Mapa d'Italia després de les eleccions del passat 4 de març de 2018
Dedicat a Simón Vázquez
Un cop Vittorio
Emanuele entrà a Nàpols, es podia dir que Itàlia estava feta. Així ho va
afirmar el comte de Cavour: "Itàlia està feta, tot està salvat." Més
caute, el marquès Taparelli Massimo D'Azeglio replicà: "Itàlia està feta,
ara cal fer que els italians".[1]
L’examen del mapa de electoral d’Itàlia de les eleccions del passat 4 de març,
fa pensar que el marquès anava més encertat que el comte.[2]
La unitat italiana fou substancialment,
una conquesta militar del centre i sud de la península per part de les tropes
de la corona de Savoia, justificada sota el discurs progressista d’una revolució
burgesa de caire liberal. En realitat, es tractà d’un pacte entre oligarquies
(industrial i bancària del nord, latifundista i semi-feudal del sud), un pacte
basat en la creació d’un mercat nacional per a les mercaderies industrials del
nord, en la lliure circulació de força de treball del sud cap a el nord i la
construcció d’un estat apropiat per a participar en el repartiment imperialista
del món. En el cas italià: Libia, Etiopia o els Balcans i Grècia. A més, aquest
pacte entre oligarquies, assegurà que els privilegis semi-feudals trobessin
acomodament en la nova situació, com Lampedusa li fa dir al príncep Salina a la novel·la Il Gatopardo : “Que tot canviï per a que res no canviï”.
Així doncs, la missió principal
de l’estat construït en el Risorgimento no era tant fer una nació italiana, si
no una altra ben diferent. És per això que la tasca no estava complerta quan es produí
l' anomenada unitat. La tasca pendent era “fer els italians” és a dir construir
la nació, el poble italià. Itàlia no era encara un
Es cert que en el
Risorgimento hi fou present un impuls procedent de baix, de sectors de les
classes subalternes. Un impuls representat per Garibaldi o Mazzini. Pero com
afirmà Gramsci, l’absència d’un jacobinisme italìa acabà per produir una
revolució passiva i la cooptació dels dirigents populars en el nou estat, allò
que el mateix Gramsci anomenà trasformismo.
El feixisme tractà
d’imposar la italianització dels habitants de la península per la força però dugué
a la nació italiana al desastre dels anys 1943-45.
Per la seva banda, l’any
1925, el PCI, tot denuncian el caràcter injust e inacabat del Risorgimento, reclamava
per boca i per la ploma de Gramsci una república federal d’obrers i camperols.[3]
El propi Gramsci l’any 1926 analitzava els déficits del Risorgimento i
propossava una solució el problema nacional italià en el seu conegut fulletó, La questió meridional. El problema
pricipal per a que la unitat d’Itàlia reixís i per a que el procés de “fer els
italians”, culminés era combatre la causa principal de les diferències: el
desenvolupament desigual Nord-Sud o centre perifèria, si es prefereix, aquest lcxic.
Gramsci el dia 30 de maig de
1928, en la conclussió del seu alegat front el tribunal feixista que l' hacia de condemnar a vint anys de presó digné “A mi
em sembla evident que correspon al proletariat substituir a les classes
dirigents, prenent les regnes del país per a salvar el destí de la nació...Vostès
portaran Itàlia a la ruïna i a nosaltres, els comunistes, ens correspondrà
salvarla!”.[4]
Gramsci desenvolupà a la presó una reflexió sobre el procés de la formació de l’estat italià i
de la cultura nacional en el conjunt dels Quaderns de la Presó pero
essencialment en els Quaderns 9 (Risorgimento Italiano) i 21 ( Problemi della cultura nazionale italiana).[5]
En el transcurs de la seva reflexió carcelària, Gramsci explorà i proposà la
creació i de la construcció d’una voluntat nacional-popular. Es tracta d'una reflexió imprescindible per a qualsevol comunista que pretengui intervenir en una situació política en que la qüestió nacional es posa en el primer plà.
La unitat entre nació i
estat italià, la unitat dels italians i d’Itàlia tingué una ocasió per a
consolidar-se amb la constitució de la primera república italiana l’any 1948.
Una república, un estat-nació quin únic motor eficient va ser el Partit Comunista Italià. El
PCI maldà per a construir una unitat/ aliança entre treballadors urbans i
rurals, entre ciutadans del nord i del sud. Una proposta que Togliatti anomenà via italiana al socialisme. Una proposta
nacional-popular que pretenia reduir progressivament fins a eliminar les
inmenses diferències nord-sud imposades per la llei inexorable del
desenvolupament capitalista: el desenvolupament desigual.
S’oposaven a aquest
projecte democràtic popular poderoses forces del capitalisme nordenc i del
latifundisme sudeny. S’hi oposà l’imperialisme nord-americà que plantejà el
famós factor K. S’hi oposà l‘aparell d’ Estat profón, amb l’anomenada xarxa
Gladio. Durant quaranta anys el PCI lluità per a aconseguir aquesta
transformació profonda de l’Estat i de la nació que hauria pogut aconseguir de
“fer els italians”. No aconseguí els seus objetius, però durant tots aquest
decenis el PCI fou, indiscutiblement un agent corrector i un fre indiscutible a
la tendencia al desenvolupament desigual.
Avui, desaparegut el
PCI, el capitalisme italià i la Unió Europea gaudeixen d’una llibertat ilimitada per a
accentuar les diferències nord-sud. Tot plegat a tornat a fer creixer la
qüestió meridional. L’absència d’una força eficient i operativa en el conjunt
del territori ocupat per l’estat italià, amb objectius similars als del PCI, és
el factor principal de la destrucció de la idea d’Itàlia com a estat nació. I
com sempre, en aquestes ocasions en que s’entrecreuen una crisi de l’estat, amb
una crisi social producte de la globalització i del sotmetiment d’Italìa a una
posició subalterna en el Lebensraum alemany es denota l’absència d’un projecte
nacional i de classe. I en aquest buit de proposta i d’acció, dos cesarismes es
disputen la majoria de l’electorat i divideixen políticament un pais que ja
estava dividit econòmicament, social i cultural.
Aquest exemple ens dona una mostra del realisme amb que els diversos
marxistes que varen debatre sobre la questió nacional a principis del segle XX,
remarcaven el caràcter històric de
la relació entre l’estat i la nació. La relació entre nació/poble i l’estat, i
per tant el propi estat-nació és quelcom canviant, quelcom que està sotmés al
caràcter canviant de les relacions cultural politiquea i de les relacions socials de producció i de candi.
En el cas
que ens ocupa, Italià, un dels estats occidentals que, segons alguns hauria
aconseguit de manera de manera canònica una identificació amb la nació es
presenta avui com a quelcom no acabat, com a procés en permanent recomposició.
[1] En realitat M. D'Azeglio va dir “la primera necessitat d' Itàlia és que es formin italians que sàpiguen acomplir el seu deure; és a dir, que es formin
caràcters elevats i forts”, in I mei ricordi, a carrec de S.
Spallenzon, Rizzoli, Milano, 1956, p. 17. Fou Leone Carpi qui transformà aquesta
frasse en l'eslògan que s'usa aquí. Tot plegat és citat per Alberto Mario Banti,
Il Risorgimento italiano, Roma-Bari, Editori Laterza, 2018, p.222. Per la seva part, Emilio
Gentile explica bé el sentit de lo dit per d'Azeglio a: Né estato, né
Nazione, Italiani senza meta, Roma-Bari, Editori Laterza, 2013, pp. 26-28.
En canvi Aldo de Jaco, cita l' eslògan donant-lo per bo a: Gli anarchici, Cronaca inedita dell'Unità
d'Italia, Roma, Editori
Riuniti, 2006, p. XV.
[3] Antonio Gramsci, Carta al
CE del PCI, in Escritos Políticos
(1917-1933), México, Cuadernos de Pasado y Presente, 1977, pp. 205-206.
[4] Antonio Gramsci, Declaracions
al Tribunal especial, in Sobre el
fascismo, México, Ediciones Era, 1974,
p. 277.
[5] Antonio Gramsci, Quaderni
del Carcere, edizione critica dell’Istituto Gramsci, a cura di Valentino
Gerratana, Torino, Giulio Einaudi editore, 1975, pp. 1057-2078 i 2105-2103,
respectivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada