Roma, 20 d'agost de 2020
En els dies del 29è aniversari d’aquell intent tardà, maldestre i verticista, d’evitar la fi de l’URSS, implementat per “els vuit del GKČP” [Gosudarstvennyj Komitet po Črezvyčajnomu Položeniju: Comité estatal per l'estat d'emergència ] per evitar la signatura de l’acord de dissolució de l’URSS, l’anomenada " víctima” per excel·lència d’aquest comitè, Mikhail Gorbaxov, va dir que l’error fonamental d’Aleksandr Lukashenko ha sigut haver apel·lat als treballadors massa tard.
"De quin púlpit prové el sermó", es podria dir; encara que, en aquest cas, sigui difícil culpar a l’ex i últim president de l’URSS. En qualsevol cas, això només és part de la "veritat" i no la principal.
Si no volem repetir la història difosa àmpliament per la dreta i per (certa) esquerra del “dictador d’un costat i d’un poble sencer per l’altre”, primer hauríem d’analitzar qui representa Lukashenko: quina classe o quins sectors de classe, almenys quins estrats socials s’ha expressat en la figura de “l’últim dictador d’Europa”.
S’han d’investigar els moviments passats i actuals de la societat bielorussa (aquest no és el lloc per fer-ho i les habilitats de qui escriu no arriben tan lluny). És massa fàcil i massa còmode seguir repetint: "hi ha un dictador i, per aquest costat, hi ha els milions que pateixen la dictadura d'aquell dèspota".
El mínim que els leninistes han de fer és preguntar-se sempre quines classes lluiten en la situació donada, com s’estructuren aquestes classes, per qui estan representades i, immediatament després, preguntar-se quines direccions poden adoptar els moviments de les diferents classes i quins resultats, quines conseqüències poden comportar aquestes accions.
Dictadura individual, dictadura de classe?
Recordeu la polèmica de Lenin amb Kautsky, sobre si, per dictadura, s’ha d’entendre el poder absolut d’un individu, o si una classe social sencera pot exercir, i en realitat, exercir la seva pròpia dictadura?
O, de nou, cal preguntar-se: quines forces hi ha darrere de les accions de determinades “masses”; a qui fan el joc aquestes accions?; es fan en interès de les "masses" que les emprenen, o de les forces que les impulsen? Recordaríem aquí Kronstadt; però és massa lluny; de la mateixa manera que la idea de voler vestir Bats'ka [Lukashenko] com a "comunista" i retratar l'oposició bielorussa com una massa que demana "soviets sense els comunistes", segons els eslògans de l'emigració blanca que incitava els mariners del Bàltic - aleshores, principalment petits camperols i petita burgesia - al març del 21.
No cal remuntar tan enrere en el temps. Potser hauríem de retrocedir els 29 anys que ens separen de l’agost de 1991, d’aquelles tres víctimes del sacrifici (Ilja Kričevskij, Dmitry Komar i Vladimir Usov) als carrers de Moscou. Recordem molt bé els centenars de milers de persones que van acompanyar el seu funeral; recordem molt bé les desenes i desenes de milers de persones que, de nou a Moscou, uns mesos abans, s’havien manifestat "per la llibertat, la democràcia, contra els comunistes".
Aleshores, hi havia, d’una banda, les masses que “anhelaven la llibertat” i, de l’altra, una “dictadura” que privava els ciutadans de les delícies del lliure mercat?
Recordem qui donava suport a aquells milers d’opositors a la llibertat i els instà a tirar endavant. A més, en aquell moment, el "preferit d'Occident", Gorbaxov ja havia finalitzat la tasca que li fou encomanada i podia ser sacrificat.
Al cap de dos anys de “llibertat i democràcia” i “contra els comunistes” en lloc dels tres morts, hi havia desenes d'ells a la torre de televisió el 3 d'octubre de 1993 i centenars de fusellats el 4 d'octubre darrere del Parlament, després havent-se rendit als matons de Yeltsin. En aquells temps, a Rússia hi havia tan pocs comunistas en els epígons d’aquell període, com el que queda en la "més pròspera de les antigues repúbliques soviètiques" per a l'educació, la salut, la indústria, etc., de Lukashenko.
Va ser el primer dels "majdan" posteriors a l'URSS.
Cada vegada que parlem de la lluita de l '"oposició" contra "un dictador", sembla que oblidem (intencionadament o no) què significaven els resultats d'aquesta lluita, en termes de lluita, oposició, conflicte i, després, d'atur, de misèria, de destrucció fins i tot de les darreres restes dels èxits socials del període soviètic.
Ens oblidem de les desenes de milions de morts ( per la misèria, per no poder menjar prou o per no poder pagar els tractaments sanitaris que ja no són gratuïts), el tancament i la destrucció material de les empreses més grans, la rapinya de terres, mines, recursos naturals venuts a particulars, les "reformes" dictades pel FMI, augment dels preus i tarifes. A Ucraïna, a Rússia, a tot arreu de l'antic espai soviètic, l'emigració a la recerca de llocs de treball menys que decents s'ha convertit en l'educació, segons es desitgi, només l'elit i la consegüent "fuga de cervells"
Massa fàcil parlar de "un dictador": ajuda molt bé a ocultar l'essència de classe del tema, però no diu res sobre les forces que es mouen a l'escenari i al darrere. A un costat de la barricada hi ha "el dictador" i a l'altre hi ha les masses: és obvi que hem d'estar al costat de les masses. Més encara si aquest "dictador" encara envia una mica pudor a un "estatalisme" llunyà.
"Lukashenko ver-te’n!" és la consigna cridada per la dreta i per (certa) "esquerra". Per descomptat, els bats'ka se n'hauran d'anar tard o d'hora; però sens dubte no pels motius volguts a Brussel·les, Varsòvia, Washington. I no precisament perquè ligui "l'últim dictador" a qui fan passar com a "comunista".
Per tant, ens hauríem de preguntar cap a on aniria la “Bielorússia sense Lukashenko”, o siga, la Bielorússia de l '"oposició democràtica", els programes i línies de la qual són coneguts; encara que el mateix bats'ka ja fa temps que va comenzar les mateixes "reformes".
Un cop establert això, és obvi discutir quina és una política que, sense bats'ka, posa en primer lloc les necessitats socials dels treballadors bielorussos i no les de la burgesia "compradora", lligades, segons el cas, al gran capital occcidental o rus.
El punt fort, per descomptat, és la debilitat d’organitzacions socials comunistes o d’esquerres, que, d'altra banda no han sigut tractades precisament amb guants de vellut per part del bats’ka en els darrers anys. Els darrers dies, Aleksandr Buzgalin es va preguntar si les masses realment protesten a Bielorússia, o qui hi ha al darrere i els envia instruccions per internet des de Lituània, Polònia, Ucraïna, República Txeca, Hongria, Gran Bretanya, etc. i esperava que no només s’avancessin els eslògans abstractes sobre “noves eleccions” al carrer, sinó que es treballés concretament per a un diàleg entre el poder i la societat civil, en qüestions socials i econòmiques.
El risc és el d'una altra "revolució taronja"
En cas contrari, el risc és el d'una altra "revolució taronja", ja intentada en els darrers anys i que ara ha agafat més força, més mitjans i més experiència.
També perquè, el que està passant avui a Bielorússia, també es va produir fa dos anys a Armènia, escriu el líder del partit “Adekvad” Artur Danieljan: mateixes “tècniques, mateixa propaganda, idees utilitzades avui a Bielorússia. Evidentment, hi havia una insatisfacció, però es va alimentar des d' estructures ben definides, fins i tot amb l'ajuda dels mitjans de comunicació ".
Després del canvi de poder, “no ha passat res de bo: els oligarques s’enriqueixen a costa de la població. Germans bielorussos, us haig de decebre: independentment del resultat de les protestes, us espera un període en què cauran tots els indicadors, ja que l’arrel del vostre i dels nostres problemes és que estem jugant a un joc, les regles de les quals estan escrites a l’estranger ".
També provenen de Kíev les apel·lacions: a realtribune.ru, l’activista ucraïnès en matèria de drets humans Volodymyr Čemeris adverteix de confiar en la burgesia compradora bielorús, vinculada a Occident i Rússia; “Els programes de competència de Lukashenko inclouen privatitzacions, vendes de terres, reformes neoliberals, descomunistització. Tant si cau Lukashenko com si es queda, aquests programes es continuaran en un futur proper. Aquest és l'interès del capital transnacional, pel qual Bielorússia, com Ucraïna, no és més que un apèndix de matèries primeres, un mercat de vendes, un dipòsit de mà d'obra de baix cost. Les reformes socials no s’implementaran ni a Bielorússia ni a Ucraïna ”.
D'altra banda, "no hi ha cap moviment social d'esquerres amb un programa social que pugui prendre el poder i implementar reformes en interès de la classe treballadora ... A les manifestacions dels treballadors gairebé no se senten les demandes socials serioses, excepte, potser, algunes de caire general i amorf".
El 17 d'agost, el canal de televisió estatal bielorús va emetre un informe sobre el programa de l'oposició anomenat "Paquet de reforma de reanimació bielorussa". El politòleg Andrei Manchuk va assenyalar que aquell programa és una còpia de l’ucraïnès que va aparèixer el 2014 després de majdan: "Aquest és un programa per a la revifalla econòmica d'una futura Bielorússia lliure ... La coalició que la promou és un clon del paquet de reforma de la reanimació aplicat a Ucraïna: ni tan sols es van canviar els noms. Aquesta és l'estructura que proporciona al govern ucraïnès reformadors i experts neoliberals, amb un èmfasi en la privatització, la desnacionalització de l'economia, la promoció dels interessos de les estructures financeres internacionals i les empreses transnacionals. "
D'altra banda, escriu la directora de l'Institut d'Estratègia rus, Elena Panina, a iarex.ru, "Lukashenko ha caigut en un estat de síndrome d'Estocolm. Veu a l'Occident, que l'ha atenallat, no com a un ocupant, sinó com a un alliberador. La penetració occidental a la classe política bielorussa ja és força gran, però fins ara el hi falta lo principal: el control sobre les institucions ”.
En qualsevol cas, es manté l’objectiu d’incloure Bielorússia a les estructures de la UE i l’OTAN, per tal de trastocar tot l’equilibri de míssils nuclears a les fronteres russes; al capdavall, Romania completament armada, Polònia, els països bàltics, Bielorússia continua sent l’únic passadís obert des del qual Moscou pot contrarestar el seu potencial de míssils amb els EUA i l’OTAN.
L'escriptor alemany Sadulaev, en una publicació a facebook, escriu que "A Bielorússia salvada per Déu i escollida per Déu, els treballadors de les fàbriques subvencionades per l'estat participen en manifestacions en suport de la Sra. Tikhanovskaya, que va escriure en blanc i negre al programa que, tan aviat com arribés al poder, tallaria les subvencions i deixaria les empreses poc rendibles en mans de gestors eficients que les optimitzarien. Mai s’hauria de menystenir el grau d’ idiotesa de l’anomenat home comú “.
Tot i que el tema, comenta Ivan Andreev sobre svobodnaya press, no és només una idiotesa. Tots som idiotes aquí. (...): "En el joc social, guanya la classe que serà capaç de convèncer a la societat que els seus interessos estrets de classe són generals, nacionals o fins i tot humans universals".
Res ha canviat des d’aleshores. A Bielorússia, la gran i mitjana burgesia estrangera, semi-estrangera i compradora ha aconseguit convèncer una part significativa de la classe treballadora i de la petita burgesia que els seus interessos són els interessos de tot el poble. I ara "tota la gent" rep les bastonades policials pel bé de la seva classe explotadora.
L’economista Elena Veduta, filla del famós ciber-economista Nikolaj Veduta, diu a realtribune.ru que entén la insatisfacció "del poble envers el president, però sorgeix la pregunta: cap a on es dirigeix aquesta insatisfacció? No sembla que ningú demani que bats'ka canviï el vector del desenvolupament econòmic en interès de millorar la vida de les persones. Aquest tema no es planteja. Simplement s’han cansat d’ell, així com del model de la seva gestió, creient ingenuament que tot el que es tracta és privatitzar la propietat de l’estat ”.
L’oligarquia financera mundial troba fàcilment els elegits que estan disposats a servir-los per diners i no són adversos per arrabassar-hi peces de propietat estatal. Aquests escollits són els coordinadors de les accions de la multitud estratègicament no pensant. Per què la gent és majoritàriament jove? Alexandr Grigorievich: “Us heu preocupat mai del que se’ls ensenya? Doneu un cop d’ull als seus llibres de text d’economia i ciències polítiques. Mireu què escriuen alguns dels vostres professors. On conduiran els joves? A la plaça, contra tu”.
Durant massa anys se’ls repeteix el mantra del mercat i s’han convertit en zombies del mercat. És culpa seva. Heu assumit tota la responsabilitat pel futur del país; de manera que els joves et culpen de tots els problemes del país.
I, darrere de la seva sincera indignació, hi ha les espases dels que van vingut a destruir el futur de Bielorússia, per a l’enriquiment personal: oligarques alemanys, polonesos, russos i altres. No m’estranya, per tant, que alguns administradors de grans empreses, desitjosos de convertir-se en propietaris, us traeixin avui, fent servir cínicament els seus treballadors contra vosaltres, i demà privaran de tots aquests drets aquests mateixos treballadors. Per això, Alexandr Grigorievič, estic per tu”.
Tampoc hi falten les crides càustiques a un majdan bielorús i s’indiquen els resultats ja assolits a Rússia i Ucraïna, fotografies a la mà: "Es diu que alguns grups de treballadors a Bielorússia donen suport a les protestes de la dreta i estan intentant organitzar vagues. a les seves fàbriques. Molt bé! La Planta de Tractors Volgograd expressa la seva plena solidaritat i se suma a la vaga! És cert que portem temps en vaga indefinidament i, potser, per sempre! La fàbrica d'autobusos de Lvov també és de la vostra part, els germans bielorussos de Majdan. I la companyia naviliera del Mar Negre també està en vaga! Fa 30 anys, era la més gran d’Europa i la segona del món, amb gairebé 300 vaixells, sense comptar amb vaixells auxiliars. Ara, de tot aquell esplendor antic, només hi ha aquest remolc situat al seu costat a la platja d'Odessa. Però fins i tot això fa vaga! Hurrah! Segueix-lo! Endavant a Europa! Ni un pas enrere! Així guanyarem! I, al final, sens dubte, les ruïnes de les fàbriques bielorusses s’uneixen aviat a les ruïnes de ucraïneses i russes. També es diu que la planta d'Odessa "Krajan", un famós fabricant de grues industrials, ha manifestat la seva solidaritat amb els vaguistes. Força! El tirà s’ha d’anar!"
Per concloure, el suport a la "lluita contra el dictador" també provenia de la colpista Ucraïna, on s'inclouen voluntaris entre veterans de Donbass i "NatsKorpus" per a "tasques fora de les fronteres ucraïneses". Els oponents de Lukashenko no haurien de repetir els errors del majdan ucraïnès, va dir Andrey Stempitsky, el successor de Dmitro Jaroš al capdavant de la "Pravyj Sektor" neonazi.
"En cridar l'atenció sobre el caràcter massiu i a llarg termini de les protestes a Bielorússia, arribem a la conclusió que els esdeveniments bielorussos tenen molt en comú amb el majdan ucraïnès. Davant d’això, fem una crida als manifestants a no repetir els errors dels ucraïnesos el 2014! Després de destituir el dictador Lukashenko, no deixis el poder als liberals i a les persones que són indiferents a Bielorússia i la seva gent. Els ucraïnesos estan amb vosaltres i sempre estan preparats per donar-vos l’esquena ”.
Això és tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada