burgesia catalana hegemonitza el conjunt del bloc històric català en base al fet que la ideologia nacionalista té un paper central en la cohesió d'aquest bloc. Això succeeix de forma espontània, a través no de formes de falsa consciencia sinó del mecanisme de la identitat. Per a Gramsci, la ideologia, recordem-ho, actua com el ciment que cohesiona el bloc històric. Canviar l 'hegemonia, construir un nou bloc històric, depèn del fet que l'esquerra entengui, sense reduccionismes, aquest fenomen.

 

El concepte d'identitat

 

Els grups socials construeixen consciencia de si mateixos a través de processos llarguíssims i complexíssims en el temps. E.P. Thompson ha assenyalat com els treballadors de la societat de l'antic regim varen anar arribant, progressivament, a tenir una consciencia de classe a partir de les experiències de microgrups locals. Passant per allò que ell anomena «economia moral de la multitud”, pels amotinaments de subsistència, pels moviments ludites, fins a arribar al moviment cartista, que era una expressió molt elevada de la identitat obrera. Aquesta moral col· lectiva dels sectors populars, aquest conjunt d 'usos i costums, varen constituir, des del final de l'antic regim i des del principi de la industrialització una cultura material comú, uns usos i costums concrets que acabaren amb la construcció d'una identitat de classe; amb organització fins i tot internacional. Una construcció d'identitat de classe que partia del procés de socialització que es realitzava en un conjunt de micro-institucions socials, en un lloc de socialització que començaven al lloc de treball, continuaven a la taverna, i acabaven en el procés associacionista dels gremis, corporacions i sindicats (Agulhon, Sewell, 1992). 

«Així també és veritat que existeix una "moral del poble" entesa com a conjunt determinat ... de màximes de conducta practica i de costums que es deriven d'aquelles o que les han precedit...» (A.G. Antologia, pp.s. 489, 490). En aquests processos socials es construeix allò que Agnes Heller ha anomenat «la consciencia del nosaltres». Aquest saber qui som nosaltres per contraposició a qui són els altres, ve a ésser un element essencial de l'estructura sòcio-psicològica de les persones. Dona punts de referencia claríssims, permet guiar-se en un món força complex, dona seguretat i estableix normes.

Per a un gitano, aquesta consciencia del nosaltres significa acatar unes normes de conducta, una moral, unes costums i fins i tot una llengua que permeten al grup i als individus sobreviure en un món advers. Com diu Heller: «L'eventual pertinència a una comunitat i el tipus d'aquesta comunitat s'expressen -sempre i necessàriament- en la vida quotidiana de la persona en qüestió per la seva total estructura, compresa la ètica» (Heller, 79). D'altra banda, cal dir que la construcció d'aquesta identitat no és producte d'un simple adoctrinament extern a les estructures de socialització. Pel contrari: «La consciencia del nosaltres es interioritzada espontàniament» (Heller, 87).

«La identitat consisteix essencialment en la recerca de la idea de continuïtat dels grups socials, a través de les discontinuïtats, els creuaments i els canvis de rumb, en forma de confrontació dialèctica constant entre el bagatge sòcio-cultural-simbòlic identificat pel grup com a genuí i les circumstancies globals 'objectives' que emmarquen, constrenyen o delimiten la reproducció del propi grup» (Pujadas, 63).

Coetàniament a la construcció de la identitat de classe, a la formació de la classe obrera, va néixer i es desenvolupà la nova identitat nacional. Sovint ambdós processos socials entraven en confrontació. La identitat nacional ha estat sovint hegemonitzada, quan no monopolitzada, per les classes dominants. Sovint i, com a reacció a aquest fet, la identitat de classe s'ha confrontat amb la identitat nacional i ha sortit perdent, com el 4 d'agost de 1914 quan les masses obreres i populars van assumir amb entusiasme la guerra  imperialista, o amb la pujada del nazisme al poder (recordem-ho: per les urnes), o bé després de l'ensulsiada d'aquells règims que anomenarem com a «socialisme real», o bé amb el creixement de l'integrisme islàmic entre les masses explotades nord-africanes o de l’ orient mitjà.

Alguns defineixen el nacionalisme com el desig dels naturals d'una nació d'arribar a auto-governar-se. Aquest concepte es basa en la idea que la nació existeix des de sempre. Contràriament a la llegenda, no existeix quelcom anterior, etern, que es digui nació, que sigui, quan és oprimida (o quan decideix que té dret a oprimir-ne d'altres), la causa del despertar del nacionalisme. Al contrari: és el nacionalisme qui crea i dona lloc a l’existència de les nacions.

Les nacions sorgeixen com a quelcom visible, com a subjecte de la historia fa uns dos-cents anys, amb la revolució francesa. La nació per als jacobins és sinònim de poble, de dipositari de la sobirania, no de raça o d’ètnia. Per tant, el nacionalisme té, originalment, un lligam amb la democràcia radical (1789, Italià jacobina, 1848).

Abans de la revolució burgesa i de la industrialització existien unes identitats culturals o lingüístiques que en la major part deis casos convivien entremesclades amb altres identitats culturals o lingüístiques dins d'estats dinàstics. L'idea d'estat-nació no era possible dins d'aquest context.

Aquestes identitats podien desaparèixer fins a l'auto-dissolució o re-afirmar-se en demanda d'un poder polític, depenent de la lluita de classes i de la lluita entre diversos projectes d'estat. La identitat obrera neix també en aquella època i ha estat històricament en competència amb la identitat nacional o ètnica. L'actual retrocés de la identitat de classe esta donant espai polític i social a la identitat nacional i als nacionalismes.

Per tant, la nació no existeix eternament, des de sempre; la nació és un procés històric. No depèn d'una identitat que seria eterna, definida d'un cop per tots. Pel contrari, la identitat també es construeix històricament i per tant es modifica amb el pas del temps i el canvi de les circumstàncies.

El fet que la identitat sigui un tret present en la psicologia col·lectiva no implica que calgui considerar el nacionalisme com un fenomen consubstancial a la natura humana: «El nacionalisme - el principi que predica que la base de la vida política ha d'estar en l’existència d'unitats culturals homogènies i que ha d'existir obligatòriament unitat cultural entre governants i governats - no és quelcom natural, no esta en el cor dels homes i tampoc està inscrit en les condicions prèvies de la vida social en general; aquestes asseveracions són una falsedat que la doctrina nacionalista ha aconseguit fer passar per evidencia. En canvi, com a fenomen, - no com a doctrina presentada pels nacionalistes-, el nacionalisme és inherent a cert conjunt de condicions socials; i aquestes condicions socials, casualment, són les del nostre temps» (Gellner, 1988)

La identitat nacional podria ésser de dos tipus: la voluntat d'ésser i la identitat cultural. La primera seria la nació dels ciutadans. La segona la nació dels naturals. La primera dona peu a una identitat oberta; la segona, a una identitat tancada. La segona és més simple, més d’acord amb el sentit comú i sol vèncer en les confrontacions polítiques: es més fàcil crear referents identitaris de caràcter ètnic o cultural, per molt artificials que siguin i per molt que creïn confrontació, que entendre que la nova comunitat nacional haurà de ser necessàriament mestissa. Que haurà de ser una espècie d'escudella barrejada en la que els diversos components no perden res pel fet d’ haver estat bullint durant unes quantes hores junts, i en canvi junts i barrejats expressen una nova substancia.

Si l'esquerra i els treballadors volen arribar a l’hegemonia sobre la societat s'hauran d'apoderar de la identitat nacional, fer-la seva, construir i fer hegemònica una identitat nacional basada en la ciutadania, és a dir, en els drets ciutadans. Una identitat nacional que fugi de l'uniformisme cultural i lingüístic, que es caracteritzi pel mestissatge. Construir aquesta identitat nacional de progrés i confrontar-la amb la identitat nacional que avui, a Catalunya, protagonitza el projecte neoliberal de Pujol, no és feina fàcil ni de curt abast. Em sembla, però, que és la condició per a que un dia, els de sota s'elevin a classe dirigent del país.

Bibliografia usada en la confecció d’aquest tex

 

Ramón Maíz

«Hegemonía i cuestión nacional», en Teoria, nº 7 (Julio-setiembre de 1981).

«Política e identidad colectiva. Notas para una lectura postmarxista de la cuestión nacional», Papeles de la F.lM., nº 1.Segunda época, 1994.

 

Jaume Vicens Vives.

Notícia de Catalunya. Llibres a ma. Edicions Destino. Barcelona, 1984.

 

Antonio Gramsci

Quaderni del carcere. edizione a cura de Valentino Garratana. Ed. Einaudi, Torino, 1975.

Antología, Selección, traducción y notas de Manuel Sacristán. Ed. Siglo XXI. Madrid,

 

Institut Catala d'Estudis Mediterranis

«El sistema de valors dels catalans». Catalunya dins l'enquesta europea de valors dels anys 90. Barcelona, 199 l.

 

Hugues de Jouvenel/Maria Ángels Roque

Catalunya en el horizonte 2010. Prospectiva mediterránea, Institut Catala d'Estudis Mediterranis. Ediciones de la revista «Política exterior». Madrid, 1994. 

 

Agnes Heller

Sociología de la vida cotidiana, Ed. Península; Barcelona, 1987.

 

E.P. Thompson

Costumbres en común, Editorial Crítica. Barcelona, 1995

«Algunas observaciones sobre clase y "falsa conciencia"», Historia Social nº 10 Valencia, 1991.

 

Eric. J. Hobsbawn

«Identidad» Revista internacional de filosofía política. Madrid, mayo 1994. Nº 3.

L 'invent de la tradició, Eumo Editorial, Vic, 1988.

Naciones y nacionalismo desde 1780, Editorial Crítica, Barcelona, 1992.

 

Joan Josep Pujadas

Etnicidad. Identidad cultural de los pueblos, Eudema, Madrid, 1993.

 

Ernest Gellner

Naciones y nacionalismo, Alianza editorial. Madrid, 1988

 

Ignasi Álvarez Dorronsoro

Diversidad cultural y conflicto nacional, Talassa, Madrid, 1993.

 

Josep A: Vandellós

Catalunya, poble decadent. Biblioteca Catalana d' Autors independents, Barcelona, 1935.

 

William H. Sewell

«Los artesanos, los obreros de las fábricas y la formación de la clase obrera francesa, 1789-1848, Historia Social, nº 12, Valencia, 1992.

 

Maurice Agulhon

«Clase obrera y sociabilidad antes de 1848», Historia Social, nº 12, Valencia, 1992.

 

 

 

DE-CONSTRUINT EL NACIONALISME GRAN-RUS (I)

Joan Tafalla.

 

“Cal distingir entre el nacionalisme de

una nació opressora i el nacionalisme 

d'una nació oprimida, entre el 

nacionalisme d'una nació gran i el 

nacionalisme d’una nació petita”.

Lenin, 31 de desembre de 1922[1].

  

Proemi sobre la guerra actual

 

Abans de començar la meva crítica del nacionalisme gran-rus voldria recordar la meva posició sobre la guerra d’Ucraïna que es desenvolupa des de l’any 2014 i que experimenta un increment des del passat dia 24 de febrer. No fer-ho podria induir a malentesos.

Així doncs: més que mai, no a la guerra. No a la invasió d'Ucraïna per Rússia. No al govern ucraïnès d'ultradreta, imposat per l'OTAN, i la Unió Europea i recolzat per nazis. No a l'ingrés d'Ucraïna a l'OTAN. Que Ucraïna sigui un estat neutral. Pau entre els pobles, guerra als capitalismes imperialistes que desencadenen les guerres per a negociar el repartiment del món. Els morts els posen els pobles, les beneficis se'ls embutxaquen els capitalistes d’ambdues bandes. Autodeterminació dels pobles. Autodeterminació per a les repúbliques del Donbass, però també per a la resta d'Ucraïna. Recordem les lliçons de Jean Jaurès, de Rosa Luxemburg, de Karl Liebknecht, de Vladimir Lenin. Recordem les lliçons de Zimmerwald i de Kienthal!

 

El nacionalisme gran- rus i Ucraïna

 

En el seu discurs de 21 de febrer de 2022 Putin va destapar públicament l'essència profundament reaccionària i imperialista del nacionalisme gran-rus en un discurs on tractava d’argumentar la mentida de que els ucraïnesos mai no havien tingut un estat. Per a justificar la invasió d'Ucraïna que es produiria tres dies després Putin va afirmar que Ucraïna no ha existit mai com a nació i que mai no ha tingut un estat.

Guenadi Ziuganov, secretari general del PCFR en una subhasta insuportable a veure qui és més nacionalista i més gran-rus el va imitar, si bé posant el límit de que “tot es faci de manera professional”[2] . No tots els diputats comunistes russos ho veuen de la mateixa manera. Milhaud Matvéiv, és l’únic diputat de la Duma Russa que ha mantingut un posicionament internacionalista, nacional i de classe tot declarant: “Aquesta guerra ha d’acabar immediatament. Quan vaig votar pel reconeixement de l’RPD i l’RPL (com a independents), vaig votar per la Pau, no per la guerra. Perquè Russia és convertís en un escut, perquè no bombardegessin el Donbass i no perquè bombardegessin Kíev” [3].

D’altra banda, sabem que no tots els partits comunistes estan d’acord amb aquestes posicions. En arriben informacions incompletes però que mostren que tant el partit comunista ucraïnès com d’altres països opinen que: “... la decisió de Rússia, de reconèixer la independència de la regió separatista de Donetsk i Lugansk i d'advocar per la intervenció militar, «s'està duent a terme sota el pretext de l'autodefensa», de la desmilitarització i la «des-fascistització» d'Ucraïna, “no es va fer per protegir la gent de la regió o la pau, sinó per promoure els interessos dels monopolis russos en territori ucraïnès i la seva ferotge competència amb els monopolis occidentals”[4].

Si el discurs de Putin no formés part de la retòrica nacional-imperialista d’una guerra que es desenvolupa cruelment en aquests moments no tindria major importància. Seria, simplement, retòrica política d’ús interior. Malgrat que tot anunciant la invasió en la seva declaració de 24 de febrer Putin declarava: “els nostres plans no inclouen l’ocupació de territoris ucraïnesos”[5], afirmar tres dies abans que “Ucraïna no ha estat mai una nació”, deixa oberta la possibilitat a una annexió d’aquell estat per part de Rússia. Tot dependrà de com es desenvolupin els esdeveniments.

Però Putin menteix: Ucraïna fou un estat durant entre 1922 i 1991. Un estat anomenat República Socialista Soviètica d'Ucraïna, unit fraternalment amb la resta de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

No és la primera vegada que Putin, representant màxim dels capitalistes que varen destruir el socialisme i gestor dels seus interessos, menteix sobre Lenin i sobre la història de la URSS. I em temo que no serà la darrera. Les classes dominants russes necessiten del nacionalisme gran-rus com a ideologia que legitima el seu règim de dominació, explotació i opressió.

Exposo alguns antecedents d’afirmacions similars fetes amb anterioritat. En la seva visita a Crimea de l’agost de l’any 2015, Putin va afirmar: “Russos i ucraïnesos son el mateix poble”[6]. El 25 d'octubre del 2016, durant un discurs pronunciat a Stávropol davant membres del moviment Front Popular Pan-Rus Vladimir Putin va acusar Lenin de “col·locar 'una bomba de temps' en traçar fronteres administratives que van dividir els pobles”. Quatre dies abans, coincidint amb el 92è aniversari de la mort del dirigent bolxevic va afirmar que moltes de les idees de Lenin “… com la de dotar les regions d'autonomia, van col·locar una bomba atòmica sota l'edifici de l' estat anomenat Rússia, que va esclatar més tarda. Nosaltres no necessitàvem una revolució global”[7].

Guenadi Ziuganov no pensa de manera gaire diferent. Segons ell: "Crec que Lenin va ser sotmès a pressió i influència per part de la lluita que odien Rússia". Podem deduir d'aquestes paraules del secretari general del PCFR que Lenin no va saber resistir aquestes forces[8].

La declaració de Putin mostra la terrible continuïtat entre el pensament de les elits de l'Imperi tsarista i el pensament de les elits de l'actual Federació Russa. Com aquesta ideologia imperialista i xovinista resistí, travessà 70 anys de socialisme d’estat és un tema massa complex per ser abordat en l'espai disponible[9]. Però em sembla important i significatiu recordar de quina manera tracta el poder actual a Rússia l'herència bolxevic i, concretament a Lenin. Alguns companys no haurien d’ignorar aquest fet quan declaren el seu entusiasme per Putin i els seus.

 

Rússia, o una “presó dels pobles”?

 

L’objectiu d’aquest article, dividit en dues parts, és mostrar que allò que Putin anomena Rússia és el producte d’una conquesta imperialista similar a la conquesta de l’Oest per part dels ianquis a l’Amèrica del Nord. Els exèrcits d’una dinastia sanguinària: els Romanov, que usaren el nom de Rússia i dels russos per tal de conquerir, oprimir explotar tota una àmplia gama de pobles. En el present text faré un breu resum d’aquesta conquesta colonial prèvia a la revolució de 1917. En el segon exposaré breument com varen tractar el tema nacional els bolxevics i en concret Lenin[10].

Per començar, invito el lector a fer una ullada al mapa publicat dins l'Atles General Històric i Geogràfic de Paul Vidal de la Blache, 1894, què era la composició nacional d’allò que Putin anomena "l'estat rus".

 

L'imperi tsarista tenia el 1914 una extensió de 21.874.000 km². Arribava des dels territoris del gran Ducat de Varsòvia fins al Pacífic, des de les ribes del mar Bàltic fins a la Trans-Caucàsia, des de l'Oceà Glacial Àrtic fins a les fronteres de la Xina, de l'Afganistan, l'Iran i de Turquia. Es tractava d'una formació social de composició nacional bigarrada producte de la història de la conquesta secular d'immensos territoris per part de l'autocràcia tsarista.

Segons el cens del 1897, la composició nacional de l'imperi (en milions d'habitants) era la següent: russos (55,6), ucraïnesos (22,4), bielorussos (5,8), polonesos (7,9), jueus (5,0), kirguizes (4,0), tàrtars (3,4), uzbeks (0,7), alemanys (1,8), letons (1,4), baskires (1,3), lituans (1,2), romanesos/moldaus (1,1), estonis (1,0), mordvins (1,0), georgians (0,8), tadjiks (0,3), turcomans (0,3), grecs (0,2) i búlgars (0,2). Ni àzeris, ni kazakhs eren considerats grups nacionals en aquest cens, encara que sí ho foren en els de 1959 i 1979.

L'autocràcia tsarista va començar la seva expansió violenta cap a l'est al segle XVI. Kamtxatka va ser conquerida el 1697, les illes Kurils el 1711, Alaska el 1798 i Fort Ross (el futur San Francisco) el 1812. Alaska va ser venuda als USA l’any 1867. Per la seva banda la derrota de la primera branca de l'Horda de Or amb la conquesta de Kazan va significar la submissió i absorció dins de les fronteres autocràtiques dels pobles del Volga, dels Urals, dels Tàrtars i dels baskhirs. L’any  1783 va ser derrotada a segona branca de l'Horda d'Or amb la conquesta de Crimea. Els tàrtars eren vassalls de l'imperi turc i en el context de lluita contra ells, Rússia es va veure implicada en les guerres entre turcs, polonesos i ucraïnesos. Això explica la conquesta d'Ucraïna i Bielorússia a finals del segle XVII, així com l'expansió cap al Bàltic amb la fundació de Sant Petersburg i les annexions d'Estònia, Letònia i Carèlia. El 1812 Suècia va cedir a Caterina II el gran ducat de Finlàndia. El 1801 es va produir l'annexió de Geòrgia i el 1821 la d'Armènia.

Per tal d’assegurar la continuïtat territorial entre l'imperi i aquestes noves conquestes trans-caucàsiques es va produir la llarga i sagnant conquesta i “pacificació” del conjunt del Caucas (1859). L'expansió de l'imperi tsarista cap a Manxúria i Corea va ser frenada en el transcurs de la guerra inter-imperialista rus japonesa de 1904-1905, que va desencadenar la revolució de 1905 on ja van aparèixer moviments d'alliberament nacional a Polònia, Finlàndia i al Caucas.

A l'Àsia central també parlem de conquestes paral·leles i coetànies a les de l'imperialisme occidental a la mateixa època: la declaració de l'emirat de Bukhara com a protectorat el 1868, la conquesta del khanat uzbek de Kiva el 1873 i les conquestes cap a Àsia Central ( Batumi, Ardahan i Kars el 1878); de la regió muntanyenca del Pamir el 1895. Es pot comparar aquesta breu cronologia amb la de la conquesta d'Àfrica pels francesos: Algèria (1830), Marroc (1904-1912), Tunísia (1881). O pels anglesos Sud-àfrica (1902), Rodesia (1885), el repartiment de l'Àfrica oriental entre Alemanya i la Gran Bretanya (tractats del 1886 i 1890) o l'apropiació indeguda del Congo per part del genocida Leopold II de Bèlgica (1885).

 

És a dir, el mapa de l'imperi autocràtic tsarista del 1914 no és un mapa de Rússia ampliada fins a unes fronteres “naturals” imaginàries. Ben al contrari: aquest mapa era producte de la mateixa onada de conquestes territorials que els restants imperialismes realitzaven a la mateixa etapa. És normal que alguns autors comparin l'imperi rus del 1914 amb els imperis colonials francès, anglès o belga de la mateixa època. L'única diferència entre l'imperi autocràtic rus i la resta d'imperialismes rau en el fet que les colònies formaven una continuïtat territorial la metròpoli. Es tracta d'una diferència estrictament geogràfica que no modifica per res l'essència mateixa de l'imperialisme rus.

Els pobles sotmesos a la nació dominant en aquest imperi eren anomenats al·lògens, és a dir estrangers, en oposició als “naturals” de l'imperi, que serien els russos. En realitat aquests pobles al·lògens eren estrangers al seu propi país, ocupat militarment per Rússia i explotat colonialment per un imperialisme autocràtic. El 1914 aquests pobles al·lògens representaven el 53% de la població de l'imperi. És a dir, la nació dominant en aquest immens espai colonial era una minoria que dominava amb mà de ferro i sense guant de seda sobre territoris, com hem vist, molt recentment conquerits.

Per mantenir unit aquest imperi, es van perseguir les llengües nacionals i es va imposar el rus com a llengua escolar i de l'administració. Les institucions de govern dels pobles i nacions anteriors a la conquesta russa van ser abolides i se les va substituir per les estructures centralistes i autocràtiques de dominació imperial: les “governacions”, els districtes (ouesd) i els cantons (volost). Al capdavant d'aquestes administracions es van col·locar oficials majoritàriament russos i, en algunes parts membres de les classes dirigents locals assimilats i russificats. L'administració colonialista va intentar anul·lar les identitats, les llengües de les nacions colonitzades. També el pensament de les elits que col·laboraven amb l'imperi.

Com a elements de cimentació de tot aquest bloc històric, d'aquesta formació social complexa actuava la imposició de la llengua russa i l'expansió d'una ideologia nacionalista d'estat d'un xovinisme gran-rus que Lenin no es va cansar de fustigar moltes vegades. Afegim que les poblacions obreres d'origen rus, emigrades als nous territoris conquerits per tal de treballar a les indústries o la mineria actuaven de manera contradictòria. D'una banda, com a colons que poblaven i coadjuvaven al control del territori recentment conquerit, estabilitzant la nova situació. En aquest aspecte s'assemblarien als colons francesos a Algèria, el Marroc o Tunísia. D'altra banda, aquestes poblacions de colons obrers russos van jugar un rol important en la difusió de les noves idees del socialisme que, procedents d'occident, van penetrar a través d'ells a Àsia. Un rol contradictori en què es barrejaven en combinacions complexes les idees euro-cèntriques i evolucionistes amb les aspiracions a l'emancipació social. Tret de minories molt avisades i cultes, aquesta barreja va produir un fenomen de social-xovinisme, similar al fenomen de l'aristocràcia obrera descrita per Lenin com a element de suport de les polítiques imperialistes i colonials britàniques o franceses a les colònies d'ultramar.

Afegim a tot això el rol desenvolupat pels atamans cosacs i de les seves tropes a qui el tsar concedia terres als territoris que l'havien ajudat a conquerir i que solien tenir sotmesos com a servents a camperols de les nacions “al·lògenes” conquerides. A Àsia central tot això va propiciar que molts d'aquests pobles trobessin en l'Islam una forma de construcció d'una identitat que expressava la seva resistència davant d'una despietada explotació colonialista. Una explotació que ells identificaven amb el poble rus. Pensem per exemple, en les conseqüències devastadores de la imposició del cultiu del cotó per part dels terratinents russos a les estepes de l'Àsia central amb la consegüent devastació dels cultius tradicionals i de l'autosuficiència alimentària dels pobles originaris.

 

L'estructura nacional de la URSS, una bomba de temps?

 

He començat aquest text recordant que tant per a Putin, com per a Guenady Ziuganov l'estructura nacional que va sorgir de la Constitució de l'URSS del 1924 era una bomba de rellotgeria o pitjor, una bomba atòmica. Cap dels dos no parla del que hauria estat el contrari: l'anul·lació de les nacions “al·lògenes”, la russificació forçada, la creació d'una república “federal” russa encara més centralitzada. Per a tots dos, l'onada d'independències d'inici dels noranta va ser la causa de la caiguda de l'URSS.

En la segona part d’aquest article mostraré com aquest discurs nacionalista gran-rus deforma la realitat històrica i com, perjudica la unió lliure dels pobles sobre la base del dret a l’autodeterminació. Serà el proper divendres.

 

Sabadell, 3 de març de 2022

(article originalment 

publicat a la revista Realitat)

 

---

[1] V.I. Lenin, Contribució al problema de les nacions o sobre l’ “autonomització”, 30 i 31 de desembre de 1922, https://docs.google.com/file/d/0ByP565N0sPRSVTdfUzhrbGxiYzQ/edit?resourcekey=0-f7nNVy4Uj3anGlQIOuqpGg . Consulta: 3 de març de 1922.

[2] Guenady Zyuganov: "Hem de fer tot el possible per garantir que s'estableixi la pau a Ucraïna i al Donbas" https://kprf-ru.translate.goog/party-live/cknews/208822.html?_x_tr_sl=ru&_x_tr_tl=es&_x_tr_hl=ca&_x_tr_pto=sc&fbclid=IwAR3jHAoISKeoPz3crytWxwOfmbC5FWjANB8oLmrxoQK6VOozZPBHaZBchrM . Consulta: 3 de març de 1922. El lector ha de tenir en compte que les traduccions del text son del traductor del Google i per tant el fàcil mal-interpretar-les.

[3] La Vanguardia, 27 de febrer 2022.

[4] Resumen latinoamericano, Ucrania. Partidos comunistas y social- demócratas opinan sobre la confrontación Moscú-Kiev

 https://www.resumenlatinoamericano.org/2022/03/01/ucrania-partidos-comunistas-y-social-democratas-opinan-sobre-la-confrontacion-moscu-kiev/ Consulta: 3 de març de 1922.

[5] Valdimir Putin, Discurs íntegre de Putin sobre  l’atac a Ucraïna, 24 de febrer de 2022,

https://www.publico.es/internacional/guerra-ucrania-rusia-discurso-integro-putin-ataque-ucrania-no-han-dejado-oportunidad-proteger-rusia.html Consulta: 3 de març de 1922.

[6] Putin afirma en su visita a Crimea que "rusos y ucranianos son el mismo pueblo":

 https://www.rtve.es/noticias/20150817/putin-afirma-su-visita-crimea-rusos-ucranianos-son-mismo-pueblo/1201520.shtml . Consulta: 3 de març de 1922.

[7] La Vanguardia, 26 de octubre de 2016.

[8] Guenadi Ziuganov, en el seu fulletó "Sóc rus de cor i per la sang", citat per Moshe Lëwin a Nationalisme de notre temps, a Russie/URSS/Russie (1917-1991), Paris, Syllepse, 2017, p. 213.

[9] L’any 1992, Moshe Lewin va fer un excel·lent resum d’aquesta qüestió a Nationalisme de nôtre temps: la cas de Russie, dins de Russie/URSS/Russie (1917-1991), Paris, Syllepse, 2017, pp. 2010-238.

[10] He parlat de tot això en el meu text: Los bolcheviques y la deconstrucción del imperio zarista (Esbozo para un debate), presentat a les Jornades La revolució russa de 1917 i l'Estat. del Consell de Comissaris del Poble a la NEP (1917-1922). Les ponències presentades van ser publicades al llibre "La revolució russa de 1917 i l'Estat. del Consell de Comissaris del Poble a la NEP (1917-1922)", Joan Tafalla ( ed.) publicat per El Vell Topo, Vilassar de Dalt, 2018. https://www.academia.edu/72452942/Los_bolcheviques_y_la_deconstrucci6n_del_imperio_zarista

 

Comentaris sobre el nacionalisme gran-rus

  Joan Tafalla

Un estimat amic i company m'ha enviat un comentari sobre el meu text:

De-construint el nacionalisme gran-rus (I)

Publico aquí els comentaris a benefici d'inventari, sense desvetllar el nom del meu inter-locutor. 

Diu el meu amic:

 

“Me parece admirable que te dediques a criticar al nacionalismo gran ruso en estos momentos. Desde luego coherente haces y dices.

 

En general,  creo que los rojos después de pasarnos media vida hablando del imperialismo conocemos muy poco el sistema mundo desde los años veinte.

No hay buena teoría.

 

Sin conocer el socialismo histórico no superaremos nuestra crisis.

Nunca entendimos la política de Stalin; tampoco la de Tito; menos la de Mao o la de el tío Ho; por no hablar de Fidel.

 

Es decir. No tenemos herramientas para entender eso que se llaman las relaciones internacionales y la geopolítica.

 

Quizás por qué vimos siempre al Estado desde dentro y nunca en competencia con otros en la lucha por el poder.

 

Estamos viendo el final de una época marcada por el fin de una clase(obrera) que se convirtió en un sujeto histórico.

 

Suerte compañero y, sin embargo, amigo”

 

 La meva resposta ha estat aquesta:

 

"Querido amigo,

 

Creo entender por tu comentario que mi artículo que trata de analizar y criticar el nacionalismo gran-ruso de Rusia Unida i de su máximo dirigente Putin así como el seguidismo de ese nacionalismo por parte del PC de la Federación Rusa, te ha parece superfluo, inoperante o quizás inoportuno en estos momentos.

 

Sin embargo a mi me ha parecido que era el momento de hacerlo. Quizás me equivoque en mis prioridades políticas. No sería la primera vez que me equivoco y, si vivo, lo suficiente, no sería la última vez. Por eso me tomo muy en serio tu comentario hecho, como siempre entre nosotros, de manera fraternal.

 

Reconozco la razón que te asiste en la segunda aparte de tu critica. Es cierto, he escrito este textito por razones absolutamente domésticas, locales, menudas. Seguramente, sin atender de manera suficiente a los grandiosos asuntos geo-estratégicos que están sobre la mesa y que tu te esfuerzas en mostrar con tus valientes e informados artículos. Debo decirte que estoy muy agradecido con la ingente información que socializas en tus artículos y que suelo coincidir con muchas ( no todas) de las opiniones que expones en los mismos. Por eso suelo difundirlos lo más ampliamente que puedo.

 

Pero mis razones para escribir este texto, también existen.

 

Desde hace unos años observo en nuestro pequeño mundo en extinción ( el del comunismo histórico de nuestro país, partido actualmente en numerosos trozos, grupos y grupitos) una tendencia a confundir la Rusia actual con la URSS, una tendencia a ignorar la presencia actuante en el escenario de guerra del nacionalismo gran-ruso, una ignorancia absoluta de las posiciones de Lenin sobre estas cuestiones y, finalmente, a adoptar la figura de Stalin ( confundido ahora de manera monstruosa con Putin) como mito paternal y protector que toma las decisiones por nuestra cuenta.

 

Observo una vuelta (insoportable para mi) al marxismo-leninismo-estalinismo amalgamado ahora con el nacionalismo gran-ruso. A veces es una vuelta explícita y a veces subyace implícitamente. Me parece que esta ideología pasadista y defensiva acelera la extinción de los pedazos, trocitos y grupos que restan del comunismo histórico español que la sostienen. Es un sub-producto de una enorme derrota histórica y, a mi modo de ver, se transforma en un obstáculo para la lucha en estos instantes tan complicados para la supervivencia de la humanidad.

 

Uso la palabra ideología en el sentido de falsa conciencia y no en el sentido de concepción del mundo que permite articular una alternativa de sociedad, un imaginario colectivo capaz de dar alternativa política a la fase de actual declive del capitalismo y de agudización de la crisis civilizatoria que Manuel Sacristán nos mostró hace tantas décadas.

 

Por otro lado me parece muy importante señalar como algunos elementos de la ideología nacionalista gran rusa y del pensamiento geo-estratégico de Duguin-Putin determinan la fijación de objetivos por parte de la “dirección rusa” al ejército ruso sobre el terreno.

 

Aún no acierto a saber cuales son los objetivos finales de la “intervención especial” ordenada:

 

·      ¿Hacer de “escudo” para la población ruso-parlante? ¿Consolidar la independencia de las Repúblicas Populares de Luganks y Donetz? Sería un objetivo que merecería y merece apoyo y solidaridad. Pero a estas alturas de la intervención esto suena más a excusa.

·      ¿Partir Ucrania en dos partes al este y al oeste del Dniéper? ¿Por la vía armada? ¿Sin atener al derecho de los pueblos a la autodeterminación?

·      ¿Invadir el resto del país llegando hasta Polonia, Hungría, Moldavia, Eslovaquia y Moldavia? Sería una locura estratégica pero esta implícito en el dictum de Putin: “Ucrania nunca fue una nación”.

 

La ideología nacionalista gran-rusa no es un simple delirio. Es una fuerza material operante dramáticamente en estos mismos momentos sobre el terreno. Por eso me pareció importante escribir este artículo ahora, en esta circunstancia. Aunque pueda parecer inoportuno.

 

Seguiré rumiando sobre la segunda parte de tu comentario. Que me parece demasiado enjundiosa para una respuesta “a bote pronto”.

 

Recibe un fuerte abrazo de hermano en la lucha,

 

Joan"

 

La seva resposta ha estat la següent: 

 

" No amigo. Llegas a donde puedes. Como yo. Hace mucho tiempo comprendí, frente a los troskistas, que oponer el socismo ideal al socialismo real no ayudaba.
Juliana hoy ya va contra el Pcpe.

El socialismo tiene que pasar por la crítica de los hecho. Samir Amin llevaba razonJuliana no se equivoca. El PCC/PCPE fueron importantes. Anguita me lo dijo siempre (...) que conocí estaba d acuerdo." 

 

Sabadell, 6 de març de 2022