Refundació d’ IU? Refundació de la societat?

Carta des de la muntanya

Sota el Matagalls, 5 de juliol de 2010.

Refundació d’ IU? Refundació de la societat?

Estimat camarada i, no obstant, amic,

Ja saps que a la muntanya les coses van una mica lentes. Així que et vull demanar disculpes per comentar ara una notícia vella: ja té més d’una setmana. Però com que penso que tindrà una certa durada, potser aquesta carta no t'arribi massa tard.

El diari “Público” de dissabte 26 de juny publicava un article titulat “Refundar la sociedad” signat per Armando Fernández Steinko, Rosa Regás i Enrique Santiago. Dels dos primers signants hi consta el seu ofici, del tercer només el seu càrrec, que és “Secretario de Refundación de IU”.

Es tracta d’una peça d’agitació i propaganda del procés de refundació de Izquierda Unida. Un procés que va rebre el tret de sortida el mateix 26 de juny amb una assemblea en la que de 700 assistents, uns 300 no eren afiliats a IU, segons el mateix diari (p. 14). Com a tota peça d’agitació i propaganda mereix tota l’ atenció I per tant, ser considerada seriosament.

Ja sé que els programes no han de ser jutjats mai per la seva part expositiva i analítica, que les organitzacions solen deixar sota la responsabilitat dels lletraferits que després “no tallen el bacallà”, si no per la part propositiva que és aquella en que les organitzacions haurien de donar el do de pit. Examinem en primer lloc, les propostes d’IU. El dia anterior, mateix diari publicava un anunci d’una manifestació que IU convocava per a el diumenge 27 de juny sota el lema: “Por el empleo, por una alternativa social a la crisis”. El mateix anunci ens fa un resum del nou programa de IU: “Trabajo para con derechos todos y todas ( sic, jt). Plena protección del desempleo ( oxímoron, jt). Que paguen más quienes más tienen para salir de la crisis, mediante una fiscalidad progresiva, financiar servicios, pensiones y protección social públicas y avanzadas. Apoyo a las pequeñas empresas y autónomos/as, bajo criterios de creación de empleo y desarrollo sostenible. Crear y fortalecer un sector público que lidere el cambio de modelo productivo. Intervención pública y democrática de la economía. Creación de una Banca pública. Recuperar la democracia frente al mercado. Control democrático de la economía y las empresas. Igualdad de derechos y deberes. Ley electoral justa”. Com podem observar, un programa d’estricta observància keynesiana y socialdemòcrata. Cosa que amb la que està caient, no és poca cosa. El mateix diari ens informava el dilluns 28 de juny que els manifestants que defensaven aquest programa assoliren la xifra de 15.000 persones, la qual cosa no està gens malament.

Amic, si he copiat textualment aquesta llista de reivindicacions no ho he fet per a t’adonis de les dificultats e incoherències del redactat. Lluny de mi el desig d’escarnir un procés que podria significar l’inici d’un gir de IU cap a l’esquerra. Un gir a l’esquerra per part de IU no deixaria de constituir un oasi en l’actual travessia del desert. Per més escadusser que sigui, un oasi sempre és millor que la sorra inacabable o la duresa la hamada.

Sempre serà millor que el programa actual de IU estigui més a l’esquerra que l’anterior. El problema és que els programes, en aquesta llarga travessia del desert, sempre solen jugar el rol dels miratges: expressen els nostres desitjos més íntims. Però estan ben lluny de la realitat.

El problema no és quin programa ofereix IU. El problema, com sempre, no és el programa. El problema és què fa i què deixa de fer IU. El problema es com ho fa. Posem dos exemples:

· Que fer? Sostenir com en els anys passats un govern que ha mostrat clarament el seu caire neo-liberal? Què importa que el programa de IU, tingui un accent més keynesià i social-demòcrata que abans, si se segueix, parlamentàriament perlant, en la tessitura de chess-reader desencantat amb l’equip que has estat animant.

· Què fer? Continuar participant en el govern socio-liberal a Catalunya? Què hi fa que el programa de IU tingui un accent més keynesià i social-demòcrata que abans, si formem part d’un govern que privatitza l’escola i la sanitat, que redueix el salari als funcionaris, que retalla la inversió pública, es a dir, breu i curt, que aplica una política econòmica neo-liberal.

· Què hi fa que la litúrgia de IU, retorni al llatí en la missa dominical, si la pràctica de la resta de la setmana no s’adiu amb allò que es predica des de la trona?

Posem que el meu aïllament en la muntanya no em permet copsar la realitat i la profunditat dels canvis que comportarà per a IU el procés de refundació preconitzat pels signants de l’article i aprovats pel conjunt de la organització. És ben possible. Com saber-ho? Sota paraula d’honor dels sota-signants? Fa un cert que sóc escèptic respecte de les promeses i de les grans afirmacions. Facta, non verba.

Com saber si aquest procés és quelcom més que una escenificació del procés d’ascens al poder partidari d’una nova capa de dirigents? Per exemple, la informació del diari no inclou quants dels 700 assistents eren delegats d’organitzacions de base i a quanta gent representaven, quants debats refundadors s’havien celebrat en diversos indrets d’Espanya. Público tampoc no informa de quanta gent havia participat en aquests debats previs. Tampoc li podem demanar peres a l’om a l’òrgan del zapaterisme. En la ignorància dels fets, no descarto, doncs, que aquests procés de refundació sigui real i estigui superant la fase de una nova formulació teòrica o, millor dit, retòrica, d’aquelles les que el paper imprès te la paciència d’ aguantar.

Anem doncs a la única font que un simple lector de Público compta per a fer-se una idea de quina cosa és la refundació de IU. Analitzem breument l’article mencionat al principi. Llegint el títol “Refundar la sociedad”, he volgut sospitar que no es tracta del títol real escrit pels autors, si no posat per la redacció de Público. Tinc aquesta sospita per que és un títol tant poc ajustat al contingut de l’article, que resulta demagògic. Els meus amics de IU em sabran perdonar aquest epítet, que surt pel broc gros, ho reconec, però és l’únic que se m’acut, tenint en compte les migrades forces amb que compta IU per a escometre una tasca tant monumental com refundar la societat.

Suposo que en posarem d’acord en que la societat es va fundar amb la pròpia aparició d’aquest ésser social que és l’espècie humana, amb la formació dels primers grups de caçadors- recol·lectors. Suposo que estarem d’acord en que la societat ha anat canviant al llarg del temps, com a producte de la voluntat humana i de la lluita de classes, fins a transformar-se a aquesta cosa tant complexa que és actualment. El procés històric emprat per l’ésser social per a arribar a l’actual atzucac civilitzatori ha estat llarg i extremadament complex. Refundar la societat? Massa feina i massa difícil per a un grup polític que tracta des de fa massa anys de trobar el seu lloc dins d’aquesta societat.

Potser un títol més adequat a la realitat real hauria estat: Refundar IU. S’ajusta més a les pretensions declarades pels signants: “Izquierda Unida ha decidido dar un paso irreversible en esta dirección. En primer lugar ha acordado refundarse a sí misma, abordar la solución definitiva de sus problemas internos, invitar a los desencantados a que se acerquen a la coalición, mostrar a la sociedad que tiene los poros bien abiertos”. Molta roba i poc sabó.

Alguns, no li demanem a IU que faci quelcom tant abstracte i esotèric com re- fundarse: solament li demanem coherència entre les seves promeses fundacionals i programàtiques i la seva pràctica diària. Serà que la vida ha aconseguit fer-nos conformistes i pragmàtics.

Però els autors no es conformen amb tant poca cosa. Pretenen quelcom més: “ Pero este es sólo el primer paso, un paso necesario para convertirse en herramienta y abordar el segundo, que es más profundo, más estructural y ambicioso: impulsar la formación de dicho bloque articulado, empoderar a la sociedad civil para que sea protagonista del proceso, crear espacios nuevos en los que se sienta cómoda y estimulada para construir un futuro compartido”. Tots ells, objectius força genèrics I que necessiten ésser elucidats.

En primer lloc, com defineixen els autors aquest “bloque articulado”? Trobem la resposta en el paràgraf anterior: “No hay ninguna posibilidad, ninguna, de que este terremoto abra por sí mismo la puerta a una economía, a una sociedad y a una cultura solidarias si no existe una alternativa de poder, un bloque social articulado con capacidad de frenar una oleada de irracionalismo, de erigirse en alternativa viable en medio del desbarajuste que se viene encima”. El “bloque articulado” és segons els autors, una alternativa de poder.

Una alternativa de poder en un moment en que les pròpies classes populars espanyoles no es mostren gaire disposades ni tant sols a defensar l’estat del benestar ni una política econòmica simplement keynesiana? S’han preguntat els autors sobre les raons i els orígens d’aquests desarmament i d’aquesta derrota del poble treballador en el nostre país? Han fet l’anàlisi crític i auto- crític d’aquest fenomen? Han fet enquesta? Han investigat? Tenint en compte que un dels autors és professor de sociologia, és el mínim que els hi podem demanar. La defensa d’un programa socialdemòcrata i keynesià, no pas la refundació de la societat, necessita avui per avui d’una mobilització social sense precedents. Com aconseguir-la? Que cal fer? Com ho hem de fer per a passar aquestes demandes del paper a la realitat?

Jo no parlo d’una alternativa de poder, com diuen els autors. Només estic parlant de quelcom tant defensiu i reformista com estar disposat a donar una batalla en defensa d’ un programa socialdemòcrata i keynesià. Això, avui per avui seria ja molt.

Constituir una alternativa de poder és ben altra cosa. I no es quelcom, simple ni fàcil. Per descomptat que no és tasca per a una organització política parlamentària. Una alternativa de poder requereix d’una situació en la qual, en paraules del clàssic, “ni els de baix puguin continuar vivint com vivien, ni els de dalt puguin continuar governant com ho feien”. No aconsegueixo visualitzar en la realitat concreta, cap de les dues condicions.

Però una alternativa de poder significa també i sobretot que els de baix estan poderosament organitzats i lliuren diàriament una batalla dura per a defensar els seus interessos vitals front els de dalt. Vol dir que els de dalt no poden concedir als de baix allò que demanen sense posar en perill la continuïtat de la seva hegemonia. Vol dir l’organització dels de baix ensorra les seves arrels en tots i cadascun dels territoris, en cadascun dels llocs de treball, que disputa el poder en cada micro-fonament de la societat, en cada cèl·lula de la vida social, en cada interstici del teixit social. Vol dir que els de baix han deixat de pensar que poden ser com els de dalt i que, en canvi, volen ser diferents, ben diferents que ells. Vol dir que la cultura política dels de baix ha recuperat part de la seva autonomia. Vol dir que el de baix tenen consciència de la necessitat d’una ofensiva general contra les línies de l’enemic i estan disposats a passar a aquesta ofensiva. Això és una alternativa de poder. No crec que persones tant serioses com els signants de l’article estiguin pensant que aquesta es la realitat de les classes populars espanyoles davant la crisi.

Llavors, a què ve la retòrica expressió alternativa de poder?

Em perdonaràs, camarada i amic, ho digui ras i curt: em sembla que els signants de l’article es mantenen dins d'una ja vella tradició del PCE. Una tradició que és vella, però no és tant vella com el PCE. Totes les tradicions han nascut en algun moment. Allà pels anys setanta se’ns va presentar com a novetat absoluta, com a renovació radical del pensament del PCE una proposta que va tenir fatals conseqüències: la anomenada via espanyola al socialisme.

Gairebé quaranta anys després sabem que només ha servit per a dur cap a el socialisme (?) del PSOE a nombrosos dirigents del PCE, i per portar al comunisme espanyol i català cap a la marginalitat social. El catecisme d’aquesta via espanyola al socialisme incloïa una confusió, que ha resultat de llarga duració. Es confonia i es cofon de forma permanent la tasca de creació d’ alternatives de govern i de construcció de majories parlamentàries, dins del context de l’actual sistema liberal-representatiu, amb la lluita per la construcció d’un bloc històric nacional-popular. Que són dues coses ben diferents. Dit curt i ras es confonia i es confon govern i poder. És tradició de la casa, és tradició que IU ha heretat del PCE i de la que, a la vista de l’article mencionat, no té intenció des desprendre’s.

El govern, no cal que t’ho esclareixi, estimat amic, per que tu ja ho saps millor que aquests teòrics retòrics, és la petita part que emergeix de l’immens iceberg del poder. I no és precisament, la part més important del poder. El govern és simplement un instrument més del poder. Ergo: construir una alternativa de govern no és pas construir una alternativa de poder.

Estimat amic i camarada, acabo amb un petit detall de lèxic.

Em refereixo a l’expressió usada pels nostres amics signants de l’article: “empoderar a la sociedad civil”. Primer et parlarè del significat de la paraula i desprès de l’ús que en semblen fer els autors. Com que l’article està escrit en castellà cal anar al “Diccionario de la Real Academia Española”, que ens informa de que es tracta d’un mot en desús i que és sinònim de “apoderar”. Si busquem aquesta segona paraula en el DRAE trobarem que té quatre accepcions: “1. tr. Dicho de una persona: Dar poder a otra para que la represente en juicio o fuera de él. 2. tr. ant. Poner algo en poder de alguien o darle la posesión de ello. 3. prnl. Hacerse dueño de algo, ocuparlo, ponerlo bajo su poder. U. t. en sent. fig. El pánico se apoderó de los espectadores. 4. prnl. ant. Hacerse poderoso o fuerte; prevenirse de poder o de fuerzas.”.

Que IU ha de “empoderar a la sociedad civil” , seguint el DRAE, voldrà dir:

· Accepció 1, que: “IU donarà poder a la societat civil per a que representi a IU” ?

· Accepció 2, que: “IU posarà a algú en poder de la societat civil” ?

· Accepció 3, que: “IU es farà amo, que ocuparà, que posarà sota el seu poder a la societat civil” ?

· L’accepció 4 és inaplicable sintàcticament. El subjecte és IU i el complement directe és la societat civil. El verb és reflexiu. No es pot aplicar.

Cap de les quatre accepcions de “empoderar” semblen aplicables en una frase que sembla significar que IU farà quelcom envers a la societat civil. Ni es lògic que IU vulgui que la societat civil la representi, ni es lògic que IU vulgui lliurar la societat civil a no se sap qui, ni tampoc és lògic que IU vulgui ocupar, apoderar-se de la societat civil. Seria com si una formiga fes l’amor a un elefant.

Podem concloure de tot aquest garbuix això dues cosetes. La primera i més “txusca” seria que els redactors no saben redactar. La descartarem per que no és veritat.

La segona i, des de el meu modest punt de vista, més versemblant, és que els autors de l’article i IU es troben en un veritable “impasse”, que és la forma que els francesos diuen “atzucac” . Els castellans, més castissos ells, anomenen a això “callejón sin salida”.

Això no és pas cap crítica. Tots hi estem en aquest atzucac. Però la condició necessària, encara que no suficient, per a sortir d’aquesta situació, és ser-ne conscient.

Rep estimat camarada una salutació comunista i jacobina, des de la muntanya, del teu amic que ho és,

Joan Tafalla

Montagnard dépassé.

PD. Si vols llegir sencer l’article del que t’he parlat el podràs trobar a:

http://blogs.publico.es/dominiopublico/2101/refundar-la-sociedad/