La fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya i el procés.
Barcelona, 30 de juny de 2019
“L’independentisme és una política burgesa. Reclamar el dret l’autodeterminació i la llibertat dels polítics presos col·loca l’esquerra catalana i espanyola sota l’hegemonia de la burgesia catalana.”
Anònim de l’esquerra nacionalista espanyola de principis del segle XXI.
Existeix un mite compartit tant per un sector de l’esquerra independentista com de l’ esquerra autonomista/federalista. És el mite de l’existència d’una burgesia catalana independentista. Una part de l’esquerra independentista necessita alimentar aquest mite per a justificar una política de front nacional per la independència. L’esquerra autonomista/federalista necessita alimentar aquest mite per a justificar el seu rebuig a l’exercici del dret d’autodeterminació per suposades raons de classe: segons ells l’independentisme és redueix a una simple maniobra de la “burgesia catalana”. En aquesta breu ponència exposo alguns elements que potser siguin útils per a bastir una resposta de caire materialista a aquesta afirmació.
Per a començar, nego l’existència d’un grup social que es pugui anomenar “burgesia catalana” en el sentit de que sigui una burgesia nacional quin projecte estratègic sigui la construcció d’un estat català independent. Els canvis en la composició d’aquest grup social, la seva interrelació i interdependència amb la resta de la burgesia espanyola, la seva integració i subordinació a l’economia mundialitzada, la seva pròpia autoconsciència d’aquest fenomen neguen l’existència d’aquest grup social.És per això que utilitzo preferentment locució “burgesia de la burgesia española radicada a Catalunya”. No es un matís terminològic sinó una proposta d’anàlisi política i social d’un determinat grup social.
A l’ensems, pretenc descriure la relació complexa i conflictiva entre la burgesia radicada a Catalunya i el moviment independentista que ha crescut en els darrers anys. Com a criteri metodològic, a tot lo llarg de la ponència intento mantenir una diferenciació metodològica entre independentisme i processisme, malgrat que a cops es fa difícil percebre la frontera existent entre ambdues fraccions del moviment, degut a l’ hegemonia del processisme sobre l’independentisme i al constant traspàs de sectors sencers de classe política entre un camp i l’altre.[2]
Per raó del temps concedit per a la presentació de la ponència a continuació tan sols s’exposen alguns criteris metodològics (a cops de manera massa succinta i poc matisada) així com una petita part del esdeveniments que ajuden a demostrar les tesis que defenso:
1.- La fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya no ha estat mai independentista, ni ho és, ni, previsiblement se’n farà.
2.- Durant tota la durada del procés aquest grup social ha considerat l’independentisme, en particular el d’esquerres i però també el de dretes partidari de la unilateralitat com un greu inconvenient i un entrebanc per a la consecució els seus objectius estratègics.
3.- El procés i sobretot i el seu desbordament per part del sector de la població que s’ha mobilitzat massivament i, en part l’ha desbordat, ha significat l’ensulsiada dels partits més orgànics de la burgesia radicada a Catalunya ( Convergència, Unió, el Partit Popular i el PSC), de la sempiterna col·laboració/disputa sòciovergent i del conjunt del règim polític català del 78, inclosa ICV.
4.- Per a la burgesia radicada a Catalunya considera també que l’independentisme de dretes i neo-liberal, amb ribets cesaristes de l’espai post-convergent també es un obstacle per a els seus objectius estratègics i per tant, un adversari a derrotar i, després d’aquesta derrota cooptar-ne les restes.
5.- Els esforços de l’independentisme de dretes per a articular institucions empresarials i per a conquerir institucions claus de l’economia catalana ( Femcat, Eines de país, Fira de Barcelona, Càmeres de Comerç per exemple) no neguen aquestes afirmacions. Sens dubte hi ha una contradicció entre fraccions burgeses radicades a Catalunya. Però el sector empresarial català independentista és molt minoritari i, més enllà de la retòrica no està per a gaires aventures.
6.- Durant tot el procés la fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya ha maldat i malda encara per a articular, amb l’ajut del renascut PSC-PSOE, de les restes d’Unió Democràtica, d’alguns sectors d’ERC i de l’antiga CDC una sortida política a l’atzucac en que es troba el règim i a allò que considera “paràlisi política” de les institucions catalanes. En aquest aquesta direcció intenta cooptar als sectors auto-anomenats “federalistes” dels Comuns i de les direccions sindicals.
1.- Per una sociologia política de la burgesia radicada a Catalunya. Criteris metodològics.
“La unitat històrica de les classes dirigents succeeix en l’Estat i la seva història és
essencialment la història dels Estats i dels grups d’Estats. Però no cal creure que aquesta
unitat és purament jurídica i política encara que aquesta forma d’unitat tingui la
seva importància i no solament de manera formal: la unitat històrica fonamental,
per la seva concreció, és el resultat de les relacions orgàniques entre
Estat o societat política i “societat civil”.
La vella i periclitada concepció kautskyana de les classes socials prioritza la ubicació de cada grup social en les relacions socials de producció, tot descurant aspectes essencials de caràcter subjectiu, històrics i dinàmics dels processos de constitució de classe: cultura, institucions, entramats de relacions personals i socials, hegemonia d’algunes fraccions de classe sobre d’altres. Aquesta concepció kautskyana que, per defecte, solem anomenar “marxisme”, ha determinat l’estratègia així com les formes de lluita i d’organització dels partits obrers ( II, III i IV internacionals incloses) durant la major part del segle XX.
Es tracta d’una concepció escassament marxiana, que oblida els criteris metodològics proposats per Marx en el capítol segon del Manifest i aplicats per ell en obres on descriu les lluites de classes del seu temps: El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte, La lluita de classes a França, La guerra civil a Françaaixí com en nombrosos dels seus articles publicats a la premsa coetània. L’anàlisi acurat de Marx sobre la complexa societat francesa, l’examen de les fraccions en que es divideix la burgesia, segons el sector d’activitat o territori, l’hegemonia d’unes fraccions burgeses sobre d’altres, el rol de la lluita de classes en la constitució de les pròpies classes així com el rol de les fraccions polítiques (a epifenomen de la lluita entre classes), la seva autonomia relativa en relació a la classe qui afirmen representar, la dinàmica interna de les pròpies classes polítiques, l’aparició de fenòmens cesaristes en períodes de crisi política i d’empat estratègic, així com el rol de l’estat i de la construcció d’espais nacionals de la lluita de classes. En fi, Marx en la seva obra política ens ofereix uns criteris metodològics útils a comprendre les classes i la lluita entre elles fora del determinisme reductiu i economicista del “marxisme” majoritari en el segle passat. Recordem que Marx afirmà no ser “marxista”.
Fou Gramsci en els seus Quaderns de Presó, però també en la seva obra anterior a 1926, qui ens donà una visió més d’acord amb l’obra de Marx així com amb la realitat del procés de constitució de les classes en el marc complex de la creació de l’estat italià modern, anomenat Risorgimento. Fou ell qui seguint les indicacions del capítol segon del Manifest, distingí entre la fase econòmic corporativa i la fase ètic-política de la constitució de la classe. Fou ell qui assenyalà que una classe no acaba mai de constituir-se en classe fins a aconseguir la conquesta de l’estat. Si volem comprendre aquesta idea caldrà que pensem l’estat i la seva interrelació amb la lluita de classes des de el prisma d’allò que Gramsci anomenà “estat integral”, és a dir com quelcom molt més ampli que el govern i que l’aparell administratiu- repressiu. Caldrà entendre la conquesta d’aquest estat integral com una tasca de llarg alè que s’adreça, no tant a la conquesta de les institucions estatals, sinó a la conquesta de l’hegemonia en el conjunt de la societat. Gramsci desplegà aquesta concepció integral de la lluita de classes a lo llarg dels Quaderns però s’esforçà en resumir-ne els criteris metodològics en el QP 25.
La qüestió de l’estat integral i el seu rol en tant que mediador entre les diverses fraccions territorials és clau per a entendre les concepcions, les estratègies i les opcions de les diverses fraccions que composen la burgesia radicada a Catalunya.
D’altra banda en l’anàlisi que segueix es fa un esforç per a distingir entre el moment ètic-polític de la constitució de classe i la existència d’un determinat partit polític i encara més de l’esfera de la representació política institucional. El moment ètic-polític és quelcom més complex que la reductiva divisió partit-sindicat practicada per l’esquerra d’arrel marxista del segle XX.
1.- A principis del segle XXI, existeix una burgesia catalana? És més, la burgesia radicada a Catalunya és independentista?
“Si encara existeix una classe, és la burgesia, aquelles famílies
riques que aconsegueixen mantenir-se al capdamunt de la
societat on hi romanen sovint des de diverses generacions”.
PINÇON, Michel[4]
En el present apartat tracto de demostrar que l’expressió “burgesia catalana” no descriu de manera satisfactòria a aquest grup social que posseeix el poder a Catalunya en l’actualitat. Les 400 famílies de les que parlava Millet han mutat.
D’alguna manera coincideixo amb Anton Costas, intel·lectual orgànic d’aquest grup social quan diu:
“La crisi industrial de finals dels setanta i l’aparició de la Xina com la nova gran fàbrica del món es va carregar gran part de les burgesies industrials i manufactureres tant de Catalunya com del País Basc, Cantàbria, Astúries, Galícia, Andalusia i València. Els processos de reconversió industrial, deslocalització i tancament de l’època van ser un cop molt fort per a les burgesies regionals.
En paral·lel, es va produir un canvi important en la composició d’aquestes burgesies. Els antics patrons, els “capitans d’indústria” de qui va parlar l’historiador Jaume Vicens Vives en una famosa conferència a finals dels anys cinquanta al Cercle d’Economia, van ser substituïts en molts casos per directius professionals. Aquest canvi sociològic va debilitar la seva influència política”.[5]
1.1. Antecedents historiogràfics: Antoni Jutglar, Jaume Vicens Vives, Miquel Izard, Josep Fontana, Pierre Vilar, Pere Ardiaca. Més recents: Soledad Bengoechea, Andrew Dowling, Lola García, Guillem Martínez, Manel Pérez, Enric Juliana.
1.2. La NDIT i els canvis en la composició de la burgesia catalana.
1.2.1. Els canvis en el sistema productiu (destrucció del tèxtil); la nova burgesia basada en el turisme, la construcció i les noves tecnologies (....)
1.2.2. La financiarització, nova mida i abast de Banca Catalana i Banc Sabadell. Del model Banca Catalana ( Francesc Cabana) a la realitat actual:
La burguesía financiera. Durante los siglos XVIII, XIX y gran parte del XX, el rol preponderante, motor de la industrialización y modernización de la burguesía catalana, tenía tradicionalmente, un punto débil. Era la debilidad del sector financiero catalán. Este factor la debilitaba en sus enfrentamientos con otras fracciones burguesas españolas. Desde los años 60 y 70 del siglo XX, el regionalismo político de Jordi Pujol consideró ese déficit, como un talón de Aquiles, como una debilidad estructural y trabajó para darle solución con la creación de Banca Catalana. La bancarrota de ese banco significó una derrota personal de Pujol pero también de su fracción de clase. Para suplir este déficit dos gigantes financieros tanto en la esfera española como en la internacional tienen su origen en Catalunya: Caixabank y el Banco de Sabadell. Los directivos de ambos bancos no sólo se han mostrado radicalmente contrarios a la independencia y a su simulacro, el procés, si no que durante la crisis del pasado mes octubre de 2017, han desplazado su sede fuera de Catalunya y han roto radicalmente sus relaciones con el partido heredero de la antigua CiU para pasar a apoyar al partido neoliberal y neo-autoritario Ciudadanos.
1.2.3. Les energètiques de la Gas Natural de Duran Farell a Naturgy. Fecsa a integrada a Endesa.
1.2.4. Les multinacionals industrials: de Seat a WV (colonització de la industria auxiliar de SEAT, per part de WV), Nissan, Alsthom. Les interrelacions amb grups industrials i financers espanyols i multinacionals.
1.2.5. La industria agro-alimentària. Del fuet de Vic a les grans multinacionals del sector ramader.
1.2. Cal un treball d’estudi sobre la composició de classe de la burgesia per mida ( gran empresa, mitjana i petita empresa). Quantitat de firmes i proporcions entre les tres categories. Com mesurar la mida de l’empresa ( per plantilla, per capital, per resultats?). La composició de classe per sector. Quantitat de firmes per sector, nº de treballadors, per xifra de negocis, per percentatge del PIB.
1.3. Catalunya, de “locomotora industrial d’Espanya” a segon territori d’Espanya. Disminució de la part catalana de l’economia espanyola.
Diu Societat Civil catalana que: “La economía catalana también vive un impás(sic) de decadencia. Lo sabe cualquier persona que se dedica al mundo empresarial. Entre 2012 y la actualidad, se ha multiplicado por cuatro la distancia entre la inversión extranjera en Barcelona y Madrid. Nuestra tierra ha vivido la peor fuga de empresas de su historia y la reducción del paro es notablemente más baja en Cataluña que en la Comunidad de Madrid, por ejemplo. ¡El independentismo ha sido un negocio para todos menos para Cataluña!”[6]
Aquest ha estat un dels elements centrals del debat desenvolupat a la reunió de Sitges darrera (2019). Per a el Cercle la disminució del rol de Catalunya respecte de l’àrea de Madrid és anterior i més profunda que la deslocalització de
1.5. Cal liquidar dels nostres anàlisis el concepte “burgesia catalana” per a parlar de la fracció catalana de la burgesia espanyola radicada a Catalunya. Això si es que la mundialització de les relacions econòmiques permet parlar de burgesia espanyola. Allò que segueix essent cert és la competència sovint ferotge entre fraccions territorials de la burgesia espanyola. Les fraccions burgeses més properes als poder central gaudeixen d’una millor “renda de situació” per la seva proximitat al poder. A cops aquesta competència ferotge es matisa i es resol provisionalment amb aliances industrials, comercials i financeres. Però a cops adquireix tons dramàtics.
1.6. Dins d’aquest darrer apartat es poden calibrar les reivindicacions de la fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya. Resumir les demandes de Mas, les de Puigdemont i les del Cercle d’Economia.
1.7. La burgesia catalana aspira, com a grup social a un nou estat dins d’Europa? Juga un rol dirigent en aquesta lluita? És la instigadora del creixement del sentiment i del desig de independència entre els sectors populars?
2.- Les posicions de la burgesia radicada a Catalunya davant l’anomenat “procés”.
2.0. Primer de tot, poso en clar que distingeixo entre independentisme i processisme.
2.0.1. L’independentisme com a moviment democràtic-popular, republicà, components diversos ( des de posicions revolucionàries [ minoritàries però molt actives] a posicions conservadores i àdhuc reaccionàries aquestes ultra- minoritàries però no menys reals], passant per una àmplia franja de lo que per comoditat podem anomenar de centre dreta i centre-esquerra).
2.0.2. Processisme com a maniobra i com a discurs emprat per un sector de la classe política de la Convergència democràtica de Catalunya post- convergent, en el seu intent de frenar el seu declivi i descomposició, com a representació política de la vella burgesia catalana. En la lluita entre fraccions polítiques per a la ocupació d’aquest espai una part d’ERC es mou entre una independentisme sincer i el processisme.
2.1. Per a examinar les posicions de la burgesia radicada a Catalunya respecte al procés cal examinar les posicions dels diversos cercles e institucions on es forma l’opinió col·lectiva i orgànica d’aquesta classe. Son diversos i s’allunyen de la vella forma partit en la que alguns autoanomenats marxistes els agrada circumscriure.
2.2. Recordar el model gramscià de la constitució de classe: del moment econòmic corporatiu al moment ètic-polític. No confondre el moment ètic-polític amb el partit polític i, encara menys amb la representació política.
2.3. Foment del Treball Nacional.La paraula “nacional” de les seves sigles correspon claríssimament a la España. Durant les revolucions burgeses i liberals, la burgesia sempre ha confós la nació amb l’estat. Actualment es tracta d’una institució fonamentalment econòmic-corporativa. Però ha tingut intervencions directament polítiques en els moments claus de la història de la lluita de classes al nostre país: 1902, 1909, 1917, 1920-1923, 1931, 1933... Després de la dissolució del sindicat vertical es va reconstituir. Ferrer Salat i la creació de la CEOE. El rol de Foment en la CEOE.
Durant el procés... petita cronologia que mostri l’actitud favorable a algunes reivindicacions econòmic corporatives i la seva confrontació oberta i dura amb l’independentisme.
Canvi entre la executòria de Gay de Montellà i la Sánchez Llibre.
Creació de dos think thanks per a la batalla de les idees: Alexis i de Tocqueville i el Think Thank
2.3. El Cercle d’Economia.Mini-història de la seva constitució. Jaume Vicens Vives i la “Junta de Rabadans”, Jaume Vicens i Vives i la relació entre Catalunya i Espanya ( Notícia de Catalunya).
Malgrat aquesta actitud servil i cómplice amb el fascismo, durante los primeros años de la dictadura la burguesía industrial catalana no consiguió influir en las políticas económicas del estado franquista. Solo a finales de los años 1950’s, determinadas fracciones de la burguesía catalana empezaron a influir en las políticas industriales del régimen y empezaron a tratar de preparar la futura transición política. Las figuras del ministro franquista y del Opus Dei Laureano López Rodó o del economista Fabián Estapé fueron algo más que una anécdota. Algunas fracciones de la burguesía catalana participaron de las propuestas de crear una “Junta de Rabadanes” hechas por Jaume Vicens Vives. Trataban de avanzar en su reconfiguración política y cultural como clase desde el interior y también en los márgenes del régimen. Instituciones como el Círculo de Economía o figuras como Joaquin Ferrer Salat y Jordi Pujol desarrollaron un rol esencial en este intento de reconstituir social y políticamente la fracción territorial catalana de la burguesía española, en los márgenes del régimen. Se trataba, por un lado de articular la influencia de los intereses “catalanes” en “Madrid” (es decir, en el gobierno del régimen) y de la otra, preparar la necesaria transición des del franquismo a una nueva forma de dominación de carácter liberal- representativo como es el actual régimen.
Mini-cronologia de les reunions del C. d’E. entre 2011 i 2019.
2.4. Altres cercles de socialització de la fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya: Eqüestre, del Liceu, Cercle del Palau de Música, el club del Pont Aeri...
2.5. Cal mencionar de manera especial el rol de la Càmera de Contractistes d’Obres de Catalunya en l’entramat polític-econòmic de l’etapa Pujol i Mas a través del qual es repartien ( i es reparteixen) els pressupostos públics ( Estat, Generalitat, Diputacions, Àrea Metropolitana de Barcelona, Consells Comarcals i municipis) entre las grans empreses de la construcció, dels serveis municipals de neteja viària, de recollida d’escombraries, de selecció i tractament de residus, de depuració d’aigües. Caràcter estratègic per a el desenvolupament territorial i per la sostenibilitat ecològica i ambiental. Moltes de les decisions estratègiques en relació a les infraestructures es prenen en els passadissos d’aquesta institució i després es traslladen a les institucions liberal - representatives ( Parlament i govern) a través dels partits polítics (sovint subvencionats directament pels gran patrons o amb fons públics provinents de comissions sobre les adjudicacions d’obres). També es trasllada cap a l’opinió pública a través del C. d’ E., de Foment o de les organitzacions patronals. Estem parlant aquí d’un dels cercles de poder real del país.
La inestabilitat política provocada pel procés ha produït una paralització de l’obra pública que produeix al propi temps un descontentament i una distància entre aquests sectors empresarials no sols contra l’independentisme sinó també contra el propi processisme. (Verificar)
D’altra banda, aquesta gran patronal de la construcció domina/ controla/ hegemonitza activitats parasitàries de l’estat com les institucions de formació ocupacional i continua ( Fundació Laboral de la Construcció i Institut Gaudí) així com de millora en Seguretat e Higiene. Les xifres d’aquest negoci son fabuloses, els ingressos provenen d’un descompte en la massa salarial de tots els treballadors del sector. Les contradiccions entre els sectors de la gran i de la petita patronal i les contradiccions entre les organitzacions territorials catalanes i espanyoles també.
Però la petita i mitjana empresa encara no ha passat a expressar la seva contradicció amb els grans monopolis usant l’instrument polític de l’independentisme. Aquestes lluites son permanents però de cap manera antagòniques i es regulen i resolen a l’interior d’aquestes institucions. D’altra banda es tracta d’un mecanisme de colonització, subordinació i clientelització del sindicalisme de classe. Podríem afirmar que es tracta d’una nova forma del sindicalisme corporatiu interclassista re-constituït en les noves condicions.
3.- El programa de la burgesia radicada a Catalunya i la recomposició política del règim polític català en la fase actual.
Les darreres 10 reunions anuals del Cercle d’Economia.
De Sitges 2018 a Sitges 2019 passant pel desembre de 2018.
La burgesia davant Torra i Puigdemont. La burgesia davant Junqueres.
Llistat de reivindicacions:
1.- Infraestructures: aeroport, port, corredor mediterrani, autopistes
2.- Finançament de l’autonomia.
3.- Nou estatut amb caràcter de constitució de Catalunya.
4.- Elements simbòlics llengua, ensenyament.
A Sitges 2019, sembla que es tanca una aliança clara entre el Cercle ( Brugera i el seu successor, Faus) i Foment ( Sánchez Llibre) en la cerca d’un nou lideratge de la fracción catalana de la burgesia espanyola. Diu Manel Pérez: “El frente Foment-Cercle es una nueva realidad fruto de las circunstancias. No siempre ha sido así. Durante los últimos años, Foment y el Cercle han mantenido relaciones formalmente correctas pero sin complicidad alguna, ni en la emisión de sus mensajes ni en el análisis de la situación política o económica. Menos aún en torno al complejo affaire de las relaciones entre Catalunya y España. A tenor de lo visto en la tarde del viernes, Sánchez Llibre, por un lado, y Brugera y Faus, por el otro, coinciden en sus diagnósticos y parecen dispuestos a actuar conjuntamente.
De hecho, en torno a ambas instituciones se ha estructurado un grupo, que comparten con el RACC y Barcelona Global, con los mismos temas de trabajo que los expuestos en las jornadas del Cercle d’Economia”.[7]
Forces polítiques disponibles. Sembla clar que ni el PP ni Ciutadans formen part de la solució sinó és ja com a forces auxiliars. Símptoma: la seva absència de la reunió de Sitges 2019. Descomposició de l’antic món convergent. Quant a Ciutadans, l’operació Valls i la seva actual voladura controlada. Partits disponibles per a la recomposició política: Valls, sectors neo-liberals d’ ERC, PSC, restes d’Unió, sector clàssic de l’antiga Convergència ( Mas, Roca, regidors i batlles...).
Sembla clar que pel moment la burgesia radicada a Catalunya no considera el cesarisme de Puigdemont ni, encara menys el de Torra com una alternativa
Si és certa la meva hipòtesi pessimista de que estem en la fase de la quarta revolució passiva de la història d’Espanya, els camins d’aquesta revolució passiva a Catalunya son encara difícils de preveure. Però el meu pessimisme potser sigui producte de la meva particular evolució política. En els darrers temps el 11 M i l’1 d’O van venir a demostrar que l’optimisme de la voluntat té raons substancioses.
La sentència del judici serà un cop més un element de mobilització popular que marcarà un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya i també, a l’interior de Catalunya. De com incidirà en les
Au bout de souffle és el títol d’una pel·lícula de Jean-Luc Godard. Un simpàtic Jean Paul Belmondo, protagonitza un jove rebel que empès per les circumstàncies i per les seves derives inicia una fugida de la policia, que acaba amb la seva mort ja sense “alè”.
Considero que el processisme, es troba ja sense alè.
L’estat profund ha mostrat que no negociarà un dels elements centrals de la seva constitució jurídica i material: la sagrada unitat de la pàtria. De la seva pàtria, és a dir del seu mercat. I ho ha mostrat amb la contundència dels fets: amb l’ús del monopoli de la violència que és propi de qualsevol estat. Un ús moderat ( malgrat els 1000 ferits) si tenim en compte allò que hauria passat si enlloc de la declaració fake d’independència del dia 27 d’octubre de 2017, el processisme hagués estat conseqüent independentista i hagués fet una declaració efectiva.
El processisme mai no va pretendre posar seriosament la qüestió de la independència, tant sols pretenia crear una correlació de forces que li permetés discutir i negociar les condicions que la fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya considera necessàries per a poder seguir competint en el nou marc econòmic mundialitzat i en la divisió internacional del treball a l’interior de la Unió Europea.
Si la coalició de facto entre dreta extrema i extrema dreta, si el trident d’Aznar aconsegueix derrotar Sánchez i fotre’l fora del govern aplicarà la força com a únic argument. Sense pietat. La competència entre les diverses fraccions del capital és així. El processisme ho sap, sap que ha arribat au bout de souffle. I sap que ha de negociar, malgrat la situació dels presos, ha de negociar. Fins i tot ho saben els propis presos.
Al final del processisme, si el moviment popular independentista no aconsegueix desbordar el pacte entre ERC, les restes del PDCAT, Pedro Sánchez, i el Cercle d’Economia i Foment, un compromís històric recolzat de manera subsidiària per Podemos i Els Comuns; si el fràgil govern sanchista aconsegueix la seva investidura i per tant, no cau, a Catalunya s’hi albira una segona edició del tripartit socialdemòcrata. Vull dir entre ERC, PSC i Comuns. Un tripartit que ja intenta operar actualment en un mar de dificultats i de contradiccions. Un tripartit que operarà abans i després de l’arribada al govern.
Hi haurà tripartit amb la benedicció de Foment i del Cercle d’Economia és off course. I de l’òrgan orgànic de la gran burgesia radicada a Catalunya ( La Vanguardia), és clar, que ja treballa activament per afavorir aquesta sortida, que considera un mal menor de caràcter transitori. Es possible que aquesta pronòstic sigui difícil d’empassar i de digerir per part alguns dels meus amables lectors. Espero que siguin indulgents amb aquest pobre missatger i no em prenguin com a boc emissari. La descripció dels camins de la revolució passiva, els mecanismes de subordinació dels moviments rebels que no han tingut prou temps per a esdevenir autònoms i revolucionaris, els senders del transformisme molecular dels quadres polítics sorgits d’aquestes moviments troba nombroses dificultats per a ésser entesa quan es formulada en temps real. És a dir mentre els esdeveniments es desenvolupen amb tota la seva virulència. Al capvespre, quan l’òliba de Minerva aixequi el vol seran legió aquells que compartiran algunes de les hipòtesis que he tractat d’exposar en aquest text. Al temps.
[1]Esquema de la intervenció feta. el dia 30 de juny de 2019 a la taula República, qüestió nacional i classe social:El gir sobiranista del catalanisme: una anàlisi de clase, en el marc de la conferència de Historical Materialism, reprèn una reflexió iniciada de manera fragmentària en diverses publicacions durant el darrer anys. Alguns dels textos precedents serien: España/Cataluña: pueblo/nación/estado (siglos XVIII-XXI),Saint Ouen, 17 de març de 2018, http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2018/05/espanacataluna-pueblonacionestado.html; La permanència de la qüestió meridional i la formació de l'estat nació a Itàlia,24 d’abril de 2018, http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2018/04/la-permanencia-de-la-questio-meridional.html; Sobre l’art de no posar tots els ous en el mateix cistell, 1 setembre 2018 http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2018/09/sobre-lart-de-no-posar-tots-els-ous-en.html; Manuel Valls ja surt a la revista ¡Hola!,3 setembre 2018, http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2018/09/manuel-valls-ja-surt-la-revista-hola.html; "Hi ha un gran desordre sota el cel..., però la situació no és excel·lent", 25 de novembre de 2018, http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2018/11/hi-ha-un-gran-desordre-sota-el-cel-pero.html; Notes esparses sobre la renovació del consell d’administració de la Fira de Barcelona, 26 de novembre de 2018, http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2018/11/notes-esparses-sobre-la-renovacio-del.htmli Amb la benedicció de Foment (16 de febrer de 2019) http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2019/02/amb-la-benediccio-de-foment_16.html.
[2]El cas d’ERC sembla clar. Veure sinó el seu posicionament davant la proposta de Puigdemont de convocatòria d’eleccions durant la tardor del 2017 i la seva posició actual ( juny 2019). La oscil·lació en sentit contrari del sector cesarista del mon post-convergent encapçalat per Puigdemont també sembla clar.
[3]Antonio Gramsci, Quaderni del Carcere, nº 25, 5, Torino, Giulio Einaudi editore, 1975, 2287-2288.
[4]PINÇON, Michel, Sociologie de la bourgeoisie. Paris, La Découverte/Repères, 2009.
[5]ANTÓN COSTAS, Burgesies regionals desarmades, La Vanguardia, 6 de febrer de 2019. Importants matisacions de Manel Pérez al mateix diari, Les burgesies i el procés, 10 de febrer de 2019.
[6]Societat Civil Catalana, Plan Estratégico 2019, https://societatcivilcatalana.cat/sites/default/files/societat_civil_catalana_-_plan_estrategico_2019.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada