.jpg)
Curs sobre pensament republicà i democràtic
1ªsessió (dimarts 23 de febrer de 2010):
“La forma de gobierno más barata y perfecta”. La prehistòria del republicanisme a Espanya (1820-1856)
A càrrec de Manuel Santirso (Universitat Autònoma de Barcelona)
Tot i que la idea de República va ser present des dels inicis del liberalisme espanyol, passarien unes quantes dècades abans no s’associés amb la de democràcia i totes dues juntes donessin lloc a un corrent polític ben definit. Durant aquesta prehistòria del republicanisme que va de les Corts de Cadis a la fi del bienni progressista, sovintejaren les formulacions extravagants, els successos enigmàtics i els personatges tèrbols. No podia ser d’una altra forma en un temps tan intens i fluït com aquell, quan es va enderrocar el vell ordre senyorial i en el seu lloc es posaren els fonaments de l’Espanya i l’Europa del present.
2ªsessió (dimecres 3 de març de 2010):
Imperialismo popular, imperialismo patricio: Catalunya y el colonialismo español (1869-1896)
A càrrec de Martín Rodrigo (Universitat Pompeu Fabra)
A la segona meitat del segle XIX Barcelona es va convertir en la capital del colonialisme espanyol. A l'era de l'imperialisme, les principals empreses i iniciatives que procuraren treure'n profit econòmic de l'imperi insular espanyol (tant a Cuba, com a Puerto Rico, les Filipines i la Guinea espanyola) foren companyies catalanes com ara la Companyia Trasatlàntica, el Banc Hispano Colonial i la Companyia General de Tabacs de Filipines. Però la capital catalana fou també un gran escenari per a la mostra d'un imperialisme de masses, popular, que es mostrava orgullós de la vessant imperial espanyola tant a les Antilles com a África o al mar de la Xina.
3ª sessió (dimarts 9 de març de 2010):
Mateu Morral i la cultura obrera autodidacta a Sabadell 1900-1939
A càrrec d'Eduard Masjuan
A través de Mateu Morral es fa un recorregut pels fonaments culturals dels medis obrers de Sabadell del primer terç del segle XX. En un moment històric en el que la cultura obrera es troba lligada a la innovació social i conforma el substrat de la revolució.
Uns medis obrers de Sabadell que s’hi troba el ferment cultural encaminat a l’emancipació de la tradició catòlica i té per objectiu substituir aquesta per una cultura universal i laica.
Així es fa un repàs per l’estel d’innovació cultural obrera que pretenia posar fi al monopoli catòlic sobre el pensament, l’educació i envers la totalitat de les relacions humanes. Es tracta de revisar doncs, el conglomerat d’aquesta dissidència anarquista i republicana que des de l’atemptat reial de 1906 perpetrat per Mateu Morral es trobà sempre sota el punt de mira governatiu. A la vegada, s’exposen algunes d´aquestes manifestacions culturals procedents d’aquesta utopia obrera que actua com a dinamitzadora per a cercar una societat més humana inspirada en l’ordre natural que permetia el conreu dels sentiments i les facultats de les persones envers l’experimentació dels seus pensaments. Algunes de les manifestacions culturals que s’analitzen es troben en el teatre sociològic, l’escola integral o racionalista, el neomalthusianisme (procreació obrera conscient), l’excursionisme científic, l’idioma internacional esperanto, etc.
4ª sessió (dimarts 16 de març de 2010):
El projecte antidemocràtic del feixisme espanyol: debats de postguerra (1940-1950)
A càrrec de Ferran Gallego (Universitat Autònoma de Barcelona)
Al acabar la guerra civil, sectores diversos adictos al Nuevo Estado plantearon cómo legitimarlo mediante referencias a la naturaleza antidemocrática específica de la auténtica España, tanto la histórica como la que el 18 de julio ha vuelto a poner en pie. Para ello, se dedicaron a reivindicar, lejos de lo que suele pensarse, la Monarquía Universal del siglo XVII que se acompañaba por la Contrarreforma, y no el Imperio de Carlos V renacentista al que solemos asociar la imagen de la retórica del nuevo régimen. La religión pasaba a ser una forma de establecer un mundo moderno católico o una contrarrevolución católica (según se trate de los falangistas o los integristas de ARBOR). Ese debate sobre la propia legitimidad pasa a encontrar puntos de referencia en el mundo clásico (defensa del irracionalismo griego por Tovar), en la España de los tratadistas de la decadencia (Maravall, Palacio Atard), en la lucha contra 1848 (Calvo Serer, Pérez Embid) o en la reivindicación del 98 (Laín, Ridruejo). En esa década de posguerra, el régimen busca una identidad que permita establecer la modernidad de la contrarrevolución española. Y que haga de la derrota de la República la manifestación de su imposibilidad esencial e histórica para el gobierno de España.
A l'acabar la guerra civil, sectors diversos addictes al Nou Estat van plantejar com legitimar-lo mitjançant referències a la naturalesa antidemocràtica específica de l'autèntica Espanya, tant la històrica com la què es va tornar a posar en peus el 18 de juliol. Per això, es van dedicar a reivindicar, lluny del que sol pensar-se, la Monarquia Universal del segle XVII que s'acompanyava per la Contrarreforma, i no l'Imperi de Carlos V renaixentista al que solem associar la imatge de la retòrica del nou règim. La religió passava a ser una forma d'establir un món modern catòlic o una contrarrevolució catòlica (segons es tracti dels falangistes o dels integristes de ARBOR). Aquest debat sobre la pròpia legitimitat passa a trobar punts de referència en el món clàssic (defensa de l'irracionalisme grec per Tovar), en l'Espanya dels tratadistes de la decadència (Maravall, Palacio Atard), en la lluita contra 1848 (Calvo Serer, Pérez Embid) o en la reivindicació del 98 (Laín, Ridruejo). En aquesta dècada de postguerra, el règim busca una identitat que permeti establir la modernitat de la contrarrevolución espanyola, i que faci de la derrota de la República la manifestació de la seva impossibilitat essencial i històrica per al govern d'Espanya.
5ª sessió (dimarts 23 de març de 2010):
“Se nos entiende todo”. Esglesia catòlica i Segona República
A càrrec de Miquel Izard (Universitat de Barcelona)
A qualsevol pertorbació social solen acompanyar-la saquejos, crims i altres abusos. En 1936-1939, al marge de morts en el front, de fam o bombardejos, van ser assassinades 8.352 persones, més de cap hauria estat excessiu, però ni els anarquistes van ser els únics responsables, ni tots els que lluïen ensenyes de CNT/FAI eren llibertaris. Un 30% dels immolats, 2.437, eren eclesiàstics, però no pot parlar-se d'una “sacrofòbia” planejada, en molts llocs no només se'ls va respectar, a més se'ls va ajudar. Hi ha qui esmenta una església catalana, progressista, enfront de la integrista de la resta d'Espanya. Però molt catòlic ha lamentat intransigència de tant clergue o incoherència de la seva prèdica i de la seva moral. Més important fou la participació carlina organitzant el Sindicat Lliure o de molt capellà en la repressió contra els pagesos l'octubre del 1934. I molts sacerdots estaven implicats en el pronunciament. Per a Vila-Abadal, l'Església va ser la bona consciència dels militars sediciosos, reiterant el seu rol ancestral; la qual cosa escandalitzà als socialment oprimits.
6ªsessió (dimarts 6 d'abril de 2010):
L'exili dels docents republicans i el seu impacte a l'ensenyament a l'Amèrica llatina
A càrrec de Francisco Morente (Universitat Autònoma de Barcelona)
Amb la desfeta republicana de 1939, milers de mestres, professors i pedagogs van haver de marxar d’Espanya i molts d’ells van refer les seves vides a Amèrica Llatina, on una part d’aquest col·lectiu va reemprendre les seves activitats professionals relacionades amb la docència. A països com ara Mèxic, Veneçuela o Cuba, la tasca d’aquests docents va impactar de forma considerable sobre els seus sistemes educatius, tema sobre el qual tractarà la conferència.
7ª sessió (dimarts 13 d'abril de 2010):
L'esquerra marxista i la República als anys 1930
A càrrec de Josep Lluís Martin Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona)
El propòsit de la conferència és analitzar i interpretar les actituds, els projectes i les estratègies polítiques del socialisme i del comunisme a Espanya i França enfront de la crisi econòmica i l’ascens de les propostes autoritàries i del feixisme; projectes i estratègies que culminen, amb la guerra civil espanyola, en la transformació d’una concepció defensiva de l’antifeixisme en l’elaboració d’una proposta d’avenç cap el socialisme a partir del republicanisme i d’una concepció alhora social i política de la democràcia.
8ª sessió (dimarts 20 d'abril de 2010):
Hollywood contra Franco. El cinema nordamericà i la guerra civil espanyola
A càrrec de Ramon Alquézar (Universitat Autònoma de Barcelona)
En contraposició al bloqueig patit per la II República Espanyola, imposat pel Comitè de No Intervenció i recolzat per l'administració de Franklin D. Roosevelt, als Estats Units es produí un moviment de solidaritat intel·lectual, militar, polític i material vers la causa republicana (1936-1939). El film d'Oriol Porta «Hollywood contra Franco» (2009), focalitzat en el guionista i Brigadista Internacional Alvah Bessie, analitza com es plasmà aquesta solidaritat en les obres i accions de destacats directors, guionistes i actors de Hollywood, alhora que reivindica la legitimitat republicana.
9ª sessió (dimarts 27 d'abril de 2010):
Les guerres de la memòria. La República atrapada
A càrrec de Xavier Domènech (Universitat Autònoma de Barcelona)
10ª sessió (dimecres 5 de maig de 2010):
Política i cultura a la llarga postguerra: la proposta franquista
A càrrec de Martí Marin (Universitat Autónoma de Barcelona)
Resulta prou conegut com el règim franquista desplegà una dura política repressiva sobre el món socio-cultural, tanmateix ho resulta molt menys l'altra cara d'aquesta política, la vessant propositiva. El règim franquista tingué una política cultural específica que no es resumia tant sols en un conjunt de propostes en negatiu: no només que s'havia de prohibir o mutilar en materia de cinema, ràdio, literatura, cançó, etc. sinó que s'havia de veure, llegir i escoltar. La meva sessió se centrarà en veure les dues cares, doncs, de la política cultural, especialment en la seva vessant de consum de masses, durant els anys quaranta i primers cinquanta.
11ª sessió (dijous 6 de maig de 2010):
La segona república, la guerra civil i el Marroc
A càrrec de Francesc Espinet (Universitat Autònoma de Barcelona)
L'actitut de la república respecte al Marroc poc va variar respecte a periodes anteriors: va perdurar el sistema colonial del Protectorat. I, quan el 1936 hi hagué un acostament entre Generalitat-Comité de Milícies Antifeixistes, d'una banda, i de l'altra l'autonomisme i independentisme marroquins, des de Madrid (en gran manera influiït per França: recordem que a tots dos estats governava el Front Popular) es va negar tota possibilitat d'entesa. Franco, en canvi, prometia "l'oro i i el moro" (mai més ben dit), i afalagava l'islam.
12ª sessió (dimarts 11 de maig de 2010) :
L'antifranquisme i la República
A càrrec de Pere Ysàs (Universitat Autònoma de Barcelona)
La conferència plantejarà dues qüestiones relacionades però independents. D’una banda, la reivindicació de la legalitat i de les institucions republicanes per part de l’antifranquisme. Aquesta reivindicació pràcticament desapareix dels programes i de les propostes de la majoria de forces de l’oposició a la dictadura a partir de 1948. D’altra banda, la conferència analitzarà la reivindicació de la República com a forma de govern, que forma part dels projectes de l’esquerra antifranquista fins a la fi de la dictadura, però que no impedirà l’acceptació de la monarquia en el procés de transició de la dictadura a la democràcia.
13ª sessió (dijous 13 de maig de 2010):
Republicanismo y pacifismo
A càrrec de Francisco Fernández Buey (Universitat Pompeu Fabra)
14ª sessió (dimarts 18 de maig de 2010)
Repensar la política: la democracia como práctica del movimiento ciudadano
A càrrec de Joaquín Miras
La intervención tiene como objeto salir al paso de las trivializaciones que de la democracia se hacen desde el liberalismo, y que la presentan como un simple procedimiento cuya función es ordenar la sustitución de las elites que dominan la sociedad. La democracia, el poder de la plebe, es una tradición práxica y de pensamiento que propone alternativas antropológicas o de cultura a la sociedad. La democracia es un ethos o forma de vida. Los indivíduos son interpelados a la actividad política, esto es, a organizarse para protagonizar su vida y su tiempo, de forma individual y colectiva. Esto exige que se repiense públicamente las formas existentes de organizar la vida y que se elaboren nuevas formas de vida. La democracia, además, desde el punto de vista social, es el nombre de un movimiento organizado o sujeto social, activo, conformado por la mayoría de la sociedad, que lucha por conseguir imponer su soberanía y lo hace precisamente tratando de constituirse en sujeto social activo y autoprotagonista de la praxis social.
15ª sessió (dijous 20 de maig 2010):
La fraternitat: la vessant delmada del republicanisme
A càrrec de Josep Casol
La conferència es centrarà en primer lloc en una introducció general al pensament de Antoni Domènech. En segon terme, s'intentarà un anàlisi de l'atac a la idea de fraternitat en l'ofensiva político-cultural neoconservadora. Per concloure, es farà un apunt final sobre el col.lapse del socialisme burocràtic, la crisi política de les conquestes de l'estat del benestar i la fallida moral (en el sentit de pérdua de confiança) de les esquerres davant l'erosió històrica del seu programa emancipatori com factor concausal enl'oblit de la fraternitat.
16ª sessió (dimarts 25 de maig de 2010):
Estado paternalista frente a Estado republicano
A càrrec de José Manuel Bermudo (Universitat de Barcelona)
En la conferencia se argumentará que el ideal republicano yace en la cuneta de la historia; que los esfuerzos de la izquierda, incluida la de tradición marxista, por mantener viva su idea es una simple forma de supervivencia intelectual, tan bella y necesaria como socialmente estéril. Se insistirá en que la metamorfosis del capitalismo ya ha superado el estado genuinamente liberal, transformándose en paternalista, negando al mismo tiempo la vía republicana. Ese estado paternalista es el adecuado al capitalismo de consumo postburgués (y, por tanto, postrepublicano). Por otro lado, la idea de patria, de Rousseau a Robespierre síntesis del ideal republicano, hoy sólo parece soportable en el marco nacionalista; fuera del mismo ha perdido atractivo y en su seno deviene meramente nación, en sentido prepolítico, y en absoluto estado-nación, forma de identidad política, racional, esencial al republicanismo. Un republicanismo sin patria es, como el vino sin alcohol o el pan sin colesterol, algo muy propio de nuestro tiempo: mera banalidad.
17ª sessió (dijous 27 de maig de 2010):
La idea de la desobediencia civil
A càrrec de Hourya Bentouhami
Desde hace unos años volvemos a hablar de neo-republicanismo para volver a pensar las relaciones entre democracia y conflicto, sobre todo a partir del pensamiento de Maquiavelo expuesto en los Discursos sobre la primera década de Tito-Livio. La conferencia examinará cómo la desobediencia civil puede dar base a una forma republicana de pensar las instituciones políticas a partir del conflicto o del tumulto tal como lo pensaba Maquiavelo. Por eso, la desobediencia civil y la no-violencia están reinterpretadas hoy en día en el marco teórico del neo-republicanismo, que encuentra sus raíces en el republicanismo del Renacimiento italiano (tal como lo propusieron los historiadores Pocock y Skinner), y no en la época de las revoluciones liberales del siglo XVII y XVIII, que por el contrario favoreció una concepción jurídica del derecho de resistencia a la opresión con Locke o Condorcet, por ejemplo.
18ª sessió (dimarts 1 de juny de 2010):
El poder judicial durante la Segunda República
A càrrec de Carlos Jiménez Villarejo
Curs coordinat per Alejandro Andreassi, Sébastien Bauer, Guillermo Lusa i Joan Tafalla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada