Joan Tafalla
Ahir tant sols vam viure un episodi més de l'etern retorn de la revolució passiva a l'estat espanyol. Ja en portem quatre de revolucions passives des de 1812. Amb un genocidi intercalat, no ho oblidem!
La aquesta persistència de la revolució passiva durant més de dos segles ha produit l'etern retorn del règim borbònic. Corcat, corrupte, en declivi, però aquí el tenim: resistint la seva crisi política i recomposant el seu poder.
La tercera revolució passiva va començar l'any 1978 i, fins avui, ens ha costat 45 anys de règim borbònic. Enlloc de transició sembla més adient anomenar-la "transacció".
Naturalment que el règim borbònic és millor ( diguem menys dolent) que la dictadura franquista. Però segueixen manant els mateixos poders que llavors. Segueixen manant aquells que no es presenten a les eleccions. O no?
La quarta revolució passiva, va començar quan la potència democràtica, social i republicana del 15 M va ser subsumida per una representació política que va enviar la gent a casa. La representació política va servir per anul·lar i re-subalternitzar el moviment democràtic. Un moviment que començava a ser profundament popular i de classe, però que va arribar a ser-ho.
Podemos i també Más País es van esmerçar per a re-subalternitzar un moviment que havia començat a mostrar una incipient autonomia de classe. La "ciencia política" va substituir la política com un art dels de baix. Els mitjans de comunicació van encimbellar una proposta de caire cesarista: "Tranquils, torneu a casa que ja os ho solucionem nosaltres". Ara estem davant d'una proposta similar, però en femení.
Aquesta història ja ens l'havia explicat Benjamin Constant: la llibertat dels moderns és millor que la llibertat dels antics. És més còmode ser espectador que protagonista. És el principi bàsic del liberalisme. La representació substitueix a la democràcia: apa, dissolgueu-vos, que aquí no hi res a veure!
Ahir aquesta quarta revolució passiva va donar un nou gran salt endavant. Si aspirem a l' autonomia del moviment democràtic i popular potser seria més adequat dir que acabem de donar un gran salt enrere.
Però lo d'ahir és torna a presentar com el camí de la victòria. Normal: una característica de les forces polítiques subalternitzades i subalternitzadores sol ser transformar les derrotes en victòries. En avenços estratègics sobre la reraguarda, com fan tots els generals Cadorna que en el món han existit.
"La república no toca ara". Ahir, el règim borbònic va rebre una nova pròrroga. Fins quan? Esperem uns altres 45 anys?
S'abandona la lluita per la sortida de l'OTAN i pel desmantellament de les bases ianquis. Això no toca.
L' "esquerra de sa majestat" torna a traicionar al poble sahrauí. No sigui que s'enfadi el cosí magrebí de sa majestat. Autodeterminació del Sàhara? Això no toca!
No parlem res de la guerra imperialista de l'OTAN contra Rússia. Això no toca, no sigui que s'enfadin els nostres "socis" atlàntics. Si de cas, donem la culpa de la inflacció que ofega les llars obreres i populars a Putín que, com és ben sabut, té la culpa de tot.
No es deroga la llei mordassa: no sigui que s'enfadi l'estat profon. Això no toca. Donem la culpa de la no derogació a ERC i a Bildu, que no accepten el "realisme" curt de gambals de Sumar.
La reforma laboral del PP s'ha derogat a mitjes. Però segons la lideressa estem davant d'una enorme victòria. Si no ho veiem així, la patronal s'enfada. Reclamar la derogació completa? Això no toca.
La reforma de les pensions, una vergonya. Pa per avui, gana per demà. Cal que acceptem que la gent es jubili als 67. Recordeu França? Això no toca. Com sempre, França és un mal exemple!
El deute públic? "No sabe, no contesta". A pagar! No oblidem que estem en un "estat de dret" i que tant en Zapatero com RAjoy ja van posar el pagamennt del deute a l'article 137 de la Constitució. O sigui: això no toca.
La Unió Europea? Que tenim una desindustrialització que produeix un atur estructural i un empobriment creixent des de l'entrada a l'UE? Això no toca. Tranquils: vivim en el millor dels mons possibles, com deia el doctor Pangloss. O en un jardí, com afirma el panglossià: Josep Borrell.
En tota revolució passiva, s'han de produir algunes millores per a els de baix: pujada del salari mínim, pujada insuficient de les pensions, millora de les beques, ingrés mínim vital... No nego que per a molta gent aquestes petites molles signifiquen poder resistir millor l'empobriment creixent. És cert, però estem lluny, molt lluny d'uns salaris i d'unes pensions dignes, o de la renda bàsica universal. Caldrà seguir lluitant. I sobretot, no oblidar allò que és essencial: la funció d'aquestes millores és que ens conformem amb les molles. Que deixem de reclamar el pà sencer.
El transformisme forma sempre part de tota revolució passiva. Davant del fenòmen del transformisme, el nous quadres polítics sorgits al calor de la lluita de les classes populars contra les conseqüències de la crisi del 2008 poden prendre dos camins. Una de dos:
Primer camí. Endegar una nova travessia del desert contra la consolidació del règim borbònic, otànic i submís a l'EU. Seguir, en les noves condicions d'avui, el mateix camí que varen seguir aquells que l'any 1982 ens vàrem rebelar contra la "transacció" de Carrillo, Tamames, Sole Tura i tans d'altres amb els poders de l'estat. Reconec que és una opció incomoda. La consigna de "Llibertat, Amnistia, dret d'Autodeterminació" segueix estant vigent. També: derogació de la llei mordaça, derogació total de la reforma laboral del PP en els aspectes que escara estan vigents, renda bàsica universal, reforma i depuració dels cossos repressius de l'estat... Serem pocs, ja us ho dic! Però ho seguirem fent!
Segón cami.- De manera lenta i molecular aquells que encara, no ho son, s'aniran transformant en l'esquerra de sa majestat. Ja que no han pogut canviar el règim, el règim els està canviant a ells. Sovint és un procés tant lent, tant molecular que no és percebut per aquells que l'experimenten. Seran la majoria, ja us ho dic! Però el seu espai s'anirà reduint com la "pell de sapa" de Balzac. I les batalles per les llistes i les divisions d'avui, seguiran. La divisió no és un fenomen nou: apareix en cada derrota. La divisó és la causa de la derrota. La divisió és una de les conseqüències de la derrota. Masses culs per a tant poques cadires.
Res de nou sota el sol.
Però aquí seguim.
Sabadell, 3 d'abril de 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada