Un estudi sobre el rostre social i canviant d’una amenaça

per Guido Ligouri,
Vicepresident de la International Gramsci Society (IGS) i President de la IGS Itàlia
Article publicat a Il Manifesto el dia 23 de gener de 2020.
Indagine sul volto sociale e cangiante di una minaccia

La nova edició de les Lliçons sobre el feixisme, als Editori Riuniti.

Història. Una nova edició de "Les lliçons sobre el feixisme" de Palmiro Togliatti - amb un pròleg de Paolo Ciofi, introducció de Piero Di Siena i Prefaci d'Ernesto Ragionieri - proposat pels Editori riuniti de Roma. En el text s’avança una "anàlisi diferenciada" del fenomen: des del programa rebel de la plaça del Santo Sepolcro, pasant per la violència dels patrons anti-socialistes, fins a la fundació de l'estat totalitari.

La iniciativa de l’Editori Riuniti per promoure una nova edició de les Lliçons sobre el feixisme de Palmiro Togliatti és, com sempre, molt adequada (Pròleg de Paolo Ciofi, Introducció de Piero Di Siena, Prefaci a la primera edició d’Ernesto Ragionieri, pp. 200, 15 euros). Un llibre important, no només des del punt de vista historiogràfic (com va reconèixer Renzo De Felice), sinó també per a la lliçó de mètode que conté i que encara ens parla.

ORGANITZADES el gener-abril de 1935 a l'escola del Comintern de Moscou per als comunistes italians, ens han arribat gràcies a les notes d'un alumne trobades i publicases per Ernesto Ragioneri l’any 1970. Les lliçons es remunten, doncs, al període immediatament anterior al VII^è Congrés de la Tercera Internacional, que va posar en marxa la política dels Fronts Populars. Abans, però, la victòria del nazisme (gener del 1933) havia deixat de banda la política sectària del “social-feixisme” i donat pas, primer a França, a una nova política d’aliança entre les forces d’esquerres. Togliatti, que havia acceptat amb dificultat el tombant estalinista de 1928 i que havia estat apartat al Comintern, havia estat cridat a dirigir la nova política juntament amb Dimitrov.

Les lliçons s’han de situar, doncs, en aquell passatge, en què Togliatti es converteix en el protagonista del comunisme internacional. Són la part més substancial (més de dos terços) d’un curs que el líder comunista manté sobre les forces polítiques italianes (socialistes, anarquistes, republicans) i constitueixen, amb diferència, la part més rellevant, no només quantitativament.

Togliatti accepta com a punt de partida la definició del feixisme de la Tercera Internacional ("una dictadura terrorista dels sectors més reaccionaris, més xovinistes i més imperialistes del capital financer"), però a partir d'ella posa en joc una interpretació original, que va més enllà de les tesis recolzades per altres intèrprets de l’època, a excepció de la reflexió de la presó de Gramsci, convergent en molts aspectes, però desconeguda en aquell moment. 

A la base de les lliçons hi ha la consciència que amb el nou protagonisme de les masses ja no és suficient l’antic estat liberal. Els liberals italians no ho van entendre i la burgesia va haver de trobar una solució diferent, va recórrer al feixisme -diu Togliatti- perquè "no pot governar amb els antics sistemes". El feixisme es converteix llavors, tot fent camí i per primera vegada a Itàlia en el partit unitari de la burgesia, (com potser abans només ho havia pogut fer la maçoneria).

CAL REMARCAR en el llibre, l’anàlisi “diferenciada” del feixisme que Togliatti posa en pràctica, convidant-nos a distingir entre els feixismes dels diversos països i dins del feixisme italià al llarg de la seva història (des del programa rebel de la plaça del Santo Sepolcro, passant  pel feixisme patronal anti-socialista, fins a la fundació de l’estat totalitari). El feixisme no sempre és el mateix, ens diu Togliatti, i és erroni definir qualsevol fenomen reaccionari com a feixista: una advertència a tenir en compte encara avui. El terme s'ha d'utilitzar "quan la lluita contra la classe treballadora es desenvolupa sobre una nova base de masses amb un caràcter petit-burgès". Els punts d’inflexió s’identifiquen quan el capital intervé i organitza el feixisme, a partir del 1921 i després a partir del 1926, amb l’organització estatal de les masses.

RELEVANT, i actual, resulta  l’autocrítica que Togliatti fa en aquestes lliçons: els comunistes no van ser capaços –diu– de veure “les causes socials” que van determinar el feixisme. Per vèncer-lo, calia “conquerir una part d’aquella massa” organitzada pel feixisme i “neutralitzar l’altra part”. No es va fer. El feixisme va prendre així el poder i va comprendre tant la "necessitat d'algun element d'organització del capitalisme, d'algun element de planificació", així com la necessitat d'un control generalitzat de les masses.

D’una banda, doncs, el feixisme reprodueix aquella nova relació entre l’economia i la política pròpies de la primera meitat dels anys 1900 i de tots els règims (democràtics, socialistes, comunistes, feixistes), per fer front a la crisi i modernitzar l’economia; d’altra banda a partir de 1926 va establir un monopoli sindical: la "política de masses" del feixisme que ara s'havia convertit en un estat, una política necessària per a la burgesia davant la crisi econòmica. Aquí comencen les meravelloses lliçons de Togliatti sobre el corporativisme i sobre "organitzacions col·laterals" del feixisme. Els comunistes han d’entrar dins d’elels, perquè és on les masses estan, i es poden aprofitar les contradiccions de la seva vida real. Els treballadors que s’uneixen als sindicats feixistes i del “dopolavoro”, diu Togliatti, "no són els nostres opositors, són masses de treballadors que hem de fer tots els esforços per conquerir" i les masses "poden transformar aquestes organitzacions en centres de resistència; en centres per a lluitar contra el feixisme ". Togliatti conclou: "El nostre deure és entrar en aquestes organitzacions i organitzar la lluita pels nostres principis", ja que hem de "mantenir-nos constantment vinculats a la massa".

SÓN PARAULES que semblen adreçades a les esquerres i als comunistes d’avui, encara que en una situació tan diferent. Semblen adreçades a aquelles esquerres que ja no tenen relacions de masses, que ja no estan presents entre els treballadors, els precaris, les classes populars, que sovint renuncien a anar a buscar el poble allà on es troba. Les paraules de Togliatti conviden a reflexionar.

Traducció de l'italià de Joan Tafalla 

ANNEX:

Una edició anterior ( 2010) del llibre es pot trobar a Einaudi : 

Pero l´index d'aquest llibre és diferent i més complet. El canvi de títol sembla natural si es llegeix l'index que segueix:

Corso sugli avversari
Lezione I
Il fascismo: definizione e caratteri generali
Lezione II L’evoluzione del Pnf
Lezione III
Il Pnf, organizzazione borghese di tipo nuovo
Lezione IV
La Milizia e le organizzazioni giovanili
Lezione VI
I sindacati fascisti
Lezione VII II Dopolavoro
Lezione VIII
Il corporativismo
Lezione IX
La lotta nelle corporazioni
Lezione X
Il fascismo nelle campagne

Lezione X I
La socialdemocrazia

Lezione XII
La socialdemocrazia italiana
Lezione XIV
Massimalisti e repubblicani
Lezione X V Gli anarchici
Appendice I materiali didattici 255 i. Gli indici delle dispense
I brani redazionali del quaderno n. 2
Amb un Annex: 

Togliatti, i l fascismo, la guerra civile europea di Francesco M. Biscione